BON NADAL I FELIÇ 2010!

Punt de Debat Alacantí vol desitjar a tots els nostres visitants unes bones festes nadalenques i una bona d'entrada en el nou any 2010, durant el qual continuarem treballant per repensar i re-personalitzar la Terreta des del nostre prisma alacantí, valencianista, moderat i compromés.

Una forta abraçada a tots ... i visca Alacant !!!

El BLOC DE MORERA, MOLLÀ I OLTRA: EL CAMÍ DEL PSPV

Fa un parell d’anys vaig decidir que, tot i viure en Alacant (ciutat prou despenjada de qualsevol sentiment valencianista i sovint fins i tot valencià), havia de continuar exercint en actiu les meues inquietuds nacionalistes. Cal aclarir que els meus sentiments mai no han estat identificats amb l’experiència fusteriana, tampoc però no entenen el seccesionisme. Entre les dos trinxeres n’hi ha un camp enorme de fonda tradició valencianista i molt de trellat, però que arribà a fer-se difícil de descobrir als ciutadans pese a la seua normalitat.

Posats en contribuir a l’espenta política se m’obriren dos línies raonables: el Bloc i Opció Nacionalista Valenciana. Cap de les dos, lògicament, agranava totes les virtuts, però hi estaven en vies d’aconseguir-ho, que és lo més important. Sense dubte una bona síntesi d’ambdos seria perfecta.

Vaig crear un modest fòrum de trobada que es deia Club Demòcrata i així els més moderats del Bloc i d’Opció Nacionalista tingueren ocasió de quan en quan de prendre el pols del valencianisme i estrényer llaços.

En aquell temps em vaig pensar pujar al carro del Bloc, a on es constituïa el corrent del Bloc de Convergència. L’argument a favor del Bloc era ben clar, el partit es presentava i pregonava com el pal de paller del valencianisme i casa comuna d’ideologies diferents però no radicalment contraposades. Els defectes ja eren llavors també notables, i sobre això discutíem: les diferències ideològiques i el joc predilecte de la direcció bloquera de marejar amb incerteses havia de ser resolt amb coherència, i el valencianisme havia de saber eixir d’una volta del joc de trinxeres. En aquells moments un il•lustrat del valencianisme clàssic ens va plantejar commemorar la fita de la Declaració Valencianista de 1918 i posar la pedra sobre la qual recuperar un espai electoral comú i d’arrel valencianista.

El CAV-Faustí Barberà naixqué amb eixe esperit i fou el lloc a on es van coure les sinergies conjuntes, les millors i més acostades de cada tradició política, la socialdemòcrata i post-fusteriana i la de centre-dreta del anomenat nacionalisme tricolor. L’esdeveniment de la Declaració de 1918 fou celebrat amb èxit i signat per gent significativa que representava aquella convergència, encara que ja hi hagué un moviment d’un altre sector del Bloc per instrumentalitzar allò amb altres intencions més espúries, sense aconseguir-ho. Als parlaments d’aquella nit ja es digué per part de tots: este és el camí.

A partir d’aquella nit vaig prendre la decisió de que, al contrari de l’opció de la majoria, a on jo, personalment, millor podria contribuir a espentar este camí era al sí d’Opció Nacionalista Valenciana, ja que les finalitats del Bloc de Convergència no semblaven tindre el suport de la direcció de Morera, al menys en quant a la via ideològica i al deixar de jugar amb les incerteses polítiques. En aquell context i sota eixa inspiració, Opció va fer nàixer UxV, que es va definir com cristianodemòcrata, centrista, i dins la via de la conciliació; i el CAV-Faustí Barberà prengué activitat pública i va facilitar els contactes del Bloc i UxV.

Realment han hagut congressos de cada un dels dos partits, però per a molts, la fita de la Declaració de 1918 -amb tants noms històrics i ben reconeguts- el principal Congrés valencianista al qual ser fidels (a nivell individual) fou el de la nit de la Declaració i el seu full de ruta.

Per la meua part vaig encetar la tasca de repensar el valencianisme en clau alacantina, tasca que tanta falta feia, i així vaig crear el Punt de Debat Alacantí, a on s’han integrat persones de provada intel•ligència social i professional d’esta part del país. Si Alacant necessita saber el seu paper dins del país ha de ser des de la seua pròpia convicció i amb condicions pròpies, parides des d’ací. El Punt de Debat és d’un valencianisme moderat, d’ideologia centrista i de gent del terreny que viu lo alacantí en primer terme i busca un perfil que coincideix, efectivament, amb el que s’ha anat creant en este temps al valencianisme de centre.

Els mesos i les transformacions s’han seguit de manera precipitada des d’aquells moments. Per una banda la crisi imparable i el redoblat enfonsament del Psoe valencià, amb un nou líder de cartró, més serf de Ferraz que mai, incapaç d’engrescar una alternativa capaç d’arribar a la Generalitat ni de lluny, per l’altra banda un Partit Popular al que li han esclatat en les mans els casos de corrupció fins tocar al seu president, l’esgotament polític i les baralles internes cada vegada més esmolades entre les faccions del partit hegemònic que, si està assentat sense remei al poder, és perque es beneficia de que ningú ocupe el seu espectre electoral o siga capaç de comboiar a la societat amb un projecte que la puga dur endavant i se li pegue amb sinceritat a la pell. El bipartidisme escomençava de sobte a estar ben clavillat, qui ho diria!

Ja adés alguns ens queixarem de que esta societat nostra no puguera comptar amb una alternativa valencianista adequada, que cobrira aquell gran buit que estava produint-se, que s’introduïra en l’escletxa històrica que s’obria al bell mig del maleït bipartidisme i il•lusionara a l’electorat d’esta terra i als nostres carrers amb un projecte valencià capaç de fer-se entendre. El Bloc en canvi no estava ja... i els reclams en este sentit no li feien moure’s per molt que es fera el sorn. Havia desaparegut per a tal faena. En el seu lloc hi havia una altra cosa, la qüestió no és si millor ni pitjor, sinó que ben diferent al que es demandava. Al sí del Bloc s’havia consumat una catarsi molt més gran que a tots els demés partits. Encara ens estem adonant d’això, alguns ni s’ho creuen.

En aquell moment, el Bloc ja no parla ni insisteix en allò de ser el pal de paller valencianista, el missatge es relega, al menys ja ni vol ni pot fer-se amb el paper; amb aquell missatge i amb dosis ( ara veiem que més calculades del que sembla) d’indefinicions i incerteses sobre la delimitació de qual era el seu nacionalisme havia arribat durant temps a fer-se amb un bon ventall de suports, òrbites, militàncies i esforços de valencianistes diversos fins que la vertadera direcció executiva del Bloc ... ja no va tindre més que rascar en eixe camp. Adés girà sense que es fera notar entre propis i estranys fins aterrar tot això en el camp de l’esquerra alternativa, del postcomunisme actiu. La basa del Compromís que abans havia sigut criticada, presentada com fruit d’una conjuntura, pura opció de supervivència per motius electorals, després trencada i lògicament avortada, va perviure només en el grup parlamentari, però d’ahí arribà a fer-se de nou amb el tot, amb l’aparell i el partit sencer. Tragué totes les indefinicions i les va definir en el sentit que molts, al menys alguns, no volien, valencianistes que no volien perque no s’havien embarcat per ad això, ni tampoc venien d’eixa sensibilitat, valors ni conviccions.

Units (UxV) va respondre en aquell moment (tan recent) que no a l’oferta de l’Espai de Progrés Valencià. I explicà perquè.

Jo vaig ser un dels que sempre advocà en Units (UxV) per un enteniment dins d’allò que s’havia creat del valencianisme de construcció i conciliació, que creia que es podia donar una coherència entre un missatge socialdemòcrata moderat i la democràcia-cristiana centrista a l’hora de presentar-se en societat i escenificar públicament un programa en el qual fóra evident que els valencianistes s’havien entès entre ells, havien arribat a terme i havien sintonitzat amb la població, amb trellat, en un gran espai polític i social, electoralment majoritari. És veritat que absolutament res d’això estava en el disseny que la direcció executiva de Morera estava pactant.

El Bloc que Morera en té al cap ja no és el mateix Bloc Nacionalista Valencià; en algun moment li va convenir o li va convèncer la estratègia de Mollà i Oltra, tant que ara tots es veuen en el seu vaixell, i per cert, amb unes comandants prou colpidores i notables, més que els propis dirigents del Bloc. Tants altres valencianistes embarcats per la conciliació nacionalista i la moderació política en les sigles BNV es quedaven ara amb el pas canviat i en primera línia de la lluita de les banderes d’arc-en-cel.

El nou Bloc de Morera és un partit al servici de la causa general de l’esquerra més a l’esquerra, una peça clau per a furtar-li i disputar-li el lloc a Esquerra Unida en el seu propi terreny. Un partit definitivament identificat i hipotecat en una frontissa ecosocialista a on, no ens enganyem, els que millor saben xafar el sòl i traure avantatge són els d’Iniciativa, Espai Obert, Esquerra ecologista, etc. D’alguna manera el Bloc de Morera ha aconseguit mitjançant pactes la transversalitat que va aconseguir en el seu dia el Pspv tot just quan escomençava a mirar la possibilitat d’incloure’s en l’òrbita del Psoe. Abandona el valencianisme, perque, com ja vaticinà Fuster, amb el nacionalisme en sí mateix a este país no se pot fer res, l’abandona quan ja en té públicament la etiqueta de ser la major força valencianista del moment i quan ja s’ha engolit a molts activistes. No oblidem que allò que li passe al Bloc, els anti-valencianistes en seguida diran que li ha passat al valencianisme, al menys si és una sentència de mort, que no en sentit contrari.

No sé molt bé a què aspira el Bloc pensat per Morera, Mollà i Oltra. Hi ha ara molt de rebombori amb allò de les condicions del pacte... però lo realment important és el pacte en sí mateix i lo que representa. Representa deixar a un costat l’ambició de fer país concitant l’adhesió de les diferents capes socials (i quantes més millor), representa declarar que la via valencianista és transversal (una vegada més, com ja van fer el Pspv i fins i tot de facto Uv amb el pacte del pollastre) una més o menys important component de l’amanida, en este cas esquerrana, representa identificar-se en el postcomunistes i el seu reduït espectre ideològic-sociològic, representa aspirar algun dia a ser frontissa ad maior Alarte gloriam (o qui ocupe el seu lloc), representa xuclar dels esforços i somnis de l’exhaurit valencianisme, representa que tenim uns nous líders emergents que es diuen Ribó, Pascual Mollà i la seua filla, Mónica Oltra, Mulet, etc., representa l’ofegament dels bloquers que no estiguen enllà, ben a l’esquerra, representa que el nacionalisme a este país no pot ser normal i sí una expressió més com la laïcitat, l’avortisme, el socialisme, el republicanisme, l’alternativisme, feminisme, col•lectivisme, o qualsevol d’altres -ismes que troben caliu al sí d’este moviment que se vol menjar a EU.

Entenc que a Units (UxV) la resposta fóra un no ben entristit; el meu humil parer va coincidir per fi amb el de la direcció d’esta formació, que em deia que no mirara enrere i continuarem sumant, profunditzant en la ideologia de centre, creant rogles amb persones de diferents àmbits socials, eixamplant l’activitat, estretant els lligams amb la UDPV, les relacions amb els nacionalismes balears, bascos i catalans etc.(UM,CiU, PNV...), participant conjuntament amb el Bloc en tot allò que fóra possible, fent-nos presents als debats com el de les fusions de les caixes d’estalvi valencianes que són les que poden vertebrar econòmicament este país, inaugurant les joventuts del partit, intentant ser presents entre els diversos segments socials, etc.

Carles Choví diu que hi ha que estar ací per a resultar accessibles i propers i així servir a tots els que s’espanten si ve un fracàs electoral de la “plataforma esquerrana” que han inventat entre Morera i Mollà, perque el problema terrible vindrà si el 2011 molts valencianistes es queden esmunyits i sense cap referència a la qual agarrar-se. Jo no estic d’acord amb ell, que ho fa (tingau la seguretat) perque creu que, siga com siga, d’estes conteses ningú dels que estem ací enraonant traurem res de profit propi, però la torxa i el testimoni del valencianisme i la seua evolució han d’arribar a l’endemà i trobar una millor ocasió en el futur d’este Poble. Jo crec que el vertader problema vindrà si el nou Compromís en té algun èxit per allò de l’abstenció, perque haurà demostrat de manera ben falsa però sense apel•lació que l’únic valencianisme possible és el de l’espai alternatiu, ideològic, el de l’extrema esquerra, el de mocador palestí i camiseta negra amb eslògan inclòs, el del reciclatge del puny en alt, només una manera de traduir nosotras parimos, nosotras decidimos, de fer costat al Psoe, de complementar l’arc progressista i els seients socialistes de les Corts. I això no és ja valencianisme, és repetir la història del Pspv i declarar una vegada més que el valencianisme ja no és camí en esta terra, i això és el contrari de la realitat.

ARTICLE PUBLICAT A TÍTOL ESTRÍCTAMENT PERSONAL PER L'AUTOR, PERQUE EL CONSIDERE D'INTERÉS PER A LA REFLEXIÓ DE TOTS.

Alacant, de nou amb el seu Patró

No és massa conegut que el patró d'Alacant és Sant Nicolau de Bari, i que la seua festivitat se celebra cada 6 de Desembre. Potser el fet de que les Fogueres siguen també conegudes com "Les Fogueres de Sant Joan" pel fet de concloure amb la cremà dels monuments la nit del 24 al 25 de Juny (per cert, un dia després de la veritable nit de Sant Joan que és la del 23 al 24), i que la data del 6 de Desembre és festiva igualment a Alacant pel fet de coincidir amb la festa nacional de la Constitució, hagen tingut la culpa d'àmbdues circumstàncies.

Fes clic ací per vore més informació de la pàgina web oficial de la Santa Església Cocatedral de Sant Nicolau de Bari d'Alacant.

El cas és que el nostre poble ha tornat a eixir al carrer per rendir homenatge al seu Patró participant en la seua provessó un any més, i de nou les comparses de Moros i Cristians de les 5 demarcacions festeres (Sant Blai, Altozano, José Antonio, Palamó i Rebolledo) han desfilat pels carrers del centre de la ciutat. Este últim acte va començar l'any 1999 i enguany complia el seu desé aniversari.

No podia haver eixit un matí més perfecte, ple de llum, amb una temperatura excel·lent i un sol que ho irradiava tot. A la plaça de l'Abat Penalva (on es troba l'Església Cocatedral de Sant Nicolau de Bari), centenars d'alacantins esperaven expectants l'eixida del Sant. Mentrestant, tot preparat per a rebre el Patró com es mereixia. Sis gegants esperaven al fons de la plaça. Els reis moros i cristians, una parella de foguerers i una altra de pescadors sobreeixien per damunt de la gent. Per als xiquets era l'atracció principal, els miraven curiosos, preguntaven i es feien fotos amb ells. Els cabuts encara no cridaven l'atenció, ja que els seus grans caps encara reposaven a terra.

Altres en canvi es fixaven en el camió de joguets que serien repartits minuts després a tots els xiquets espectadors de la desfilada, ja que no cal oblidar que l'origen de "Papá Noël" o Santa Claus és en realitat Sant Nicolau.

Fes clic ací per llegir un interessant article al voltant d'esta circumstància, escrit per l'Adoración Nocturna Mexicana.

Instants després va arribar la representació de Sant Nicolau muntat a cavall. Este, amb una capa marró, va captar l'atenció de les persones congregades a la plaça. Però no va causar cap perill, sinó que va meravellar. Se li notava acostumat a la gent i a la música tan nostra de les dolçaines i els tabals.

La festes populars s'unirien a continuació per acompanyar el Patró pels carrers més emblemàtics del nostre Alacant: Fogueres, Moros i Crisitians, Germandats i Confraries de la Setmana Santa d'Alacant, i demés representants de les Festes d'Alacant no van voler faltar a la cita. Finalment, el bisbe de la Diòcesi Oriola-Alacant, Rafael Palmero, i la corporació municipal encapçalada per l'alcaldessa de la ciutat.

I per fi, poc després del migdia de l'assolellada jornada de diumenge, va aparéixer la imatge de Sant Nicolau de Bari. Les campanes repicaven de manera persistent, semblava que sabien que es tractava d'una ocasió especial pel so tan intens que emetien. La imatge del nostre Patró va irrompre amb solemnitat i estremit a no pocs espectadors.

Poques hores després, a les 6 de la vesprada, va tindre lloc el desé aniversari de l'Entrada Mora i Cristiana. Una desfilada en què van participar vora 1.000 festers de les 5 demarcacions esmentades. La vesprada també va ser propícia per poder gaudir d'esta desfilada. El fred de la nit no va aparéixer fins al final del recorregut, la qual cosa va permetre una molt bona afluència de públic a tot l'itinerari: Plaça dels Estels, Alfons X el Savi, Avinguda de la Constitució, Duc de Saragossa, Rambla de Méndez Núñez, Rafael Altamira, Plaça de l'Ajuntament.

Per primera vegada, este any van ser convidades tres localitats: Asp, Múrcia i Ibi. I entre tots van sumar 52 esquadres participants, set més que l'any anterior. A més es va comptar amb una esquadra especial dins del bàndol moro en què van participar les regidores del Partit Popular de la Corporació Municipal.

L'any anterior va arrancar una iniciativa que es va repetir enguany i amb una notable acceptació. Es tracta de la "Carrossa de l'avi"', una idea de la Federació de Moros i Cristians on els pares que desfilen poden deixar els seus xiquets per poder realitzar el recorregut amb les seues respectives filàes. I amb aquesta "carrossa-bressol", els xiquets estan atesos mentres es realitza el recorregut i comencen des de menuts a participar d'alguna manera en la festa.

Durant tres hores i mitja el públic alacantí va poder gaudir d'este acte que va ser el colofó a les celebracions en honor a Sant Nicolau, que van començar el passat 29 de novembre.