dissabte, 10 d’octubre del 2009

La Dançà: Aportació alacantina al 9 d'Octubre




Un any més, Alacant s'ha sumat a la festa de tots els valencians. I si bé els actes centrals del 9 d'Octubre tenen lloc al Cap i Casal, la nostra façana marítima ha tornat a ser escenari d'una manifestació artística autòctona: La "Dançà".

L'espectacle de ball i música popular va tindre lloc ahir a migdia, amb l'eixida des de la Plaça de la Santíssima Faç (part de darrere de l'Ajuntament d'Alacant) de set parelles de ballarins del "Grupo de Danzas Postiguet", acompanyats per sis músics de rondalla, així com per les dolçaines i tabalets de la Colla Benacantil del barri de Sant Antoni. El grup, que està oferint des de fa tres anys el seu espectacle folclòric de dances de la província d'Alacant cada 9 d'Octubre, va desfilar fins a l'Esplanada contagiant els alacantins i visitants al llarg del seu recorregut i convidant-los a participar-hi.
Per als més jovenets, tallers de titelles de personatges històrics, de màscares, jocs medievals i teatre foren algunes de les activitats que tingueren lloc amb motiu del dia de tots els valencians a l'Esplanada, convocant un nombrós públic dins d'una jornada amb un oratge estiuenc.
Pel que fa a El Campello, vora 2.000 persones participaren ahir en els actes organitzats per la "Comissió Cívica 9 d'Octubre" de El Campello, entre els quals destaca la representació històrica per part d'escolars de l'entrada de Jaume I a València, la "Processó Cívica del Penó de la Conquesta" y la "Mocadorada". L'Ajuntament també va celebrar els seus actes institucionals, entre ells la Provessó de la Reial Senyera Valenciana. I a Sant Vicent del Raspeig un bon nombre de xiquets participaren en activitats esportives i d'oci del Consistori.
Alacant i l'Alacantí tornaren a eixir al carrer, a celebrar també el 9 d'Octubre i a reivindicar el seu lloc dins de la nostra pàtria valenciana, que hem de construir tots junts.

divendres, 9 d’octubre del 2009

9 D'OCTUBRE DIA DEL POBLE VALENCIÀ







A tots els alacantins, a tots els valencians! A tots els que viuen i estimen esta ciutat i esta terra nostra, amb segles d'història i afanys de futur. Hui 9 d'Octubre de 2009 des del Punt de Debat Alacantí, vos convidem a celebrar la nostra data fundacional com a Poble i a perseverar en l'ànim per estructurar, gaudir i estimar allò que ens fa visibles al món com a col·lectiu, com a persones i com cultura i arrels.





El Punt de Debat Alacantí s'adhereix al manifest que, en esta commemoració, signen els integrants del rogle Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà


http://www.pensamentslliures.com/2009/10/laposta-valencianista.html

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Tema 6.- ALACANT HA D’EXERCIR UN PAPER CENTRAL I JUGAR AL TAULER VALENCIÀ


Alacant ha viscut una tensió evident amb la resta del territori valencià i en particular amb el Cap i Casal. No anem entrar en les raons d’esta rivalitat, que pren forma i agarra volada majorment durant l’avanç del segle XX, ja que això ocupa una altra anàlisi i ha sigut tractat en assaigs més autoritzats que esta modesta reflexió. En qualsevol cas importa el futur i l’anàlisi de què i com organitzar hui Alacant i entendre les seues aspiracions més raonables dins la nostra realitat històrico-cultural i fonamentalment en el nostre present.


De les qüestions que deixe en l’aire estan, sense dubte, l’evolució d’una ciutat que es va vore de sobte com a cap provincial i hi va voler exercir el nou paper com si fóra un nou Madrid costaner (amb poc d’èxit cal reconèixer-lo, era inevitable), una població que hui conté un percentatge de jubilats d’Alcorcón o Logronyo, de cambrers de Córdoba i llanterners bolivians sorprenent, i al remat una societat local amb una manca de comprensió del seu entorn provincial i regional que ratlla en l’autisme.
Alacant ha d’assabentar-se de qui és i a on està, i apostar fort. Alacant és la segona ciutat del país valencià, és el remat de l’Arc Mediterrani (l’eix de prosperitat europeu més proper i real que tenim a la mà) i és un lloc que ha sigut atractiu per al conjunt d’Espanya com a destinació estiuenca de baixa qualitat, però també és una ciutat i un hinterland que viu el moment de degradar-se o de cobrar espenta i recuperar el seu esperit. Per a solucionar els seus conflictes, ha de situar-se en el mapa.
Parlar d’Alacant, d’un espai geogràfic i cultural, humà, amb bona cosa de particularitats respecte de la resta del territori valencià sense fer esment també de la província és una incongruència. Les províncies existeixen en l’imaginari col·lectiu i Alacant s’explica modernament com a centre d’eixe fet provincial. Ara bé, les províncies no són en realitat el que pareixen, pareixen molt més del que són a dia d’hui, i haurem d’explicar perquè.
Des del punt de vista material i legal la província, enginy creat el S. XIX a corre cuita pel granadí Javier de Burgos en base a un encàrrec del Govern que volia reproduir els departaments francesos, el país més centralitzat del món, no és (en primer lloc) més que una demarcació per a organitzar les activitats de l’Estat. En té, per tant, una base logística i enginyeril, jacobina i fins a cert punt asèptica. Hui la província és, encara, efectivament, una zona de regular grandària a on s’estructuren les delegacions dels ministeris, xarxes internes de carretera, plans de l’Estat, dispositius de seguretat, etc. Al cap de tot això són els delegats del Govern i els subdelegats. Però, aparegut l’Estat autonòmic, poca cohesió i consciència dóna, fins i tot poques competències, el mapa provincial als seus afectats.
La província és (en segon lloc) també demarcació electoral, antigament lloc de repartiment de cacics polítics i partits, però d’allò no queda més que el record historiogràfic, i hui és la planta utilitzada per a triar senadors i diputats democràtics. Realment, no se pot negar la influència de tal espai electiu en fer parèixer que la democràcia s’assenta en el cos provincial, açò no deixa de ser cert, però la sensació és en certa mesura diluïda pel fet autonòmic, la personalitat i protagonisme de les grans ciutats, nous localismes, etc.
En canvi, allò que, sense dubte, més ha marcat i ha fet per acostar una entelèquia provincial als ciutadans, allò que més ha fet per donar peu a una personalitat provincial, en trencament amb les altres estructures: les naturals (comarques) o les històriques i político-culturals (regnes, principats, senyorius i regions) que són les que ens caracteritzaren durant segles i que perviuen baix distintes formes i realitats en les Autonomies, les que van intentar trencar amb tot això, com dic, foren les províncies com a entitats locals; lo que podem traduir en rigor per les diputacions i les normes de competències locals de caire provincial i éste és el tercer punt que vullc abordar.
La província és un invent que arriba a prendre entitat viva i afany localista amb l’Estatut Provincial de José Calvo Sotelo, el 1925, en la dictadura de Primo de Rivera, i més tard és el model predilecte dels programes polítics de la dreta radical de Renovación española, durant la II República; la província, amb esta darrera vocació, tinguem en compte, es desenvolupa de forma fefaent i plena amb la dictadura de Franco. Un no res en la història d’Espanya, realment. Des d’adés no hem madurat per desfer-nos d’eixa pell morta.
Arribada la Constitució de 1978 el que es fa, conscient o inconscientment, és restablir un model territorial que va ser connatural a nosaltres durant segles, però reelaborat en forma d’Estat autonòmic. Així i tot el model autonòmic va nàixer davant un buit, un salt en l’espai del que no es podia saber què anava a deparar, quantes Comunitats resultarien, quin procés durien i quan es posarien en funcionament. No va ser, per tant, agosarat atendre a les veus que procuraven la continuïtat de les provincies com a forma d’estructura d’un Estat que no podia viure a l’albir de la seua construcció conforme al nou manat constitucional .
Ara bé, cap a principis dels huitanta ja estava fet el mapa autonòmic i Espanya ja s’havia dotat d’un model de distribució del poder que s’acostava al instal·lat a la major part d’Europa i al més comú de l’Occident desenvolupat. S’acostava al model dels demés Estats no centralistes, tot i les incerteses i defectes que aquell original compost a mig camí del federalisme significava; cosa que no ens pot entretindre ara tot i el seu màxim interés. I fet el mapa autonòmic, multiplicades les institucions i administracions públiques descentralitzadores, deixava de tindre sentit i utilitat l’Estatut provincial i les diputacions. En canvi, roman per imperatiu constitucional. No ens les podem llevar de damunt sense una reforma molt complicada i arriscada políticament.
Algú, potser, es pregunte perquè eixe ànim de llevar les institucions i el mapa provincial, al menys, com a entitat local, com a Administració pròpia de la província (no parle de la província com a demarcació de l’Administració central). Dos bateries de raons s’alínien amb els seus arguments: per una banda raons humanes i geogràfiques, per altra raons de justícia i funcionament democràtic, raons de trellat. Entre les geo-humanes estan que la província no respon a cap realitat significativa, en el nostre cas concret res en té a vore el paisatge, el teixit productiu, la cultura, la demografia i les necessitats de la Marina Alta amb l’Alt Vinalopó, o l’Alcoià amb la Vega Baja, allò que existeix de forma natural són les comarques, però és que a més a més, les Administracions ja s’han adonat de que quan cal actuar de forma supralocal: transport de rodalies, depuració d’aigües, planificació del territori, etc, si el municipi queda xicotet l’àmbit adequat és la comarca i les àrees metropolitanes, que no la província.
Definir, finalment, com a alacantí a un tío de Sax i a un altre de Benissa és dir ben poca cosa.
L’escletxa es fa més gran en l’àmbit administratiu i econòmic. Les diputacions són feus de poder que ningú elegeix directament; vostés voten l’alcalde o els diputats a Corts, mai se vota pel ciutadà al diputat provincial ni als seus dirigents però, és una rèmora d’un procés no democràtic indirecte. Tampoc resideixen a les diputacions competències significatives, que hui exerceixen el grans ajuntaments, les mancomunitats de municipis o la Generalitat; l’àmbit real d’actuació de les diputacions és marginal, sovint delegat, de vegades d’imatge o complement i resulta car, molt car. N’hi ha tot un aparell de funcionaris, mitjans materials, partides pressupostaries i polítics de baixa qualitat que fan de la seua taifa provincial un clot de despeses a càrrec de les butxaques ciutadanes. La seua utilitat és (fóra dels casos forals i les illes) una mala broma o al menys de dubtosa rendibilitat.
Ni socialistes ni populars mai han fet per exercir de valent la seua competència estatutària per ordenar el sector administratiu local valencià, ni fins i tot dins els límits constitucionals, no s’han ocupat de retallar, redefinir i col·locar al seu lloc pressupostàriament i en mitjans materials a unes decimonòniques entitats locals heretades (que és el que jurídicament en són les províncies i diputacions) ni d’organitzar un mapa més coherent i redirigir les despeses públiques i els plans administratius, siga mitjançant la comarcalització siga mitjançant altres solucions. No entraré en més detalls ni en allò tècnic però ja es pot intuir que la realitat és que, tant en allò moral i democràtic com en lo que dictaria el trellat organitzatiu, la província és una solució ineficaç i minvada, sense força de futur.
I ara arribem a on volem: el futur d’Alacant no pot romandre autocomplaent-se en el fet, ja caduc per molt que encara sostingut, de ser el cap d’una demarcació artificiosa i esmortida, ni pot creure’s que pot jugar a ser el casal de diputacions que no fan més que un paper ornamental i són niu de confrontacions internes a la Comunitat Autònoma. Conformar-se en insistir en eixa via és no voler mirar a la realitat.
Qual és al meu parer el futur alacantí que cal plantejar-se? Vaig a dir una obvietat, el d’una ciutat (i un àrea d’influència d’extensió per determinar).
Açò vol dir, en realitat, parlar d’una ciutat que no pot viure de la envellida hipòtesi provincial i funcionarial, de la Espanyal radial de temps passats, de la capitalitat provinciana, sinó que pren un nou paper que és el que en realitat s’està jugant sense adonar-se’n.

Alacant és part del territori valencià, una part molt important, pel pes demogràfic i per vocació de contrast en positiu amb el cap i casal; és, després de València ciutat, la segona població que defineix el futur valencià autonòmic, això cal subratllar-ho, i és també un espai urbà importantíssim d’esta llarga façana costanera que és la Comunitat Valenciana. Eixe és l’actual tauler de joc. Per tant Alacant ha de definir la seua valencianitat, el seu compromís i la seua força dins el poder autonòmic vigent, i no contra el poder autonòmic vigent. Alacant ha de fer valdre el seu interés i ha de conjugar-lo amb la resta de la demografia valenciana i del poder administratiu autonòmic, ha d’apostar fort al joc valencià com un dia va fer-ho al joc centrípet i provincià. Si no fa això i se dorm en el teulat, si a la que pot se gira d’esquenes al seu entorn, si lo seu és el desafecte al cós en el qual viu, estarà fent el contrari al repte que en té davant i del que no vol adonar-se’n. Altres poblacions potser aprofiten eixes sinèrgies.
Alacant va fer d’ella mateixa un producte que ha de renovar. Vendre un turisme que va abaixant els seus estàndards de qualitat i que només es conforma en ser refugi de peninsulars de poca monta no pot ser un objectiu. Alacant ha de recrear-se, ambicionar-se i allò tan important que deien els jesuïtes, inculturitzar-se, i això només es fa venent autenticitat, arrels i una realitat distintiva.
La ciutat ha de trobar un lloc per sí mateixa i no mirant als barris de les rodalies de Madrid, ni a els vols de “tot barat” (inclosa la sangría i els preservatius) d’una ciutat de Gal·les. I trobar un lloc dins l’Arc Mediterrani equival a competir per ser final de trajecte del corredor mediterrani, fer embranzida cultural i productiva d’eixe espai, connectar amb el territori connatural políticament, i... des de les seues peculiarietats --que ha de definir--, ser interlocutor i veu a nivell autonòmic i apostar per la vertebració econòmica i administrativa de l’espai valencià del qual ha de ser un pol actiu i ferm.
Turisme però també activitat logística, productiva, empresarial i cultural han de ser elements ben clars en les ments d’este planejament de futur. La burgesia alacantina i els poders fàctics d’esta zona han de despertar i apostar per tot això o estaràn vivint en el passat o al menys en un futur esmortit i en liquidació.
L’àrea d’Alacant i entorn, manca d’un teixit industrial des d’antuvi, no en té futur afalagador si espera viure d’iniciatives externes, ja no val ser ciutat de funcionaris, senyoreta de les delegacions i sucursals que l’Administració i algunes empreses instal·laven seguint vells esquemes organitzatius, l’Estat és a hores d’ara autonòmic, les empreses globalitzades (i sinó, al menys, apuren els costos de les seues estructures), les modernes necessitats d’ingressos i de riquesa s’han multiplicat en exigències de forma exponencial, i davant d’això ja tampoc no ens pot salvar el remei de ser un lloc d’al·luvió, engruixat a base de rebre segons residents i caçadors d’oportunitats del moment (fenomen que hem pagat, per cert, molt car en alguns aspectes). Els regals de Madrid o de València ciutat no són suficients ni estan garantits.
Alacant ha de jugar la basa d’aspiracions pròpies i d’una destinació que li done caliu i uns objectius comuns i sòlids. En clau interna ha d’aspirar a representar una valencianía pròpia, davant la megalòpoli del Cap i Casal, l’herència d’horta d’aquella comarca, el caràcter nuclear de les seues institucions, Alacant, per comparació (que no contra posició) ha de buscar un protagonisme propi, lligat íntimament al territori i a la seua autèntica cultura, ha de ser un puntal de la Comunitat Valenciana que ofereixca; una ciutat amable, de qualitat habitacional, de cura per la cultura, amb una élite social cohesionada i dimensionada, amb voluntat innovadora, centre mediterrani, nàutic, cívic, europeu, logístic, ciutat d’arrels i reflex del territori valencià sudenc i entronque i connexió amb la resta del projecte comú de la Comunitat Valenciana, que és un tot comú i competitiu cara a l’exterior, ha d’haver-hi per tant una vocació constructiva i neuràlgica dins l’entramat autonòmic.
Reinventada, empresarialitzada, lobbitzada, en definitiva, apostant per ser una altra líder de l’espai valencià. I això ho ha de fer per impuls i convicció pròpies. En un altre cas, altres ciutats prendran la iniciativa, correran la cursa, prendran el lloc i ocuparan eixa vocació. No m’enganye massa si dic que Elx o fins i tot Benidorm ja estàn, cada una per raons i amb estratègies diferents, prenent un paper davanter al hinterland alacantí, que encara viu del record de la capitalitat provincial i mira abocabadada a la plaça de Nuevos Ministerios i acull sense ambició ni un producte digne, fornades de turistes de tercera.
Si el dibuix fet encerta encara que siga un poc i tangencialment amb una diagnosi de la situació real, això implicaria que, en tot cas, tant el govern local, com les forces vives de la ciutat, els emprenedors i els que haurien d’assumir en positiu un paper de trama burgesa de la ciutat, però també, clar, la mateixa consciència i sentir popular haurien de pegar un gir de 180º en la seua concepció de què vol dir ser valencià, què vol dir ser alacantí, qual és el mapa de joc en el qual cal involucrar-se, quals són els reptes i com resituar i distingir les zones alacantines en una estratègia autonòmica de conjunt i en el nou mapa social i polític.


Ferran


*Este article forma part del programa de reflexions vigent del Punt de Debat Alacantí.

CAM y Caja Murcia. E. Rodriguez-Bernabeu


Papers del Sud


CAM y Caja Murcia


Hace días, un amigo, profesor universitario, me confesaba su inquietud como alicantino por la fusión de Caja Murcia y la CAM. Temía que la toma de decisiones pasara de nuestra Comunidad Valenciana a la Comunidad de Murcia y a las fuerzas políticas y empresariales centrales madrileñas que propiciaban la fusión. Temía una nueva versión de aquella idea abandonada del Sureste de España que floreció en la década de los 60.


El temor descansaba sobre la sensación de debilidad que los dirigentes alicantinos transmiten. Los alicantinos se dividirían, según suponía mi amigo, ante la fusión CAM-Caja Murcia, en dos facciones: a favor y en contra. Y esta vacilación podría responder a sensibilidades no sólo políticas o económicas, también de identidad.


Dicen que el presidente Camps se oponía a esta fusión y que, sin embargo, era bien vista por el zaplanismo… ¿Tienen vigencia estos recelos en un mundo globalizado? En una economía internacionalizada, ¿pueden plantearse estas vacilaciones? Mi amigo decía que nuestra economía, para poder desarrollarse satisfactoriamente, debía mirar hacia el Arco Mediterráneo, no hacia el sur o el centro de España.


Si la función de las autonomías españolas significa la aproximación del poder a los ciudadanos, toda esta problemática tiene sin duda connotaciones prácticas. En el fondo, todo el problema se reduciría a la desconfianza que los políticos y las fuerzas vivas de Alicante infunden en sus conciudadanos, produciendo en ellos una sensación de debilidad o de inconsistencia.


Existe en Alicante una falta de referencias claras. Los políticos, los representantes de la cultura, la misma Universidad, el mundo empresarial, la burguesía (si todavía existe en Alicante), los elementos sindicales, han sido incapaces de crear un núcleo de poder, un clima tranquilizador de adhesión entre los alicantinos, y mucho menos entre los habitantes de su provincia, que no se sienten representados por Alicante-ciudad.


La Generalitat ha sabido cohesionar la Comunidad Valenciana durante los últimos diez años de vida autonómica, se ha convertido en el interlocutor válido de todos los valencianos. Podemos preguntarnos si la Ciudad de Alicante ha encontrado su lugar adecuado en ella, y si esto influye en su comportamiento político.


No sé qué relación directa pueda existir entre todo lo expuesto y la unión entre CAM y Caja Murcia. En el fondo, el recelo consistiría en la probable capacidad de Murcia para desviar en su provecho recursos alicantinos legítimos que las fuerzas vivas de Alicante, sus representantes, no conseguirían neutralizar.




Emili Rodríguez-Bernabeu

Punt de Debat Alacantí s'adherix a la campanya a favor de la distinció de la Generalitat a Miquel Grau



La nit del dia 6 d'octubre de 1977, un grup de jóvens alacantins enganxaven cartells pels carrers d'Alacant, convocant la manifestació que s'hauria de celebrar per a commemorar el Dia Nacional del País Valencià a la capital alacantina. Era la primera manifestació en llibertat i el crit "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", ressonava amb una força impetuosa per tot arreu del País Valencià.

Miquel Grau (Alacant 1957-1977), era un d'aquells jóvens alacantins, en aquell moment tenia 20 anys, però una voluntat assassina segà la seua vida, en llançar-li un maó que li va impactar al cap. Uns dies més tard, el 16 d'octubre, Miquel Grau moria a causa d'aquesta agressió criminal.

Miquel Grau va lluitar fins la mort, per aconseguir la llibertat del Poble Valencià, com molt be va immortalitzar Al Tall en la seua cançó "Per cridar vull l'Estatut a Miquel assassinaren". Fes clic ací per escoltar-la al YouTube.

Miquel representa a totes les ciutadanes i ciutadans valencians que han lluitat i lluiten per la llibertat, la justícia i la dignitat del nostre poble.

Ara ha arribat el moment de que la Generalitat Valenciana li reconega, tot atorgant-li la seua màxima distinció, aquell sacrifici, que manifestà la voluntat d'autogovern del Poble Valencià.

Per això, Punt de Debat Alacantí vol adherir-se a aquesta campanya i demana la teua adhesió, tot i pregar-te que complimentes el següent model:

MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT EN FRANCISCO CAMPS I ORTIZ

…………………………………………………………………………………………………………………
Nom i Cognoms

veí de ……………………………………………CP…………amb DNI ………………………………
Població

i amb domicili a efectes de notificació en ………………………………………………………
Carrer/plaça Núm

S’adhereix a la proposta registrada pel BLOC el passat 24 de setembre en Registre General de Presidència de la Generalitat Valenciana, per demanar que se li concedisca l’Alta Distinció de la Generalitat a títol pòstum a Miquel Grau i Gómez.

Data

Signatura


i que el lliures a qualsevol oficina del PROP de la Generalitat Valenciana, o l'envies per correu postal a


Més informació a la pàgina web d'Alicante Vivo. Fes clic ací per accedir-hi.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Reflexions sobre la Terreta en un blog del Cap i Casal


Vull recomanar als nostres lectors que no perguen l'oportunitat de llegir el post "No és este ya el poble vell, que és atre Alacant" del Blog del nostre amic Masclet. Fes clic ací per accedir-hi.

Reflexions sobre la Terreta treballades d'una manera excel·lent per a vindre del Cap i Casal i sense cap ajuda ... la nostra enhorabona tant al seu autor com a tots els seguidors que hi han contribuït mitjançant els seus comentaris. No tenen desperdici.

Si els polítics que ens governaven des de València als anys 80 haguéren tingut només una quarta part de la sensibilitat que tots ells demostren tindre per la realitat valenciana meridional i perifèrica d'Alacant, estaríem parlant d'una realitat ben diferent per a la nostra pàtria alacantina i valenciana, lliure d'odis i autoenganys.

Una forta abraçada a tots ells des d'Alacant !

Quique Tébar