diumenge, 14 de febrer del 2010

Notes complementàries a la trobada del passat Divendres 12 de Febrer

Punt de Debat Alacantí vol agrair la participació en la nostra trobada amb motiu de la ponència número 2 (L'ensenyament del Valencià a l'àrea d'Alacant) d'Ismael Vicedo, en representació de La Cívica-Escola Valenciana, Daniel Climent, en representació de la Plataforma d'Iniciatives Ciutadanes d'Alacant i el P. Eliseo Domingo, S.J, en representació del Centre Loiola i la Comunitat Jesuïta d'Alacant.

A tots 3, moltes gràcies i ja sabeu on teniu la vostra casa.

D'altra banda, posem a disposició dels nostres lectors els següents materials complementaris a la ponència de Ramon Pastor, comfiant que siguen del vostre interés:
Situació Sociolingüística del Valencià a Alacant - Oficina de Promoció del Valencià de l'Ajuntament d'Alacant.


Inclou els següents arxius que podeu descarregar directament des de la pròpia pàgina:

  • El coneixement del valencià a la Ciutat d'Alacant segons les dades proporcionades pel cens del 1991.

  • Difusió social de la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant. Assaig d'una cronologia.

  • El Valencià a Alacant després de 20 anys de la llei d’ús i ensenyament del Valencià.


Dossier 2009 de La Cívica. Inclou:
  • Ensenyament en Valencià - Curs 2009-2010

  • Voluntariat pel Valencià

  • Oficina de Drets Lingüístics

divendres, 12 de febrer del 2010

Tema 2.- El valencià en l’escola a l’àrea d’Alacant




Què cal per a que el valencià puga ser estimat i benvolgut pels alumnes des de l’ensenyament, per què falla la connexió entre allò que s’estudia i allò que es respecta i estima, ja no solament per causes externes sinó també internes; per què al valencià com a eina vehicular no va unit una formació valorativa d'allò valencià més enllà d'allò lingüístic


Ramon Pastor (escriptor i professor)
Corria el 23 de novembre de l’any 1983 i recorde perfectament estar passejant per davant de la Diputació d’Alacant i pensar en eixe moment que dintre de l’edifici els parlamentaris i Consellers valencians estaven discutint i aprovant la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. La sensació que tenia mentre veia eixe bonic edifici no era d’emoció i ni tan sols d’esperança, sinó únicament de què en eixa data estava duent-se a terme un fet històric per al país, però no transcendental. La veritat és que no tenia massa fe en els resultats, i tal vegada per això no sentia cap emoció especial.

Uns mesos abans, en febrer, havia assistit a València al primer nomenament de professors de valencià per als instituts i escoles d’idiomes de la Comunitat Valenciana. Podia haver triat l’institut que haguera volgut i no ho vaig fer. Molt prompte em vaig penedir d’eixa decisió, però afortunadament vaig aprovar les primeres oposicions de valencià, les de l’any 1984.

Des d’aquell any s’han celebrat moltes oposicions de valencià, i fins i tot he participat en una en qualitat de membre del Tribunal. La sensació que tinc al cap dels anys és quasi la mateixa que tenia en el 83: de què no hi ha massa transcendentalitat en el tema i de què seguisc sense tindre massa fe en els resultats.

Examinem els components. D’una banda, els docents. Els de la meua generació sentíem pel valencià alguna cosa més que simple professionalitat. Ens arribava al cor la seua defensa, i no perdíem 7 d’octubre ni 25 d’abril sense anar pels carrers posant cartells o participant en manifestacions i el que fóra. Què passa ara amb nosaltres? Els de la generació que alguns diuen del baby boom? Senzillament, que estem cansats la majoria. Els anys no passen debades i cansen a qui siga. La falta de novetats i la rutina sempre passen factura. Podria dir-se aleshores que hem sigut rellevats per la gent jove? Em pense que no. Al meu entendre, la major part de la gent jove sols pensa en el valencià com a professió. Impartixen valencià com si impartiren qualsevol altra assignatura, sense eixe sentiment especial que nosaltres teníem i que ara possiblement ens falta, a nosaltres per l’edat i als jóvens per falta d’implicació diguem sentimental. El valencià és una assignatura més i punt.

I ja que parlem d’assignatures, he de dir que per a mi és un tema obsolet el de la impartició del valencià com una assignatura “maria”, on predominen els jocs, les cançonetes i, en general, la part lúdica sobre els continguts teòrics i pràctics entre els quals, evidentment, es contempla la gramàtica. Hui en dia la gran majoria dels docents incloem eixos continguts –presents en el temari i per tant d’obligat ensenyament- i, si és cert que pel caràcter especial de l’assignatura no perdem de vista el seu caràcter emotiu i lúdic, també és cert que li donem la serietat necessària per a que es deixe de considerar-la una maria apta sols per a “passar-se bé l’estona cantant cançonetes”. Això, a pesar d’alguns nostàlgics que encara es pensen que estan en temps de la Reforma de l’ensenyament, circumstància ja desfasada –i fracassada- per a la majoria dels ensenyants.

Pel que fa als alumnes, mai no han sigut conscients de la seua importància i del que pot significar per a ells personalment quant a punts en oposicions i mèrits en moltes àrees professionals, i no diguem quant a implicació sentimental o cultural. El valencià és per a la immensa majoria dels alumnes d’esta comarca una qüestió superficial, com si fóra una minúscula capa de pintura de la qual hom es pot lliurar fàcilment perquè al capdavall té poca importància.

Un tercer element a considerar dintre de l’ensenyament serien els pares. És cert que a Alacant s’han fet coses en els darrers anys, que impliquen a pares i a la societat en general. Es va inaugurar fa uns quants anys el Casal Jaume I, Acció Cultural del País Valencià sempre ha estat present, i no oblidem la tasca de la Cívica. Però no fa molt que m’he assabentat que el Casal l’han tancat. Quant a Acció Cultural ací sempre ens ha sonat més a una cosa valenciana-catalana que no alacantina. Personalment estic en les tres, però ja us he contat el desànim per simple cansament així que jo insistiré en el tema.


Quant als pares com a tal, veig que duen els seus fills a la línia en valencià… i prou. Lamentablement, els seus fills –i els meus-, parlen en castellà entre ells. Per a mi ja no és incomprensible ni motiu d’enuig. Des que he vist com la meua filla de díhuit anys, valencianoparlant, parla en castellà amb els seu nòvio del Pinós, ja crec haver-ho vist tot. Els dic que els tire de casa si continuen parlant en castellà, però ni pruna. Amb tot, hi ha una circumstància positiva relacionada amb els col•legis i els pares: les trobades. Certament, són de les poquetes activitats dinamitzadores, però resulta que són una a l’any, així que la seua influència és pràcticament testimonial.

Quedaria parlar de la Universitat. Per a mi la seua tasca dinamitzadora de la societat i del valencianisme és quasi inexistent. La meua opinió és que des de sempre els professors universitaris han anat a la seua i punt. Sols estan interessats en les seues carreres personals, tant acadèmiques com literàries, i en prosperar econòmicament i socialment, però no en el reviscolament del valencià. La seua apatia és total, llevat que en les seues classes facen alguna cosa pel valencià, que supose que fan però que per a mi forma part de la seua professió i no és constatable.

Els alumnes universitaris sols estan interessats en dur endavant els seus estudis i en acabar amb el pla Bolònia perquè els fa mal, no perquè hi tinga a veure alguna cosa el valencià.

Queda un últim component: l’administració. Què podríem dir, per exemple, del conseller Font de Mora? Que està cent voltes més interessat en l’anglés que en el valencià? Jo crec que inclús li importa més el xinés mandarí, així que ben poca cosa s’hi pot afegir. Quant a inspectors, directors provincials, etc., es limiten al mínim en el tema del valencià i poc més. Si s’han creat línies en valencià ha sigut més per esforços de determinats col•lectius de docents o de pares que per la seua tasca, que fins i tot moltes vegades no és neutra com el sabó sinó que és negativa.

He dit l’últim component? En realitat l’administració hauria sigut l’antepenúltim, perquè podria dir-se que l’últim seria la societat en general, en abstracte, en massa. Té interès pel valencià? Em deien l’altre dia uns de Xàtiva que havien estat en Xixona i tot el món els havia parlat en castellà. En Xixona! Em vaig quedar de pedra. Jo que sóc de Sant Vicent què us vaig a contar del meu poble, on el valencià perd cada any terreny a marxes forçades, però siencerament creia que en esta comarca hi havia reductes, valga la redundància, irreductibles. M’equivocava, i d’ací a pensar que el paper de la societat en general pel reviscolament del valencià és més aviat ínfim hi ha sols un xicotet pas.

Cap a on anem, doncs? Deien l’altre dia que sols el 3% de la població de la ciutat d’Alacant és valencianoparlant. Em pense que inclús disminuirà, vist el panorama.

Dit tot açò, vosaltres pensareu que el desànim pot dur a la inactivitat, a la desídia. En absolut. Que haja dit que l’edat ha suposat una minva en la meua activitat en defensa del valencià no significa que haja desaparegut ni molt menys. La prova podria ser que sóc ací, preparant un document, exposant-lo i arriscant-me a la reprovació o la suspicàcia, però jo crec que en realitat l’única prova la conec jo mateix, en el sentit que una cosa és analitzar la realitat i pensar que el que estiga mal no equival a tirar la tovalla. Jo almenys no la tiraré mai, i m’agradaria que lluitàrem perquè es feren campanyes animant a usar el valencià o el que es propose en eixe sentit. No sé si ajudaré a dur-les a terme, però almenys us dic que el meu desig és que el valencià no desaparega mai d’esta comarca i de què jo, personalment, sempre lluitaré per la seua defensa.

RAMON PASTOR QUIRANT