Punt de Debat Alacantí

2011-12-09T22:01:00.002+01:00

L'ofici de raonar

El professor Vicent Soler ens ha lliurat amb L'ofici de raonar una part essencial del seu pensament polític; si més no, d'una part del vessant pràctic del seu pensament polític. El llibre replega articles que ha publicat a diversos diaris i revistes: El País, Avui, Levante-EMV, Saó entre altres. Replegar articles periodístics (alguns, simples columnes esquemàtiques) i publicar-los en un volum unitari és una operació arriscada. El primer risc ve del període de temps que abasten els articles. Si és molt llarg, fa necessària una tria discriminatòria, si hom ha canviat d'opinió sobre certs postulats. El segon risc és l'aspecte cronològic en què apareixen els assaigs al recull. L'article amb data més antiga és de 7-5-1996, el més recent de 24-1-2010,ambdós publicats al diari Levante-EMV.
Vicent Soler ha resolt el problema amb una ordenació temàtica suggeridora. Ha classificat els articles de la següent manera: Temes de País, La dreta que patim, Debat estatutari, Qüestions disputades, On va el socialisme valencià, La via valenciana en la cruïlla, L'eix mediterrani, L'Espanya plural i Cultura, societat, universitat Amb unes directrius finals en epíleg que són una recapitulació de les seues inquietuds identitàries com a valencià. Com veiem pels títols, la temàtica abasta un ampli ventall. Uns temes que han estat l'actualitat llampant, de vegades dolorosa, de tots nosaltres durant un temps molt recent: ahir mateix. Però com a fons d'eixa temàtica variada adés al•ludida, hi ha la idea obsedida del propi país. Dessota l'economia, la política, la cultura, la vida acadèmica, palpita sempre la qüestió identitària valenciana. València és el transfons omnipresent al llarg del llibre. València com a leit motiv del llibre. I en dir València vull dir País Valencià.

L'ofici de raonar és la crònica vívida d'un intel•lectual que contempla, de vegades angoixat, l'esquinçament de la societat valenciana. Contempla l'abisme entre esquerra i dreta, la manca de diàleg d'ambdues. La lentitud dels canvis que conduirien els valencians a la plenitud nacional. Vicent Soler ha viscut com pocs, i des de la zona geogràfica valenciana més sensible, la Ciutat de València i les comarques centrals del país, la lluita desigual entre blaverisme i catalanisme. Ens dirà:"Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians", tot distanciant-se d'ambdues personalitats. La seua visió del problema és de franca convergència, vol "rescatar l'orgull de ser valencians", segons les seues pròpies paraules. Se'n plany, amb raó, de la insensibilitat del Zaplana president a aprendre la llengua dels valencians. I pensa que l' integrisme pancatalanista representat per Eliseu Climent s'ha enquistat en un "gueto d'or" i que"la controvèrsia catalanista és bàsicament una maniobra de distracció davant el problema principal: la desvalencianització del nostre país". Sens dubte, una denúncia encertada sense solucions a l'abast. Perquè quines estratègies – em pregunte– farien possible la superació dels resultats de dues guerres civils, la de 1701-1715 i la de 1936-1939, que desballestà l'estructura del país i el seu patrimoni, la primera, i les possibilitats de restauració, en confirmar i aprofundir els resultats de la primera, la segona?

El llibre té una virtut específica: mostrar la recurrència dels problemes, la insidiosa repetició sense solucions pràctiques ni canvis apreciables. Ens mostra la realitat política dels últims 20 anys que ell ha viscut en primera línea de foc. Encara que, al meu parer, la seua sensibilitat política el duria cap al federalisme, Vicent Soler s'allunya de la fantasia i s'ajusta a la realitat. Una qualitat admirable de la seua visió és la d'admetre els problemes creats pels polítics, i llurs conseqüències, com apunt de partida per al debat i les accions subsegüents. Eixa actitud és un avantatge,perquè arranca de la realitat, no de la il•lusió ni d'idealismes utòpics. Així,en parlar de la província, no defuig la veritat en dir que la província segueix sent "la unitat política fonamental i clau de l'Espanya actual centralitzada". D'esta realitat partirà, node l'ensomni d'ignorar-les, o d'esborrar-les ingènuament del seu imaginaripolític. Soler sap que viurà molt de temps –potser tota la vida – amb l'actual estructura de l'Estat espanyol. No hi ha en el seu llibre cap indici que contemple l'esquarterament d'Espanya, ni de lluny; perquè sap que això no és possible ni convenient. El seu posicionament s'ajusta a la constitucionalitat. Accepta la idea de l'Espanya constitucional actual que permetria la plenitud del País Valencià en certes condicions sociològiques en què l'educació empentaria una nova sensibilitat.

El principal missatge de Soler és que "tan important és defensar la unitat de la llengua comuna que parlem valencians, catalans i baleàrics com defensar, en l'àmbit polític, un projecte propi i singular per als valencians". No qüestiona Espanya, és lluny del pancatalanisme i de l'independentisme, accepta la situació actual, sempre que les intencions polítiques dintre de la Constitució del 78 siguen serioses, sinceres, sense enganys. Ens dirà: "No dubte que siga una batalla difícil, però perduda? Per què? Quedem molts que podem treballar educadament i tenaç per canviar consciències. I tenim tot el futur per davant". "Rescatar l'orgull de sentir-nos valencians".Propugna una acció pedagògica i social que supere la decadència, que aquella frase: "Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança", actualment 'fòssil' entre nosaltres, els valencians corrents, esdevinga una frase plena des ignificat i punt d'arrencada d'una recuperació nacional.

El llibre és una reflexió postfusteriana, paral•lela a la d'altres autors, com ara Alfons Cucó o Ernest Lluch, i contempla el pancatalanisme en col•lisió amb un poble tenallat per unes visions metafísiques nacionals castellanes i la desinformació majoritària dels valencians. Polítiques equivocades de Catalunya (ports, ferrocarrils, aigua) han sembrat l'hostilitat entre els valencians. El discurs catalanista resta arraconat i ha deixat en punt mort, com volia l'espanyolisme, la recuperació social del valencià.

Quines estratègies farien possible aquesta recuperació? Em pregunte en llegir el bell llibre de Soler. Perquè, amb un catalanisme i un blaverisme enquistats, la paràlisi social en l'ús del valencià ha estat consegüentment garantida i el triomf espanyolista del castellà inevitable. Hem d'invocar una vegada més el voluntarisme de cadascun de nosaltres?

L'Epíleg del llibre és un corol•lari pràctic, a mena de recordatori, del que hem sigut els valencians i el que podem esdevenir si insistim amb la recuperació del nostre patrimoni. Denuncia la mentalitat sucursalista del poder valencià, que es tradueix per "l'escàs, per no dir nul, pes específic que se'ns atorga com a col•lectivitat als centres reals de poder polític, tant estatals com europeus".

Propugna superar la reacció contra la nostra identitat mitjançant "una resposta prudent i farcida de molta pedagogia". I afegirà: "Cal encetar una reflexió profunda sobre la identitat col•lectiva dels valencians". I "el futur del poble valencià passa per convèncer la majoria dels nostres conciutadans"i, per a això, cal "eradicar aquesta barreja de prepotència intel•lectual i d'ingenuïtat política que ha caracteritzat el valencianisme en el passat", "evitar que l'espanyolisme hegemònic acabe confinant el valencianisme en una espècie de gueto cultural, social i polític per bé que siga amb totes les comoditats". "Cal un model d'Estat que plasme l'autèntica asimetria nacional que caracteritza Espanya","per això cal continuar els treballs esforçats de molta gent, adés i ara, per reconduir el País Valencià a la seua identitat més genuïna".

Per a Soler, "el valencianisme polític és bàsicament deutor dels plantejaments de Manuel Sanchis Guarner. És a dir, s'ha perfilat com un moviment inclusiu a partir de l'adhesió a un projecte de futur com a poble, sobre la base d'unes senyes d'identitat pròpies entre les quals cal destacar la llengua pròpia". "L'esperança de vida del valencianisme rau,doncs, en la capacitat de convèncer d'aquestes idees i sentiments a la majoria de valencians".
No obstant això, Soler afirma que "ens convé millorar les relacions amb els territoris veïns de Catalunya i Balears, amb els quals compartim llengua, trets culturals i geoestratègics i complicitats en la batalla de preservar la identitat pròpia".

Soler no rebutja la idea d'Espanya. Diu: "L'Espanya plural no s'esgota a Catalunya, Euskadi i Galícia. Tot tenint ben present que la diversitat dels pobles d'Espanya no és un problema sinó una riquesa incalculable. I que enfortir la pluralitat és enfortir la salut democràtica del conjunt".

Soler està molt preocupat pel problema de la cohesió del País Valencià i encara ens dirà: "Entenem que és profundament letal per aquest objectiu – la cohesió – centrar el debat identitari al voltant de la catalanitat dels valencians. Perquè el que ara ens cal és aportar referents assumibles per tothom. La valencianitat ho és i la catalanitat no".

L'ofici de raonar és una obra de reflexió, jo diria que un punt d'encontre, una incitació al diàleg i a la introspecció. És també una crònica retallada d'errors i encerts, d'un temps que se'ns escola i que cal aprofitar al màxim si volem conservar la nostra identitat. És el testimoni del treball apassionat,constant i silenciós, encara incipient, encara jove, d'una gran quantitat de valencians i del mateix autor del llibre.

Vicent Soler és de Rocafort, un poble de l'Horta Nord,molt proper a València. Per als de la meua generació, la dels 60, Rocafort era un centre de visita ineludible del valencianisme militant. Perquè a Rocafort vivia i bregava Mossèn Vicent Sorribes Gramatge, l'únic rector del País Valencià que deia missa en la nostra llengua durant el franquisme. Ell va fer l'únic missal valencià d'aquella època, que conserve acuradament en al meua biblioteca. Mossèn Sorribes va ser un referent valencianista que Vicent Soler esmenta en el seu llibre i que, probablement, influí en la seua visió valenciana del món que l'envoltava. Eixa influència que el nostre autor va rebre de nen és la que ens retorna ara, amb escreix, amb el seu llibre. Enhorabona.

Emili Rodríguez-Bernabeu

Alacant, 23 de novembre de 2011.

MATERIAL PER A VISUALITZACIÓ

2011-10-25T18:58:00.005+02:00

A punt de començar el nou curs d'activitats, Punt de Debat Alacantí posa a disposició dels lectors del nostre blog el següent material per a descàrrega:

Presentació sobre la nostra base ideològica i perspectives de futur.

Video-resum de la nostra associació i activitats.

Fes clic sobre cada link per a la seua visualització.

Esperem que pugues conéixer-nos una miqueta millor.

UNA ESTONA AMB EMILI RODRÍGUEZ-BERNABÉU

2011-10-25T18:01:00.008+02:00

Punt de Debat Alacantí ha volgut rendre un xicotet i senzill homenage al nostre col·laborador Emili Rodríguez-Bernabéu pel seu guardó "Valencià de l'any", atorgat per la Fundació Gaetà Huguet, amb seu a la ciutat germana de Castelló de la Plana.

Per este motiu, ens hem acostat al seu domicili per tal de conéixer en detall algunes característiques de l'acte i del premi rebut.

PUNT DE DEBAT ALACANTÍ: Per quin motiu creus que la Fundació Huguet, de Castelló ha triat la teua tasca a l'hora de reconéixer la teua persona com mereixedora del guardó?

EMILI RODRÍGUEZ-BERNABÉU: El premi "Valencià de l'any" es dóna pel conjunt d’una obra. La veritat és que em va sorprendre quan em van comunicar la decisió, i no tinc més que paraules d'agraïment cap a la Fundació Huguet.

PDA: Penses que pot haver influït el fet de que sigues alacantí, i per tant sigues d'una terra on el valencianisme té característiques molt singulars i diferenciadores?

ERB: En aquest cas no es pot asegurar que el premi responga a una especial sensibilitat cara a la situación de la llengua i cultura valencianes a Alacant. El premi anterior es va donar a un professor de Física de València, per tant no crec que haja pogut influir la questió sociolingüística d’Alacant.

PDA: Quin és el procediment seguit per acordar quins seran els premiats?

ERB: Dins de la Fundació hi ha un Patronat que es reunix i per determinar-ho, el president del qual és Vicent Pitarch, lingüista i autor de llibres sobre Gramàtica Valenciana, entre altres. L’Ajuntament forma part del Patronat i el President Honorífic és l’Alcalde de Castelló.

PDA: Com va ser l'acte d'entrega del guardó?

ERB: Vicent Pitarch va fer la presentació del guardonat i després se'm va fer entrega d'una placa conmemorativa i vaig llegir un discurs d'agraiment. [El transcriguem a continuació]

"Gràcies a la Fundació Huguet pel guardó que m'ha concedit, i a l'Ajuntament de Castelló per la seua càlida acollida, i a tots vostès per la companyia i l'assistència. Estic molt content. És molt reconfortant per a mi trobar-me a Castelló. El guardó que m'haveu atorgat té una especial significació, perquè, en acostar-me a esta terra germana de Castelló, és com si reafirmàrem la integritat del nostre poble, la vigència dels valencians. Encara som un tot, encara podem autoidentificar-nos. Durant els meus estudis de Medicina a València vaig conèixer molts castellonencs, perquè València és,encara que molts ho neguen, la platja de trobada dels valencians, eixa gent que viu entre el Sènia i el Segura. Hem de mirar-nos en València, a pesar de les diferències que ens separen, de les interpretacions oposades que puguem tenir. Castelló ha estat per a mi, des d'aquella llunyana data dels meus estudis a València, un exemple de moderació i de convergència, i de progrés, com ho ha demostrat a bastament el seu creixement econòmic i cultural. Un exemple a seguir. Per la meua banda, només he de donar les gràcies. Només he mantingut la fidelitat que em demanava el meu origen i la gent que m'ha envoltat sempre. Vull expressar, també, el meu condol com a valencià per la mort d'Enric Monsonís, president que fou de la nostra Comunitat. Res més. Moltes gràcies."

PDA: Conta'ns una miqueta com va ser la resta de l'acte, com van celebrar els nostres germans de Castelló el 9 d'Octubre?

ERB: El dinar va tindre lloc al Casino de Castelló, en un anex prou modernitzat. Pel que fa als actes del 9 d’Octubre, va haver també un Concert Institucional promogut per l’Ajuntament, que va comptar amb representació institucional de les diverses formacions polítiques municipals.

Fes clic ací per a conéixer més sobre la Fundació Huguet

EXPOSICIÓ SOBRE ELS GERMANS HUGUET

2011-10-22T19:41:00.001+02:00

dissabte
22 octubre 2011

Exposició a Alacant: «Els Gaetà Huguet, dos líders castellonencs»

tot el dia

L’exposició commemora el 59è aniversari de la Fundació Huguet, una entitat privada sense ànim de lucre que té per objectiu promoure el valencianisme cultural, especialment pel que fa a la difusió de la llengua catalana. L’exposició es podrà visitar fins al 31 d’octubre.

Lloc: zona de trànsit de l’aulari II del Campus de Sant Vicent del Raspeig de la Universitat d’Alacant

Hora:tot el dia

Organitza: Delegació de l’IEC a Alacant, amb la col·laboració de la Universitat d’Alacant

EMILI RODRIGUEZ BERNABEU "VALENCIÀ DE L'ANY"

2011-10-18T00:00:00.003+02:00

ENTREVISTA A EMILI RODRIGUEZ BERNABÉU EN CASTELLÓ DE LA PLANA

La festividad del 9 d’Octubre de2011 pasará a tener una connotaciónespecial para uno de los másde cinco millones de vecinos de laComunidad Valenciana. Un médico,especialista en Cardiología yNeumología, que ejerce de jefe deCardiología del Hospital Cardiovascular de San Vicente del Raspeigrecibirá mañana domingo ladistinción de Valencià de l’Any.

Se trata de Emili Rodríguez Bernabéu,toda una intensa e interesante vida dedicada a una curiosa combinación: a la medicina y a la literatura. Así, este poeta, ensayista, crítico y columnista de EL MUNDO de Alicante, nacido en la Ciudad de la Luz en 1940 verá reconocida su prolífica producción literaria por la Fundació Huguet de Castellón en el Día de la Comunitat Valenciana.

Pregunta.– ¿Cómo surge esta afición por la poesía, por la literatura en un médico?, ¿parece que en su caso ciencias y letras van de la mano?

Respuesta.– La afición literaria es anterior a mi dedicación a la Medicina, digamos que aparecen en paralelo desde mi infancia y van concretándose, poco a poco, según las circunstancias, las vivencias y las oportunidades en el transcurso de mi vida. Escribo desde mi niñez.

P.– Además de escritor, usted es un gran conocedor de la literatura valenciana. ¿Ha sido su lengua materna?

R.– Sí, conozco bien la literatura en valenciano... y la literatura en general.

¿Mi lengua materna? Con mi padre y con mi madre he hablado siempre en castellano. Mi padre y mi madre eran bilingües, pero entre ellos hablaban en castellano. El valenciano, no obstante, lo aprendí de ellos y también de mi entorno. A los 17 años hice del valenciano mi lengua literaria principal, en la que he escrito la mayor parte de mi obra.

P.– Así pues, ¿también en Alicante estuvo mal visto, décadas atrás, hablar a los hijos en valencià?

R.– Desde luego, en Alicante estaba mal visto que los padres hablaran a sus hijos en valencia-no,pero ese hecho no es exclusivo de mi ciudad, ocurre difusamente en toda nuestra Comunidad Valenciana.

P.– ¿Cómo valora la producción literaria, las composiciones musicales, las obras de teatro... en valencià actualmente?

R.– Tienen un desarrollo muy irregular. Existe una literatura potente escrita en valenciano, sobre todo géneros como la poesía, la narrativa y el ensayo tienen una muy buena represen-tación. El teatro trata de abrirse camino pero no acaba de cuajar. Por su parte, las composiciones musicales, o resultan demasíado academicistas, o fluctúan con la moda, dominada por el inglés.

P.– ¿Cómo podemos, entonces, todos los valencianos defender, impulsar y preservar nuestra lengua?

R.– Usándola. No basta con la enseñanza, hay que usarla en la calle y en todas partes, que siga presente en la sociedad. El valenciano forma parte de nuestro patrimonio y conviene disfrutarlo usándolo. Nuestros políticos y nuestras personalidades representativas tienen la obligación de promocionarlo. Y su promoción implica su uso.

P.– ¿Qué supone para usted ser nombrado Valencià de l’Any por la Fundació Huguet?

R.– Una gran satisfacción como escritor y como valenciano. Que la Fundació Huguet sea una institución castellonense es un factor importante, porque me une a Castellón a través de Valencia. Evidencia que, a pesar de la enorme longitud del territorio valenciano, seguimos cohesionados.

CHELO PASTOR / Castellón (El Mund0)

ACTE DE PRESENTACIÓ, DIJOUS 16 JUNY, SEU UA CIUTAT D'ALACANT

2011-06-13T14:13:00.003+02:00

Benvolguts amics/amigues del Punt de Debat Alacantí:

Com sabeu hem fet activitats ben diverses i variades des de la nostra constitució oficial com a associació legalment registrada. Algunes d’elles, com les comissions i la participació en jornades de la ciutat les hem fet perque teníem la intenció d’arredonir la nostra tasca i presència cívica, altres com el recorregut pel “Vell Alacant”, per la seua història, les seues llegendes i pels seus racons menys coneguts i encantadors, a més a més, per gust i esplai.

Ha arribat el moment de fer balanç i fer créixer la flama de la participació, vos ho demanem i preguem amb tota la il·lusió i força per a un esdeveniment, sense dubte central i importantíssim en la nostra vida com a grup i com a col·lectiu: un acte de presentació a la Seu de la Universitat d’Alacant en el Passeig Ramón y Cajal, 4, cantó en Av. Doctor Gadea d’Alacant ciutat.

Vos encoratgem a estar, participar i no faltar, a ser amb tots nosaltres. Hem preparat un recull de les ponències que hem fet en l’any anterior, hem preparat un treball de projecció sobre el Punt de Debat Alacantí, hem organitzat una trobada amb amics i per a presentar-nos en societat, i hem procurat que este dia signifique un nou punt d’eixida de la nostra associació.

Serà el dijous dia 16 de juny a les 20.00 hores en l’esmentada Seu de la UA de Ramón y Cajal i en esta ocasió en particular vos demane l’esforç d’assistir i compartir una estoneta amb nosaltres.

Comptem amb tots vosaltres. Segur que l'acte serà motiu de goig i satisfacció, d’il·lusió i de continuació d’un camí i uns ideals que pensem nets, honrats, moderats i de fe en la nostra terra i en la nostra condició personal.

Vos envie una abraçada sincera

Ferran de Rojas i Martínez-Parets

Punt de Debat Alacantí complix un any

2011-04-29T20:34:00.002+02:00

Benvolguts amics, ha passat ja un any des del passat 23 d'Abril de 2010, data de celebració de l'assemblea constitutiva de Punt de Debat Alacantí com associació, apolítica però aglutinadora de tot moviment enriquidor i repersonalitzador d'Alacant, lliure d'odis i autoenganys.

Reunions, participació en jornades i cicles de cinema, reflexions a través del nostre blog, i la creació de la nostra pàgina en Facebook poden resumir la nostra activitat durant el nostre primer any d'existència.

Lents però segurs, "discrets però vigorosos", ens podem marcar per al nostre segon any de vida un objectiu de creixement a través de diversos canals, com per exemple les xàrcies socials a través d'Internet.

Vull compartir amb tots vosaltres una cançó absolutament genial, interpretada pel grup català Manel, el títol de la qual és totament adequat per a la nostra celebració: Aniversari.

Fes clic ací per obrir el video en finestra independent.

Salutacions cordials i felicitats per a tots!

Alguna foto més ...

2011-04-18T21:05:00.004+02:00

Un parell de fotos més ...

Esta és a l'inici del recorregut per la història i llegendes d'Alacant, al Passeig Ramiro.

I esta és quan vam eixir del cinema Dijous passat, que un grup de companys del Punt de Debat Alacantí vam anar a vore "Pa Negre" als cines Puerta de Alicante.

Salutacions i bones vacances de Setmana Santa a tots !!

2011-04-17T21:17:00.002+02:00

Faltava posar algunes fotografies més.......no?

ALACANT, CIUTAT DE LLEGENDES (Recopilació llegendes Jornada 27 Març 2011)

2011-03-29T22:48:00.010+02:00

LLEGENDA QUE DÓNA NOM A LA CIUTAT D’ALACANT

(Arturo Moreno, Alicante Vivo, 13 d’Abril 2007)

El nom d’Alacant prové d’una historia d’amor impossible amb final tràgic, com Romeo i Julieta, en el qual els pretendents no poden reflectir la seua passió.

En el cas de la ciutat d'Alacant, són Càntara i Aly, amants desgraciats on n'hi haja, que van tindre el tardà consol de vore fondits els seus noms per donar denominació a Alacant, el lloc que va ser testimoni del seu amor impossible.

Càntara era una musulmana filla del Califa de la ciutat (l'actual Alacant), i a més de la seua posició social, tenia al seu favor la seua bellesa sobrehumana, per la qual cosa no va ser estrany que dos jóvens musulmans s'enamoraren bojament d'ella. El Califa va decidir que un d'ells seria el marit per a la seua filla, però ... quin dels dos?

El Califa, davant el gran dilema que tenia, va prendre una decisió salomònica: els pretendents haurien de dur a terme una tasca concreta, i Al·là decidiria. Per tant, Almansor (l'altre pretendent) i Aly es van posar mans a l'obra. Almansor va haver d'anar a les Índies a portar rares espècies a la seua estimada, mentres que Aly es va comprometre davant del Califa a cavar una sèquia enorme i poder portar l’"aigua verda" a Alacant des de Tibi.

Diuen les cròniques que mentres Almansor anava ràpidament amb els seus vaixells a les Índies a portar espècies, Aly no es va prendre tan seriosament el seu treball: es va dedicar més a escriure poesies a la seua estimada i anar parlant d'ella per tot el món ... i Càntara es va enamorar d'ell bojament, sense esperar tan sols a vore finalitzada la seua tasca i la d’Almansor ...

Però l'elecció ja estava feta. Un dia va arribar Almansor a la costa d'Alacant amb els seus vaixells carregats d'espècies i el Califa, que era home de paraula, li va concedir la mà de la seua filla. Davant la situació, Aly desesperat, es va tirar al buit per un barranc (es diu que sobre aquest lloc es va construir alguns segles després el Pantà de Tibi). Càntara, sumida en la desgràcia, va decidir seguir els passos del seu amor, i es va tirar al mar des del cingle de Sant Julià, que des d’aleshores va vindre a cridar-se "el salt de la reina mora"

Diuen que el Califa va morir de tristesa, i que, sorprenentment, la seua efígie va aparéixer gravada a la muntanya Benacantil, constituint l’actual “Cara del Moro”. Explica la llegenda que la cort, impressionada pels fets, va decidir cridar a la ciutat "Aly-Càntara", d'on ve el nom actual "Alacant".

LLEGENDA DE LA PRINCESA ZAHARA I LA CARA DEL MORO
(Vicente San Juan)

També en relació a la “Cara del Moro” hi ha una altra llegenda que ens explica que en l'època de la dominació àrab governava Medina Laquant (l'Alacant musulmà) un príncep que era cruel amb els cristians i que només tenia una debilitat: la seua única i bella filla Zahara.

En una ocasió, durant una festa, la bella princesa es va retirar al pati d'armes de l'antiga fortalesa, farta dels afalacs i els melindros dels seus enamorats. Estant allí contemplant la mar una veu se li va aparéixer entre les negrors de la nit.

Era un jove cristià que li va declarar la seua ardent amor, ella va admirar la seua valentia i, commoguda per la seua empenta, li va previndre contra el perill de la seua estància al castell. I seduïda per l’enamorat cristià, el va ajudar a escapar per un passadís ocult i va tornar a la festa més bella i radiant que mai.

El seu pare, una vegada li va vore retornar a la festa, va tindre la idea d'oferir-la com a esposa al Sultà de Damasc.

I dia a dia, mentres el Príncep preparava la petició al Sultà la princesa anava desmillorant dia a dia a passos agegantats. L'alegria i l'amargor apareixien a la cara de Zahara alternativament de manera que la seua servent va decidir espiar-la fins que va adonar-se que Zahara es veia amb una persona que li feia senyals amb espillets als quals ella responia.

Un dia va vore com del passadís eixia el jove cristià que en una de les seues visites, deia a Zahara el seu nom, Ricardo de Oñate, un nom que impossibilitava l’amor entre els 2 ja que el seu pare era un dels nobles cristians que més aferrissadament lluitaven contra el Príncep. En aquest moment van decidir unir les seues vides i fugir perquè la seua única pàtria possible fóra el seu amor.

En vore la situació la servent va córrer a explicar-ho tot al príncep que, boig de ràbia en vore els seus plans destruïts per culpa d'un enemic cristià, va decidir esperar-lo en una de les seues incursions nocturnes per agarrar-lo i matar-lo com a espia.

Una vegada capturat el jove cristià com a presoner, la princesa va emmudir de dolor i la seua pell es va tornar cendrosa i sense brillantor el que va commoure el pare que va decidir fer una aposta amb ella. - "Si demà apareix la terra blanca et deixaré que et cases amb ell, i si no és així, morirà penjat de la torre més alta del castell" -

Davant d'aquesta terrible situació, ja que ella no havia vist nevar en la seua vida a Medina Laquant, no va poder dormir en tota la nit pregant pel milacre.

Davant l'estupor de tot el món el camp va despertar completament nevat del color de la flor de l'ametller, com mai abans s'havia vist. Quan va anar a dir-ho al seu pare, aquest, en la seua perfídia es va tornar blanc i va mirar cap a la torre més alta on penjava sense vida el cos inert del seu enamorat cristià, a qui ja havia llevat la vida.

Ella va córrer cap al cadàver del seu enamorat ien una abraçada mortal es va precipitar amb el cos inert del jove cristià pel talús de la serra. El pare, desesperat davant la mort de la seua filla, es va precipitar després d'ella quedant destrossat per les figueres de pala a meitat del precipici.

I des de llavors la serra té la cara del malvat príncep, castigat eternament pel vent i el temps inclement.

LLEGENDA DEL PASSADÍS DEL BENACANTIL

Encara no fa molts anys, a Alacant hi havia una ermita, la del Raval Roig. Es trobava davant de la platja del Postiguet i dins de les muralles, al peu del Benacantil.

Una vesprada de primavera, a un grup de jóvens inquiets, passejant per la platja, els va cridar l'atenció que l'ermita havia estat derruïda.

Quan van pujar per tal de vore les obres, observaren que, al costat de l'ermita, havien caigut tres o quatre cases que estaven a les faldes del castell.

En una d'aquestes cases, al fons, a la paret que tocava la roca va aparéixer un forat a mitja alçada. Encara hi havia claredat i els obrers, després de dir-los que eren estudiants d'història, no van tindre problema per deixar-los fer una ullada des de fora.

El primer que els va cridar l'atenció al mirar pel forat era que hi havia aigua estancada; vam ficar un pal i comprovar que no hi havia massa, només quaranta o cinquanta centímetres. Després, allargant la visió tot el que van poder, van vore com estaven davant d'un túnel amb una alçada de metre i mig, una amplitud d'uns seixanta centímetres i que a uns cinc o sis metres des d'on miraven es feia més ample i girava a la esquerra, en direcció al castell.

De seguida, una barreja d'imaginació i d'il·lusió els va llançar a intentar ficar-s’hi i recórrer el passadís.

Ràpidament van tornar a casa i frenèticament buscaren entre els amics el que necessitàvem. Ja era de nit quan carregats amb botes d'aigua, llanternes, ciris i llumins, carbureros, cascs d'espeleologia i una brúixola van arribar a les obres del Raval Roig.

Els obrers ja no hi eren. El guarda de l'obra, en vore'ls tan preparats no volia deixar-los passar. Van haver de explicar-li que eren estudiants d'història i que només volien fer un cop d'ull al túnel, i que ja abans els havien deixat mirar. Per fi ho aconseguiren

La primera sensació va ser la tebior de l'aigua que els arribava pels genolls .. Després, en caminar, notaren que ho feien per un terreny fangós que els obligava a trepitjar amb precaució per por d’esvarar.

En examinar les parets van vore un cable de llum que anava per sobre i acabava en una bombeta allà on el túnel s'ampliava. També a un costat i a l'altre dels murs, i excavats a la roca, uns nínxols no massa grans amb cera desfeta i emmascarats pel fum els van fer entendre que aquesta part del passadís havia estat utilitzada pels habitants de la casa, segurament en temps de guerra i com a refugi, havent-la tapiada al final quan ja no feia paper.

Tota la vida s'ha transmès de pares a fills la certesa que el Castell del Benacantil està foradat per unes galeries i utilitzades pels moros en cas de dificultats, i per fugir-ne si fóra el cas.

Estan documentades tres eixides conegudes: una que donava als voltants de l’altre castell, el de Sant Ferran, la segona que conduïa a la platja, per la part del Cocó (enllà d'on els pescadors treien les barques ) i la tercera galeria baixava des d'una de les sales reials fins a la Mesquita Major, convertida pels cristians, després de la conquesta, a l'església de Santa Maria.

El passadís ara s'estrenyia, tenia uns quaranta-cinc centímetres d'ampli, en les parets encara s'observaven les marques deixades pels pics foradant la roca i el nivell de l'aigua només era d'uns quinze o vint centímetres.

Continuant la seua aventura, es toparen amb un mur que cobria tot el corredor. Les pedres estaven unides amb ciment, el que volia dir que no podia ser del temps dels moros, sinó molt més recent. Amb una picoleta, començaren a desfer la paret i de l'altra part un corrent d'aire fortíssima els va apagar la flama del carburer, obligant-los a utilitzar únicament les llanternes.

Aquell mur el devien haver construït els mateixos pobladors de la casa per evitar les corrents d'aire i les filtracions d'aigua de la serra.

El túnel continuava amb una certa inclinació, sempre cap amunt, i avançaren huit o deu metres més quan va aparéixer una sala una mica més alta.

Era una sala on el passadís que baixava des de la part alta del castell es feia més ample i es dividia en dos boques, una per on el grup d’exploradors van pujar i l'altra a la dreta, els aventurava la possibilitat de trobar-se amb l’eixida que havia d'anar fins la platja del Cocó on els Alcaids tenien sempre una barca preparada per si la necessitaven.

Van decidir explorar en primer lloc la de la dreta. L'entrada tenia únicament un metre d'alt, als pocs passos el nivell d'aigua havia augmentat a uns trenta-cinc o quaranta centímetres, avançaven amb molta precaució per tal de no entropessar amb algunes pedres que havien caigut. Pero després de recórrer al voltant de quinze metres es trovaren de nou que un gran mur els impedia avançar.

Van tornar a la sala i enfilar cap amunt per l’entrada de l’esquerra. Pujaven en rampes de deu o dotze metres, amb una lleugera inclinació, cada tram girava en un angle de quaranta-cinc graus i anava sempre cap amunt.

De sobte el passadís es va fer més alt i més ampli fins convertir-se en una escala del voltant dels 40 esglaons amb molta pendent. I pujant per l’escala, sense quasi alé, havien arribat a dalt del Castell, però una paret d'obra de nou els impedia l'entrada.

Esta vegada la paret estava presidida per una Calavera tallada en una de les pedres de dalt.

I intentaren tot tipus de maniobres perquè s'obrira la paret, colpejant pedra a pedra, però no va valdre de res. Intentaren també moure la Calavera, però no ho van aconseguir.

I quan van decidir tornar davant la impossibilitat de continuar l’aventura, quan estaven en l'últim esglaó, a un costat de la roca van vore una pedra amb uns punts que ressaltaven.

Els punts formaven dos tipus de creus i també hi havia un triangle de farciment. Alguns dels signes que envoltaven la pedra semblaven lletres àrabs, d'altres no es podien vore bé perquè estaven mig tapades per terra i fang.

Ràpidament els va vindre al cap la idea de que ben segurament la pedra estaria relacionada amb la Calavera. Van tornar a pujar els quaranta esglaons i amb nerviosisme i una mica de por descobriren que la calavera tenia un buit on encaixava perfectament la pedra. Una volta introduïda la pedra dins del buit de la Calavera van poder fer-la girar, i una llosa de la part baixa del mur es va moure, deixant a la vista un passadís d’entrada.

El passadís conduïa a una de les masmorres de tortura del Castell de Santa Bàrbara. Una Calavera semblant presidia la paret de la masmorra. La masmorra hauria d’estar a l’altura de la plaça de Felip II, enmig de la fortalesa.

Van tornar al passadís, van traure la pedra dels puntets i la llosa es va tancar.

En el camí de tornada, baixant de nou per l'escala i quan anaven a deixar de nou la pedra al seu lloc van descobrir en aquest lloc un tros de vidre trencat que sobresortia de la terra.

Excavaren una mica amb una navalla i poc a poc va aparéixer una botella de vidre opac i amb tonalitats blaves i daurades amb una part trencada. Dins hi havia un paper enrotllat. El van traure per la part trencada i lentament el desenrotllaren. No era un paper sinó un tros de pell d'ovella o de cabra, amb unes lletres escrites que semblaven àrabs i altres signes que no van poder entendre.

Amb molta precaució van tornar a plegar-lo i el posaren dins de la botella. Van deixar cada cosa al seu lloc i van tornar a l'obra del Raval Roig on el guarda i els companys que no havien entrat ja estaven preocupats.

L'endemà, al migdia ens presentem novament en les obres per tornar a entrar i fer un pla del passadís. Però l’entrada havia estat tapiada amb formigó.

Parlaren amb el Alcaide i li explicaren tota la història, però amb un somriure burleta ens va dir que tot això dels túnels secrets eren fantasies que la gent s'inventava, i que ell no havia trobat cap plànol on aparegueren passadissos.

LA LLEGENDA DE NICOLÁS PERIS

Alacant, en l’època dels àrabs anomenada Medina La-Quant, va ser conquerida per les tropes d'Alfons, Infant de Castella, que més endavant esdevindria Alfons X el Savi.

La data d'aquest primer esdeveniment va ser el 6 de Desembre de 1247, dia de Sant Nicolau, i la data d'un altre esdeveniment es produiria uns cinquanta anys més tard, quan Alacant passa de mans castellanes a mans aragoneses. Este últim esdeveniment també seria protagonitzat per un altre Nicolau, en este cas Nicolás (en castellà) Peris.

I així, a finals del segle XIII, amb Jaume II (nét de Jaume I) l'antiga Lucentum romana passa a mans aragoneses i, per decisió real, serà integrada en el Regne de València.

En aquells anys la "presa de la ciutat", d'aquesta o de qualsevol altra, es produïx quan la fortalesa és conquerida i arria la bandera del perdedor per elevar la del guanyador en el pal de la Torre de l'Homenatge.

I aquí és on va començar la llegenda ...

Explica la història que Nicolás Peris, alcaid i defensor del recinte, va morir defenent, oposant-se a la voluntat de rendre la plaça davant la Corona d’Aragó perquè va jurar fidelitat a la de Castella. Tan gran era la lleialtat d'aquest súbdit que, quan va caure la muralla, el senyor Nicolás va defendre, pedra a pedra, el seu honor.

Enmig d'aquesta baralla, va ferir el senyor Berenguer, amic de Jaume II, que veient que el seu senyor estava batent-se en duel amb el castellà, va intervindre donant suport al seu sobirà. Aquesta intervenció tindrà com a resultat la mort de Peris.

El seu cos va quedar estès sobre la freda pedra del sòl, amb la mà dreta empunyant la seva espasa i l'esquerra agafant, fortament, les claus de la fortalesa, negant, amb aquest fet, la rendició. Tan gran va ser la lleialtat de l'alcaid que van haver de tallar la monyica per poder llevar-li les claus. La resta del cos que va ser destrossat i lliurat als gossos, en compte de donar-li sepultura.

I una mà tallada aferrant unes claus és part de l'escut de la fortalesa de Santa Bàrbara, rememorant aquest fet i reconeguent la valentia de Peris.

Això és la història, o se suposa, i d'aquí naixeran diversos mites i llegendes.

La història també ens ha demostrat que la fortalesa de Santa Bàrbara sempre ha gaudit de fama d'inexpugnable. Alicante mai va ser conquerida, ni pels Anglesos en la guerra de successió ni per Napoleó quan va envair la Península Ibèrica (Alacant, Lisboa i Cadis són les úniques tres ciutats que es van salvar). Sembla que la maledicció de Peris i el reconeixement de lleialtat per part dels seus assassins, van servir per alguna cosa.

Una altra llegenda diu que, any rere any, el dia que aquest combat es va dur a terme, torna a succeir. Diuen que en aquesta data, de matinada (que és quan van succeir els fets), podem sentir cavalls, sorolls d'espases, injúries, crits ... tot el fragor de la batalla.

Però crec que serà la tercera llegenda la més romàntica: expliquen que quan hi ha perill per a Alacant, quan un invasor s'acosta, es pot sentir i vore el senyor Nicolás Peris, vestit com aquell trist dia, donant ordres al seu exèrcit per defendre la ciutat d’Alacant.

Diuen que aquest alcaide lleial i fidel, no només va jurar fidelitat al seu Rei, sinó també a la ciutat que tenia sota els seus peus.

Quan va jurar va dir: "la defendré amb la meua honor per sempre", i això és el que seguix fent, ja que la mort, com sempre passa en les llegendes, pot ser vençuda per la lleialtat, la fidelitat i l'honor.

LLEGENDES DE LA SANTA FAÇ

La devoció dels alacantins cap a la Santa Faç ve del 17 de març de 1489, data del primer milacre conegut. La Relíquia havia arribat a la Parròquia de Sant Joan a mans del Pare Mena, a qui a Roma li la va lliurar un Cardenal agraït per les atencions que Mena li va oferir durant una visita que aquell va fer a Alacant.

Pedro Mena la va dipositar en un cofre, juntament amb altres objectes de culte, pensant que es tractava d’allò que aparentava: un llenç de gasa de finíssim cotó en què es va pintar el rostre de Crist per realitzar amb ell un quadre. No obstant això, en cada ocasió en que obria el cofre per tal de traure aquests objectes, trobava el llenç a la part superior, i no en el fons, on sempre quedava.

Assabentats els veïns de tal prodigi, van sol·licitar traure el llenç en provessó de pregària per demanar la pluja en temps d'una llarga sequera. Caminant en direcció a l'Ermita dels Àngels, a l'altura del Barranc de Lloixa, el sacerdot que portava el llenç va sentir un gran pes, i una llàgrima va sorgir de l'ull dret del rostre pintat en el llenç.

Després del succés, es va decidir ajornar la Rogativa fins a la setmana següent. El 25 de març de 1489, tal multitud es va congregar a l'ermita dels Àngels (als voltants de la qual actualment es troba la Parròquia dels Àngels) que l'Eucaristia es va haver de celebrar a l'exterior. En el moment d'impartir la benedicció amb la Relíquia, Fra Benito de València, que la portava, es va elevar al costat del llenç del que es van estendre al cel tres imàtgens de la Santa Faç, moment en què una fina pluja posava fi a la sequera .

Des d’aleshores, el Monestir de la Santa Faç ha estat lloc de peregrinacions des de tots els confins, sent nombrosos els Reis i Caps d'Estat que han pregat en el Temple. La festivitat de la Santa Faç és a Alacant un esdeveniment anual del qual no es sostreu pràcticament cap dels seus veïns.

ALACANT, CIUTAT D'HISTORIA

2011-03-27T23:28:00.003+02:00

EL TERRITORIO DE ALICANTE (ALGUNAS CONSTANTES HISTÓRICAS)

A la hora de caracterizar lo que somos los alicantinos, es importante hacer notar que desde tiempos prehistóricos nos ubicamos en una zona de contacto entre el área cultural levantino-mediterránea y el área cultural sud-mediterránea ( entre el Bronce Valenciano y la Cultura del Argar, por poner un ejemplo). Tal vez sonará más comprensible si caemos en la cuenta de que la Dama de Elche (cercana a nosotros) tiene una cara modelada con rasgos de tradición helénica (levantino-mediterránea) mientras que sus joyas revelan una clara inspiración fenicia (sud-mediterránea).

En tiempos medievales, con los que enlazamos de modo más directo, esta dualidad se expresa a través del prolongado contencioso entre las Coronas de Castilla y Aragón a la hora de reconquistar estas tierras del dominio islámico, poblarlas con sus respectivos efectivos poblacionales e integrarlas en su ámbito político.

¿Somos valencianos? (y por tanto catalano-aragoneses) ¿Somos murcianos? (y por tanto castellanos). En verdad, bastantes de nuestros conciudadanos estarían de acuerdo en que prácticamente no somos ni una cosa ni otra. Alicante Ciudad (y en general todo el sur de la provincia homónima) constituyen en cierto modo un territorio fronterizo que históricamente conformaba el Norte del Reino Taifa de Murcia y que, tras sucesivos forcejeos históricos que sería demasiado largo explicar con detalle ahora, acabó siendo integrada en el Reino de Valencia, bajo la forma relativamente diferenciadora de la llamada Governació d’Oriola.

Este territorio podríamos compararlo con una “Marca”, es decir, una avanzadilla de la etnia y lengua valencianas en territorio murciano. Como todas las Marcas, se ha terminado por con-figurar como un territorio altamente dinámico, por la mezcla cultural y el intercambio, asu-miendo características más cosmopolitas que el resto de la Comunitat Valenciana.

Punt de Debat Alacantí quiere preservar y desarrollar esos rasgos originales de nuestra historia y cultura, pero afirmando al mismo tiempo nuestra vinculación histórica y voluntariamente asumida, también hoy dia, a la Comunitat Valenciana.

Reseñamos como noticias importantes: la puesta en marcha del nuevo ascensor al Castillo de Santa Bárbara y la inauguración del Museo de la Ciudad (MUSA) en la segunda planta del mismo.

RELIGIÓN Y CONVIVENCIA INTERÉTNICA EN ALICANTE

Nos encontramos junto a los restos de la antigua Porta Ferrissa, uno de los torreones de la primera muralla de Alicante. Esta muralla albergaba la ciudad musulmana (Al-Lakant) aun-que en su exterior existían zonas pobladas y, notablemente, la Mezquita Menor (sobre la que se construyó la actual Concatedral de San Nicolás).

Al fondo tenemos la Iglesia de Santa María, construida sobre el solar de la Mezquita Mayor de Alicante.

Estos hechos pueden servirnos como pretexto para una reflexión sobre la forma en que convivieron las religiones y las etnias en el Alicante Medieval y del Antiguo Régimen, y por extensión en el Alicante actual.

La convivencia de las tres religiones en Alicante fue un hecho forzado, que no voluntaria-mente querido. Los miembros de cada religión miraban a los de los otros grupos con recelo, cuando no hostilidad, aunque la Corona garantizaba la existencia de las minorías religiosas.

Las minorías musulmana y judía llevaban señales identificativas y estaban prohibidos los matrimonios con los cristianos. Sin embargo, la Corona incentivaba el establecimiento de dichas minorías en Alicante por cuanto la pérdida de efectivos (a causa de las guerras y la emigración de los moros a Granada) ponía en peligro la actividad agrícola (mudéjares) y la comercial (judíos).

La minoría musulmana se ubicaba especialmente en las zonas rurales y tenía sus propias autoridades que juzgaban en base al Corán y la Sunna. No está documentado que los judíos (minoría especialmente reducida) estuvieran establecidos en el Raval Roig (en contraposi-ción a la creencia general). Es interesante que la actual mezquita se ubique en esta zona, tan vinculada a la Ciudad Medieval.

En el Alicante actual hay una Asociación que desarrolla una gran labor en pro del acercamiento y el diálogo entre las diversas tradiciones religiones: MIA (Mesa Interreligiosa de Alicante).

A destacar el buen clima de convivencia interétnico e interreligioso en el Alicante. Cerca de nosotros, el Colegio San Roque cuenta con la mayor cantidad de minorías religiosas y étnicas (más de 30) no registrándose incidente alguno entre ellas.

Lamentablemente, el Alicante Medieval y Moderno estuvo inserto en actividades corsarias (en esto era el segundo puerto, después de Valencia). El tráfico de esclavos fue una realidad habitual durante siglos en estas tierras.

Finalmente, hacer mención de que en el Edificio de La Asegurada (y la reciente ampliación que del mismo se ha hecho) que fue sede del Primer Instituto de Enseñanza Media de Alicante (entre otras funcionalidades…) se ha inaugurado hace pocos días el MACA (Museo de Arte Contemporáneo de Alicante) cuya base es la donación que Eusebio Sempere hizo a la Ciudad, de su colección artística particular.

APUNTES SOBRE LA CONCATEDRAL DE SAN NICOLÁS

San Nicolás es un templo concebido en línea con las propuestas de Reforma Católica emanadas del Concilio de Trento, aunque con un cierto desfase temporal (cosa que es habitual cuando ponemos en relación el arte de la Península Ibérica con el de otras zonas de Europa) ya que sus elementos principales datan de la primera mitad del siglo XVII. Podemos observar que, tanto en su interior como en el exterior, se trata de un espacio concebido con la máxima austeridad –aunque no exento de teatralidad, por cuanto se podría definir más como “escenario” que como un mero lugar de reunión o culto- .

Se trataba de crear un lugar donde pudiera caber una amplia congregación (nos encontra-mos en el mismísimo centro de la Ciudad en los siglos XVII-XVIII) y donde la belleza y majestuosidad de la Liturgia pudieran ser “experimentadas” (aunque no fuera fácil poder escuchar la lectura de las Sagradas Escrituras o incluso la misma predicación….). La majestuosa cúpula, de 45 metros de altura y el potente órgano se encargarían de subrayar la santidad del espacio circundante (recordemos que este templo fue construido sobre la pre-existente Mezquita Menor de Alicante).

Un elemento importante es la existencia de un Coro, dada su categoría de Colegiata entre 1600 y 1959, fecha en que es promovida al rango de Concatedral por el Papa Juan XXIII, lo cual suponía la existencia de un Cabildo, es decir de un clero altamente cualificado y organizado que se encargaba de diversas funciones, entre ellas la recitación diaria del Oficio Divino. Esto encajaba bien con las orientaciones moralizadoras de Trento en cuanto a las funciones y responsabilidades del clero. Cada uno de estos clérigos recibía el titulo de canónigo y a su cabeza se hallaba un Prior o Abad. La existencia de este Cabildo explica también que forman-do parte del conjunto hallemos un Claustro, concebido como lugar de recreo y meditación para los canónigos.

En el caso de S.Nicolás hay que citar al Abad Penalva, quien desarrolló una extraordinaria actividad en pro de los necesitados y de la ciudad de Alicante. De ahí que se le diera su nombre a la plaza donde se encuentra la actual entrada principal.

"Alacant, ciutat d'història i llegendes", la nostra aportació a les Jornades de la Ciutat 2011

2011-03-21T23:22:00.006+01:00

Per segon any consecutiu, Punt de Debat Alacantí se suma a les Jornades de la Ciutat d'Alacant d'enguany, organitzades per la Plataforma d'Iniciatives Ciutadanes (PIC), que arriben ja a la seua cinquena edició i que tindran lloc entre el 25 de Març i el 9 d'Abril. Per a més informació, feu clic ací.

Esta vegada Punt de Debat Alacantí hi participarà amb el Passeig Temàtic "Alacant, ciutat d'història i llegendes", un recorregut urbà a peu que partirà a les 11 hores del Passeig de Ramiro i que, amb una durada estimada de 2 hores, repassarà diferents capítols de la història de la nostra ciutat al costat de monuments i indrets característics d'Alacant. El recorregut inclourà també la narració de llegendes d'Alacant que, entre la realitat i la ficció, aportaran a l'activitat una component mística de la Terreta, per a molts desconeguda.

Vos esperem el Diumenge 27 de Març a les 11 hores al Passeig Ramiro.

A la conclusió del recorregut, gaudirem d'un esmorçar típic amb productes d'Alacant.

UNA ROSCA DE REIS MOLT ESPECIAL

2011-03-12T15:41:00.008+01:00

El divendres 2 de Gener de 2009 un grupet d’amics i contactes d’amics, tots nosaltres compromesos amb els interesos materials i espirituals del Poble Valencià, ens vam reunir a casa d’en Josep Lluis Mira, per tal de sentar les bases d’un possible projecte d’actuació conjunta a la Ciutat d’Alacant i a la seua Comarca, a més de compartir el dolç típic d’esta época de l’any.

Ens reunirem: Pep Martínez i Vicenta Ferrer, Joaquim Gonzàlez Caturla i Pilar Gonzàlez, Emili Rodríguez Bernabéu i la seua esposa Maria Virgília, Ferran de Rojas, Lluis Moreno i un servidor i la seua esposa: Josep Lluis Mira i Mila Martos. Ens acompanyava també ma mare: Magdalena Conca Sanchis. Un total d’onze persones congregades pel desig de servir el País que estimaven i encara estimen.

En aquesta reunió es va propossar que Ferran de Rojas el.laborara un document que fora una mena de ponencia inicial, per tal que el grup (i els nous contactes que s’hi afegiren) la pogueren debatre i posar en comú noves idées i propostes.

DES DEL PARC DE L'ERETA

2011-03-05T13:35:00.002+01:00

Una molt bonica vista de la Basílica de Santa Maria, peça important en els nostres arrels.
El lloc des d'on la vaig fer és el Parc de l'Ereta: una de les millors realitzacions urbanístiques dels darrers anys.

“ENRIC VALOR, EL VALOR DE LES PARAULES”

2011-02-21T21:18:00.003+01:00

El dijous 27 de gener es va inaugurar en la sala d'Exposicions CAM d’Alacant (Avgda. Ramon y Cajal, 5) l'exposició "Enric Valor, el valor de les paraules". Es tracta d’una exposició que compta amb el suport de l’AVL i, per descomptat, de l’obra social de la CAM. La finalitat és la commemoració del centenari de l’escriptor alacantí.
E. Valor va nàixer a Castella el 1911. Va aconseguir el títol de Mestre Mercantil per l’Escola de Comerç d’Alacant. Després, es dedicà a la fabricació del calcer.
Sobre la seua tasca literària, destaquem que va conrear tant les rondalles com la narrativa. “Vaig començar a escriure per l’amor a la literatura. L’amor a la narrativa i especialment a les novel•les”, li va dir a Rosa Serrano en una entrevista. La seua primera novel•la és L’ambició d’Aleix. A més, es tracta de la primera novel•la valenciana escrita després de la guerra. L’argument es el prototípic de la novel•la vuitcentista: la relació entre una dona casada i un jove. Tanta significació té l’espai, l’Aitana, que va afirmar E. Valor: “L’Aitana és el primer personatge de la novel•la”. De fet, podem parlar tant d’aquesta novel•la com de La idea de l’emigrant de “novel•les d’Aitana” (Espinós 1997). És amb aquesta primera novel•la, L’ambició de l’Aleix, on comença i es mantindrà en les darreres novel•les seues la importància del paisatge.
Sobre la segona novel•la, La idea de l’emigrant, és la narrativa on de forma més clara apareixen les restes de la literatura popular amb, per exemple, l’exactitud geogràfica. Aquest realisme descriptiu també caracteritza l’agricultura i la flora.
Per acabar amb la narrativa, comentem l’anomenat “Cicle de Cassana” amb les novel•les: Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó. Amb aquest cicle, E. Valor aconsegueix fer literatura el seu temps com ell només sabia fer-ne. Són a les dues últimes novel•les del cicle on es plasma amb realisme dades autobiogràfiques, des de la seua infància fins la seua maduresa.
Sobre la seua tasca com a gramàtic, subratllem que va participar en la composició del Diccionari català-valencià-balear, aportant el lèxic propi del valencià meridional. També va escriure Millorem el llenguatge, Curso de la lengua valenciana i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, obres que tenen la finalitat de fixar gramaticalment la llengua.
Finalment, i tal i com mostren les fotografies que hi adjuntem, l’exposició sobre E. Valor va mostrar-nos les seues pertinences i documents oficials: l’acta de naixement, els seus diplomes, la gavardina, el barret, el bastó, la màquina d’escriure, ...

Lluís Moreno

Alacant, ramblejant el desert de valencianisme

2011-02-11T18:43:00.005+01:00

Comunicació aportada per l'autor en la presentació del col·lectiu
"Alacant.som" el dia 8 de febrer a la Seu de la UA

El que us contaré és una història molt semblant a la que podrien contar moltes famílies valencianes arreu del país. Ara bé, jo us contaré la que millor conec, la meua, centrada a la Ciutat d'Alacant. Poques ciutats han canviat tant, físicament i sociològicament, com Alacant. He de parlar d'Alacant i d'una matèria especialment sensible, la seua catalanitat. Ho he de dir així, perquè jo em vaig trobar amb València a través de la literatura catalana, en tensió entre la gent i el món que m'envoltava, i la projecció que sobre eixe món projectaven els llibres que estudiava.
Vaig nàixer el 1940. Durant la infantesa, fins als quinze anys, vaig aprendre a diferenciar dos mons diferents. Dos mons molt asimètrics en la meua percepció. Un s'expressava en castellà i dominava absolutament sobre l'altre, que s'expressava en valencià; o "alicantí", com volien ingènuament alguns denominar la nostra parla per separar-la del valencià general. Eixe "alicantí" era un dialecte del castellà en la creença general de l'entorn familiar i social on jo creixia, a pesar de la sorpresa que manifestaven els parlants en constatar les grans diferències lèxiques entre ambdues parles.
Fou al cinquè i sisè cursos de batxillerat que vaig prendre consciència de la vertadera significació del valencià. Estudiàvem la literatura catalana medieval dins un curs de literatura universal. Hi havia, a l'antologia de text, uns versos d'Ausiàs March... I el professor, don Domingo Carratalà Figueras, nebot de l' historiador alacantí Figueras Pacheco, un dels firmants de les Normes de Castelló de 1932, va demanar que un alumne de poble llegira els versos d'Ausiàs. Ho va fer un de Finestrat, que encara se'n recorda hui de l'anècdota. El fet relacionava perfectament, encara que d'alguna manera afrontara el meu company, el valencià que ell parlava amb el català medieval d'Ausiàs March... Però, a més, el llibre de text de literatura en què estudiàvem parlava de les llengües romàniques al món, i encloïa el valencià com una variant dialectal del català.
El fet no va passar inadvertit per a alguns de nosaltres. I ben prompte vam començar a parlar-ne. Ens vam proposar augmentar els nostres coneixements de valencià i aprofundir en la qüestió. Una llibreria de vell, que saldava les seues existències per tancament. a la Plaça de Correus, ens va fornir d'alguns textos catalans, concretament, edicions de finals del segle XIX: L'Atlàntida, Canigó, Pàtria i Caritat de Mossèn Cinto Verdaguer. Van ser els primers textos que vaig llegir, fora dels esmentats de les antologies de batxillerat, i dels esporàdics – molt dialectals – que apareixien als llibrets de fogueres. Al llibret de la foguera de Carolines Baixes, "No mos dormim", havia trobat un homenatge que retia el pintor Gastó Castelló a Eduard Irles, escriptor i bibliotecari d'Alacant. Era l'any de la mort de l'escriptor, 1954. Al llibret hi havia uns versos d'Irles que no estaven malament: "Barri de la Vila Vella, / ànima ardent d'Alacant, / cases morenes de sol / vestides de colors clars / que se'n pugen al Castell / per a mirar-se a la mar". Irles és l'autor del "Romanç del Bon Alacantí", que de vegades tornem a veure imprès als periòdics d'Alacant en festes.
El grup de batxillerat era format per Francesc Josep Cuartero Iborra, Antoni Seva Llinares i jo mateix. Érem tots tres fills d'Alacant, però només jo mancava d'arrels a la rodalia. El pare de Cuartero era català.
En encetar estudis universitaris a València ( Cuartero i jo) i a Barcelona (Seva), el grup rep una empenta. Fèlix de Vera Ferre formarà ben aviat part del grup. A més d'una clarificació ideològica propiciada pel contacte amb el grup valencianista de la Universitat i de l'Editorial Torre, els contactes valencians ens proveeixen de noms alacantins que treballen en la mateixa direcció que nosaltres, Vicent Gonzálvez Montoro i Eusebi Ferràndiz Sebastià. Prompte s'organitza una tertúlia literària a Alacant durant les vacances d'estudis, primer al "Gure Txoco" (un bar que feia cantó aleshores: carrer Espartero-Jaume Segarra), després al Bar Texas del carrer Sevilla, cantó a Sant Carles. I comencen, organitzats i impartits pel grup, els primers cursos de valencià a Alacant, primer al Club d'Amics de la Unesco, després al Centre Excursionista. El grup, sòlidament connectat amb València, només sofreix una reculada en acabar els estudis universitaris els primitius components. La dissolució és inevitable. Però és aleshores que comença el Centre d'Estudis Universitaris d'Alacant (1968), embrió de l'actual Universitat, que obrirà noves expectatives. Però el valencianisme alacantí durant molt de temps es nodrirà d'iniciatives personals, perquè les expectatives tarden a quallar.
El valencianisme, a Valencia i a Alacant, acaba articulant-se al voltant de la Universitat. I serà la Universitat el nucli d'irradiació principal a València i molt tardanament, i més dèbil, a Alacant. Des del punt de vista general, hi ha aplecs de joves a diversos pobles valencians (Llíria, Bocairent, El Puig, etc) i apareix el cantautor Raimon, avantguarda de la Nova Cançó. Raimon, mitjançant les seues composicions, farà que arribe als últims racons del País Valencià la petja d'un moviment valencianista actual que sintonitzava amb el temps que corria, ja que donava eixida a tota una problemàtica política i social que palpitava silenciosament sota l'immòbil hieratisme de la dictadura.
A València, dins o al voltant de la Universitat, són els grans personatges contemporanis de la nostra cultura, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Miquel Dolç, Emili Giralt, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor i Vives, entre altres. Són els qui forneixen d'arguments i de continguts el que hom comença a esmentar com a nacionalisme. El nucli intel•lectual format a València entre 1950 i 1980 farà possible, a l'època de la Transició i a la Democràcia, l'estructuració política del País Valencià, i la redacció d'un discret estatut d'autonomia, així com l'ensenyament del valencià a tots el nivells educatius.
Ara bé, el grup primitiu, encara que s'ha eixamplat notablement a l'època de la Transició Democràtica, no és sinó un grup de pressió política fort i orientat, la qual cosa li donà una influència més gran que la capacitat real d'acció que podia abastar. A més, l'empatia amb la gent era distant i elitista. Sense voler, la llengua esdevenia depurada i difícil per al poble. Amples sectors de la població no s'hi identificaren, i això va ser ben prompte aprofitat pels sectors polítics que veieren en el moviment valencianista un perill real desintegrador d'Espanya. Va ser fàcil mostrar el procés de restauració lingüístic encetat a tots els nivells com un procés d'absorció del País Valencià per part de Catalunya, com un moviment artificial de catalanització. I el pancatalanisme que professaren molts un objectiu a combatre, i una evidència d'allò que denunciaven. L'activitat frenètica dels grups i partits polítics centralitzadors fou ben evident durant la Transició, el govern d'UCD i les primeres legislatures socialistes. De tal manera, que prompte la idea dels Països Catalans havia entrat en via morta, i defensada només per moviments polítics molt restringits.
També, des d'un altre angle, s'identificà valencianisme i esquerra. La malaurada frase de Fuster de "el País Valencià serà d'esquerres o no serà", que emulava la del bisbe Josep Torras i Bages ("Catalunya serà cristiana o no serà"), donà motius per a identificar la defensa del valencià amb l'esquerra. I un país, com el País Valencià actual, on els qui parlen valencià pertanyen majoritàriament a estaments acomodats, la defensa del valencià identificada amb l'esquerra els allunyava d'aquesta problemàtica identitària.
De qualsevol manera, ningú no gosa ara fer de bell antuvi una política obertament hostil al valencià per por a l'avanç dels partits nacionalistes, com ara el Bloc. Tant el PP com el PSOE arriben a un equilibri en aquest punt, la qüestió resta empantanada, perquè retallar molt pot donar ales a la competència política nacionalista, i prendre iniciatives positives pot fer perillar la desitjada cohesió d'Espanya.
I, amb tot aquest estira i arronsa, el país resta perplex. Recordeu aquell magnífic assaig del malaguanyat Josep Vicent Marqués: País perplex. Va ser publicat el 1974, i encara estem igual. I, eixe dubte, eixa perplexitat, dóna espenta a les velles inèrcies del país: l'autoodi i la desvernacularització del territori. El valencià és contemplat encara avui com un llast per al desenvolupament personal (i això condueix a l'autoodi) i com una dificultat per conèixer millor la llengua dominant, el castellà (i això condueix a la desvernacularització). En el millor dels casos, és vist com un luxe que només pot permetre's a l'alta cultura. L'abandó de la transmissió familiar de la llengua no ha tocat fons encara.
La situació és molt complicada. La Ciutat de València ha fet la política adient per a ella i la seua àrea d'influència metropolitana. Una política que l'acosta a Madrid, que és on se prenen les decisions importants, on rau el poder real de l'Estat. Alacant i Castelló no tenen política pròpia, només aquella que deriva de la condició de província espanyola i, un poc, de la que deriva de formar part de la Comunitat Valenciana. És a dir, Alacant i Castelló son arrossegades per la inèrcia.
Les senyes d'identitat valenciana fan més problemàtica la relació amb Madrid, encara que, en certes circumstàncies, podrien funcionar com a força de pressió. De qualsevol manera, hui, els interessos econòmics que podrien acostar València a Catalunya o a Andalusia, com ara el corredor mediterrani, pesen menys que els interessos econòmics amb Madrid. O per dir-ho d'una altra manera, els poders fàctics valencians tenen bastant amb els seus actuals guanys i no volen aventures. També els interessos culturals de València amb Catalunya són políticament combatuts pels partits majoritaris, i discretament silenciats pels minoritaris per por a perdre clientela. A més, la divisió autonòmica ha blindat molts interessos polítics, econòmics i culturals que abans no podien incidir perquè no existien. Les diferències entre catalans, valencians i balears no són més grans ara que abans de les autonomies, però les relacions són més difícils. L'aïllament no és tan sols promogut per instancies institucionals, sinó per interessos econòmics particulars.

Després d'aquest panorama, cal preguntar: ¿quina és la nostra situació? ¿ens ha servit l'autonomia per a millorar?
Si fem apressadament una anàlisi del País Valencià actual trobem uns punts dèbils i un punts forts.

Punts forts:

- En primer lloc, de dalt a baix del nostre territori, el gentilici de valencià és acceptat per tothom, tant per al nom de la llengua com per a identificar la pertinença, fins i tot en territori de parla castellana.
- El segon punt fort podem centrar-lo en l'economia, factor dinàmic a tot el territori, tant pels elements industrials i agrícoles que la componen, com per la riquesa d'iniciatives que evidencia.

I els punts dèbils:

- Primer: falta d'una política vertebradora, d'integració autonòmica real, que comporte millora de vies de comunicació intercomarcal i reorientació econòmica. També el rellançament del patrimoni lingüístic a tots el nivells, no tan sols a l'ensenyament, sinó dins de la societat general.
- Segon: falta general d'autoestima entre els valencians. Aquest dèficit d'autoestima ve determinat per una història adversa, per la manca de models socials que la refermen (personalitats polítiques i socials que exerciren com a valencians) i per una política subtil que margina la valencianitat, principalment la llengua.

A més d'aquests punts estrictament valencians, hi ha d'altres, com ara la globalització de l'economia a nivell mundial. Globalització de l'economia que comporta en bona mesura la globalització de les comunicacions, entre les quals, l'existència de llengües franques juga un paper negatiu per a la conservació del català, que es pot arribar a contemplar, en faltar l'autoestima -- com és el cas dels valencians --, com un adorn inútil.
Vistes així les coses, tenim només el que podem tenir? I què tenim? Tenim:
- 1er. Un poble que, en bona part, encara parla valencià; però, majoritàriament, el parla sense preocupacions identitàries.
- 2on. Una infraestructura cultural valenciana formada fonamentalment per professors (universitaris, de secundària i de primària) que exerceix influència sobre el món de la cultura, però poc sobre la societat corrent. I eixa infraestructura cultural que tenim és molt menys potent que la infraestructura castellana al nostre país.
- 3er. Una política valenciana difusa per tot l'espectre polític majoritari (PP i PSOE), que de vegades es presenta com valencianista, però que, a la pràctica, no dóna importància al fet diferencial valencià i no el promociona. I que ha estat incapaç d'eliminar l'hostilitat agressiva pública que es manifesta sovint contra els parlants de la nostra llengua.
- 4t. Una literatura nombrosa i de qualitat – com mai – amb un nombre escàs de lectors.

Bé, el valencianisme és un moviment social jove, si comparem la seua aparició contemporània eficaç amb els segles d'inèrcia antivalenciana des de la batalla d'Almansa. Ha fet un creixement aritmètic, però no geomètric, i no s`ha expandit com calia esperar. Els valencians se senten espanyols, i això no fóra una dificultat per continuar sent valencians plenament si tingueren el nivell d'autoestima que pertoca per mantenir vius els signes propis d'identitat. El problema és si eixe moviment valencianista jove en expansió arribarà a temps numèricament per evitar l'esfondrament definitiu del País Valencià com a territori singular.
No sóc pessimista, però la situació és molt complicada. Alacant serà el que siga la resta del territori valencià. No hi ha una política diferent, ni per a la ciutat ni per a la província.

Emili Rodríguez-Bernabeu
Alacant, 8 de febrer de 2011.

PUNTA D'ALABA A LA PLATJA DEL POSTIGUET

2010-12-25T10:06:00.004+01:00

Es una preciosa fotografia del nostre amic Emili Rodríguez i Bernabeu que, crec, pot mostrar -simbolicament- la necessitat que moltes vegades sentim de tranquilitat, serenitat...Sobretot en un Mon que, generalment, tedix a menysprear o foragitar estos sentiments o actituds amb la seua velocitat i agresivitat....

UN ANY MÉS...FOGUERES I TRONS..

2010-07-02T01:28:00.004+02:00

En la gran Festa de les Fogueres tots vam combregar un poc més amb la nostra història i les nostres arrels.
Vam mostrar,una altra vegada, que som un poble obert i acollidor, encara que no ens podem quedar -ara menys que mai- en la mera autosatisfacció.
Hi ha molt que fer, pero una parada d'uns dies de Festa ens ajuda a desagobiar-nos i a centrar-nos en allò més important.
Alguns membres del PDA vam poder gojar d'una privilegiada vista de les mascletaes que volem compartir amb els membres de la nostra associació i amb tots els nostres amics i simpatitzants.
I per acabar: transmetre la invitació del nostre company Fabian Lopez (de Xixona) a visitar una de les moltes Fonts que se estan catalogant a la veïna ciutat.
Els interesats cal que es dirigisquen a l'Associació de Les Fonts de Xixona.
http://www.fontsdexixona.com/

Excursió a la Cova del Fum i a la granja ecològica

2010-05-28T12:37:00.003+02:00

El dia 22 de Maig, el nostre company Josep Lluís Mira va organitzar una interessant jornada per la zona de la serra de Fontcalent, amb una excursió a la Cova del Fum i una visita a una granja ecològica, encara que per falta de temps, ens va quedar pendent anar a l'Alcoraia.

Després de fer-nos un cafenet en El Rebolledo, ens vam dirigir cap a la serra de Fontcalent, on ens esperava Jaume Carbonell Escobar, el descobridor de la Cova del Fum als anys 60 i un gran apassionat de l'arqueologia, l'ecologia i l'apicultura. Amb el seu barret i el seu garrot, va fer un gran esforç per contar-nos tota la història de la cova mentre que caminaven cap enllà, al mateix temps que sortien raboses a saludar-nos i admiràvem l'animada i sorprenent vegetació de la zona, tot i que en la solana de Fontcalent sembla un desert. La companyia de Carlos Brotons també va ser de gran ajuda.

La Cova del Fum és on s'han trobat les restes més antigues d'ocupació del terme municipal d'Alacant, encara que no és l'única que hi ha a Fontcalent. També podem trobar la Cova de les Palomes (en la part de la solana) i la Cova dels Amagats (on es diu que es van amagar veïns en guerra).

Jaume és una d'eixes persones que té un do per trobar coses, i això en l'arqueologia és fonamental. La cova va ser explorada l'any 1963, i a partir del seu descobriment va començar totes les tasques d'excavació i prospecció que van donar com a conclusió que es tractava d'una cova utilitzada amb fins necrològics, tal com ens suggereix aquesta xicoteta cavitat a l'entrada de la cova que apunta a que suposadament hi va haver algun crani:

A la cova es van trobar restes d'uns 2.000 collars fets amb mol.luscos marins, làmines i raspadors de sílex, puntes de fletxes, pedra polida, ceràmica no decorada i feta a mà, un tros de braçalet, agulles, punxes, etc. Si les voleu veure de prop, tot està al MARQ. A més a més, es van trobar restes humanes soterrades, la qual cosa confirma que pertanyen a l'Eneolític valencià, és a dir, a fa uns 5 mil anys, ja que en eixa època era molt habitual al nostre territori soterrar als éssers volguts en coves naturals. No obstant això, també hi ha indicis de que la cova fóra utilitzada en el Paleolític Superior, com és el fet de trobar les puntes de fletxa que hem esmentat abans.

Hem de dir també que des de la Cova del Fum podem gaudir d'unes vistes cap a la Serra Mitjana, on podem veure per on passarà l'AVE i on està actualment la polèmica planta de tractament, per no parlar de les famoses canteres que tant mal han fet en aquest maltractat paratge.

Després d'aquesta mini-excursió vam anar a visitar la granja ecològica de Vicent, prop del polígon industrial del Pla de la Vallonga.

Vicent ens va ensenyar les vaques (de Jersey), bous, burros i cavalls destinats sobretot a fer el fem natural per a la granja. Ens va il·lustrar un poc sobre es beneficis de l'agricultura ecològica i ens va ensenyar també la botiga, que és la seu també de la Cooperativa BioAlacant on sols els socis (productors i consumidors) poden comprar productes ecològics, comentant-nos que n'eren més de 200.

Si voleu veure la resta de fotos, ací teniu una projecció de diapositives:

I ací tot l'àlbum:

Fontcalent, Cova del Fum

Esperem repetir ben prompte, i possiblement, serà en Xixona :D

Fabián López

La personalitat de la comarca de l’Alacantí en l’actualitat

2010-05-24T17:48:00.000+02:00

Es dissol l’Alacantí en la immigració castellana i estrangera al mateix ritme que la ciutat d’Alacant? N’hi ha una reacció de reafirmació local front a la despersonalització?. En què s’assembla el sentiment i la percepció de la ciutat respecte de la comarca, en què es diferencia. L’arrelament lingüístic del valencià en la comarca. El sentiment de pertinença al país, regne o comunitat dels valencians en les poblacions de la comarca.

Estarem d'acord que avui en dia, Alacant pateix una despersonalització enorme, i quan parle d'Alacant estic referint-me sobretot a la capital. La immigració no sol integrar-se en els costums i sol estar de passada.No obstant, el que deuríem de preguntar-nos és si eixa despersonalització és bona o dolenta. Supose que no és una cosa que ens agrade als que estem ací reunits, però malauradament per a la majoria d'alacantins, simplement els dona igual. Quan una ciutat o un poble augmenta la seua població, pot patir el que li ha passat a Alacant, i és que es desarrela. A canvi, augmenten els servicis i possiblement, els negocis. Però quin preu té eixa prosperitat? Barcelona és una ciutat enorme, que cada vegada creix més i cada vegada és més cosmopolita i pròspera. Tanmateix, no ha perdut mai el seu caràcter de ciutat amb personalitat pròpia i innovadora.
Aleshores, què ha passat amb Alacant? I, perquè ha passat a Alacant i no en altres llocs de la comarca com, per exemple, Xixona o Alcoi? Si mirem més a prop tenim València, una altra ciutat que a la seua manera, poc a poc ha anat teixint la seua personalitat, encara que la majoria de vegades amb el consentiment d'Alacant i Castelló o a costa d'aquestes dues províncies.Si ara parlem d'un basc, d'un català, d'un madrileny, d'un gallec, d'un valencià, un alcoià o un xixonenc, a què ràpidament ens imaginem a un perfil típic?I algú podria explicar-me com és un alacantí? I algú D'Alacant D'Alacant? (Ara, després de conèixer-vos a vosaltres, em puc fer una idea.I Elx, eterna rival d'Alacant? També és una ciutat gran, però que ha cuidat el seu patrimoni cultural, com ho demostra el Palmeral i la Dama d'Elx, entre altres.I ara vos pregunte jo: Alacant és cosmopolita?
Per continuar amb el text de la ponència, el millor és desgranar les parts del seu extens títol:

-La personalitat de la comarca de l’Alacantí en l’actualitat
Avui en dia, Alacant és un nucli totalment separat culturalment de la comarca. Segueix un model francés, amb un centre poderós (París) i els provincians (la resta de França).
Algo paregut passa amb Agost i Sant Vicent, on Agost ha agafat un rol de poble front a la capitalitat de San Vicent. D'altra banda, en Xixona / La Torre / Tibi / Mutxamel no passa.

Alacant no mira cap a la seua comarca, encara que la seua comarca si que mira cap a Alacant. La capital ens dona l'esquena sense ser una capitana que es guie.Quan un alacantí fa servir la comarca?- Quan neva?- Quan decideix viure als afores d'Alacant perquè és més còmode o perquè pot tenir una casa unifamiliar?

A Alacant això no passa. Tenim disglòssia. Una llengua per a uns àmbits d'ús, i una altra per a uns altres àmbits que van desapareixent. El valencià a Alacant sona com a un insult, com a soroll, com a falta d'educació.Quan dic que la llengua és un exemple del que passa és perquè aquestes actituds són les que han portat a la despersonalització d'Alacant, a la sumissió.A Valéncia, almenys es sent algo de Valencià, encara que siga a Mestalla, Benimaclet, el Cabanyal i gràcies a molts que venen dels pobles de la perifèria que treballen a la capital. Però és que a Alacant ho tenim prohibit. Ens posem un tratge cada vegada que passem per Vistahermosa. Sembla que hem de paréixer seriosos i evitar les nostres caracerístiques de ser de poble. Em resulta violent canviar de manera de ser, però malauradament ens hem acostumat.

I front a tota aquesta despersonalització, quines solucions o mesures podríem adoptar per canviar la nostra ciutat? Doncs bé, les escoles i col.legis d'Alacant deuríen de mirar més cap a la comarca promovent excursions i visites als termes municipals, fer tallers tradicionals, i organitzar convivències entre diferents centres. Les Festes locals (per exemple, els Moros i Cristians) deuríen d'unir i no separar. Existeix un agermanament prou fort entre els pobles amb festes de Moros i Cristians, algo que no passa per exemple en les Fogueres, on sols hi participa una part xicoteta de la població. Desgraciadament per motius polítics i de menfotisme, la comarca no està tan unida com deurái, i part de la culpa la té Alacant capital.

Com a reflexió, vos pose un article que vaig escriure al meu blog sobre el que Alacant deuria de donar-nos als veïns de la comarca, és a dir, el que li exigisc:

Exijo a Alicante

Ponència de Vicent Miquel i Diego (convidat especial)

2010-04-24T23:32:00.007+02:00

Una volta constituïts com associació, ha tingut lloc la ponència "Democràcia Cristiana i Personalisme Comunitari" a càrrec de Vicent Miquel i Diego, convidat especial per a l'ocasió.

Vicent Miquel i Diego (La Nucia, 1939) és un destacat membre de la històrica UDPV (Unió Democràtica del País Valencià) i un dels impulsors del valencianisme de construcció i de la unió d'esforços entre corrents diferents d'entendre la nostra forma de ser i el nostre futur com a poble. Va vindre acompanyat per Carles Choví, secretari General de la formació Units x Valéncia i Francesc Tarazona, vocal de la mateixa formació.

Vicent va explicar als membres de Punt de Debat Alacantí què entenem per Democràcia Cristiana i Personalisme Comunitari, establint que el progrés de l'individu es deu d'una banda al seu desenvolupament individual però d'altra al context col·lectiu. Va establir, per este ordre, 3 comunitats d'origen: Família, municipi i comunicació humana a través de la llengua.

En els últims minuts va tindre lloc un interessant debat al voltant del binomi Alacant-València, analitzant per què tradicionalment Alacant s'ha trobat lluny del context valencià i quines poden ser les solucions per al futur. Emili Rodríguez-Bernabeu, autor del llibre "Alacant contra València", va ser un perfecte portaveu per a l'ocasió.

Una volta va finalitzar el debat, i per a celebrar la nostra constitució com Associació Cultural, vam anar a sopar a un restaurant proper. Josep Lluís Mira va entregar als nostres convidats una recopilació d'interessants articles de premsa de l'any 1986 i Emili Rodríguez-Bernabeu va regalar a cada assistent un exemplar del seu llibre de poemes "Domini del Sol".

Fes clic ací per vore "La fidelitat a les arrels", video dedicat a Vicent Miquel i Diego amb motiu de l'homenatge que va rebre el passat a València a càrrec dels seus companys de la UDPV.

Com a curiossitat, en el video apareixen imàtgens de la S.E. Cocatedral de Sant Nicolau en la Guerra Civil, així com els bombardejos a la Ciutat d'Alacant de 1938.

Punt de Debat Alacantí ja és Associació Cultural

2010-04-23T22:00:00.000+02:00

Hui ha tingut lloc l'acta fundacional de l'associació Punt de Debat Alacantí. Hui hem deixat de ser un simple grup de persones que ens reunim periòdicament, que estimem la Terreta i volem la seua repersonalització per a convertir-nos en una més de les Associacions Culturals d'Alacant.

La primera junta directiva de l'associació és la següent:

- President: Ferran de Rojas
- Vice-President: Quique Tébar
- Secretari: Josep Lluís Mira
- Tresorera: Cristina Sirvent

sent vocals la resta de membres de l'associació: Manuel Gascó, Pilar González, Emili Rodríguez-Bernabeu, Lluís Moreno, Ramon Pastor, Fabián Coloma i Pascual Palmí.

Mostrem als lectors els articles 4t (Finalitats) i 5é (Activitats) dels nostres estatuts:

Article 4. Finalitats

L'associació té per objecte la recuperació i promoció dels valors i la personalitat alacantina, com a mitjà per aconseguir la integració i consolidació cultural, econòmica i social d’Alacant dins d’un context real i plenament valencià en tots els aspectes i vessants, així com el pensament social i demòcrata cristià, el personalisme comunitari i la valoració del patrimoni alacantí i valencià material i immaterial.

En concret es proposen les següents finalitats:

a) L’estudi i investigació dels pensaments i valors esmentats, la seua difusió i presència.

b) Promoure i contribuir al reconeixement i a la consolidació del llegat valencianista des d’un punt de vista territorialment plural i amb la vocació de representar el sentit de la ciutat d’Alacant i la seua comarca.

c) Ajudar a la vertebració del conjunt de la Comunitat Valenciana en tots els aspectes, fent especial incidència en la posició d’Alacant i la seua comarca en tots els sentits.

d) Intentar comprendre, analitzar i donar respostes als problemes i reptes humans, ambientals i sociològics d’actualitat més rellevants en cada espai de la nostra Comunitat Valenciana i molt en especial en Alacant i el seu entorn.

Article 5. Activitats

1.Les finalitats de l'article anterior seran servides mitjançant diferents activitats, majorment:

1.1.Recopilació física i virtual (per ex. a internet o en suports electrònics o informàtics) de materials, llibres o documents, permetent el seu coneixement o conservació.

1.2.Celebració de debats, conferències, taules rodones, jornades, cursos; assistència o intervenció en mitjans de comunicació.

1.3.Assessorament i col•laboració amb entitats públiques i privades, associacions, fundacions, organitzacions polítiques i socials; convocatòria de premis.

1.4.Altres activitats de caire cultural i ideològic.

2. Mantindre contacte, relació i col•laboració amb altres entitats i associacions que tinguen els mateixos objectius, establint lligams amb la realitat alacantina i del conjunt valencià.

Punt de Debat Alacantí, en la Quinzena de la Ciutat d'Alacant 2010

2010-04-20T00:00:00.000+02:00

Un any més tard de la nostra concepció i amb els tràmits de constitució en Associació Cultural, Punt de Debat Alacantí participarà de nou (esta vegada com a ponents) en les Jornades de la Ciutat d'Alacant 2010 organitzades per la Plataforma d'Iniciatives Ciutadanes d'Alacant i batejades enguany com Quinzena de la Ciutat.

Amb el títol "Repensar Alacant des de dins", el proper Dimecres 5 de Maig a les 20 hores, a les instal·lacions de La Cívica-Escola Valenciana situades al Carrer Perú, 16 (Zona Port-Baver), Punt de Debat Alacantí exposarà els seus punts de vista al voltant de determinades qüestions que afecten la nostra ciutat: Economia, Cultura, Joventut, Territori, ... i molt més.

L'objectiu principal de la nostra jornada és donar-nos a conéixer a ciutadans i altres col·lectius d'Alacant, oferir-los col·laboració i que sàpien que a partir d'ara poden comptar amb nosaltres com una associació més que lluita des de la nostra creació per la repersonalització de la nostra terreta i la reintegració de la mateixa dins d'un context plenament valencià, com a camí irrenunciable per aconseguir un futur esperançador per a la Terreta en tots els àmbits.

Fes clic ací per a accedir al mapa d'ubicació de La Cívica a Alacant

Faç Divina, misericòrdia !!

2010-04-16T00:00:00.009+02:00

Un any més, hem anat a vore't i hem complit amb la tradició. Un any més hem fet la Romeria des de la nostra Santa Església Cocatedral de Sant Nicolau de Bari fins a la teua casa, el Monestir de la Santa Faç. T'hem pregat, hem plorat i t'hem venerat. Amb el brussó, el mocador d'herbes i la canya amb la branqueta de romaní.

Com cada any, 2 Dijous després de Dijous Sant, herculans i foguerers es deixàvem notar d'una manera especial amb la nostra indumentària. Ja ho diu el refrany: "L'alacantí, herculà, foguerer i en Santa Faç pelegrí". I és que els herculans, enguany si cap volíem pregar-te si cap amb més força que mai per aconseguir eixir de la situació tan roïna en la que ens trobem i acabar la temporada amb l'ascens del nostre equip a la primera divisió.

Enguany, tot i malgrat que la meteorologia avisava de possibles pluges, estes no van fer acte de presència, si bé el cel va estar ennuvolat a primeres hores del matí. Esta circumstància va permetre una Romeria molt agradable per als més matiners. Hores més tard, el sol va eixir permetent als alacantins disfrutar d'una gran jornada a la platja, el camp o la muntanya amb la família i els amics, en el dia dels alacantins per excelència.

Molts es pregunten per què la imatge present en la custòdia que guarda el teu llenç s'assembla més a la iconografia oriental (Bizantina) i no a l'occidental, més habitual per estes longituds (en la foto superior dreta, rostre de Crist a la imatge de la Germandat de la Santa Faç d'Ontinyent), més sofrent i mostrant un Crist amb la corona d'espines, que no apareix al teu rostre. Tanmateix, allò que sí apareix en el teu ull dret és la llàgrima amb la qual va vindre dies més tard la pluja que acabà l'any 1489 amb una llarga temporada de sequera, com recullen les cròniques de l'època.

Enguany, i com a novetat, el proper Dissabte 24 d'Abril es permetrà que el teu poble alacantí puga tocar la custòdia que et guarda. S'espera la participació amb l'acte de molts fidels.

Deixem els enllaços següents per als notres lectors, perquè et coneguen una miqueta més, ja que ets per a nosaltres molt més que un Sant Llenç, ets la Santa Faç venerada pel poble alacantí:

Santafaz.com: Pàgina Web creada l'any 2006 per ALC Internet Sistemas:
http://www.santafaz.com/

Pàgina web oficial de l'Ordre de les Religioses Franciscanes Clarisses, ordre de clausura del Monestir de la Santa Faç (amb so):
http://www.clarisassantafaz.com/

Video amb imàtgens del Monestir de la Santa Faç (sense so):
http://www.youtube.com/watch?v=hJscG2OUP1E

"Plegaria a la Santa Faz" (Lletra i música de Moisés Davia), Video amb la cançó i imàtgens relacionades:
http://www.youtube.com/watch?v=XPGU35snnqg

CINEMA EN VALENCIÀ A ALACANT

2010-03-09T12:41:00.005+01:00

Punt de Debat Alacantí vol fer-se ressò de l'edició d'enguany de Cinema en Valencià, ens vegem als cines ABC Gran Via!

La Universitat d'Alacant i l'Institut d'Estudis Catalans et conviden a veure cinema en valencià, cada dijous, des de l'11 de març fins al 20 de maig, als cines ABC Gran Via d'Alacant. En total s’emetran huit pel·lícules. L’entrada és gratuïta amb la TIU de la Universitat d'Alacant o amb les invitacions que podeu recollir a la sala Aifos i a la Seu d’Alacant. L’entrada per al públic general és de dos euros.

La primera pel·lícula, ‘Millennium 1’, s’emetrà el pròxim dijous 11 de març, a les 17 i a les 20 hores, als cines ABC Gran Via d'Alacant.

Podeu consultar la programació completa en http://www.cinemaenvalencia.com.

Servei de Promoció del Valencià - Universitat d'Alacant

Conferència del Ximo G. Caturla sobre el seu llibre "L'home de l'estació"

2010-03-05T23:02:00.004+01:00

El dijous 25 de febrer va estar Ximo G. Caturla contestant les preguntes que li van formular sobre la seua novel•la L’home de l’estació a la llibreria “80 Mundos” d’ Alacant. Tal i com es veu a la fotografia, el públic va ser nombrosíssim, inclús se’n van sorprendre els organitzadors de l’acte.

Primerament, li van fer una petita presentació, ja que la seua obra ja havia sigut presentada en diversos fòrums. L’obra, L’home de l’estació, té com a tema principal el perdó, la reconciliació entre un pare i la seua filla amb un clar rerefons de la Guerra Civil a Alacant. A més, en la novel•la podem apreciar descripcions, la situació sociolingüística del valencià, tradicions... alacantines.

Posteriorment i fins que s’acabaren les preguntes del públic, va consistir tot l’acte en una interacció directa entre l’escriptor i els lectors de la sala de reunió. Com li van plantejar nombroses qüestions, farem una síntesi amb les idees claus. Caturla va destacar que no va crear cap personatge principal basant-se en cap testimoni real, però sí que va usar informació real de l’esdeveniment històric per a donar versemblança a la novel•la. Pel que fa a la situació del valencià durant el període franquista, hi podem observar la classificació del valencià com a “dialecte” i, evidentment, no del català. Aquest fet està relacionat directament amb el que passava als col•legis privats de les ciutats: com a càstig els alumnes havien de copiar “no hablaré más en ese dialecto”. Alícia, la protagonista de l’obra, és alumna d’un col•legi de monges en què es víctima del cruel tracte que hi rebia per part del professorat i de la seua religió exacerbada. Hem de recordar, i això està explícitament a la novel•la, que Alacant va ser durament castigada pels falangistes perquè a Alacant van assassinar el seu líder José Antonio.

Si hem comentat adés que el tema central de l’obra és el perdó familiar, Caturla va posar l’èmfasi que el pare mai no li’l demana ni tan sols pensa en demanar disculpes a la seua filla; ell està convençut en tot moment que ha fet el que hauria d’haver fet.

Sobre els elements de la Guerra Civil propis de la ciutat d’Alacant, com per exemple, el bombardeig del Mercat Central, Caturla va reconèixer que se’n va informar mitjançant testimonis que van viure els esdeveniments en primera persona: tota una tasca de recerca periodística.

L’anècdota, si la podem qualificar així o si més no la qüestió més jocosa, la va protagonitzar una dona al preguntar sobre el nivell de la llengua emprat en l’obra i també perquè, segurament inconscientment, va trencar la unitat de la llengua al separar el valencià i el mallorquí com si foren llengües diferenciades. La dona, segons va comentar, només entenia la nostra llengua verbalment i volia saber si seria capaç d’entendre la novel•la. Caturla li va contestar, encertadament, que l’ús literari de qualsevol llengua és el més elevat de tots i, per tant, és difícil alhora que problemàtic per a persones no versades en la lectura valenciana / catalana.

En definitiva, una novel•la que aborda elements propis de la Guerra Civil d’Alacant, fruit d’una elaborada investigació de camp (testimonis, documentació històrica...), que és capaç de fer que el lector conserve la intriga fins l’última pàgina.

LLUÍS MORENO

Ramon Pastor, membre del Punt de Debat trau nova novel·la

2010-03-02T17:04:00.002+01:00

El membre del Punt de Debat Alacantí, Ramon Pastor, fill de Sant Vicent del Raspeig, professor en un institut alacantí, ha editat en diverses editorials (Barcanova, Cruïlla, Edelvives, Tabarca, Brosquil, etc) i ja porta 18 llibres en el mercat.
Ara trau una nova obra El metge de la Inquisició que ocurre en torn a la ciutat d'Alacant i que publica Barcanova.
Vos la recomanem amb molta il·lusió.
A més a més, Ramón Pastor ha tret endavant la ponència sobre ensenyament del valencià en esta comarca.

Notes complementàries a la trobada del passat Divendres 12 de Febrer

2010-02-14T22:00:00.015+01:00

Punt de Debat Alacantí vol agrair la participació en la nostra trobada amb motiu de la ponència número 2 (L'ensenyament del Valencià a l'àrea d'Alacant) d'Ismael Vicedo, en representació de La Cívica-Escola Valenciana, Daniel Climent, en representació de la Plataforma d'Iniciatives Ciutadanes d'Alacant i el P. Eliseo Domingo, S.J, en representació del Centre Loiola i la Comunitat Jesuïta d'Alacant.

A tots 3, moltes gràcies i ja sabeu on teniu la vostra casa.

D'altra banda, posem a disposició dels nostres lectors els següents materials complementaris a la ponència de Ramon Pastor, comfiant que siguen del vostre interés:

Situació Sociolingüística del Valencià a Alacant - Oficina de Promoció del Valencià de l'Ajuntament d'Alacant.

Inclou els següents arxius que podeu descarregar directament des de la pròpia pàgina:
El coneixement del valencià a la Ciutat d'Alacant segons les dades proporcionades pel cens del 1991.

Difusió social de la substitució lingüística a la ciutat d'Alacant. Assaig d'una cronologia.

El Valencià a Alacant després de 20 anys de la llei d’ús i ensenyament del Valencià.

Article de premsa: "El valencià a les comarques alacantines", de Brauli Montoya i Abat.

Dossier 2009 de La Cívica. Inclou:

Ensenyament en Valencià - Curs 2009-2010

Voluntariat pel Valencià

Oficina de Drets Lingüístics

Tema 2.- El valencià en l’escola a l’àrea d’Alacant

2010-02-12T00:00:00.003+01:00

Què cal per a que el valencià puga ser estimat i benvolgut pels alumnes des de l’ensenyament, per què falla la connexió entre allò que s’estudia i allò que es respecta i estima, ja no solament per causes externes sinó també internes; per què al valencià com a eina vehicular no va unit una formació valorativa d'allò valencià més enllà d'allò lingüístic

Ramon Pastor (escriptor i professor)

Corria el 23 de novembre de l’any 1983 i recorde perfectament estar passejant per davant de la Diputació d’Alacant i pensar en eixe moment que dintre de l’edifici els parlamentaris i Consellers valencians estaven discutint i aprovant la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià. La sensació que tenia mentre veia eixe bonic edifici no era d’emoció i ni tan sols d’esperança, sinó únicament de què en eixa data estava duent-se a terme un fet històric per al país, però no transcendental. La veritat és que no tenia massa fe en els resultats, i tal vegada per això no sentia cap emoció especial.

Uns mesos abans, en febrer, havia assistit a València al primer nomenament de professors de valencià per als instituts i escoles d’idiomes de la Comunitat Valenciana. Podia haver triat l’institut que haguera volgut i no ho vaig fer. Molt prompte em vaig penedir d’eixa decisió, però afortunadament vaig aprovar les primeres oposicions de valencià, les de l’any 1984.

Des d’aquell any s’han celebrat moltes oposicions de valencià, i fins i tot he participat en una en qualitat de membre del Tribunal. La sensació que tinc al cap dels anys és quasi la mateixa que tenia en el 83: de què no hi ha massa transcendentalitat en el tema i de què seguisc sense tindre massa fe en els resultats.

Examinem els components. D’una banda, els docents. Els de la meua generació sentíem pel valencià alguna cosa més que simple professionalitat. Ens arribava al cor la seua defensa, i no perdíem 7 d’octubre ni 25 d’abril sense anar pels carrers posant cartells o participant en manifestacions i el que fóra. Què passa ara amb nosaltres? Els de la generació que alguns diuen del baby boom? Senzillament, que estem cansats la majoria. Els anys no passen debades i cansen a qui siga. La falta de novetats i la rutina sempre passen factura. Podria dir-se aleshores que hem sigut rellevats per la gent jove? Em pense que no. Al meu entendre, la major part de la gent jove sols pensa en el valencià com a professió. Impartixen valencià com si impartiren qualsevol altra assignatura, sense eixe sentiment especial que nosaltres teníem i que ara possiblement ens falta, a nosaltres per l’edat i als jóvens per falta d’implicació diguem sentimental. El valencià és una assignatura més i punt.

I ja que parlem d’assignatures, he de dir que per a mi és un tema obsolet el de la impartició del valencià com una assignatura “maria”, on predominen els jocs, les cançonetes i, en general, la part lúdica sobre els continguts teòrics i pràctics entre els quals, evidentment, es contempla la gramàtica. Hui en dia la gran majoria dels docents incloem eixos continguts –presents en el temari i per tant d’obligat ensenyament- i, si és cert que pel caràcter especial de l’assignatura no perdem de vista el seu caràcter emotiu i lúdic, també és cert que li donem la serietat necessària per a que es deixe de considerar-la una maria apta sols per a “passar-se bé l’estona cantant cançonetes”. Això, a pesar d’alguns nostàlgics que encara es pensen que estan en temps de la Reforma de l’ensenyament, circumstància ja desfasada –i fracassada- per a la majoria dels ensenyants.

Pel que fa als alumnes, mai no han sigut conscients de la seua importància i del que pot significar per a ells personalment quant a punts en oposicions i mèrits en moltes àrees professionals, i no diguem quant a implicació sentimental o cultural. El valencià és per a la immensa majoria dels alumnes d’esta comarca una qüestió superficial, com si fóra una minúscula capa de pintura de la qual hom es pot lliurar fàcilment perquè al capdavall té poca importància.

Un tercer element a considerar dintre de l’ensenyament serien els pares. És cert que a Alacant s’han fet coses en els darrers anys, que impliquen a pares i a la societat en general. Es va inaugurar fa uns quants anys el Casal Jaume I, Acció Cultural del País Valencià sempre ha estat present, i no oblidem la tasca de la Cívica. Però no fa molt que m’he assabentat que el Casal l’han tancat. Quant a Acció Cultural ací sempre ens ha sonat més a una cosa valenciana-catalana que no alacantina. Personalment estic en les tres, però ja us he contat el desànim per simple cansament així que jo insistiré en el tema.

Quant als pares com a tal, veig que duen els seus fills a la línia en valencià… i prou. Lamentablement, els seus fills –i els meus-, parlen en castellà entre ells. Per a mi ja no és incomprensible ni motiu d’enuig. Des que he vist com la meua filla de díhuit anys, valencianoparlant, parla en castellà amb els seu nòvio del Pinós, ja crec haver-ho vist tot. Els dic que els tire de casa si continuen parlant en castellà, però ni pruna. Amb tot, hi ha una circumstància positiva relacionada amb els col•legis i els pares: les trobades. Certament, són de les poquetes activitats dinamitzadores, però resulta que són una a l’any, així que la seua influència és pràcticament testimonial.

Quedaria parlar de la Universitat. Per a mi la seua tasca dinamitzadora de la societat i del valencianisme és quasi inexistent. La meua opinió és que des de sempre els professors universitaris han anat a la seua i punt. Sols estan interessats en les seues carreres personals, tant acadèmiques com literàries, i en prosperar econòmicament i socialment, però no en el reviscolament del valencià. La seua apatia és total, llevat que en les seues classes facen alguna cosa pel valencià, que supose que fan però que per a mi forma part de la seua professió i no és constatable.

Els alumnes universitaris sols estan interessats en dur endavant els seus estudis i en acabar amb el pla Bolònia perquè els fa mal, no perquè hi tinga a veure alguna cosa el valencià.

Queda un últim component: l’administració. Què podríem dir, per exemple, del conseller Font de Mora? Que està cent voltes més interessat en l’anglés que en el valencià? Jo crec que inclús li importa més el xinés mandarí, així que ben poca cosa s’hi pot afegir. Quant a inspectors, directors provincials, etc., es limiten al mínim en el tema del valencià i poc més. Si s’han creat línies en valencià ha sigut més per esforços de determinats col•lectius de docents o de pares que per la seua tasca, que fins i tot moltes vegades no és neutra com el sabó sinó que és negativa.

He dit l’últim component? En realitat l’administració hauria sigut l’antepenúltim, perquè podria dir-se que l’últim seria la societat en general, en abstracte, en massa. Té interès pel valencià? Em deien l’altre dia uns de Xàtiva que havien estat en Xixona i tot el món els havia parlat en castellà. En Xixona! Em vaig quedar de pedra. Jo que sóc de Sant Vicent què us vaig a contar del meu poble, on el valencià perd cada any terreny a marxes forçades, però siencerament creia que en esta comarca hi havia reductes, valga la redundància, irreductibles. M’equivocava, i d’ací a pensar que el paper de la societat en general pel reviscolament del valencià és més aviat ínfim hi ha sols un xicotet pas.

Cap a on anem, doncs? Deien l’altre dia que sols el 3% de la població de la ciutat d’Alacant és valencianoparlant. Em pense que inclús disminuirà, vist el panorama.

Dit tot açò, vosaltres pensareu que el desànim pot dur a la inactivitat, a la desídia. En absolut. Que haja dit que l’edat ha suposat una minva en la meua activitat en defensa del valencià no significa que haja desaparegut ni molt menys. La prova podria ser que sóc ací, preparant un document, exposant-lo i arriscant-me a la reprovació o la suspicàcia, però jo crec que en realitat l’única prova la conec jo mateix, en el sentit que una cosa és analitzar la realitat i pensar que el que estiga mal no equival a tirar la tovalla. Jo almenys no la tiraré mai, i m’agradaria que lluitàrem perquè es feren campanyes animant a usar el valencià o el que es propose en eixe sentit. No sé si ajudaré a dur-les a terme, però almenys us dic que el meu desig és que el valencià no desaparega mai d’esta comarca i de què jo, personalment, sempre lluitaré per la seua defensa.

RAMON PASTOR QUIRANT

Pujol creu "urgent" que Catalunya i la C. Valenciana col•laboren en reivindicar el corredor mediterrani.

2010-01-29T00:12:00.001+01:00

Pujol creu "urgent" que Catalunya i la C. Valenciana col•laboren en reivindicar el corredor mediterrani.
El Punt de Debat Alacantí present a l’acte del expresident a l’Aula CAM

L'expresident de la Generalitat de Catalunya, Jordi Pujol, va afirmar que és "urgent" que Catalunya i la Comunitat Valenciana col•laboren en la defensa dels seus "interessos econòmics comuns", com la construcció d'infraestructures ferroviàries que permeten vincular per fi l'arc mediterrani amb la resta d'Europa i trencar el sistema radial amb el qual Madrid pretén supeditar la productivitat i interessos que es produeixen ací.

Amb motiu de la seua visita a Alacant per a oferir una conferència sobre 'L'eix mediterrani al context espanyol i mediterrani' a l'Aula CAM d'Alacant, Pujol ha recordat que entre les dues comunitats s'ha mantingut una "batalla" a causa d'"un cert sectarisme" existent a Espanya i a una "concepció rabiosament radial" de l’Estat.

Pujol s'ha referit a la potència dels territoris que conformen l'arc mediterrani espanyol, i ha subratllat que "no té sentit no aprofitar l'oportunitat que presenta la façana mediterrània" que constituïxen territoris com Múrcia, la Comunitat Valenciana i Catalunya, ha indicat.

En este sentit, ha destacat el potencial que tenen els ports de València i Barcelona com a via d'entrada dels productes procedents d'Àsia, així com la importància que existisca un tren d'alta velocitat dotat d'ample europeu per a mercaderies que vincule estos ports amb la resta de les capitals d’Europa, ja que és el camí més curt des de el Canal de Suez i l’Orient Pròxim, així també per al fluix humà és rellevant que es reforce la potència de l’aeroport de l’Altet, .

L'expresident ha indicat que Barcelona i el binomi Alacant-València ciutat tenen "bones cartes", ofertes complementàries i un pes específic de primer orde però "és urgent" actuar en esta direcció, perquè ja s'ha "perdut molt temps", segons ha dit, i existixen altres ports i àrees com la de Rotterdam i vessant Atlàntica europea que són competidors en este camp.

Pujol va fer moltes i intel•ligents reflexions sobre política estratégica, economía i construcció social i demanà als valencians (incloent-hi especificament als alacantins) que siguen “molt valencians, fortament valencians, i així solucionaran molts problemes i superaran moltes pressions”.

L’acte es va plenar de gom a gom i hi assistiren alguns companys del Punt de Debat Alacantí, que tingueren ocasió de saludar al gran polític democristià. A més a més hi havien persones significatives alacantines, empresaris i de la universitat. Només un grup protestà a la porta de la seu amb consignes castellanistes.

Darrers Aconteiximents

2010-01-21T14:46:00.002+01:00

Hola a tots i totes. Lamente prou no haver pogut assistir a la reunió del divendres i a la conferència d'en Jordi Pujol. Pregue a Fabià que es done pressa en penjar la seua aportació, per tal de poder llegir-la i comentar-la.
A Ferran: dir-te que he llegit la teua aportació i que -com ens hem tractat tant en els darrers temps- he trobat un discurs que ja conec i que compartisc quasi al 100%.
No sé si algú s'haurà atrevit a preguntar a Jordi Pujol el que vos sug.geria a la meua carta privada. Comprenc que quasi podria sonar a descortesia (.....). Sí que m'agradaria que algú dels que hi assistiren fera una xicoteta crònica de l'esdeveniment.
Tinc una aportació que fer quan a la resposta que a Ferran (nom propi, no seudònim com el meu...) ha fet un company valencianista d'Elx (encara que d'altra sensibilitat per allò que el seu discurs destil.la).
El nacionalisme d'UxV no és quelcom neutre o "quimicament pur". Tracta de crear un discurs centrista. Jo entenc perfectament que la paraula (i el concepte) de "centrisme" repugna a més d'una sensibilitat. Tractaré d'explicar-ho: el centrisme expresa una aposta interclassista: ni representar els interessos de la burgesia ni els del proletariat (o d'altres sectors socials, etc, que puguen hui dia ubicar-se en la "clàsica contraposició" de la lluita de classes). Volem l'acord, el pacte..., no la victòria d'uns sobre altres.
A més de l'interclassisme, el centrisme aposta i ha d'apostar sempre...per veure
qualsevol tema social, polític, etc, des d'angles contrapossats, pero que és neces-
sari atendre al mateix temps: un eixemple fàcil d'entendre podria ser el de la immigració. Les dues postures extremes són fàcils d'expressar: "PAPERS PER A TOTS" o "QUE S'EN VAGEN TOTS A SA CASA". Qualsevol persona "normal" pot adonar-se que la veritat política (no sé si la humana...o divina...) implica una transacció entre estes dues postures extremes: ni podem donar papers a tots ni podem tancar totes les fronteres "a cal y canto". Díreu que es el que fan tots els governs....bé, no tenim pretensió d'originalitats com les que van causar les guerres mundials, les revolucions i altres "catàstrofes". Las "revoluciones pendientes" li les deixarem a uns/unes altres amb més vocació destructiva-constructiva. Nosaltres volem gestionar la "res publica" des del sentit comú (es a dir...desde la majoria democràtica) però rebutjant clarament qualsevol tipus de populisme, atents a l'Estat de Dret (que en la meua modesta opinió...és la major conquesta històrica que podem concebre i allò més valuós per respectar i legar als nostres fills o nets...).

BON NADAL I FELIÇ 2010!

2009-12-25T00:00:00.004+01:00

Punt de Debat Alacantí vol desitjar a tots els nostres visitants unes bones festes nadalenques i una bona d'entrada en el nou any 2010, durant el qual continuarem treballant per repensar i re-personalitzar la Terreta des del nostre prisma alacantí, valencianista, moderat i compromés.

Una forta abraçada a tots ... i visca Alacant !!!

El BLOC DE MORERA, MOLLÀ I OLTRA: EL CAMÍ DEL PSPV

2009-12-23T00:52:00.002+01:00

Fa un parell d’anys vaig decidir que, tot i viure en Alacant (ciutat prou despenjada de qualsevol sentiment valencianista i sovint fins i tot valencià), havia de continuar exercint en actiu les meues inquietuds nacionalistes. Cal aclarir que els meus sentiments mai no han estat identificats amb l’experiència fusteriana, tampoc però no entenen el seccesionisme. Entre les dos trinxeres n’hi ha un camp enorme de fonda tradició valencianista i molt de trellat, però que arribà a fer-se difícil de descobrir als ciutadans pese a la seua normalitat.

Posats en contribuir a l’espenta política se m’obriren dos línies raonables: el Bloc i Opció Nacionalista Valenciana. Cap de les dos, lògicament, agranava totes les virtuts, però hi estaven en vies d’aconseguir-ho, que és lo més important. Sense dubte una bona síntesi d’ambdos seria perfecta.

Vaig crear un modest fòrum de trobada que es deia Club Demòcrata i així els més moderats del Bloc i d’Opció Nacionalista tingueren ocasió de quan en quan de prendre el pols del valencianisme i estrényer llaços.
En aquell temps em vaig pensar pujar al carro del Bloc, a on es constituïa el corrent del Bloc de Convergència. L’argument a favor del Bloc era ben clar, el partit es presentava i pregonava com el pal de paller del valencianisme i casa comuna d’ideologies diferents però no radicalment contraposades. Els defectes ja eren llavors també notables, i sobre això discutíem: les diferències ideològiques i el joc predilecte de la direcció bloquera de marejar amb incerteses havia de ser resolt amb coherència, i el valencianisme havia de saber eixir d’una volta del joc de trinxeres. En aquells moments un il•lustrat del valencianisme clàssic ens va plantejar commemorar la fita de la Declaració Valencianista de 1918 i posar la pedra sobre la qual recuperar un espai electoral comú i d’arrel valencianista.

El CAV-Faustí Barberà naixqué amb eixe esperit i fou el lloc a on es van coure les sinergies conjuntes, les millors i més acostades de cada tradició política, la socialdemòcrata i post-fusteriana i la de centre-dreta del anomenat nacionalisme tricolor. L’esdeveniment de la Declaració de 1918 fou celebrat amb èxit i signat per gent significativa que representava aquella convergència, encara que ja hi hagué un moviment d’un altre sector del Bloc per instrumentalitzar allò amb altres intencions més espúries, sense aconseguir-ho. Als parlaments d’aquella nit ja es digué per part de tots: este és el camí.

A partir d’aquella nit vaig prendre la decisió de que, al contrari de l’opció de la majoria, a on jo, personalment, millor podria contribuir a espentar este camí era al sí d’Opció Nacionalista Valenciana, ja que les finalitats del Bloc de Convergència no semblaven tindre el suport de la direcció de Morera, al menys en quant a la via ideològica i al deixar de jugar amb les incerteses polítiques. En aquell context i sota eixa inspiració, Opció va fer nàixer UxV, que es va definir com cristianodemòcrata, centrista, i dins la via de la conciliació; i el CAV-Faustí Barberà prengué activitat pública i va facilitar els contactes del Bloc i UxV.

Realment han hagut congressos de cada un dels dos partits, però per a molts, la fita de la Declaració de 1918 -amb tants noms històrics i ben reconeguts- el principal Congrés valencianista al qual ser fidels (a nivell individual) fou el de la nit de la Declaració i el seu full de ruta.

Per la meua part vaig encetar la tasca de repensar el valencianisme en clau alacantina, tasca que tanta falta feia, i així vaig crear el Punt de Debat Alacantí, a on s’han integrat persones de provada intel•ligència social i professional d’esta part del país. Si Alacant necessita saber el seu paper dins del país ha de ser des de la seua pròpia convicció i amb condicions pròpies, parides des d’ací. El Punt de Debat és d’un valencianisme moderat, d’ideologia centrista i de gent del terreny que viu lo alacantí en primer terme i busca un perfil que coincideix, efectivament, amb el que s’ha anat creant en este temps al valencianisme de centre.

Els mesos i les transformacions s’han seguit de manera precipitada des d’aquells moments. Per una banda la crisi imparable i el redoblat enfonsament del Psoe valencià, amb un nou líder de cartró, més serf de Ferraz que mai, incapaç d’engrescar una alternativa capaç d’arribar a la Generalitat ni de lluny, per l’altra banda un Partit Popular al que li han esclatat en les mans els casos de corrupció fins tocar al seu president, l’esgotament polític i les baralles internes cada vegada més esmolades entre les faccions del partit hegemònic que, si està assentat sense remei al poder, és perque es beneficia de que ningú ocupe el seu espectre electoral o siga capaç de comboiar a la societat amb un projecte que la puga dur endavant i se li pegue amb sinceritat a la pell. El bipartidisme escomençava de sobte a estar ben clavillat, qui ho diria!

Ja adés alguns ens queixarem de que esta societat nostra no puguera comptar amb una alternativa valencianista adequada, que cobrira aquell gran buit que estava produint-se, que s’introduïra en l’escletxa històrica que s’obria al bell mig del maleït bipartidisme i il•lusionara a l’electorat d’esta terra i als nostres carrers amb un projecte valencià capaç de fer-se entendre. El Bloc en canvi no estava ja... i els reclams en este sentit no li feien moure’s per molt que es fera el sorn. Havia desaparegut per a tal faena. En el seu lloc hi havia una altra cosa, la qüestió no és si millor ni pitjor, sinó que ben diferent al que es demandava. Al sí del Bloc s’havia consumat una catarsi molt més gran que a tots els demés partits. Encara ens estem adonant d’això, alguns ni s’ho creuen.

En aquell moment, el Bloc ja no parla ni insisteix en allò de ser el pal de paller valencianista, el missatge es relega, al menys ja ni vol ni pot fer-se amb el paper; amb aquell missatge i amb dosis ( ara veiem que més calculades del que sembla) d’indefinicions i incerteses sobre la delimitació de qual era el seu nacionalisme havia arribat durant temps a fer-se amb un bon ventall de suports, òrbites, militàncies i esforços de valencianistes diversos fins que la vertadera direcció executiva del Bloc ... ja no va tindre més que rascar en eixe camp. Adés girà sense que es fera notar entre propis i estranys fins aterrar tot això en el camp de l’esquerra alternativa, del postcomunisme actiu. La basa del Compromís que abans havia sigut criticada, presentada com fruit d’una conjuntura, pura opció de supervivència per motius electorals, després trencada i lògicament avortada, va perviure només en el grup parlamentari, però d’ahí arribà a fer-se de nou amb el tot, amb l’aparell i el partit sencer. Tragué totes les indefinicions i les va definir en el sentit que molts, al menys alguns, no volien, valencianistes que no volien perque no s’havien embarcat per ad això, ni tampoc venien d’eixa sensibilitat, valors ni conviccions.
Units (UxV) va respondre en aquell moment (tan recent) que no a l’oferta de l’Espai de Progrés Valencià. I explicà perquè.

Jo vaig ser un dels que sempre advocà en Units (UxV) per un enteniment dins d’allò que s’havia creat del valencianisme de construcció i conciliació, que creia que es podia donar una coherència entre un missatge socialdemòcrata moderat i la democràcia-cristiana centrista a l’hora de presentar-se en societat i escenificar públicament un programa en el qual fóra evident que els valencianistes s’havien entès entre ells, havien arribat a terme i havien sintonitzat amb la població, amb trellat, en un gran espai polític i social, electoralment majoritari. És veritat que absolutament res d’això estava en el disseny que la direcció executiva de Morera estava pactant.

El Bloc que Morera en té al cap ja no és el mateix Bloc Nacionalista Valencià; en algun moment li va convenir o li va convèncer la estratègia de Mollà i Oltra, tant que ara tots es veuen en el seu vaixell, i per cert, amb unes comandants prou colpidores i notables, més que els propis dirigents del Bloc. Tants altres valencianistes embarcats per la conciliació nacionalista i la moderació política en les sigles BNV es quedaven ara amb el pas canviat i en primera línia de la lluita de les banderes d’arc-en-cel.

El nou Bloc de Morera és un partit al servici de la causa general de l’esquerra més a l’esquerra, una peça clau per a furtar-li i disputar-li el lloc a Esquerra Unida en el seu propi terreny. Un partit definitivament identificat i hipotecat en una frontissa ecosocialista a on, no ens enganyem, els que millor saben xafar el sòl i traure avantatge són els d’Iniciativa, Espai Obert, Esquerra ecologista, etc. D’alguna manera el Bloc de Morera ha aconseguit mitjançant pactes la transversalitat que va aconseguir en el seu dia el Pspv tot just quan escomençava a mirar la possibilitat d’incloure’s en l’òrbita del Psoe. Abandona el valencianisme, perque, com ja vaticinà Fuster, amb el nacionalisme en sí mateix a este país no se pot fer res, l’abandona quan ja en té públicament la etiqueta de ser la major força valencianista del moment i quan ja s’ha engolit a molts activistes. No oblidem que allò que li passe al Bloc, els anti-valencianistes en seguida diran que li ha passat al valencianisme, al menys si és una sentència de mort, que no en sentit contrari.

No sé molt bé a què aspira el Bloc pensat per Morera, Mollà i Oltra. Hi ha ara molt de rebombori amb allò de les condicions del pacte... però lo realment important és el pacte en sí mateix i lo que representa. Representa deixar a un costat l’ambició de fer país concitant l’adhesió de les diferents capes socials (i quantes més millor), representa declarar que la via valencianista és transversal (una vegada més, com ja van fer el Pspv i fins i tot de facto Uv amb el pacte del pollastre) una més o menys important component de l’amanida, en este cas esquerrana, representa identificar-se en el postcomunistes i el seu reduït espectre ideològic-sociològic, representa aspirar algun dia a ser frontissa ad maior Alarte gloriam (o qui ocupe el seu lloc), representa xuclar dels esforços i somnis de l’exhaurit valencianisme, representa que tenim uns nous líders emergents que es diuen Ribó, Pascual Mollà i la seua filla, Mónica Oltra, Mulet, etc., representa l’ofegament dels bloquers que no estiguen enllà, ben a l’esquerra, representa que el nacionalisme a este país no pot ser normal i sí una expressió més com la laïcitat, l’avortisme, el socialisme, el republicanisme, l’alternativisme, feminisme, col•lectivisme, o qualsevol d’altres -ismes que troben caliu al sí d’este moviment que se vol menjar a EU.

Entenc que a Units (UxV) la resposta fóra un no ben entristit; el meu humil parer va coincidir per fi amb el de la direcció d’esta formació, que em deia que no mirara enrere i continuarem sumant, profunditzant en la ideologia de centre, creant rogles amb persones de diferents àmbits socials, eixamplant l’activitat, estretant els lligams amb la UDPV, les relacions amb els nacionalismes balears, bascos i catalans etc.(UM,CiU, PNV...), participant conjuntament amb el Bloc en tot allò que fóra possible, fent-nos presents als debats com el de les fusions de les caixes d’estalvi valencianes que són les que poden vertebrar econòmicament este país, inaugurant les joventuts del partit, intentant ser presents entre els diversos segments socials, etc.

Carles Choví diu que hi ha que estar ací per a resultar accessibles i propers i així servir a tots els que s’espanten si ve un fracàs electoral de la “plataforma esquerrana” que han inventat entre Morera i Mollà, perque el problema terrible vindrà si el 2011 molts valencianistes es queden esmunyits i sense cap referència a la qual agarrar-se. Jo no estic d’acord amb ell, que ho fa (tingau la seguretat) perque creu que, siga com siga, d’estes conteses ningú dels que estem ací enraonant traurem res de profit propi, però la torxa i el testimoni del valencianisme i la seua evolució han d’arribar a l’endemà i trobar una millor ocasió en el futur d’este Poble. Jo crec que el vertader problema vindrà si el nou Compromís en té algun èxit per allò de l’abstenció, perque haurà demostrat de manera ben falsa però sense apel•lació que l’únic valencianisme possible és el de l’espai alternatiu, ideològic, el de l’extrema esquerra, el de mocador palestí i camiseta negra amb eslògan inclòs, el del reciclatge del puny en alt, només una manera de traduir nosotras parimos, nosotras decidimos, de fer costat al Psoe, de complementar l’arc progressista i els seients socialistes de les Corts. I això no és ja valencianisme, és repetir la història del Pspv i declarar una vegada més que el valencianisme ja no és camí en esta terra, i això és el contrari de la realitat.

ARTICLE PUBLICAT A TÍTOL ESTRÍCTAMENT PERSONAL PER L'AUTOR, PERQUE EL CONSIDERE D'INTERÉS PER A LA REFLEXIÓ DE TOTS.

Alacant, de nou amb el seu Patró

2009-12-07T00:00:00.004+01:00

No és massa conegut que el patró d'Alacant és Sant Nicolau de Bari, i que la seua festivitat se celebra cada 6 de Desembre. Potser el fet de que les Fogueres siguen també conegudes com "Les Fogueres de Sant Joan" pel fet de concloure amb la cremà dels monuments la nit del 24 al 25 de Juny (per cert, un dia després de la veritable nit de Sant Joan que és la del 23 al 24), i que la data del 6 de Desembre és festiva igualment a Alacant pel fet de coincidir amb la festa nacional de la Constitució, hagen tingut la culpa d'àmbdues circumstàncies.

Fes clic ací per vore més informació de la pàgina web oficial de la Santa Església Cocatedral de Sant Nicolau de Bari d'Alacant.

El cas és que el nostre poble ha tornat a eixir al carrer per rendir homenatge al seu Patró participant en la seua provessó un any més, i de nou les comparses de Moros i Cristians de les 5 demarcacions festeres (Sant Blai, Altozano, José Antonio, Palamó i Rebolledo) han desfilat pels carrers del centre de la ciutat. Este últim acte va començar l'any 1999 i enguany complia el seu desé aniversari.

No podia haver eixit un matí més perfecte, ple de llum, amb una temperatura excel·lent i un sol que ho irradiava tot. A la plaça de l'Abat Penalva (on es troba l'Església Cocatedral de Sant Nicolau de Bari), centenars d'alacantins esperaven expectants l'eixida del Sant. Mentrestant, tot preparat per a rebre el Patró com es mereixia. Sis gegants esperaven al fons de la plaça. Els reis moros i cristians, una parella de foguerers i una altra de pescadors sobreeixien per damunt de la gent. Per als xiquets era l'atracció principal, els miraven curiosos, preguntaven i es feien fotos amb ells. Els cabuts encara no cridaven l'atenció, ja que els seus grans caps encara reposaven a terra.

Altres en canvi es fixaven en el camió de joguets que serien repartits minuts després a tots els xiquets espectadors de la desfilada, ja que no cal oblidar que l'origen de "Papá Noël" o Santa Claus és en realitat Sant Nicolau.

Fes clic ací per llegir un interessant article al voltant d'esta circumstància, escrit per l'Adoración Nocturna Mexicana.

Instants després va arribar la representació de Sant Nicolau muntat a cavall. Este, amb una capa marró, va captar l'atenció de les persones congregades a la plaça. Però no va causar cap perill, sinó que va meravellar. Se li notava acostumat a la gent i a la música tan nostra de les dolçaines i els tabals.

La festes populars s'unirien a continuació per acompanyar el Patró pels carrers més emblemàtics del nostre Alacant: Fogueres, Moros i Crisitians, Germandats i Confraries de la Setmana Santa d'Alacant, i demés representants de les Festes d'Alacant no van voler faltar a la cita. Finalment, el bisbe de la Diòcesi Oriola-Alacant, Rafael Palmero, i la corporació municipal encapçalada per l'alcaldessa de la ciutat.

I per fi, poc després del migdia de l'assolellada jornada de diumenge, va aparéixer la imatge de Sant Nicolau de Bari. Les campanes repicaven de manera persistent, semblava que sabien que es tractava d'una ocasió especial pel so tan intens que emetien. La imatge del nostre Patró va irrompre amb solemnitat i estremit a no pocs espectadors.

Poques hores després, a les 6 de la vesprada, va tindre lloc el desé aniversari de l'Entrada Mora i Cristiana. Una desfilada en què van participar vora 1.000 festers de les 5 demarcacions esmentades. La vesprada també va ser propícia per poder gaudir d'esta desfilada. El fred de la nit no va aparéixer fins al final del recorregut, la qual cosa va permetre una molt bona afluència de públic a tot l'itinerari: Plaça dels Estels, Alfons X el Savi, Avinguda de la Constitució, Duc de Saragossa, Rambla de Méndez Núñez, Rafael Altamira, Plaça de l'Ajuntament.

Per primera vegada, este any van ser convidades tres localitats: Asp, Múrcia i Ibi. I entre tots van sumar 52 esquadres participants, set més que l'any anterior. A més es va comptar amb una esquadra especial dins del bàndol moro en què van participar les regidores del Partit Popular de la Corporació Municipal.

L'any anterior va arrancar una iniciativa que es va repetir enguany i amb una notable acceptació. Es tracta de la "Carrossa de l'avi"', una idea de la Federació de Moros i Cristians on els pares que desfilen poden deixar els seus xiquets per poder realitzar el recorregut amb les seues respectives filàes. I amb aquesta "carrossa-bressol", els xiquets estan atesos mentres es realitza el recorregut i comencen des de menuts a participar d'alguna manera en la festa.

Durant tres hores i mitja el públic alacantí va poder gaudir d'este acte que va ser el colofó a les celebracions en honor a Sant Nicolau, que van començar el passat 29 de novembre.

La Dançà: Aportació alacantina al 9 d'Octubre

2009-10-10T00:00:00.000+02:00

Un any més, Alacant s'ha sumat a la festa de tots els valencians. I si bé els actes centrals del 9 d'Octubre tenen lloc al Cap i Casal, la nostra façana marítima ha tornat a ser escenari d'una manifestació artística autòctona: La "Dançà".

L'espectacle de ball i música popular va tindre lloc ahir a migdia, amb l'eixida des de la Plaça de la Santíssima Faç (part de darrere de l'Ajuntament d'Alacant) de set parelles de ballarins del "Grupo de Danzas Postiguet", acompanyats per sis músics de rondalla, així com per les dolçaines i tabalets de la Colla Benacantil del barri de Sant Antoni. El grup, que està oferint des de fa tres anys el seu espectacle folclòric de dances de la província d'Alacant cada 9 d'Octubre, va desfilar fins a l'Esplanada contagiant els alacantins i visitants al llarg del seu recorregut i convidant-los a participar-hi.

Per als més jovenets, tallers de titelles de personatges històrics, de màscares, jocs medievals i teatre foren algunes de les activitats que tingueren lloc amb motiu del dia de tots els valencians a l'Esplanada, convocant un nombrós públic dins d'una jornada amb un oratge estiuenc.

Pel que fa a El Campello, vora 2.000 persones participaren ahir en els actes organitzats per la "Comissió Cívica 9 d'Octubre" de El Campello, entre els quals destaca la representació històrica per part d'escolars de l'entrada de Jaume I a València, la "Processó Cívica del Penó de la Conquesta" y la "Mocadorada". L'Ajuntament també va celebrar els seus actes institucionals, entre ells la Provessó de la Reial Senyera Valenciana. I a Sant Vicent del Raspeig un bon nombre de xiquets participaren en activitats esportives i d'oci del Consistori.

Alacant i l'Alacantí tornaren a eixir al carrer, a celebrar també el 9 d'Octubre i a reivindicar el seu lloc dins de la nostra pàtria valenciana, que hem de construir tots junts.

Fes clic ací per visualitzar la dançà de 2007 a l'Esplanada.

9 D'OCTUBRE DIA DEL POBLE VALENCIÀ

2009-10-09T00:00:00.004+02:00

A tots els alacantins, a tots els valencians! A tots els que viuen i estimen esta ciutat i esta terra nostra, amb segles d'història i afanys de futur. Hui 9 d'Octubre de 2009 des del Punt de Debat Alacantí, vos convidem a celebrar la nostra data fundacional com a Poble i a perseverar en l'ànim per estructurar, gaudir i estimar allò que ens fa visibles al món com a col·lectiu, com a persones i com cultura i arrels.

El Punt de Debat Alacantí s'adhereix al manifest que, en esta commemoració, signen els integrants del rogle Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà

http://www.pensamentslliures.com/2009/10/laposta-valencianista.html

Tema 6.- ALACANT HA D’EXERCIR UN PAPER CENTRAL I JUGAR AL TAULER VALENCIÀ

2009-10-06T01:47:00.004+02:00

Alacant ha viscut una tensió evident amb la resta del territori valencià i en particular amb el Cap i Casal. No anem entrar en les raons d’esta rivalitat, que pren forma i agarra volada majorment durant l’avanç del segle XX, ja que això ocupa una altra anàlisi i ha sigut tractat en assaigs més autoritzats que esta modesta reflexió. En qualsevol cas importa el futur i l’anàlisi de què i com organitzar hui Alacant i entendre les seues aspiracions més raonables dins la nostra realitat històrico-cultural i fonamentalment en el nostre present.

De les qüestions que deixe en l’aire estan, sense dubte, l’evolució d’una ciutat que es va vore de sobte com a cap provincial i hi va voler exercir el nou paper com si fóra un nou Madrid costaner (amb poc d’èxit cal reconèixer-lo, era inevitable), una població que hui conté un percentatge de jubilats d’Alcorcón o Logronyo, de cambrers de Córdoba i llanterners bolivians sorprenent, i al remat una societat local amb una manca de comprensió del seu entorn provincial i regional que ratlla en l’autisme.

Alacant ha d’assabentar-se de qui és i a on està, i apostar fort. Alacant és la segona ciutat del país valencià, és el remat de l’Arc Mediterrani (l’eix de prosperitat europeu més proper i real que tenim a la mà) i és un lloc que ha sigut atractiu per al conjunt d’Espanya com a destinació estiuenca de baixa qualitat, però també és una ciutat i un hinterland que viu el moment de degradar-se o de cobrar espenta i recuperar el seu esperit. Per a solucionar els seus conflictes, ha de situar-se en el mapa.

Parlar d’Alacant, d’un espai geogràfic i cultural, humà, amb bona cosa de particularitats respecte de la resta del territori valencià sense fer esment també de la província és una incongruència. Les províncies existeixen en l’imaginari col·lectiu i Alacant s’explica modernament com a centre d’eixe fet provincial. Ara bé, les províncies no són en realitat el que pareixen, pareixen molt més del que són a dia d’hui, i haurem d’explicar perquè.

Des del punt de vista material i legal la província, enginy creat el S. XIX a corre cuita pel granadí Javier de Burgos en base a un encàrrec del Govern que volia reproduir els departaments francesos, el país més centralitzat del món, no és (en primer lloc) més que una demarcació per a organitzar les activitats de l’Estat. En té, per tant, una base logística i enginyeril, jacobina i fins a cert punt asèptica. Hui la província és, encara, efectivament, una zona de regular grandària a on s’estructuren les delegacions dels ministeris, xarxes internes de carretera, plans de l’Estat, dispositius de seguretat, etc. Al cap de tot això són els delegats del Govern i els subdelegats. Però, aparegut l’Estat autonòmic, poca cohesió i consciència dóna, fins i tot poques competències, el mapa provincial als seus afectats.

La província és (en segon lloc) també demarcació electoral, antigament lloc de repartiment de cacics polítics i partits, però d’allò no queda més que el record historiogràfic, i hui és la planta utilitzada per a triar senadors i diputats democràtics. Realment, no se pot negar la influència de tal espai electiu en fer parèixer que la democràcia s’assenta en el cos provincial, açò no deixa de ser cert, però la sensació és en certa mesura diluïda pel fet autonòmic, la personalitat i protagonisme de les grans ciutats, nous localismes, etc.

En canvi, allò que, sense dubte, més ha marcat i ha fet per acostar una entelèquia provincial als ciutadans, allò que més ha fet per donar peu a una personalitat provincial, en trencament amb les altres estructures: les naturals (comarques) o les històriques i político-culturals (regnes, principats, senyorius i regions) que són les que ens caracteritzaren durant segles i que perviuen baix distintes formes i realitats en les Autonomies, les que van intentar trencar amb tot això, com dic, foren les províncies com a entitats locals; lo que podem traduir en rigor per les diputacions i les normes de competències locals de caire provincial i éste és el tercer punt que vullc abordar.

La província és un invent que arriba a prendre entitat viva i afany localista amb l’Estatut Provincial de José Calvo Sotelo, el 1925, en la dictadura de Primo de Rivera, i més tard és el model predilecte dels programes polítics de la dreta radical de Renovación española, durant la II República; la província, amb esta darrera vocació, tinguem en compte, es desenvolupa de forma fefaent i plena amb la dictadura de Franco. Un no res en la història d’Espanya, realment. Des d’adés no hem madurat per desfer-nos d’eixa pell morta.

Arribada la Constitució de 1978 el que es fa, conscient o inconscientment, és restablir un model territorial que va ser connatural a nosaltres durant segles, però reelaborat en forma d’Estat autonòmic. Així i tot el model autonòmic va nàixer davant un buit, un salt en l’espai del que no es podia saber què anava a deparar, quantes Comunitats resultarien, quin procés durien i quan es posarien en funcionament. No va ser, per tant, agosarat atendre a les veus que procuraven la continuïtat de les provincies com a forma d’estructura d’un Estat que no podia viure a l’albir de la seua construcció conforme al nou manat constitucional .

Ara bé, cap a principis dels huitanta ja estava fet el mapa autonòmic i Espanya ja s’havia dotat d’un model de distribució del poder que s’acostava al instal·lat a la major part d’Europa i al més comú de l’Occident desenvolupat. S’acostava al model dels demés Estats no centralistes, tot i les incerteses i defectes que aquell original compost a mig camí del federalisme significava; cosa que no ens pot entretindre ara tot i el seu màxim interés. I fet el mapa autonòmic, multiplicades les institucions i administracions públiques descentralitzadores, deixava de tindre sentit i utilitat l’Estatut provincial i les diputacions. En canvi, roman per imperatiu constitucional. No ens les podem llevar de damunt sense una reforma molt complicada i arriscada políticament.

Algú, potser, es pregunte perquè eixe ànim de llevar les institucions i el mapa provincial, al menys, com a entitat local, com a Administració pròpia de la província (no parle de la província com a demarcació de l’Administració central). Dos bateries de raons s’alínien amb els seus arguments: per una banda raons humanes i geogràfiques, per altra raons de justícia i funcionament democràtic, raons de trellat. Entre les geo-humanes estan que la província no respon a cap realitat significativa, en el nostre cas concret res en té a vore el paisatge, el teixit productiu, la cultura, la demografia i les necessitats de la Marina Alta amb l’Alt Vinalopó, o l’Alcoià amb la Vega Baja, allò que existeix de forma natural són les comarques, però és que a més a més, les Administracions ja s’han adonat de que quan cal actuar de forma supralocal: transport de rodalies, depuració d’aigües, planificació del territori, etc, si el municipi queda xicotet l’àmbit adequat és la comarca i les àrees metropolitanes, que no la província.

Definir, finalment, com a alacantí a un tío de Sax i a un altre de Benissa és dir ben poca cosa.

L’escletxa es fa més gran en l’àmbit administratiu i econòmic. Les diputacions són feus de poder que ningú elegeix directament; vostés voten l’alcalde o els diputats a Corts, mai se vota pel ciutadà al diputat provincial ni als seus dirigents però, és una rèmora d’un procés no democràtic indirecte. Tampoc resideixen a les diputacions competències significatives, que hui exerceixen el grans ajuntaments, les mancomunitats de municipis o la Generalitat; l’àmbit real d’actuació de les diputacions és marginal, sovint delegat, de vegades d’imatge o complement i resulta car, molt car. N’hi ha tot un aparell de funcionaris, mitjans materials, partides pressupostaries i polítics de baixa qualitat que fan de la seua taifa provincial un clot de despeses a càrrec de les butxaques ciutadanes. La seua utilitat és (fóra dels casos forals i les illes) una mala broma o al menys de dubtosa rendibilitat.

Ni socialistes ni populars mai han fet per exercir de valent la seua competència estatutària per ordenar el sector administratiu local valencià, ni fins i tot dins els límits constitucionals, no s’han ocupat de retallar, redefinir i col·locar al seu lloc pressupostàriament i en mitjans materials a unes decimonòniques entitats locals heretades (que és el que jurídicament en són les províncies i diputacions) ni d’organitzar un mapa més coherent i redirigir les despeses públiques i els plans administratius, siga mitjançant la comarcalització siga mitjançant altres solucions. No entraré en més detalls ni en allò tècnic però ja es pot intuir que la realitat és que, tant en allò moral i democràtic com en lo que dictaria el trellat organitzatiu, la província és una solució ineficaç i minvada, sense força de futur.

I ara arribem a on volem: el futur d’Alacant no pot romandre autocomplaent-se en el fet, ja caduc per molt que encara sostingut, de ser el cap d’una demarcació artificiosa i esmortida, ni pot creure’s que pot jugar a ser el casal de diputacions que no fan més que un paper ornamental i són niu de confrontacions internes a la Comunitat Autònoma. Conformar-se en insistir en eixa via és no voler mirar a la realitat.

Qual és al meu parer el futur alacantí que cal plantejar-se? Vaig a dir una obvietat, el d’una ciutat (i un àrea d’influència d’extensió per determinar).
Açò vol dir, en realitat, parlar d’una ciutat que no pot viure de la envellida hipòtesi provincial i funcionarial, de la Espanyal radial de temps passats, de la capitalitat provinciana, sinó que pren un nou paper que és el que en realitat s’està jugant sense adonar-se’n.

Alacant és part del territori valencià, una part molt important, pel pes demogràfic i per vocació de contrast en positiu amb el cap i casal; és, després de València ciutat, la segona població que defineix el futur valencià autonòmic, això cal subratllar-ho, i és també un espai urbà importantíssim d’esta llarga façana costanera que és la Comunitat Valenciana. Eixe és l’actual tauler de joc. Per tant Alacant ha de definir la seua valencianitat, el seu compromís i la seua força dins el poder autonòmic vigent, i no contra el poder autonòmic vigent. Alacant ha de fer valdre el seu interés i ha de conjugar-lo amb la resta de la demografia valenciana i del poder administratiu autonòmic, ha d’apostar fort al joc valencià com un dia va fer-ho al joc centrípet i provincià. Si no fa això i se dorm en el teulat, si a la que pot se gira d’esquenes al seu entorn, si lo seu és el desafecte al cós en el qual viu, estarà fent el contrari al repte que en té davant i del que no vol adonar-se’n. Altres poblacions potser aprofiten eixes sinèrgies.

Alacant va fer d’ella mateixa un producte que ha de renovar. Vendre un turisme que va abaixant els seus estàndards de qualitat i que només es conforma en ser refugi de peninsulars de poca monta no pot ser un objectiu. Alacant ha de recrear-se, ambicionar-se i allò tan important que deien els jesuïtes, inculturitzar-se, i això només es fa venent autenticitat, arrels i una realitat distintiva.

La ciutat ha de trobar un lloc per sí mateixa i no mirant als barris de les rodalies de Madrid, ni a els vols de “tot barat” (inclosa la sangría i els preservatius) d’una ciutat de Gal·les. I trobar un lloc dins l’Arc Mediterrani equival a competir per ser final de trajecte del corredor mediterrani, fer embranzida cultural i productiva d’eixe espai, connectar amb el territori connatural políticament, i... des de les seues peculiarietats --que ha de definir--, ser interlocutor i veu a nivell autonòmic i apostar per la vertebració econòmica i administrativa de l’espai valencià del qual ha de ser un pol actiu i ferm.

Turisme però també activitat logística, productiva, empresarial i cultural han de ser elements ben clars en les ments d’este planejament de futur. La burgesia alacantina i els poders fàctics d’esta zona han de despertar i apostar per tot això o estaràn vivint en el passat o al menys en un futur esmortit i en liquidació.

L’àrea d’Alacant i entorn, manca d’un teixit industrial des d’antuvi, no en té futur afalagador si espera viure d’iniciatives externes, ja no val ser ciutat de funcionaris, senyoreta de les delegacions i sucursals que l’Administració i algunes empreses instal·laven seguint vells esquemes organitzatius, l’Estat és a hores d’ara autonòmic, les empreses globalitzades (i sinó, al menys, apuren els costos de les seues estructures), les modernes necessitats d’ingressos i de riquesa s’han multiplicat en exigències de forma exponencial, i davant d’això ja tampoc no ens pot salvar el remei de ser un lloc d’al·luvió, engruixat a base de rebre segons residents i caçadors d’oportunitats del moment (fenomen que hem pagat, per cert, molt car en alguns aspectes). Els regals de Madrid o de València ciutat no són suficients ni estan garantits.

Alacant ha de jugar la basa d’aspiracions pròpies i d’una destinació que li done caliu i uns objectius comuns i sòlids. En clau interna ha d’aspirar a representar una valencianía pròpia, davant la megalòpoli del Cap i Casal, l’herència d’horta d’aquella comarca, el caràcter nuclear de les seues institucions, Alacant, per comparació (que no contra posició) ha de buscar un protagonisme propi, lligat íntimament al territori i a la seua autèntica cultura, ha de ser un puntal de la Comunitat Valenciana que ofereixca; una ciutat amable, de qualitat habitacional, de cura per la cultura, amb una élite social cohesionada i dimensionada, amb voluntat innovadora, centre mediterrani, nàutic, cívic, europeu, logístic, ciutat d’arrels i reflex del territori valencià sudenc i entronque i connexió amb la resta del projecte comú de la Comunitat Valenciana, que és un tot comú i competitiu cara a l’exterior, ha d’haver-hi per tant una vocació constructiva i neuràlgica dins l’entramat autonòmic.

Reinventada, empresarialitzada, lobbitzada, en definitiva, apostant per ser una altra líder de l’espai valencià. I això ho ha de fer per impuls i convicció pròpies. En un altre cas, altres ciutats prendran la iniciativa, correran la cursa, prendran el lloc i ocuparan eixa vocació. No m’enganye massa si dic que Elx o fins i tot Benidorm ja estàn, cada una per raons i amb estratègies diferents, prenent un paper davanter al hinterland alacantí, que encara viu del record de la capitalitat provincial i mira abocabadada a la plaça de Nuevos Ministerios i acull sense ambició ni un producte digne, fornades de turistes de tercera.

Si el dibuix fet encerta encara que siga un poc i tangencialment amb una diagnosi de la situació real, això implicaria que, en tot cas, tant el govern local, com les forces vives de la ciutat, els emprenedors i els que haurien d’assumir en positiu un paper de trama burgesa de la ciutat, però també, clar, la mateixa consciència i sentir popular haurien de pegar un gir de 180º en la seua concepció de què vol dir ser valencià, què vol dir ser alacantí, qual és el mapa de joc en el qual cal involucrar-se, quals són els reptes i com resituar i distingir les zones alacantines en una estratègia autonòmica de conjunt i en el nou mapa social i polític.

Ferran

*Este article forma part del programa de reflexions vigent del Punt de Debat Alacantí.

CAM y Caja Murcia. E. Rodriguez-Bernabeu

2009-10-06T01:20:00.006+02:00

Papers del Sud

CAM y Caja Murcia

Hace días, un amigo, profesor universitario, me confesaba su inquietud como alicantino por la fusión de Caja Murcia y la CAM. Temía que la toma de decisiones pasara de nuestra Comunidad Valenciana a la Comunidad de Murcia y a las fuerzas políticas y empresariales centrales madrileñas que propiciaban la fusión. Temía una nueva versión de aquella idea abandonada del Sureste de España que floreció en la década de los 60.

El temor descansaba sobre la sensación de debilidad que los dirigentes alicantinos transmiten. Los alicantinos se dividirían, según suponía mi amigo, ante la fusión CAM-Caja Murcia, en dos facciones: a favor y en contra. Y esta vacilación podría responder a sensibilidades no sólo políticas o económicas, también de identidad.

Dicen que el presidente Camps se oponía a esta fusión y que, sin embargo, era bien vista por el zaplanismo… ¿Tienen vigencia estos recelos en un mundo globalizado? En una economía internacionalizada, ¿pueden plantearse estas vacilaciones? Mi amigo decía que nuestra economía, para poder desarrollarse satisfactoriamente, debía mirar hacia el Arco Mediterráneo, no hacia el sur o el centro de España.

Si la función de las autonomías españolas significa la aproximación del poder a los ciudadanos, toda esta problemática tiene sin duda connotaciones prácticas. En el fondo, todo el problema se reduciría a la desconfianza que los políticos y las fuerzas vivas de Alicante infunden en sus conciudadanos, produciendo en ellos una sensación de debilidad o de inconsistencia.

Existe en Alicante una falta de referencias claras. Los políticos, los representantes de la cultura, la misma Universidad, el mundo empresarial, la burguesía (si todavía existe en Alicante), los elementos sindicales, han sido incapaces de crear un núcleo de poder, un clima tranquilizador de adhesión entre los alicantinos, y mucho menos entre los habitantes de su provincia, que no se sienten representados por Alicante-ciudad.

La Generalitat ha sabido cohesionar la Comunidad Valenciana durante los últimos diez años de vida autonómica, se ha convertido en el interlocutor válido de todos los valencianos. Podemos preguntarnos si la Ciudad de Alicante ha encontrado su lugar adecuado en ella, y si esto influye en su comportamiento político.

No sé qué relación directa pueda existir entre todo lo expuesto y la unión entre CAM y Caja Murcia. En el fondo, el recelo consistiría en la probable capacidad de Murcia para desviar en su provecho recursos alicantinos legítimos que las fuerzas vivas de Alicante, sus representantes, no conseguirían neutralizar.

Emili Rodríguez-Bernabeu

Punt de Debat Alacantí s'adherix a la campanya a favor de la distinció de la Generalitat a Miquel Grau

2009-10-06T00:00:00.004+02:00

La nit del dia 6 d'octubre de 1977, un grup de jóvens alacantins enganxaven cartells pels carrers d'Alacant, convocant la manifestació que s'hauria de celebrar per a commemorar el Dia Nacional del País Valencià a la capital alacantina. Era la primera manifestació en llibertat i el crit "Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia", ressonava amb una força impetuosa per tot arreu del País Valencià.

Miquel Grau (Alacant 1957-1977), era un d'aquells jóvens alacantins, en aquell moment tenia 20 anys, però una voluntat assassina segà la seua vida, en llançar-li un maó que li va impactar al cap. Uns dies més tard, el 16 d'octubre, Miquel Grau moria a causa d'aquesta agressió criminal.

Miquel Grau va lluitar fins la mort, per aconseguir la llibertat del Poble Valencià, com molt be va immortalitzar Al Tall en la seua cançó "Per cridar vull l'Estatut a Miquel assassinaren". Fes clic ací per escoltar-la al YouTube.

Miquel representa a totes les ciutadanes i ciutadans valencians que han lluitat i lluiten per la llibertat, la justícia i la dignitat del nostre poble.

Ara ha arribat el moment de que la Generalitat Valenciana li reconega, tot atorgant-li la seua màxima distinció, aquell sacrifici, que manifestà la voluntat d'autogovern del Poble Valencià.

Per això, Punt de Debat Alacantí vol adherir-se a aquesta campanya i demana la teua adhesió, tot i pregar-te que complimentes el següent model:

MOLT HONORABLE PRESIDENT DE LA GENERALITAT EN FRANCISCO CAMPS I ORTIZ

…………………………………………………………………………………………………………………
Nom i Cognoms

veí de ……………………………………………CP…………amb DNI ………………………………
Població

i amb domicili a efectes de notificació en ………………………………………………………
Carrer/plaça Núm

S’adhereix a la proposta registrada pel BLOC el passat 24 de setembre en Registre General de Presidència de la Generalitat Valenciana, per demanar que se li concedisca l’Alta Distinció de la Generalitat a títol pòstum a Miquel Grau i Gómez.

Data

Signatura

i que el lliures a qualsevol oficina del PROP de la Generalitat Valenciana, o l'envies per correu postal a

Més informació a la pàgina web d'Alicante Vivo. Fes clic ací per accedir-hi.

Reflexions sobre la Terreta en un blog del Cap i Casal

2009-10-05T00:00:00.002+02:00

Vull recomanar als nostres lectors que no perguen l'oportunitat de llegir el post "No és este ya el poble vell, que és atre Alacant" del Blog del nostre amic Masclet. Fes clic ací per accedir-hi.

Reflexions sobre la Terreta treballades d'una manera excel·lent per a vindre del Cap i Casal i sense cap ajuda ... la nostra enhorabona tant al seu autor com a tots els seguidors que hi han contribuït mitjançant els seus comentaris. No tenen desperdici.

Si els polítics que ens governaven des de València als anys 80 haguéren tingut només una quarta part de la sensibilitat que tots ells demostren tindre per la realitat valenciana meridional i perifèrica d'Alacant, estaríem parlant d'una realitat ben diferent per a la nostra pàtria alacantina i valenciana, lliure d'odis i autoenganys.

Una forta abraçada a tots ells des d'Alacant !

Quique Tébar

"EN VALENCIÀ !!!"

2009-08-04T02:00:00.008+02:00

Un any més, com cada nit-matinada del 3 al 4 d'Agost he assistit a l'Albada en honor a la Marededéu del Remei, Patrona de la Ciutat d'Alacant. Este concert de música tradicional, en honor a la Mare de tots els alacantins, acaba amb la interpretació per part de la Banda Simfònica d'Alacant i la Coral Tabaquera de la Salve a la Marededéu del Remei, l'Himne d'Alacant i l'Himne de tots els valencians.

I quina ha sigut la meua extranyesa quan he sentit al tenor (que per cert, ha tingut una gran actuació malgrat l'anècdota, les coses com són) començar a cantar els primers compasos del Himne que els alacantins compartim amb els nostres germans del Sénia al Segura ... però en la seua versió castellana, la que se sol cantar a les zones castellanoparlants de la nostra Pàtria, com Oriola.

Instants després de les 2 primeres frases del tenor he sentit una gola cridar "en valencià !!", ... i he comprovat com començaven instants de murmuri i confusió al concertori de l'Esplanada d'Alacant (coneguda popularment com "la Petxina"), plena de gom a gom d'alacantins i visitants.

De nou la mateixa frase, però provinent d'altra gola, més fort que abans: "EN VALENCIÀ !!", i una volta més, una tercera gola: "en valencià !!". En eixe moment el tenor ha girat el seu paper, ha canviat a la nostra llengua a meitat d'himne, i les goles que li cridaven perquè canviara a la nostra llengua li han començat a acompanyar, cantant, si cal, amb més força que abans.

Confusió ? Desconeixement ? Pensava el tenor que a Alacant volíem dedicar a la nostra Marededéu del Remei l'himne de tots els valencians en la seua versió castellana ? Indicació d'algun polític que volia "fer la prova" ?

Caldrà esperar per conéixer la versió que l'Ajuntament o l'Arxicomfraria de la Marededéu del Remei (de la qual, per cert, tinc l'honor de formar part) dóna d'una situació inèdita fins al dia de hui a la Terreta i que potser es recorde com un punt en el qual un grapat de goles anònimes van voler cridar en contra de l'abús i l'esperpent, i van voler posar el seu granet d'arena per defendre la nostra llengua de la seua pràctica extinció. Com un dia en el qual alguns alacantins que estimem la nostra llengua i cultura vam vore un badall d'esperança, vam vore que som pocs però no estem a soles, vam vore que encara mereix la pena continuar lluitant.

Quan han sonat els últims compasos d'esta interpretació "accidentada" de l'Himne de tots els valencians, un any més Alacant ha ovacionat amb orgull i admiració la seua interpretació per part de la Banda Simfònica i la Coral Tabaquera. Amb esta anècdota ha conclós un any més la nostra Albada, la que els alacantins dediquem amb tota la nostra il·lusió a la nostra Mare Remeiadora, que va ser coronada fa 11 anys al nostre Rico Pérez Herculà, com deia el gran José Ángel Guirao, "per un colp de mar".

Visca la Marededéu del Remei, i Visca Alacant !!!

Tema 9.- Partits alternatius al PP i al PSOE a Alacant ciutat

2009-07-24T00:00:00.011+02:00

NOTA: ESTA ENTRADA ÉS UN RESUM DEL TEMA COMPLET. CLICA ACÍ PER VISUALITZAR-LO O DESCARREGAR-LO EN VERSIÓ PDF

Com són les plataformes i els moviments alternatius al PPSOE en les eleccions, quants resultats trauen, com és el seu esdevenir electoral al llarg del temps, quines mancances pateixen, què hi hagué d’alacantí i valencià (no només en allò lingüístic sinó com a sensibilitat) en els xicotets partits i grups presentats a les municipals.

Luis Moreno (Estudiant de Filologia a la Universitat d'Alacant)

Hi tractaré diversos partits amb components valencianistes: EUPV, BLOC, UV, ERPV,CVa, VA. Parlaré de la seua evolució electoral així com dels elements positius i mancances que pateixen i, finalment, dels ingredients alacantinistes i valencianistes que presenten.

1. ESQUERRA UNIDA DEL PAÍS VALENCIÀ

Elements positius:

- EUPV posseeix seu a Alacant ciutat (Carrer Pintor Murillo), així com en dues localitats molt properes a Alacant ciutat: San Vicent, San Joan i Mutxamel.

- Administren una web pròpia a banda de IU. A més a més, tenen un blog que actualitzen constantment dels Joves d’Esquerra Unida de la comarca de l’Alacantí.

- A causa que tenen representació autonòmica, poden portar problemes concrets de la ciutat d’Alacant a les Corts i, si més no, fer que en quede constància.

Elements negatius:

- No tenen cap diari alacantí proper a la seua ideologia que els publique de forma constant els seus comunicats de premsa; és a dir, que han d’esperar a veure si algun periòdic les publica. El mateix problema tenen amb les televisions locals, ja que no disposen del control de cap televisió local ni tampoc de TVE que, per exemple, en el seus talls del migdia emeten un informatiu per al País Valencià i de passada toquen temes d’Alacant ciutat.

- En aquesta legislatura municipal, al no tindre cap representació al consistori alacantí, deixaran de reben ajuts econòmics així com una pèrdua de poder en els mitjans de comunicació en general i en diverses associacions cíviques, ja que al tindre aquesta manca de representació, no poden portar les seues propostes als diversos plens municipals com a partit polític.

Elements valencianistes i alacantinistes:

- Tot i que el seu objectiu fonamental siga: “la transformació de la societat, acabant amb el capitalisme generador de desigualtats i d’explotació dels éssers humans” (Estatuts aprovats per la X Assemblea) també ho és “contribuir a la vertebració del País Valencià”.

- Sobre l’ idioma valencià, podem concloure que EU sí que a la província de València i a la de Castelló el fan servir i el promocionen i, a més a més, a nivell de país també, ja siga en congressos d’EU, a les Corts generalment s’expressen en valencià i presenten iniciatives per a promocionar i defensar la nostra llengua però a Alacant ciutat no el defensen amb la intensitat que cal.

2. BLOC (BLOC NACIONALISTA VALENCIÀ)

Elements forts:

- Disposa d’una seu compartida amb Iniciativa al centre d’Alacant. També té un alliberat i diverses persones que treballen diàriament en el partit.

- Té una web específica per als temes concrets d’Alacant i de l’Alacantí.

- Per primera vegada des de la seua fundació, el BLOC té representació autonòmica a les Corts en el grup Compromís pel País Valencià. Tot i que no siga en les millors condicions.

- Amb el món sindical (sobretot al de l’ensenyament) tenen forts enllaços sobretot al STEPV.

Elements febles (mancances):

- A Alacant ciutat no hi ha un sentiment valencianista arrelat. En alguns punts concrets sí que ho podem trobar però arribats a les eleccions municipals amb una població tan nombrosa com l’alacantina resulta impossible arribar amb aquestos vots a superar la tanca del 5% local.

- El fet que a Alacant ciutat pràcticament no es parle valencià origina que una formació o plataforma que defense aquesta llengua puga tindre un cert rebuig social.

Components valencianistes i alacantinistes:

- Es tracta d’una formació completament valenciana sense cap subordinació a una altra fora dels límits geogràfics valencians.

- Intenta vertebrar un projecte de país en què Alacant com a segona ciutat en nombre de població és fonamental.

- Ha participat activament en la manifestació del 25 d’Abril a Alacant ciutat i així ha donat exemple de la importància d’Alacant en el context nacionalista valencià.

- En aquestes fogueres, el BLOC ha realitzat una campanya activa lliurant premis, repartit pamflets, publicant notes de premsa (en periòdics i via email), pegant cartells, etc amb la finalitat de fer al BLOC un partit que defensa la festa alacantina.

- Ha realitzat determinades accions a favor del xicotet comerç alacantí, situant-se en contra de les grans centres comercials. Per exemple, ha defensat el Mercat Central d’Alacant.

3. UNIÓ VALENCIANA

Elements forts:

- Com a ingredient atractiu cap a l’electorat alacantí, tenim que, com UV es tracta d’un partit regionalista, centrat i constitucionalista pot tindre una major recepció en lloc de partits com el BLOC, ERPV, etc que, potser, es situen en posicions més maximalistes al sobrepassar la Constitució.

Elements febles (mancances):

- UV pràcticament no posseeix cap implantació a Alacant ciutat. No té seu a Alacant ciutat. I al no tindre tampoc pràcticament representació municipal a la província d’Alacant, no pot tindre suport de comarques limítrofes.

En definitiva, a Alacant ciutat UV ni es presenta a les eleccions locals ni disposa de gent treballant activament en la ciutat

Components valencianistes i alacantinistes:

- Es tracta d’una força d’estricta obediència valenciana al no tindre cap subordinació fora de l’àmbit valencià. A pesar d’això, en la seua obsessió anticatalanista, ha descuidat el seu missatge valencianista i s’ha centrat en una suposada invasió catalana.

- Sobre els components alacantinistes, podríem dir que més aviat són escassos. Tenint com a exemple, tot i que no siga d’Alacant ciutat, la reivindicació constant de la formació regionalista a favor que la Dama d’Elx es quede en la ciutat il·licitana.

4.ESQUERRA REPUBLICANA DEL PAÍS VALENCIÀ

Elements forts:

- Ser coneguda a través dels mitjans de comunicació per la seua força a Catalunya.

- Disposar d’una gran infraestructura econòmica a l’hora de les eleccions municipals, autonòmiques, estatals i europees. (Vora dels 500.000€ a les eleccions europees passades).

- Tindre representació i, a més a més, ser un partit clau en l’estabilitat del govern de l’Estat permet que ERPV faça arribar a ERC les seues propostes, iniciatives, etc i fins i tot introduir alguna millora en les infraestructures alacantines (soterrament de les vies del tren) als PGE.

- ERC posseeix persones en qualificades que treballen per al partit a Catalunya i, en qualsevol moment, podem assessorar a ERPV d’Alacant.

- Disposen d’una web específica per a Alacant.

Elements febles (mancances):

-A pesar dels avantatges citats anteriorment, no tenen una implantació considerable a Alacant ciutat. La majoria dels votants valencianistes ( i fins i tot pancatalanistes) voten BLOC i, en algunes ocasions, EUPV.

- Tenen dificultats a l’hora de fer arribar el seu missatge: no disposen de cap periòdic o televisió local al seu abast alhora que certs mitjans de comunicació presenten ERPV com un partit radical, separatista, etc.

- Segons tinc entès, a la vista de la manca de fruits de les inversions realitzades per ERC a territori valencià i també pel retrocés d’ERC a Madrid (pèrdua del grup parlamentari propi i conseqüentment de diners...) s’està platejant un reduïment fort de les despeses al PV

Components valencianistes i alacantinistes:

- Defensen la llengua. Encara que generalment fan servir la denominació de “català”, moltes vegades per a acostar-se a la normalitat del carrer utilitzen el nom de “valencià”.

- Aposten per les tradicions alacantines Moros i Cristians,etc (de fet algun dirigent republicà hi participa activament), pel xicotet comerç tradicional valencià, etc.

5. COALICIÓ VALENCIANA (CVa)

Elements febles (mancances):

- Tenen una escassa (quasi inexistent) presència a la ciutat d’Alacant; en les passades eleccions municipals vam poder veure alguns cartells electorals en les zones reservades per a aquesta finalitat i alguna campanya al costat de la Plaça de Bous (repartint publicitat i propaganda del partit polític, etc), però durant la resta de temps no va tindre cap mena de projecció a la ciutat.

-Els alacantins no presenten cap mostra de preocupació en el sentit d’una possible invasió catalana, com sí que la tenen algunes persones determinades de València ciutat i rodalies i, per tant, és molt difícil que voten un partit que bàsicament el que fa és atacar Catalunya

Components valencianistes i alacantinistes:

- Com a components valencianistes, podríem dir que defensen la llengua valenciana (a la seua forma), i la nostra cultura: tenen la web en valencià, realitzen determinades conferències relacionades amb la lectura valenciana ( a València ciutat en realitzen sobre, per exemple, el valencià com a llengua mil·lenària, diversos escriptors valencians que fan servir les Normes del Puig com Chimo Lanuza hi participen aportant la seua visió al problema sobre la imposició catalana, etc). Evidentment, moltes vegades aquestes campanyes en realitat presenten un rerefons més aviat anticatalà i espanyolista que valencianista.

- Han defensat de valent el PHN (Pla Hidrològic Nacional).

- Respecte als ingredients alacantinistes, no n’hem trobat cap. Podríem citar únicament que han defensat que la Dama d’Elx torne a la ciutat il·licitana.

6.VECINOS POR ALICANTE

Elements forts:

- Han aconseguit tindre una presència relativament intensa en la ciutadania alacantina; nombroses campanyes portades a terme per aquesta plataforma política, etc.

- El seu caràcter de no alinear-se amb el PP i el PSOE (i altres partits “professionals”) han fet que moltes persones es senten representats per aquest partit, ja que veuen que són veïns d’Alacant i, en principi, no volen cap ànsia de poder, sinó, simplement, millorar la seua ciutat.

- Disposa d’una seu al centre d’Alacant.

Elements febles (mancances):

- Tot i això, no tenen la força d’un partit “professional” amb representació municipal, autonòmica, etc.

- Segurament no disposaran de grans recursos econòmics a causa que no tenen càrrecs electes, ni molts militants.

Components valencianistes i alacantinistes:

- En el seu programa electoral del 2007 hem vist: “Promocionaremos el uso, conocimiento y difusión del valenciano como un elemento del presente, pasado y futuro cultural y social de la ciudad. Para ello, en una primera fase, procederemos a la edición bilingüe de todos los impresos y propaganda municipales, y a la puesta en marcha de aulas de adultos para la enseñanza del valenciano"

- I pel que fa a elements esctrictament alacantins: “Dignificaremos, en colaboración con la Comisión de Hogueras, las Hogueras de Sant Joan y fomentaremos la unión por distritos, la confección de un reglamento para el control del gasto, el matenimiento de la estética de los monumentos y la ambientación fogueril, reforzando su carácter cultural, turístico y festivo”.

Luis Moreno

PER TERRES DE L’ALACANTÍ

2009-07-22T00:00:00.000+02:00

El passat dia 30 de Maig (i demane perdó per tot el que he tardat en fer esta xicoteta crònica….) alguns membres del PUNT DE DEBAT ALACANTÍ, juntament amb amics i coneguts (entre els quals vam tindre l’honor de poder comptar amb Joaquim Torres i Godorri, escriptor, lluitador anti-consumista i català cosmopolita) vàrem fer un recorregut d’allò més interessant per la part oriental de la nostra Comarca: Sant Joan, Mutxamel, Orgègia, ... centrada en el coneixement de la nostra història, concretament en allò referent al nostre patrimoni hidràulic i agrícola).

L’excursió va estar orientada en tot moment pels comentaris de Carles Brotons, nadiu de la zona, mestre coratjut i defensor de moltes causes nobles (entre elles la nostra…). El referent immediat havia estat una visita al Pantà de Tibi que m’havia deixat amb la inquietud de vore com es desenrotllava més avall el sistema hidràulic que permeté, temps enrere, que Alacant començara a esdevenir productor de plusvalues agràries i, per tant, potencial creador d’una “urbs” potent (com de fet va succedir al llarg dels 1700…, juntament amb el catalitzador de la seua promoció portuària.

El que vam vore superà les nostres expectatives (almenys les meues….). Vegérem un sistema perfectament organitzat (encara que hui en dia decadent i avocat a crisi imminent….) que justifica sobradament la urgència d’actuacions restauradores. També aprenguérem, a més a més, tot un vocabulari específic de paraules en valencià sobre els usos i la tecnologia hidràulica agrària.

Després vam visitar dues explotacions agràries que ens permeteren conéixer dues famílies de vertaders “amadors” de les nostres terres, oberts tant al progrés de la tècnica, a l’exploració de noves produccions, de nous mercats, etc, com sumament respectuosos del medi ambient i de la defensa de les nostres varietats i produccions tradicionals. I al costat…. el veinat amenaçant de les infraestructures que semblen voler ocupar-ho tot, i una destrucció preocupant del paisatge que atorga a les nostres terres un aspecte desèrtic (que ja fou pressentit i expressar per autors com Gabriel Miró, en breu lectura feta per Carles Brotons).

El recorregut hagué de ser interromput abans del que havíem pensat (per falta de temps, que no d’interés….) i vam quedar en fer la segona part (la “ronda occidental” per Sant Vicent, les pedanies “ocultes” d’Alacant i els voltants de Foncalent) en el proper Setembre.

No vos pergueu, benvolguts amics, l’oportunitat d’agefir-vos al comiat!!!

Josep Lluís Mira i Conca

4 bases per establir un valencianisme madur - Per Josep Lluís Mira

2009-06-01T00:00:00.005+02:00

Un xicotet missatge tan sols per dir-vos que en el debat d'esta vesprada, sobre la base del que ha plantejat Emili i seguint la intuició de Ferran: que és necessari bastir un valencianisme madur (cosa que està per fer..almenys...per acabar de fer) dir-vos que trobe que eixe valencianisme madur, s'hauria d'establir sobre 4 bases:

1) EL valencianisme del cor que reconeix i estima la Pàtria Valenciana, no necessàriament incompatible amb Espanya, disposta a entendre's amb ella sobre la base del mutu respecte i reconeixement (és el plantejament federal).

2) El valencianisme de trellat que reconeix i estima la unitat lingüística amb Catalunya, les Illes, etc, així com la conveniència i l'interés dels projectes comuns, projectes que es podran dur endavant sobre la base del respecte mutu, del reconeixement de les respectives personalitats diferenciades....respecte que ens pot dur a construir una eurorregió de l'Arc Mediterrani, amb l'acord de tots (considere que els Païssos Catalans estan morts i soterrats...).

3) La recuperació del nostre patrimoni natural, cultural, lingüístic..., que és la major part de l'herència que haurem de legar als nostres fills i descendents: un país on es puga viure, on es posé fré a la destrucció i a la rapinya. Podriem dir-li el valencianisme ecològic i cívic.

4) Finalment (encara que no és el menys important) un projecte de societat bastit en l'humanisme d'inspiració cristiana o, inclus millor, en el personalisme comunitari. No es tracta de seguir les consignes o normes de l'Església Catòlica (o de qualsevol altra església...) sino de defensar una societat lliure de qualsevol tentació estatista, així com preservada del "lliure joc de les forces econòmiques". El liberalisme i el socialisme no són ja la solució, sino el problema. Són problema perque no poden oferir el vertader ideal de ciutadania democràtica al que aspirem: l'un per defecte i l'altre per excés. Cal defensar els cossos intermitjos i, entre ells, la família que és l'escola de ciutadania per excelència.

Josep Lluís Mira

Tema 5.- Arrelar-nos en Alacant

2009-05-31T22:00:00.000+02:00

Com fer possible un sentiment “alacantinista” dins del valencianisme, retratar els últims elements realment autòctons i populars que poden utilitzar-se i re-inventar-se per a fugir d’un “alicantinismo” cantonalista, barroer, esperpèntic, populatxero, subjugat a lo castellà i a l’espanyolisme més unitari i menys plural; com i per a on enganxar a elements de les classes mitjanes i professionals, com tornar a prestigiar la defensa de lo alacantí

Emili Rodríguez Bernabeu. (Metge cardiòleg, escriptor i assatgista)

Arrelar-nos en Alacant

La situació política al País Valencià, des de la Constitució Espanyola de 1978, ha canviat molt, però ha canviat poc la percepció que d'ells mateixos tenen els valencians. Hui, el valencians tenen encara una visió col•lectiva pareguda a la que tenien al segle XIX. Podríem afirmar que les llibertats polítiques que tenim van per davant de la nostra autoestima, i del coneixement objectiu de la nostra realitat. Fa falta, al meu parer, un treball de redreçament col•lectiu, de conscienciació, que puga frenar la descomposició definitiva dels valencians com a poble diferenciat. Tenim l'escola, però l'ensenyament topa amb la realitat del carrer, del dia a dia, amb un contrast de vegades dramàtic.

Enunciaré uns postulats per tal de reflexionar sobre un problema que desconcerta molts valencians. El problema fa referència a la Tradició. La tradició s'ha d'entendre ací com el conjunt de caràcters significatius heretats d'una agrupació humana determinada (llengua, cultura, història, folklore). La reflexió vol ser una aproximació a la situació alacantina i el seu redreçament. En dir alacantins, només em referisc als de la Ciutat d'Alacant. La Província d'Alacant se n'ix de la meua reflexió.

Primer postulat: la immensa majoria de valencians, parlen o no la seua llengua, se senten espanyols. Els alacantins també.

Segon postulat: la classe dominant valenciana ha abandonat la llengua fa més de dos segles. Aquest fet ha motivat en gran part del poble valencià el descrèdit de la tradició pròpia.

Tercer postulat: la tradició valenciana (cultura i llengua) és mantinguda pels valenciano-parlants majoritàriament.

Quart postulat: Ha existit una minoria visible erudita a la ciutat de València que ha tractat de mantenir el caliu de la tradició. A Alacant, esta minoria abasta només 3 ó 4 personalitats històriques.

Cinquè postulat: Després de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya, la classe dominant valenciana a Alacant és substituïda per forasters (castellans, italians, francesos i anglesos majoritàriament) que s'identifiquen amb el nou poder centralista castellà i desenrotllen sentiments hostils cap a València.

Sisè postulat: Des de fa 60 anys tot el País Valencià (i especialment Alacant) ha sofert una vertadera invasió de gent forastera que només han encertat integrar-se en les festes populars, i desconeixen la resta de la tradició valenciana.

Setè postulat: Existeixen molts valencians (també alacantins de la ciutat) que volen conservar la seua tradició sense ignorar la vida moderna contemporània (avenços tecnològics, eixamplament geogràfic, relacions, llengües franques).

El setè postulat planteja problemes de difícil solució quant a la conservació i a la promoció de la Tradició en haver valencians que es resignen a perdre-la, que volen perdre-la o que són hostils a ella (auto-odi). La conservació i la promoció són dues activitats estretament relacionades. Podem afirmar que sense promoció la conservació perilla. Per això, podem tractar ambdós problemes com un únic problema.

Conseqüència dels postulats enunciats adés, la nostra tradició ha estat devaluada, rebutjada i ignorada per gran part de la població d'Alacant, però, també, d'arreu del país. La singularitat del cas alacantí no és radicalment diferent a d'altres contrades de la Comunitat Valenciana.

El resultat de tot plegat és que la nostra tradició és invisible, devaluada i ruïnosa.

Per tant, podem reduir el problema a tres preguntes fonamentals:

- Com fer visible la nostra tradició?

- Com fer-la valuosa?

- Com restaurar un espai valencià comú per a alacantins i nouvinguts forasters?

En principi, la contestació a estes tres preguntes passa per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos: acceptar el que som i tractar de millorar la nostra situació.

Com fer visible la nostra tradició?

Hem de fer-la present socialment i familiarment només tenir la menor oportunitat:

Esment de la història, literatura culta o popular, folklore (festes, costums) i llengua.

A nivell familiar seria especialment oportú l'explicació lèxica del valencià, fins en famílies que no usen el valencià com a llengua vehicular. Reintroduir les rondalles alacantines, perdudes fa un parell de generacions, potser una de mesura molt satisfactòria en el sentit que apuntem.

Socialment, la llengua genuïna de la Ciutat d'Alacant és el valencià (o alacantí), com ho demostra l'Himne de la Ciutat i el de les Fogueres de Sant Joan. No obstant això, les autoritats municipals no han tingut interès en la seua promoció, i formen part de la problemàtica.

Com fer-la valuosa?

Primer.- Manifestar públicament i oportuna, sense complexos ni disculpes, signes de pertinença valenciana: origen, llengua, història.

Segon.- Manifestar en la nostra família la condició de valencià amb respecte i consideració. Allunyar-nos de posicionaments de menyspreu cap a la pròpia tradició, tan freqüent entre valencians (auto-odi), i no tancar-nos a la crítica constructiva.

En el cas de la llengua, la immigració ha estat la causa principal del seu retrocés, però, també el desprestigi l'ha sofert per causa de la classe dominant alacantina i de la sanció obertament hostil de les ideologies centralistes homogeneïtzadores en la Postguerra. Cal usar la llengua a la menor oportunitat. Les persones considerades cultes, en usar-la, milloren la valoració social de la llengua. També és important l'exhibició patrimonial: himnes, lèxic, repertoris rondallístics, llocs emblemàtics, connexions històriques, idiosincràsia política, itineraris, personatges, etc. La creació d'un grup interdisciplinari d'alta cultura, de caràcter clarament valencià, també podria significar una revaluació important. Vull recordar que el Dr. Rafael Martínez Morellà va plantejar un temps el retorn de la Societat Econòmica d'Amics del País que incidiria sobre l'autoestima col•lectiva dels valencians.

Com restaurar un espai valencià comú?

Manejar-nos en la societat i en la família amb tolerància i respecte, i tractar sempre de no crear reaccions hostils que només provocarien resistències a la restauració del nostre patrimoni. Crear adhesions. Hem de tenir també present que el castellà forma part del nostre patrimoni, que, fins i tot, encara que poc o gens estudiada, hi ha una dialectologia castellana característica de la Ciutat d'Alacant, que eixe castellà no és una llengua empobrida, que té el seu lèxic, la seua morfologia i sintaxi, els seus modismes, frases fetes, etc, equiparables o més rics que les valencianes pròpies.

He dit abans que els immigrants només han encertat integrar-se en les festes populars (fogueres i moros i cristians). Doncs bé, aquest pot ser un bon punt d'arrencada per introduir altres aspectes de la nostra tradició sense resistències importants.

I deixeu-me acabar amb una consigna cultural: una finalitat satisfactòria per als valencians actuals fóra parlar i escriure correctament el seu idioma.

Emili Rodríguez-Bernabeu

Noticia de Pàgina 26

2009-05-19T21:31:00.002+02:00

Els hereus de l'himne oficial no permetran que es cante

dimarts, 19 de maig de 2009 12:42

La família Thous és la propietària legal de la lletra de l'himne oficial de la Comunitat Valenciana, que es va redactar arran de l'Exposició de 1909. L'Ajuntament de València i la Generalitat han utilitzat només el castellà en les invitacions i els programes dels actes amb què es commemorarà el centenari de l'Exposició per això la família ha prohibit que es puga cantar ni reproduir l'himne. En una carta que els hereus han enviat al president de la Generalitat i a l'alcaldessa de València els recorden que Maximilià Thous fou una persona preocupada pel valencià, l'ús i normalització, per això critiquen que les administracions públiques marginen la nostra llengua. Els familiars denuncien que la Generalitat i l'Ajuntament de València menyspreen el valencià «cada dia» però l'afer és encara «més grotesc» quan ocorre en un acte en què «suposadament es vol reafermar la nostra identitat».

Els Thous ja va protestar durant l'enregistrament de l'himne oficial que va tindre lloc el passat mes de desembre al Palau de les Arts i en el qual va participar Plácido Domingo. Si es manté aquesta prohibició, molt probablement no hi haurà lletra durant la interpretació de l'himne oficial que tindrà lloc al passeig de l'Albereda i en el qual participaran més de 2.000 músics.

Notícies relacionades

La partitura original de l'himne oficial torna a València

2009 músics interpretaran l'himne oficial en comemoració de l'Exposició del 1909

"III Jornadas de la Ciudad" - Alacant, 11 a 23 de Maig 2009

2009-05-11T00:00:00.003+02:00

Punt de Debat Alacantí vol felicitar la Plataforma d'Iniciatives Ciutadanes d'Alacant per l'organització de les "III Jornadas de la Ciudad" que se celebren a la nostra ciutat entre l'11 i el 23 de Maig. Un completíssim i maratonià programa de vora la cinquantena d'activitats (reflexions, debats, trobades, visites i accions lúdiques), per a contribuir a la formació i configuració d'una opinió pública lliure i crítica.

Una vintena d'associacions com Alicante Vivo, Plataforma Comarcal por la Movilidad, Plataforma en Defensa del Puerto, Plataforma Salvem Fontcalent, i diverses associacions de veïns, entre d'altres, han col·laborat en l'organització de les Jornades, conformant un espai de trobada i diàleg per a la renovació de les formes de participació urbana.

Punt de Debat Alacantí vol animar-vos a que no desaprofiteu esta oportunitat de participació dins d'estes jornades organitzades per col·lectius que, des del seu prisma, també estimen la terreta com nosaltres, i que per tant mereixen tot el nostre recolzament i respecte.

Tot i que diversos membres de Punt de Debat Alacantí tenim previst assistir a diverses activitats de les Jornades, esperem poder sumar-nos d'una manera més activa i organitzativa a l'edició de l'any vinent, una volta el nostre Grup s'haja consolidat i compte amb més recursos i temps suficient per organitzar la nostra col·laboració.

Més informació: http://pic-alicante.blogspot.com/

Tema 1.- El Territori Geogràfic i Ecològic d'Alacant

2009-05-04T22:16:00.009+02:00

La Comarca de l’Alacantí compren tradicionalment els termes municipals d’Alacant, Agost, Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan, Mutxamel, el Campello, Tibi, Xixona, la Torre de les Maçanes, Aigües i Busot. Cal plantejar la conveniència o no de mantindre en la comarca els municipis més interiors, perque alguns d’ells han optat per integrar-se en una Mancomunitat: la M. de la Bonaigüa (Tibi, Aigües, La Torre de les Maçanes, Sella i Relleu) en base a les seues característiques geogràfiques i econòmiques comunes. El debat conclou a falta d’un projecte de llei de comarcalització. En qualsevol cas, n’hi ha una pregunta més punyent: caldria crear un Area Metropolitana que integrara els municipis més propers a Alacant?

En principi, la resposta sembla que n’hauria de ser positiva...peró hi ha experiències pròximes...com l ‘intent de crear una Area Metropolitana a València-l’Horta, que van durar molt poc...per causa de la polarització política entre el Cap i Casal i el Cinturó aleshores Roig que l’envoltava...

L’Alacantí és una comarca relativament extensa i que reproduix, a xicoteta escala, la morfologia característica del nostre País: una línia de costa, més o menys accidentada (en el nostre cas, poc accidentada i generosament dotada d’extenses platges) tradicionalment abocada a les activitats pesqueres i portuàries; unes planes en progressiva elevació cap a l’interior, tradicionalment dedicades a una agricultura de secà o de regadiu, segons les zones...i finalment unes esquerpes muntanyes, origen de rierols o rambles, i que cap al sudoest van minvant d’altura, sent la seua utilització tradicional: el pasturatge, el conreu d’espart i l’obtenció de mel, llenya, etc.

La disarmonia i el desequilibri que caracteritzen en ocasions la dialèctica entre costa i interior al nostre territori, s’incrementen notablement a la nostra comarca.

A la línia de costa ens trobem amb la conjunció d’una molt elevada densitat de població (és la segona comarca més poblada i amb més densitat de població de la Comunitat, després de l’Horta...) i una fortíssima concentració d’habitatges i infraestructures (de les quals resten per finalitzar algunes molt significatives, com l’AVE: tant cap a Madrid com cap a València, Barcelona, etc; la Via Parc i les noves línies del TRAM). Tot això plegat comporta unes possibilitats importants de movilitat (imprescindible en una societat i economia modernes...) però també alguns problemes greus i, sobretot, un entorn dur que no afavorix com caldria la qualitat de vida dels habitants.

Per eixemple , es practicament impossible una continuitat en el caminar al llarg del nostre litoral, zona que per les seues condicions orogràfiques podria ser molt favorable, així com per la seua presumpta especialització turística. Cal reivindicar, doncs, una major continuïtat en els passejos litorals i l’adequació de carrils-bici.

Finalment, hauria de ser possible la simultaneitat i la sincronització d’infraestructures de transport a diverses velocitats, per fer possible alhora l’eficàcia econòmica i la qualitat de vida. Tots opinem que la movilitat hauria de ser un tema important dins del futur Plà General d’Ordenació Urbana de la Ciutat i de l’Area Metropolitana.

Els problemes a la zona intermèdia, on es situaven les antigues zones de cultiu (l’Horta d’Alacant...) és tant la seua desertització, com la urbanització i l’ocupació del terreny per infraestructures de comunicació. El deteriorament paissagístic és notable (ací no contem amb la sempre gratificant presència de la mar...) així com la pèrdua de terres de cultiu (que podríem necessitar el dia de demà) i la devaluació del nostre llegat històric (Pantà de Tibi, Torres de l’Horta, Sistema Tradicional de Regs..etc).

El debat es centra en l’adjudicació de la seua quota de responsabilitat (quant al deteriorament paissatgístic) bé al factor orogràfic-climàtic, quant a la intervenció antròpica. Es cert que l’orografia, l’edafologia i la dinàmica atmosfèrica condicionen una clima semiàrid a la nostra comarca..., però també és cert que la intervenció antròpica ha sigut també determinant d’una hiper-devastació que es fa evident al rogle que envolta Alacant. Es parlà de la deforestació, afavorida per la política de construcció naval al segle XVIII i, de mode més singularitzat a la nostra comarca, per l’existència d’una mina de cinabri a l’Alcoraia. No cal dir que, en èpoques molt més pròximes a nosaltres, la desertització ha continuat amb l’abandonament del cultiu de les terres de l’Horta d’Alacant, sacrificades a l’expansió urbanística i la multiplicació de les estructures de transport.

Quant a les propostes aportades pel ponent, es va sug.gerir la conveniència (o necessitat) que la Universitat es pronunciara sobre el tema i desenrollara una dinàmica d’investigació i treball sobre la desertització a la nostra comarca.

A la zona interior ocorre més bé el contrari. Ens trobem davant d’algunes de les zones menys poblades i economicament inactives del nostre País. Per efecte d’una urbs poc arrelada al seu hinterland, els municipis interiors són demograficament decadents i, encara que els seus atractius paissatgístics es troben en molt més millor estat que en la resta de la nostra comarca, la seua població jove no compta amb llocs de treball atractius, ni tan sols amb unes còmodes comunicacions.

El debat sobre el diagnòstic i les propostes per als municipis de l’interior, va aportar la idea de la restauració i revalorització d’alguns elements patrimonials, com el Preventori (a la Torre...) o el Balneari (a Aigües) que es podrien adaptar a les noves tendències socio-culturals, servint –per exemple- com a residències d’avis, instalacions de turisme rural, cases per a convivències, retirs, etc.

Un problema comú a les tres zones és la superposició sobre la població autòctona, d’una altra majoritària d’origen forani (... ) i que no ha vingut en moltes ocasions amb la humilitat de voler aprendre i adaptar-se, sino pel contrari amb actituds de “ordeno y mando” ( afavorides per l’ordre polític prevalent des del segle XVIII i que aplegà amb el franquisme a un punt de quasi no retorn.

Es un procés que, a més de produir una inevitable despersonalització i sustitució lingüística.....ha comportat també una pèrdua de referents mentals quant al paisatge percebut.

La població majoritària de la nostra comarca, òrfena de referents culturals, de fites simbòliques, no té una imatge mental del territori i per tant li manquen valors i raons per estimar-lo.

Pel contrari..., li és més fàcil percebre-lo com un objecte d’explotació. Heus ací una possible explicació al greu problema d’incivisme que caracteritza a una bona part dels actuals “alacantins”.

En el debat es va sug.gerir la conveniència de que determinats agents culturals (l’Ajuntament, les Associacions de Veïns, el Professorat de Valencià, o de Ciències Socials...) poguera recòrrer a tècniques d’Història Oral, aportant testimonis de gent major, de gent que tinga un protagonisme o una bona imatge (...) explicant al més joves, la ciutat viscuda i valorada..., aportant-los eixos elements històrics, pero també mítics.... que vestixen l’ànima d’una colectivitat humana, convertint-la en una comunitat pre-nacional.

Una darrera aportació al debat, assenyalà que ens situem davant d’un tema molt ample, amb una gran càrrega política, el qual fà que les possibles solucions hagen d’implantar-se des d’una posició de poder.

Josep Lluis Mira (Catedràtic de Geografia i Història; membre d'Units x València).

Tema 3.- El sentiment valencià i alacantí entre els jóvens

2009-05-03T00:00:00.008+02:00

El sentiment valencià i alacantí entre els jóvens, no solament des d’una visió crítica, que és previsible, sinó també de les possibilitats de que hi haja estima i respecte per una part de la joventut alacantina cap a la llengua, cap a la Comunitat Valenciana, sense oblidar allò pròpiament Alacantí; d’allò bo i roí dels nacionalismes, dels sentiments més romàntics i protovalencianistes, etc

Quique Tébar (Enginyer de Telecomunicació, Enginyer Consultor de Projectes d’Energia Solar, Profesor Associat Universitat Miguel Hernández d’Elx)

Érem molt jovenets. Sí, dic “érem”. Parle d’una generació d’alacantins i alacantines que vam nàixer allà pels anys 70 i començament dels 80, entre la fi de la dictadura i l’albor de la democràcia.

Encara estàvem fent la desapareguda EGB quan sentíem a pares i professors dir-nos “Lerma y Císcar os quieren imponer el valenciano, os lo quieren meter con calzador”. Encara recorde una manifestació en contra de l’ensenyament del valencià a Alacant allà per 1984 que va acabar a l’Esplanada, organitzada entre d’altres per un grup de professors del meu Col·legi del qual, per cert, guarde grans records, si bé no tan bons de les classes de valencià. Actitud “a la defensiva” i autoritària per part dels professors, rebuig per part dels alumnes, i inclús moviments estudiantils amb propostes de vaga, per promoure la no assistència dels alumnes a classes de valencià, considerades “una pérdida de tiempo”.

Tot això, amb el centralisme i la tirania que des de València es practicava amb la terreta, la nostra terra. Sí, la nostra, perquè pense que abans de valencians som alacantins. Sentíem de xiquets grans veritats: “¡Valencia nos quita el puerto, y el aeropuerto, y no se llevan el Castillo porque no pueden ponerle ruedas!” Esta combinació d’ingredients era el brou de cultiu perfecte per als botiflers castellanistes, que fins i tot argumentaven amb fites històriques que quan millor han anat les coses per a la terreta ha sigut precissament quan València ha tingut menys control sobre nosaltres. Emili Rodríguez-Bernabeu ho resumix a la perfecció amb el seu llibre “Alacant contra València”.[1]

Hi ha hagut fins i tot dos entorns dins dels quals allà pels 80 i una miqueta també als 90 l’antivalencianisme castellanista ha trobat refugi i pedrera: l’Hèrcules i les Fogueres. “Puta Valencia, Alicante independencia”, se sentia amb freqüència al Rico Pérez i en la cremà, cada 24 de Juny per la nit. Per sort cada vegada este tipus de càntics és menys habitual, no així el clàssic de “Canal 9, Canal 9, Canal 9, ...” que encara continua vigent, precisament pel centralisme que encara es practica des de l’ens autonòmic.

València era l’enemic, el tirà que volia llevar-nos tot. I sí, alguna vegada ho va ser. I la generació dels nostres pares, botiflera en la seua majoria, els que van promoure, o al menys acceptar, que Alacant fóra exclusivament una ciutat de servicis, amb una forta vocació pel sector del turisme de sol i platges.[2] És a dir, que Alacant necessitaria molts cambrers i grums d’hotel però ... de crear empreses punteres i conrear un teixit professional especialitzat que assegure un futur de qualitat per a les generacions vinents, que s’encarreguen altres.

Anar un Diumenge de vesprada a l’estació de ferrocarril d’Alacant i contemplar el panorama és una experiència que recomane als polítics de la nostra ciutat; sobre tot als que governen. I també a aquells que els han votats. Cues de jóvens enginyers, metges, informàtics, ... jóvens professionals alacantins que han vingut a passar el cap de setmana a la terreta i han de tornar amb la cara llarga i deixant caure alguna llàgrima cap a la capital de Castella, aquella que els ha assegurat treball i futur, aquells que els ha negat la terra que els va vore nàixer i créixer, aquells que els polítics de la generació botiflera dels seus pares no va procurar-los, o al menys va consentir-ho amb el seu meninfotisme còmplice.

Quan direm “Ja en tenim prou” ? Quan es rebel·larà la generació que vol un altre Alacant ?
Quan fugirem del nostre meninfotisme, herència de la generació dels nostres pares ?
I quan trencarem el recel que encara tenim amb València i per extensió amb la resta de la nostra Comunitat-País-Nació-Regne, o com vullguen anomenar-la, per començar a vore en els nostres veïns uns bons aliats i companys de viatge ?

El problema és precissament eixe. Els jóvens alacantins encara veuen un context destructiu dins de tot allò que per a ells representa València, i no poden vore en València un aliat per canviar el futur gris i de mediocritat, de “turisme d’espardenya” que li espera a la terreta, idea de la qual, afortunadament, alguns comencem a donar-nos compte.

Tanmateix, la majoria dels alacantins han sigut educats per a vore el valencià com una llengua imposada, i no com la llengua tradicional de comunicació de la terreta, lligada a la nostra història i cultura, lluiten l’aprenentatge del “grau mitjà” només per intentar aconseguir una plaça de funcionari a la terreta, i només mostren certa simpatia pel valencià quan canten l’himne d’Alacant, la descolocada retronxa “a la llum de les Fogueres s’abaniquen les palmeres” i veien els capítols de la sèrie de dibuixos animats “Bola de Drac”, que encara que també era emesa per Canal 9, els agradaven més en la seua versió en català per TV3, recentment desapareguda a les comarques d’Alacant gràcies a l’aplicació de la doble moral d’un jutge, però bé, eixe és altre tema.

Els jóvens alacantins veuen en València una capital autonòmica llunyana, en distància i en sentiment. Ara bé, últimament li professen certa admiració: “Estuve pasando el fin de semana en Valencia y la verdad, es impresionante cómo la han dejado”, és comú sentir a jóvens alacantins no acostumats a viatjar massa sovint al Cap i Casal. I a poc a poc va desapareguent l’odi, convertint-se en una barreja d’admiració i enveja, tanmateix encara lluny d’esdevindre identitat, de vore un progrés de València com un progrés colateral i sinèrgic d’Alacant, i per extensió, de tota la pàtria valenciana.

I veuen als alacantins que parlem valencià i ens sentim valencians a Alacant, un 3% segons les últimes estadístiques d’ús de la llengua, com un grup marginal de persones estranyes i antinaturals, com “bichos raros” com es diria en castellà, com independentistes catalanistes i d’esquerres, que només ens agrada anar a contracorrent, tocar la dolçaina i el tabalet i organitzar manifestacions i revoltes.

POSSIBLES SOLUCIONS

Trobar solucions és complicat, si bé també és cert que les generacions més jóvens estan més adaptades a canvis i s’esforcen més per lluitar per ideals i tractar d’aconseguir objectius.

El binomi “lluitar per un futur millor per a la nostra terra i defendre el valencianisme a Alacant” és irrenunciable si de veritat volem l’ajuda i el recolzament dels nostres veïns de més enllà de les comarques properes de la nostra ciutat. L’actitud contrària només ens conduirà cada vegada més a l’aïllament de la resta del País i a la mediocritat.

Amabilitzar el discurs en valencià, trencar tabús com que sentir-se valencià o parlar valencià a Alacant no vol dir donar un xec en blanc al Cap i Casal, vol dir defendre la nostra identitat des de Vinaròs fins a Oriola i sentir la unitat del nostre poble, sentir com a nostres la cultura i les tradicions de tots els valencians, lluitar per la nostra vertebració, el nostre coneixement global del territori i els costums valencians i lluitar perquè cada vegada els ciutadans del nostre País siguem cada vegada més solidaris els uns amb els altres.

Cal saber fer complementaris el discurs alacantí i el discurs en clau valenciana. Un bon alacantí ha de ser a més d’alacantí, valencià. Valencià meridional, valencià perifèric, d’acord, amb particularitats, i que dins de la nostra pàtria, també sàpia defendre les particularitats i la personalitat alacantina, sense deixar-nos continuar xafant pel centralisme, però sempre des de l’estricta obediència valenciana.

Cal una ràdio alacantina i en valencià per als jóvens alacantins, amb la música que els agrada. Ja tenim “Sí Ràdio” i “Més Ràdio” però no són prou conegudes i no es promocionen a la terreta tot allò que es deuria, la primera no té capilaritat i la segona només promou la música “dance”. Eixa ràdio podria ser l’emissora municipal d’Alacant, a la qual té dret com a municipi i encara no l’ha exercit[3]. Però per favor, que eixa ràdio mai no es “ghettitze”, és a dir, que no es convertisca en un pamflet nacionalista sinò que siga una ràdio plural i respectuosa, amb una imatge amable i propera amb el jove alacantí castellanoparlant, fill de murcians o manxecs, però que segur que és herculà i viu les Fogueres i la Santa Faç. Que puga vore en eixa ràdio un vincle amb allò que li agrada i allò que sent com a seu perquè se sent alacantí, encara que no siga per part de pares sinó per sí mateix.

I igual que dic amb la ràdio, per què no un pub al barri a on el DJ dedique les cançons en valencià, la decoració tinga motius de la terreta i convide a despertar el sentiment afectiu per la terreta als jóvens alacantins i visitants? I que l’última cançó abans de tancar el pub siga l’himne d’Alacant o “Bola de Drac”? Estem parlant d’un pub de marxa i no d’un acte oficial, tots estos recursos tenen cabuda. I d’igual manera que hi ha un “Centro 14” pot haver un espai d’oci alacantí d’estes característiques, per què no?

Per què no es crea una plataforma, per exemple anomenada "Queda't a Alacant", que lluite per la creació d’un teixit laboral especialitzat a partir de l’auto-ocupació, en col·laboració amb l’Impiva pero amb molta més capilaritat? I que a més tinga una tasca addicional de crear en els jóvens alacantins el sentiment de voler esdevindre emprenedors, complementari amb el de lluitar per un Alacant millor, que els done garantia d’èxit i autorrealització personal i professional?

Més coses, cal trencar el tòpic “herculà = antivalencianista”[4] del qual encara queden residus, cal negociar amb l’Hèrcules que hi haja una alternança castellà-valencià en la megafonia del Rico Pérez, i que cada 2 partits s’anuncien les alineacions i els canvis dels jugadors en valencià. Que els herculans de Sant Vicent, de La Vila o de Santa Pola, i eixe 3% de capitalins se sentisquen orgullosos de vore que el club dels seus amors també parla la seua llengua, la que el seu poble no va perdre com sí va perdre fins a la pràctica extinció la seua capital provincial.

Cal trencar el tòpic "sentir-se valencià a Alacant vol dir ser catalanista i d'esquerres", cal convocar una manifestació desdemonitzadora i trenca-tòpics que reivindique amb un discurs extremadament amable la identitat valenciana d’Alacant, però per favor que no esdevinga un nou 25 d’Abril, ni estiga plena de reivindicacions extremistes i independentistes i només amb quatribarrades estelades que tanta por fan per estes terres. Vull senyeres, alguna quatribarrada neutra però caldrà que hi haja moltes blanc-i-blaves, les que creen vincle amb el context, i moltes cares amables conegudes del món social alacantí, líders d’opinió, alacantins vinculats a la festa, a la música i a la cultura. Ambaixadors d’Alacant molt més enllà de les nostres fronteres. El món herculà i fogueril, entre d’altres, serien uns excel·lents companys de viatge per a trencar tòpics. I sobretot és imprescindible que esta manifestació mai puga crear un efecte contrari a aquell que es pretén.

Cal crear unes sigles politiques alacantines amables amb la població i properes a esta, que tinga garanties d’èxit en les eleccions municipals i autonòmiques de 2011, que trenque el bipartidisme que tant de mal ens farà. Cal crear un tercer espai dins del qual ens puguem situar tots aquells que trobem moltíssim a faltar dins de roses i gavines. Les marques “Bloc Nacionalista Valencià”, “Units per Valéncia” o “Esquerra Republicana del País Valencià” sonen massa demolidores, tenen una imatge encara demonitzada a la terreta. Encara queden molts recels i molta por, el ventall polític a Alacant encara no està normalitzat. És prompte encara, cal una coalició per a concórrer-hi amb un nom més alacantí i més amable, eixe és el camí.

Un camí complicat, però cal començar a caminar-lo perquè crec que combregareu amb mi quan vos diga que vull un Alacant que exercisca de veritat com a capital de les terres del sud del País Valencià, de la qual se sentisquen orgullosos els nostres veïns, d’una manera especial els de les comarques més perifèriques d’Alacant, aquells que viuen a indrets on la majoria d’alacantins capitalins no han anat mai, ni tan sols saben que existixen, i que veuen a Alacant com una ciutat llunyana i botiflera. Sí, ho sent per tots aquells que sé que no combregueu amb mi, i sé que sou molts, em sent provincialista perquè cal compatibilitzar els discursos i en este moment la supressió provincial pot crear moltíssima confusió a la ciutat d’Alacant i donar ales de nou als castellanistes, amb la qual cosa encara ho tindríem molt més difícil.

Vull que se sentisquen orgullosos de ser alacantins, i inmediatament després valencians, a Els Poblets, a La Encina i a Pilar de la Horadada. Potser siguen dècades, i potser no s’aconseguisca mai, però també es reien fa 15 anys dels primers que portaven un telèfon mòbil i dels que creien en Internet com una xàrcia global de comunicació.

Queda moltíssima faena per fer, i cal treballar de valent, però el discurs està ben clar. Trencar tòpics i tabús, i construir Alacant, somniar un altre Alacant i un altre País Valencià. Passar pàgina i oblidar històries passades que només ens serviran per a perdre temps i continuar amb discussions estèrils que no conduïxen a res. Esdevindre una nova generació d’alacantins i alacantines que volem eliminar residus i continuar construint una pàtria valenciana justa i solidària, dins de la qual la terreta tinga el paper que li correspon, aquell que l’eficaç coalició constituïda per la tirania centralista del Cap i Casal als 80 i el castellanisme antivalencianista per part de la immigració més barroera, sense oblidar la complicitat del meninfotisme de la generació dels nostres pares es va encarregar de diluir, creant confusió, odi i autoengany.

Gràcies per haver tingut la paciència de llegir-ho tot.

Quique Tébar

[1] “La trajectòria històrica de la ciutat d’Alacant oposa els seus interessos als de la ciutat de València. Alacant jugarà a fons l’avantatge d’ésser perifèria i de sentir-se cobejada pel poder castellà i dels catalans. Jaume II confirmà de seguida tots els privilegis castellans a la vila d’Alacant. Alacant aprenia lentament els avantatges d’entendre’s directament amb la cúspide del poder. La Guerra de la Unió donarà ocasió a Alacant d’alinear-se amb el rei i contra la Unió. I Pere el Cerimoniós li atorgarà nombrosos privilegis. D’aquesta manera, Alacant aconsegueix una nova empenta de creixement a costa de la ciutat de València. [...] La Guerra de Successió acabà amb el Regne de València i va donar l’oportunitat a Alacant de desenvolupar-se a lloure. L’enfrontament amb València fou altament productiu altra vegada: el 1785, Alacant aconsegueix el seu Consolat de mar propi, independent del de València, a pesar de l’aferrissada oposició d’aquesta, i , abans, l’autorització per a comerciar amb Amèrica (1778).” Rodríguez Bernabeu, Emili: “Alacant contra València”, CURIAL – Barcelona, 1994

[2] “Alacant ha estat declarada darrerament “ciudad de servicios”, una de les conclusions del Cinqué Centenari. Ha estat una declaració oficial, davant el fracàs històric de la industrialització ciutadana.” Rodríguez Bernabeu, Emili: “Alacant contra València”, CURIAL – Barcelona, 1994

[3] L’emissora municipal de la ciutat d’Elx existix des de fa un bon grapat d’anys i se’n diu “Ràdio Jove Elx”, fa programació per als jóvens il·licitans i emet pel 107.5 de la FM. Per què no una “Ràdio Jove Alacant” seguint eixe exemple?

[4] Lògicament, el concepte “antivalencianista” fa al·lusió al sentiment secesionista i de separació d’Alacant de la resta del País Valencià, i no a la rivalitat amb el València CF, que és ben diferent.

DINÀMICA DE TREBALL

2009-04-18T00:00:00.005+02:00

Benvolguts amics: en primer lloc recordar-vos el sentit i la intenció que llau darrere del conjunt de temes que hem proposat com a primera tanda de treball del nostre grup de reflexió, un sentit crític però sobretot constructiu, amb afany de respostes i proposicions novelles més que no el simple clam i denúncia. També que esta faena es va acordar no havia de quedar de portes en dins, sinó abocar-se en negre sobre blanc, primer al web, després de manera que puga ser reconeguda com una altra manera de pensar Alacant pragmàtica però amb ideals i que es faça arribar a on estimem convenient entre tots si escau.

En segon lloc i no menys important una qüestió logística. Fets els temes, distribuïts els primers torns de treballs, ens hem adonat que no és tasca per carregar en els muscles de ningú de manera precipitada, ja que si hi tractem tots els temes alhora i els debatem podríem estar tres dies seguits tancats a la mateixa cambra. És més intel·ligent, més calm, més honrat per a no desfallir en un esforç precipitat que difícilment podríem ordenar i posar en escrits que fem un calendari d'exposicions per temes en la mateixa tònica tranquil·la que hem tingut fins ara, en reunions successives i amb un orde que respon a fer-los variats i a qüestions internes. Així, per tant, en lloc de la data que havíem marcat general en el mail anterior, us emplacem amb el següent calendari de treball més espaiat i seré i us demane disculpes si us he fet desficiar-vos amb una primera idea de reunió més immediata i densa.

DINÀMICA DE TREBALL QUE PROPOSEM

Es tractaria de celebrar una sèrie de reunions en les que, mensualment, dos dels membres del Punt de Debat aportaren unes comunicacions de la extensió que entenga cada un, en les que es donara una panoràmica sobre un tema concret, dades, línies reflexió i conclusió.

Prèviament, estes comunicacions s’enviarien per correu electrònic als membres, amb l’especificació d’uns punts de debat.

En la reunió, cada “ponent” presentaria el seu tema durant un temps de 30-20 minuts i, a continuació, es tindria un debat obert per altres 20-30 minuts. Donat que en cada reunió es presentarien dos o tres temes, la duració estimada seria d’unes 2 hores (caldria potser afegir 30 minuts per a presentacions, comiats, etc). Pensem que un dia adient podrien ser els divendres o diumenges.

Hem pensat la següent distribució de temes i “ponents”

1.- El territori geogràfic i ecològic d’Alacant, característiques actuals, amenaces, potencialitats, atractius paisatgístics, possibles millores. Estètica de la ciutat, patrimoni, zones verdes, model de ciutat, com donar una originalitat i un valor propi de nou a la ciutat, amb quins trets particulars o generals

Josep Lluis Mira (Catedràtic de Geografia i Història) PONÈNCIA CELEBRADA

2.- El valencià en l’escola en l’àrea d’Alacant; què fa falta per a que el valencià puga ser estimat i benvolgut pels alumnes des de l’ensenyament, per què falla la connexió entre allò que s’estudia i allò que es respecta i estima, ja no solament per causes externes sinó també internes; per què al valencià com a eina vehicular no va unit una formació valorativa de lo valencià més enllà de lo lingüístic

Ramon Pastor (escriptor i professor d'ensenyament) PONÈNCIA CELEBRADA

3.- El sentiment valencià i alacantí entre els jóvens, no solament des d’una visió crítica, que és previsible, sinó també de les possibilitats que n’hi haja estima i respecte per una part de la joventut alacantina cap a la llengua, cap a la Comunitat Valenciana, sense oblidar allò pròpiament Alacantí; d'allò bo i roí dels nacionalismes, dels sentiments més romàntics i protovalencianistes, etc

Quique Tébar (enginyer de telecomunicació, prof. associat umh-universitat d’Elx, treballa al camp d’energia solar) PONÈNCIA CELEBRADA

4.- Les organitzacions socials a Alacant, el seu anti o pro valencianisme-alacantinisme, la sensibilitat associativa dels alacantins, els valors genèrics que enllumenen a estes organitzacions de caire social, comercial, cultural, generalitzant. La pobresa i el desarrelament dels immigrants respecte de la nostra terra, possibilitats, idees en este sentit, en què se podria incidir, com valencianitzar i fer nostrada una resposta social contra la situació social i l’exclusió, com entendre i fer aliat a l’immigrant i l’estranger

Manuel V. Gascó i Pilar Gonzàlez (enginyer, professor associat UMH-universitat d’Elx, ex-director d’Iberdrola, col·laborador actiu del centre Loiola. P.G. professora, col·laboradora activa del centre Loiola)
PONÈNCIA CELEBRADA

5.- Com fer possible un sentiment “alacantinista” dins del valencianisme, retratar els últims elements realment autòctons i populars que poden utilitzar-se i re-inventar-se per a fugir d’un “alicantinismo” cantonalista, barroer, esperpèntic, populatxero, subjugat a lo castellà i a l’espanyolisme més unitari i menys plural; com i per a on enganxar a elements de les classes mitjanes i professionals, com tornar a prestigiar la defensa de lo alacantí

Emili Rodríguez Bernabeu. (Metge cardiòleg, escriptor i assatgista ) PONÈNCIA CELEBRADA

6.- Alacant des del punt de vista estratègic dins del conjunt valencià, la pervivència o no d’Alacant com a centre provincial, la relació d’Alacant amb la resta del territori valencià, la posició que guardar amb el cap i casal, la seua ubicació i paper dins de l’entramat autonòmic, la seua connexió immaterial i anímica amb la resta de l’Estat, el seu paper per al futur com a segona població del país, reptes i objectius

Ferran de Rojas Parets (professor de Dret Administratiu de la umh-Universitat d’Elx, escriptor) PONÈNCIA CELEBRADA

7.- L’imaginari possible alacantí, la mítica, la mística, el paisatge, les arrels màgiques, populars, com retrobar-les, promocionar-les, exaltar-les, fer-les atractives, de quina manera utilitzar-les com eines de re-valencianització, com arrelar una escenografia, costums, llegendes i records prestigiades i que connecten subconscientment amb el nacionalisme, des d’allò local fins a lo propi del conjunt del país

Ponent per determinar

8.- La Història en la ciutat d'Alacant, anàlisi; la personalitat i la imbricació valenciana d'Alacant en el Regne valencià i posteriorment en el país, les condiciones contemporànies que condicionen l'esdevindre i personalitat actual de la ciutat i el seu hinterland.

Ponent per determinar

9.- Com són les plataformes i els moviments alternatius al PPSOE en les eleccions, quants resultats trauen, com és el seu esdevenir electoral al llarg del temps, quines mancances pateixen, què hi hagué d’alacantí i valencià (no només en allò lingüístic sino com a sensibilitat) en els xicotets partits i grups presentats a les municipals

Lluis Moreno (Estudiant de Filologia a la UA). PONÈNCIA CELEBRADA

10.- Personalitat popular alacantina, personatges, icones, barris i festes com a darrers llocs de l’anima alacantina. La història de l’alacantinisme i el valencianisme a la Transició Democràtica.

Ponent per determinar

11.-. L’Ajuntament que ens governa: qui és qui….sensibilitat valencianista, alacantinista, espanyolista des de la instancia municipal al llarg de la història. Estat de la ciutadania a Alacant; la percepció social dels problemes i la capacitat de reacció popular.

Ponent per determinar

12.- La personalitat de la comarca de l’Alacantí en l’actualitat. Es dissol l’Alacantí en la immigració castellana i estrangera al mateix ritme que la ciutat d’Alacant? N’hi ha una reacció de reafirmació local front a la despersonalització?. En què s’assembla el sentiment i la percepció de la ciutat respecte de la comarca, en què es diferencia. L’arrelament lingüístic del valencià en la comarca. El sentiment de pertinença al país, regne o comunitat dels valencians en les poblacions de la comarca.

Fabian López i Coloma (Enginyer de Telecomunicació i Professor de Batxillerat a Sant Vicent del Raspeig. Natural de Xixona i resident a Sant Joan d'Alacant.)
PONÈNCIA CELEBRADA

13.- L’estat ecològic d’Alacant en general. Zones verdes, carència. Un possible disseny de la ciutat més europeu i alhora més mediterrani, una reconciliació amb el passat, amb el carácter originari de la ciutat. Zones peatonals, qualitat de vida. Un simbolisme alacantí i valencià que es puga fer present en la ciutat.

Iñaki Malluguiza (farmacèutic i col·laborador d’associacions cíviques)

LES TROBADES ANIRAN CONVOCANT-SE AMB SUFICIENT ANTELACIÓ.

OBSERVACIONS IMPORTANTS: en cada reunió caldrà que n’hi haja un membre que assumira la responsabilitat de fer un resum fins i tot si vos pareix correcte amb alguna gravació de suport. Este rol es pot fer per torns.

Es preveu que una vegada debatut cada tema reste alguna forma d’escrit de conclusió, fins i tot amb l’addenda d’una possible esmena particular. La idea que es va plantejar la darrera reunió era que tot açò puguera ser inclòs en una web i posteriorment acordar unànimement comunicar-ho a la societat o a alguns actors socials, empresarials, polítics, etc., que s’acorden per tots.

Ara, caldria que els diversos “ponents” es posaren en contacte amb nosaltres, per tal de suggerir alguna esmena al calendari definitiu o la temàtica que els correspon.

Vos preguem que ens digau si n’hi ha alguna preferència d’horari, dia de reunió, etc. També si voleu alterar el vostre perfil públic

Ferran de Rojas // Josep Lluis Mira

D’ALACANTINISME

2009-02-01T00:00:00.000+01:00

El valencianisme no pot ser sinó un corpus ideològic ambiciós, complex i ben entramat, per suposat això no lleva que siga clar i que responga a les realitats primigènies més locals i íntimes, que pel comú es circumscriuen al àmbit més proper i sentimental de les persones: les tradicions conegudes, la llar, la terra que ens envolta, les experiències. Així i tot hem de buscar crear un univers coherent, nostrat, global alhora que particular; al cap i a la fi es tracta d’explicar i oferir-li a la nostra gent una manera de poder estar al món amb altes mires però amb arrelament.

El pensament espanyolista ha ofert als valencians una manera d’estar al món i a casa, i és veritat que ho ha fet amb una major complexitat del que sembla, aprofitant i assimilant mitjançant transformacions tot allò que podríem dir particularismes i sensibilitats regionals i locals, adequant-les i subordinant-les de manera indirecta primer i només després descarada a una manera uniformitzada de concebre un país variat però fortament provincià, sucursalista i a on al final preval una única concepció legítima de ser espanyol a la manera de Castella.

Fins al moment, el valencianisme ha viscut en una important simplificació del què vol dir ser valencià, també en allò local. És veritat que s’ha patit un centralisme valencià (en allò que ens interessa diríem millor valencianista parlant de política i cultura) però este no ha consistit en que el cap i casal haja assumit una atenció forta i de capitalitat cultural, política, ni econòmica, posició que vullc remarcar és necessària per a poder enllestir una organització vertebrada i modernament competitiva del país, sinó que es fa palesa més bé en que el valencianisme no ha sabut inculturitzar-se i adequar-se a les realitats i particularismes de certes comarques i poblacions amb trets característics destacats i especialment sentits en determinades zones singulars del nostre territori com és esta.

A Alacant -i quan parle d’Alacant s’ha d’entendre una realitat difusa, que abasta no només la ciutat, sinó una àrea d’influència entorn a la mateixa població que arriba fins La Vila Joiosa pel nord, Elx pel sud (amb la seua personalitat local i projecció interna) fins més o menys la part de les Valls del Vinalopó, enllà per Novelda- ací el valencianisme ni ha prosperat ni és sentit com a cosa pròpia excepte per escasses persones ben conscienciades cultural i políticament,però sense la recepció popular que resultaria natural en una part del nostre vell regne. Per estes contornades, com dic, el valencianisme no se reconeix sentimentalment sinó com a cosa de València Ciutat i les comarques que la envolten. Ací el valencianisme sentimental necessari mai no s’ha construït, i sense ell, tot el valencianisme cultural i polític no és sinó circumstancial, fruit d’un esforç minoritari de conscienciació, com a molt expressió local desconnectada de la resta del territori, de les percepcions, sensibilitats i ideologies que han de conjuminar a un mateix Poble i una mateixa Destinació col·lectiva.

La qüestió és que un valencià d’Alacant ha de ser primer que res alacantinista, vullc dir, ha d’assumir-se, redescobrir-se, ha de sentir-se part d’un lligam mític, místic, popular i sentimental que el faça reconèixer-se com a valencià d’Alacant, alacantí. A partir d’ací tindrem tot i sense això només casuística, persones aïllades, fenòmens, un tros de terra de ningú penjada en el nostre país.

La tasca no és gens senzilla, ans al contrari summament complicada perque l’espanyolisme ja s’ha encarregat de vincular lo més superflu i emotiu del sentir popular a un cantonalisme que rebutja la pertanyença al país per a trocar-la en lleialtat sucursal a l’espanyolisme més coent i dràstic. Tenim, però, alguns avantatges en la creació d’un sentiment alacantí valencià: el primer consisteix en que eixe altre suposat alacantinisme (alicantinismo) s’ha creat sobre un retrat de lo local absolutament fals, fluix, de paròdia barata de la realitat, prou patètic i feble, realment pobre, barroer i de baixa barriada. El segon avantatge consisteix en que esta posició absolutament submisa que s’ha fet l’ama de l’alacantí no renda vertaderes perspectives de futur ni ens permet prendre cap protagonisme ni un paper adequat en la realitat autonòmica que vivim i això esta escomençant a fer-se evident. Als alacantins hui més que mai se’ns escapa sense remissió la província, els territoris que l’envolten, per supost fins i tot la Comunitat Valenciana, i sense necessitat de posar-nos greus darrerament també la nostra mateixa ciutat, a canvi... a canvi d’un preu molt baix, molt de tercera o per ser justs de quarta fila.

Alacant si no ho remeiem és la ciutat del futur, del pitjor futurible caldria aclarir: sense cap patrimoni, arrasada i arrasadora de tot llegat, consumidora, improductiva, forastera de sí mateixa en totes les capes socials. No en té més preocupacions culturals que les que creà la universitat, ni una burgesia (n’hi ha diners, diners que un dia fugen). Contra esta situació solament resta una mena de resistència mal enfocada, enfocada intencionadament contra el seu país natural, enfocada a no trobar el seu lloc ni com a producte ni com a cèl·lula dins el territori autonòmic, federal (nacional des d’un cert punt de vista valencianista). Això i uns tòpics que van devaluant-se i un localisme que va marcint-se però que per desenfocat que estiga és l’única pedra sobre la qual paradoxalment pot escomençar a dibuixar-se de nou allò que seria l’ànima d’este indret que fou, fa temps, un peculiar tros de nosaltres.

No és tracta per tant de fer alacantinisme com s’ha fet fins ara sinó de refer lo alacantí i tindre des del valencianisme un pla i un retrat singularitzat pel qual encaixar a esta zona i a una part al menys d’esta col·lectivitat humana.

Hauríem d’escomençar per una definició territorial de lo alacantí en el sentit paisatgístic i cultural. Un territori particular el nostre, de secà, amb baixa capacitat ambiental i productiva en aparença, que rellisca des de la muntanya cap al mar, definidament mediterrani en conseqüència, per la seua orografia i per suposat perque la mar defineix la seua eixida comercial i de modus vivendi. Este aspecte va determinar primer la vocació de port d’eixida de mercaderies des de l’interior arribant des de Castella fins i tot, i després, més recentment, d’arribada del turisme, per eixa mateixa via.

També parlem d’una població que era molt més humil abans de ser triada com a capital provincial, i que fins i tot ha sigut una ciutat limitada en el seu creixement fins que ha avançat el segle XX. Per tant no és d’estranyar que “psicològicament” lo alacantí s’haja recreat en la modernitat i la innovació fins caure per excés en l’eixida cap avant i la reforma trontollant a qualsevol preu. Eixa és una dinàmica que amb dosi mesurada pot ser convenient però que portada a una dinàmica sense deteniment ni reflexió acaba furtant el propi esperit i la mesura de les coses. Estos pecats els ha patit la ciutat però també els alacantins. Un conformisme indolent que a més a més fuig a la carrera sembla qualsevol cosa menys trellat.

És necessari i forçós recuperar algunes pautes que contraresten este diagnòstic. En primer lloc cal entendre el context actual, que ja no pivota al voltant de Madrid i l’Estat central. La radialitat sentimental i econòmica cada vegada és menys solució, vivim a un Estat autonòmic que ha vingut per seguir desenvolupant-se indefinidament i som a un àmbit europeu i globalitzat. El lloc d’Alacant ha de ser definit de nou, i ha de ser-ho tenint en compte estes claus. La resistència que oposen des de l’espanyolisme local no en té un camí massa encoratjador ni intel·ligent, si però una inèrcia mental i acomodatícia difícil de trencar.

Així, per tant, si tornem a l’espai geogràfic hem de tindre en consideració allò que es diu la capacitat d’acollida del medi natural, un medi natural molt eixut i limitat, caldria per tant que els alacantins valorarem en grau extrem allò que tenim, el posarem en el compte d’actius i intentarem corregir i potenciar allò que pot augmentar els nostres valors territorials. Com? Bé, precisament vivim al temps de l’ecologia, de la restauració i del urbanisme que ha d’escomençar a plantejar-se la racionalitat de les actuacions humanes. Alacant hauria de ser de les ciutats i àrees periurbanes que abraçaren amb convicció la revolució ambiental i territorial, només que siga per supervivència i per allargar la seua vida amb qualitat.

Hem parlat després de que el seu modus vivendi és des de bell antuvi el comerç o transport i el turisme. Molt bé, d’acord, però mirem al nostre entorn: qui ens ha llançat alegrement a ser només la platja de raval de les classes mitjanes-baixes de Madrid, dels jubilats d’Alcorcón, de les excursions de cap de setmana dels manxecs, de les despedides de solters de Cartagena?? En té això horitzó, recorregut, futur, ambició? Tots sabem la resposta és no i en canvi res fem per canviar el model. Com hem arribat fins eixe punt, què hem oferit? Algunes respostes són evidents, un clima excepcionalment benèfic i la mar, però també la construcció massiva de cases adotzenades, pisets i apartaments, connexions ferroviàries barates i una població sense personalitat ni trets particulars, dòcil i sempre “a la venda”. Esta és casa de tots perque no és casa de ningú. El turisme de futur, no cal dir-ho, no corre per eixos camins.

Solament si l’alacantí es retroba amb sí mateix i ofereix amb orgull el seu caràcter distintiu serà peça de gust distintiu. I per ad això ha de saber qui és i a on està. No ha de mendicar -baixant-se de si mateix- l’almoina de l’entrepà d’un visitant irreflexiu. Ha de conrear els productes propis, i ara no parle del turisme, parle també (també) d’un entramat productiu menys depenent. En servicis, en capacitat innovadora, en qualitat, en cultura arrelada i propera, pròpia i distingible, en producció i reivindicacions d’inversió ben calculades i no fruit de la improvisació ad hoc i contingent.

Qui lidera això? Una burgesia i una entitat popular més clares i més ambicioses i ben formades. Els alacantins han de retrobar i definir (amb caràcters propis si se vol) què és ser valencià per a estes contrades. Hem de moblar un esperit del sud del país amb un camí propi i connectat i en sinergia amb el conjunt de la potència valenciana, reforçat i respalat en el conglomerat valencià en allò polític, social i econòmic.

No s’enganye ningú, la línia vital per a Alacant no passa per Abanilla, Mota del Cuervo o el barri de Salamanca de Madrid, no els devem res ni ens agermana res amb ells. En realitat, com a ciutat i àrea d’influència el nostre abast ni tan sols arriba a Dénia o Alcoi. L’Espanya central, la radial, la que marxa tota a una, està pràcticament morta en allò administratiu, econòmic, polític i de poder, encara que alguns com el PP-PSOE (ni més ni menys) la vullguen fer viva unes dècades més en allò sentimental i per poder tirar de les regnes de partit, hui Espanya és autonòmica, cruïlla d’influències i competitiva entre centres de poder; els valencians sabrem algun dia si en volem auto-dirigir el nostre. I respecte de les províncies són una farsa que mai va existir i que ja està podrint-se baix terra, les diputacions resten només com a consolats de màfies polítiques del pitjoret estil.

Alacant no pot arribar a tot, en té les forces i el carisma que en té. La recepta de més trellat és focalitzar en objectius actuals i ben concrets els nostres esforços. Una Alacant contra el cap i casal i contra el país porta les de perdre i ningú fora s’ho agrairà sinó amb les miquetes que tenim ara, que no donen més de sí. Cal conscienciar de tot açò als que dirigeixen. Alacant ha de ser la nova aliada de “València” en realitat del conjunt del territori valencià, ha de prendre la decisió de ser la seu conscient i conscienciada del sud; els lligams han d’establir-se forts, compromesos entre uns més al nord i ací uns altres al sud. Lligam financers, compatibilitat productiva i de projectes, construcció de l’arc mediterrani, infraestructures operatives de corredor, valencianització social i sentimental que ens reforce en nosaltres mateixos, comunicació oberta i ambiciosa en els centres autonòmics de decisió amb una visió conjuntada, vocacions a Europa, endogàmia per retindre interlocucions i cabdals dins del àmbit valencià i alacantí de decisions, redefinició ètica i estètica de l’espai urbà amb el gust propi dels millors temps, ambició de ciutat verda, senyorial i aclimatada en el sentiment de les més europees i no en este pati de darrere i provincià a on arriben els que no poden bambar per cap altre lloc de la península o dels suburbis anglesos. Hem de parir innovació, cultura arrelada, projectes que ens encaixen, diners que siguen, romanguen i es comprometan amb la nostra llar, noves classes socials, valors propis, construcció de país, des del país i per suposat d’ací, d’esta part del territori.

Els primers que han d’entendre açò són als que primer els ha d’interessar i han de crear el rent social que els permeta liderar una nova posició social, és a dir, aquells menys disposats i que ens han dut fins a este punt al llarg de la història: la burgesia local, els innovadors, els personatges locals, la sabia popular, el món íntim alacantí, els creadors d’opinió, els diners amb arrel pairal, els entrampats amb esta nau... però també a tots els demés. Hem de conscienciar d’un camí, del panorama, dels possibles guanys, dels avantatges, de la solidesa del projecte valencianista a Alacant, del paper a desenvolupar, de les dignitat que se poden recobrar, de les forces que se poden mesurar, i perquè no, juntament amb tot açò de la autenticitat i la cultura que ens pertany.

Valga esta reflexió com a punt d’eixida que desenvolupar entre tots.

Alacant, febrer de 2009