D’ALACANTINISME

El valencianisme no pot ser sinó un corpus ideològic ambiciós, complex i ben entramat, per suposat això no lleva que siga clar i que responga a les realitats primigènies més locals i íntimes, que pel comú es circumscriuen al àmbit més proper i sentimental de les persones: les tradicions conegudes, la llar, la terra que ens envolta, les experiències. Així i tot hem de buscar crear un univers coherent, nostrat, global alhora que particular; al cap i a la fi es tracta d’explicar i oferir-li a la nostra gent una manera de poder estar al món amb altes mires però amb arrelament.

El pensament espanyolista ha ofert als valencians una manera d’estar al món i a casa, i és veritat que ho ha fet amb una major complexitat del que sembla, aprofitant i assimilant mitjançant transformacions tot allò que podríem dir particularismes i sensibilitats regionals i locals, adequant-les i subordinant-les de manera indirecta primer i només després descarada a una manera uniformitzada de concebre un país variat però fortament provincià, sucursalista i a on al final preval una única concepció legítima de ser espanyol a la manera de Castella.

Fins al moment, el valencianisme ha viscut en una important simplificació del què vol dir ser valencià, també en allò local. És veritat que s’ha patit un centralisme valencià (en allò que ens interessa diríem millor valencianista parlant de política i cultura) però este no ha consistit en que el cap i casal haja assumit una atenció forta i de capitalitat cultural, política, ni econòmica, posició que vullc remarcar és necessària per a poder enllestir una organització vertebrada i modernament competitiva del país, sinó que es fa palesa més bé en que el valencianisme no ha sabut inculturitzar-se i adequar-se a les realitats i particularismes de certes comarques i poblacions amb trets característics destacats i especialment sentits en determinades zones singulars del nostre territori com és esta.

A Alacant -i quan parle d’Alacant s’ha d’entendre una realitat difusa, que abasta no només la ciutat, sinó una àrea d’influència entorn a la mateixa població que arriba fins La Vila Joiosa pel nord, Elx pel sud (amb la seua personalitat local i projecció interna) fins més o menys la part de les Valls del Vinalopó, enllà per Novelda- ací el valencianisme ni ha prosperat ni és sentit com a cosa pròpia excepte per escasses persones ben conscienciades cultural i políticament,però sense la recepció popular que resultaria natural en una part del nostre vell regne. Per estes contornades, com dic, el valencianisme no se reconeix sentimentalment sinó com a cosa de València Ciutat i les comarques que la envolten. Ací el valencianisme sentimental necessari mai no s’ha construït, i sense ell, tot el valencianisme cultural i polític no és sinó circumstancial, fruit d’un esforç minoritari de conscienciació, com a molt expressió local desconnectada de la resta del territori, de les percepcions, sensibilitats i ideologies que han de conjuminar a un mateix Poble i una mateixa Destinació col·lectiva.

La qüestió és que un valencià d’Alacant ha de ser primer que res alacantinista, vullc dir, ha d’assumir-se, redescobrir-se, ha de sentir-se part d’un lligam mític, místic, popular i sentimental que el faça reconèixer-se com a valencià d’Alacant, alacantí. A partir d’ací tindrem tot i sense això només casuística, persones aïllades, fenòmens, un tros de terra de ningú penjada en el nostre país.

La tasca no és gens senzilla, ans al contrari summament complicada perque l’espanyolisme ja s’ha encarregat de vincular lo més superflu i emotiu del sentir popular a un cantonalisme que rebutja la pertanyença al país per a trocar-la en lleialtat sucursal a l’espanyolisme més coent i dràstic. Tenim, però, alguns avantatges en la creació d’un sentiment alacantí valencià: el primer consisteix en que eixe altre suposat alacantinisme (alicantinismo) s’ha creat sobre un retrat de lo local absolutament fals, fluix, de paròdia barata de la realitat, prou patètic i feble, realment pobre, barroer i de baixa barriada. El segon avantatge consisteix en que esta posició absolutament submisa que s’ha fet l’ama de l’alacantí no renda vertaderes perspectives de futur ni ens permet prendre cap protagonisme ni un paper adequat en la realitat autonòmica que vivim i això esta escomençant a fer-se evident. Als alacantins hui més que mai se’ns escapa sense remissió la província, els territoris que l’envolten, per supost fins i tot la Comunitat Valenciana, i sense necessitat de posar-nos greus darrerament també la nostra mateixa ciutat, a canvi... a canvi d’un preu molt baix, molt de tercera o per ser justs de quarta fila.

Alacant si no ho remeiem és la ciutat del futur, del pitjor futurible caldria aclarir: sense cap patrimoni, arrasada i arrasadora de tot llegat, consumidora, improductiva, forastera de sí mateixa en totes les capes socials. No en té més preocupacions culturals que les que creà la universitat, ni una burgesia (n’hi ha diners, diners que un dia fugen). Contra esta situació solament resta una mena de resistència mal enfocada, enfocada intencionadament contra el seu país natural, enfocada a no trobar el seu lloc ni com a producte ni com a cèl·lula dins el territori autonòmic, federal (nacional des d’un cert punt de vista valencianista). Això i uns tòpics que van devaluant-se i un localisme que va marcint-se però que per desenfocat que estiga és l’única pedra sobre la qual paradoxalment pot escomençar a dibuixar-se de nou allò que seria l’ànima d’este indret que fou, fa temps, un peculiar tros de nosaltres.

No és tracta per tant de fer alacantinisme com s’ha fet fins ara sinó de refer lo alacantí i tindre des del valencianisme un pla i un retrat singularitzat pel qual encaixar a esta zona i a una part al menys d’esta col·lectivitat humana.

Hauríem d’escomençar per una definició territorial de lo alacantí en el sentit paisatgístic i cultural. Un territori particular el nostre, de secà, amb baixa capacitat ambiental i productiva en aparença, que rellisca des de la muntanya cap al mar, definidament mediterrani en conseqüència, per la seua orografia i per suposat perque la mar defineix la seua eixida comercial i de modus vivendi. Este aspecte va determinar primer la vocació de port d’eixida de mercaderies des de l’interior arribant des de Castella fins i tot, i després, més recentment, d’arribada del turisme, per eixa mateixa via.

També parlem d’una població que era molt més humil abans de ser triada com a capital provincial, i que fins i tot ha sigut una ciutat limitada en el seu creixement fins que ha avançat el segle XX. Per tant no és d’estranyar que “psicològicament” lo alacantí s’haja recreat en la modernitat i la innovació fins caure per excés en l’eixida cap avant i la reforma trontollant a qualsevol preu. Eixa és una dinàmica que amb dosi mesurada pot ser convenient però que portada a una dinàmica sense deteniment ni reflexió acaba furtant el propi esperit i la mesura de les coses. Estos pecats els ha patit la ciutat però també els alacantins. Un conformisme indolent que a més a més fuig a la carrera sembla qualsevol cosa menys trellat.

És necessari i forçós recuperar algunes pautes que contraresten este diagnòstic. En primer lloc cal entendre el context actual, que ja no pivota al voltant de Madrid i l’Estat central. La radialitat sentimental i econòmica cada vegada és menys solució, vivim a un Estat autonòmic que ha vingut per seguir desenvolupant-se indefinidament i som a un àmbit europeu i globalitzat. El lloc d’Alacant ha de ser definit de nou, i ha de ser-ho tenint en compte estes claus. La resistència que oposen des de l’espanyolisme local no en té un camí massa encoratjador ni intel·ligent, si però una inèrcia mental i acomodatícia difícil de trencar.

Així, per tant, si tornem a l’espai geogràfic hem de tindre en consideració allò que es diu la capacitat d’acollida del medi natural, un medi natural molt eixut i limitat, caldria per tant que els alacantins valorarem en grau extrem allò que tenim, el posarem en el compte d’actius i intentarem corregir i potenciar allò que pot augmentar els nostres valors territorials. Com? Bé, precisament vivim al temps de l’ecologia, de la restauració i del urbanisme que ha d’escomençar a plantejar-se la racionalitat de les actuacions humanes. Alacant hauria de ser de les ciutats i àrees periurbanes que abraçaren amb convicció la revolució ambiental i territorial, només que siga per supervivència i per allargar la seua vida amb qualitat.

Hem parlat després de que el seu modus vivendi és des de bell antuvi el comerç o transport i el turisme. Molt bé, d’acord, però mirem al nostre entorn: qui ens ha llançat alegrement a ser només la platja de raval de les classes mitjanes-baixes de Madrid, dels jubilats d’Alcorcón, de les excursions de cap de setmana dels manxecs, de les despedides de solters de Cartagena?? En té això horitzó, recorregut, futur, ambició? Tots sabem la resposta és no i en canvi res fem per canviar el model. Com hem arribat fins eixe punt, què hem oferit? Algunes respostes són evidents, un clima excepcionalment benèfic i la mar, però també la construcció massiva de cases adotzenades, pisets i apartaments, connexions ferroviàries barates i una població sense personalitat ni trets particulars, dòcil i sempre “a la venda”. Esta és casa de tots perque no és casa de ningú. El turisme de futur, no cal dir-ho, no corre per eixos camins.

Solament si l’alacantí es retroba amb sí mateix i ofereix amb orgull el seu caràcter distintiu serà peça de gust distintiu. I per ad això ha de saber qui és i a on està. No ha de mendicar -baixant-se de si mateix- l’almoina de l’entrepà d’un visitant irreflexiu. Ha de conrear els productes propis, i ara no parle del turisme, parle també (també) d’un entramat productiu menys depenent. En servicis, en capacitat innovadora, en qualitat, en cultura arrelada i propera, pròpia i distingible, en producció i reivindicacions d’inversió ben calculades i no fruit de la improvisació ad hoc i contingent.

Qui lidera això? Una burgesia i una entitat popular més clares i més ambicioses i ben formades. Els alacantins han de retrobar i definir (amb caràcters propis si se vol) què és ser valencià per a estes contrades. Hem de moblar un esperit del sud del país amb un camí propi i connectat i en sinergia amb el conjunt de la potència valenciana, reforçat i respalat en el conglomerat valencià en allò polític, social i econòmic.

No s’enganye ningú, la línia vital per a Alacant no passa per Abanilla, Mota del Cuervo o el barri de Salamanca de Madrid, no els devem res ni ens agermana res amb ells. En realitat, com a ciutat i àrea d’influència el nostre abast ni tan sols arriba a Dénia o Alcoi. L’Espanya central, la radial, la que marxa tota a una, està pràcticament morta en allò administratiu, econòmic, polític i de poder, encara que alguns com el PP-PSOE (ni més ni menys) la vullguen fer viva unes dècades més en allò sentimental i per poder tirar de les regnes de partit, hui Espanya és autonòmica, cruïlla d’influències i competitiva entre centres de poder; els valencians sabrem algun dia si en volem auto-dirigir el nostre. I respecte de les províncies són una farsa que mai va existir i que ja està podrint-se baix terra, les diputacions resten només com a consolats de màfies polítiques del pitjoret estil.

Alacant no pot arribar a tot, en té les forces i el carisma que en té. La recepta de més trellat és focalitzar en objectius actuals i ben concrets els nostres esforços. Una Alacant contra el cap i casal i contra el país porta les de perdre i ningú fora s’ho agrairà sinó amb les miquetes que tenim ara, que no donen més de sí. Cal conscienciar de tot açò als que dirigeixen. Alacant ha de ser la nova aliada de “València” en realitat del conjunt del territori valencià, ha de prendre la decisió de ser la seu conscient i conscienciada del sud; els lligams han d’establir-se forts, compromesos entre uns més al nord i ací uns altres al sud. Lligam financers, compatibilitat productiva i de projectes, construcció de l’arc mediterrani, infraestructures operatives de corredor, valencianització social i sentimental que ens reforce en nosaltres mateixos, comunicació oberta i ambiciosa en els centres autonòmics de decisió amb una visió conjuntada, vocacions a Europa, endogàmia per retindre interlocucions i cabdals dins del àmbit valencià i alacantí de decisions, redefinició ètica i estètica de l’espai urbà amb el gust propi dels millors temps, ambició de ciutat verda, senyorial i aclimatada en el sentiment de les més europees i no en este pati de darrere i provincià a on arriben els que no poden bambar per cap altre lloc de la península o dels suburbis anglesos. Hem de parir innovació, cultura arrelada, projectes que ens encaixen, diners que siguen, romanguen i es comprometan amb la nostra llar, noves classes socials, valors propis, construcció de país, des del país i per suposat d’ací, d’esta part del territori.

Els primers que han d’entendre açò són als que primer els ha d’interessar i han de crear el rent social que els permeta liderar una nova posició social, és a dir, aquells menys disposats i que ens han dut fins a este punt al llarg de la història: la burgesia local, els innovadors, els personatges locals, la sabia popular, el món íntim alacantí, els creadors d’opinió, els diners amb arrel pairal, els entrampats amb esta nau... però també a tots els demés. Hem de conscienciar d’un camí, del panorama, dels possibles guanys, dels avantatges, de la solidesa del projecte valencianista a Alacant, del paper a desenvolupar, de les dignitat que se poden recobrar, de les forces que se poden mesurar, i perquè no, juntament amb tot açò de la autenticitat i la cultura que ens pertany.



Valga esta reflexió com a punt d’eixida que desenvolupar entre tots.


Alacant, febrer de 2009