Tema 5.- Arrelar-nos en Alacant

Com fer possible un sentiment “alacantinista” dins del valencianisme, retratar els últims elements realment autòctons i populars que poden utilitzar-se i re-inventar-se per a fugir d’un “alicantinismo” cantonalista, barroer, esperpèntic, populatxero, subjugat a lo castellà i a l’espanyolisme més unitari i menys plural; com i per a on enganxar a elements de les classes mitjanes i professionals, com tornar a prestigiar la defensa de lo alacantí

Emili Rodríguez Bernabeu. (Metge cardiòleg, escriptor i assatgista)

Arrelar-nos en Alacant

La situació política al País Valencià, des de la Constitució Espanyola de 1978, ha canviat molt, però ha canviat poc la percepció que d'ells mateixos tenen els valencians. Hui, el valencians tenen encara una visió col•lectiva pareguda a la que tenien al segle XIX. Podríem afirmar que les llibertats polítiques que tenim van per davant de la nostra autoestima, i del coneixement objectiu de la nostra realitat. Fa falta, al meu parer, un treball de redreçament col•lectiu, de conscienciació, que puga frenar la descomposició definitiva dels valencians com a poble diferenciat. Tenim l'escola, però l'ensenyament topa amb la realitat del carrer, del dia a dia, amb un contrast de vegades dramàtic.

Enunciaré uns postulats per tal de reflexionar sobre un problema que desconcerta molts valencians. El problema fa referència a la Tradició. La tradició s'ha d'entendre ací com el conjunt de caràcters significatius heretats d'una agrupació humana determinada (llengua, cultura, història, folklore). La reflexió vol ser una aproximació a la situació alacantina i el seu redreçament. En dir alacantins, només em referisc als de la Ciutat d'Alacant. La Província d'Alacant se n'ix de la meua reflexió.

Primer postulat: la immensa majoria de valencians, parlen o no la seua llengua, se senten espanyols. Els alacantins també.

Segon postulat: la classe dominant valenciana ha abandonat la llengua fa més de dos segles. Aquest fet ha motivat en gran part del poble valencià el descrèdit de la tradició pròpia.

Tercer postulat: la tradició valenciana (cultura i llengua) és mantinguda pels valenciano-parlants majoritàriament.

Quart postulat: Ha existit una minoria visible erudita a la ciutat de València que ha tractat de mantenir el caliu de la tradició. A Alacant, esta minoria abasta només 3 ó 4 personalitats històriques.

Cinquè postulat: Després de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya, la classe dominant valenciana a Alacant és substituïda per forasters (castellans, italians, francesos i anglesos majoritàriament) que s'identifiquen amb el nou poder centralista castellà i desenrotllen sentiments hostils cap a València.

Sisè postulat: Des de fa 60 anys tot el País Valencià (i especialment Alacant) ha sofert una vertadera invasió de gent forastera que només han encertat integrar-se en les festes populars, i desconeixen la resta de la tradició valenciana.

Setè postulat: Existeixen molts valencians (també alacantins de la ciutat) que volen conservar la seua tradició sense ignorar la vida moderna contemporània (avenços tecnològics, eixamplament geogràfic, relacions, llengües franques).

El setè postulat planteja problemes de difícil solució quant a la conservació i a la promoció de la Tradició en haver valencians que es resignen a perdre-la, que volen perdre-la o que són hostils a ella (auto-odi). La conservació i la promoció són dues activitats estretament relacionades. Podem afirmar que sense promoció la conservació perilla. Per això, podem tractar ambdós problemes com un únic problema.

Conseqüència dels postulats enunciats adés, la nostra tradició ha estat devaluada, rebutjada i ignorada per gran part de la població d'Alacant, però, també, d'arreu del país. La singularitat del cas alacantí no és radicalment diferent a d'altres contrades de la Comunitat Valenciana.

El resultat de tot plegat és que la nostra tradició és invisible, devaluada i ruïnosa.

Per tant, podem reduir el problema a tres preguntes fonamentals:

- Com fer visible la nostra tradició?

- Com fer-la valuosa?

- Com restaurar un espai valencià comú per a alacantins i nouvinguts forasters?

En principi, la contestació a estes tres preguntes passa per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos: acceptar el que som i tractar de millorar la nostra situació.

Com fer visible la nostra tradició?

Hem de fer-la present socialment i familiarment només tenir la menor oportunitat:

Esment de la història, literatura culta o popular, folklore (festes, costums) i llengua.

A nivell familiar seria especialment oportú l'explicació lèxica del valencià, fins en famílies que no usen el valencià com a llengua vehicular. Reintroduir les rondalles alacantines, perdudes fa un parell de generacions, potser una de mesura molt satisfactòria en el sentit que apuntem.

Socialment, la llengua genuïna de la Ciutat d'Alacant és el valencià (o alacantí), com ho demostra l'Himne de la Ciutat i el de les Fogueres de Sant Joan. No obstant això, les autoritats municipals no han tingut interès en la seua promoció, i formen part de la problemàtica.

Com fer-la valuosa?

Primer.- Manifestar públicament i oportuna, sense complexos ni disculpes, signes de pertinença valenciana: origen, llengua, història.

Segon.- Manifestar en la nostra família la condició de valencià amb respecte i consideració. Allunyar-nos de posicionaments de menyspreu cap a la pròpia tradició, tan freqüent entre valencians (auto-odi), i no tancar-nos a la crítica constructiva.

En el cas de la llengua, la immigració ha estat la causa principal del seu retrocés, però, també el desprestigi l'ha sofert per causa de la classe dominant alacantina i de la sanció obertament hostil de les ideologies centralistes homogeneïtzadores en la Postguerra. Cal usar la llengua a la menor oportunitat. Les persones considerades cultes, en usar-la, milloren la valoració social de la llengua. També és important l'exhibició patrimonial: himnes, lèxic, repertoris rondallístics, llocs emblemàtics, connexions històriques, idiosincràsia política, itineraris, personatges, etc. La creació d'un grup interdisciplinari d'alta cultura, de caràcter clarament valencià, també podria significar una revaluació important. Vull recordar que el Dr. Rafael Martínez Morellà va plantejar un temps el retorn de la Societat Econòmica d'Amics del País que incidiria sobre l'autoestima col•lectiva dels valencians.

Com restaurar un espai valencià comú?

Manejar-nos en la societat i en la família amb tolerància i respecte, i tractar sempre de no crear reaccions hostils que només provocarien resistències a la restauració del nostre patrimoni. Crear adhesions. Hem de tenir també present que el castellà forma part del nostre patrimoni, que, fins i tot, encara que poc o gens estudiada, hi ha una dialectologia castellana característica de la Ciutat d'Alacant, que eixe castellà no és una llengua empobrida, que té el seu lèxic, la seua morfologia i sintaxi, els seus modismes, frases fetes, etc, equiparables o més rics que les valencianes pròpies.

He dit abans que els immigrants només han encertat integrar-se en les festes populars (fogueres i moros i cristians). Doncs bé, aquest pot ser un bon punt d'arrencada per introduir altres aspectes de la nostra tradició sense resistències importants.

I deixeu-me acabar amb una consigna cultural: una finalitat satisfactòria per als valencians actuals fóra parlar i escriure correctament el seu idioma.

Emili Rodríguez-Bernabeu