ALACANT, CIUTAT DE LLEGENDES (Recopilació llegendes Jornada 27 Març 2011)

LLEGENDA QUE DÓNA NOM A LA CIUTAT D’ALACANT

(Arturo Moreno, Alicante Vivo, 13 d’Abril 2007)

El nom d’Alacant prové d’una historia d’amor impossible amb final tràgic, com Romeo i Julieta, en el qual els pretendents no poden reflectir la seua passió.

En el cas de la ciutat d'Alacant, són Càntara i Aly, amants desgraciats on n'hi haja, que van tindre el tardà consol de vore fondits els seus noms per donar denominació a Alacant, el lloc que va ser testimoni del seu amor impossible.

Càntara era una musulmana filla del Califa de la ciutat (l'actual Alacant), i a més de la seua posició social, tenia al seu favor la seua bellesa sobrehumana, per la qual cosa no va ser estrany que dos jóvens musulmans s'enamoraren bojament d'ella. El Califa va decidir que un d'ells seria el marit per a la seua filla, però ... quin dels dos?

El Califa, davant el gran dilema que tenia, va prendre una decisió salomònica: els pretendents haurien de dur a terme una tasca concreta, i Al·là decidiria. Per tant, Almansor (l'altre pretendent) i Aly es van posar mans a l'obra. Almansor va haver d'anar a les Índies a portar rares espècies a la seua estimada, mentres que Aly es va comprometre davant del Califa a cavar una sèquia enorme i poder portar l’"aigua verda" a Alacant des de Tibi.

Diuen les cròniques que mentres Almansor anava ràpidament amb els seus vaixells a les Índies a portar espècies, Aly no es va prendre tan seriosament el seu treball: es va dedicar més a escriure poesies a la seua estimada i anar parlant d'ella per tot el món ... i Càntara es va enamorar d'ell bojament, sense esperar tan sols a vore finalitzada la seua tasca i la d’Almansor ...

Però l'elecció ja estava feta. Un dia va arribar Almansor a la costa d'Alacant amb els seus vaixells carregats d'espècies i el Califa, que era home de paraula, li va concedir la mà de la seua filla. Davant la situació, Aly desesperat, es va tirar al buit per un barranc (es diu que sobre aquest lloc es va construir alguns segles després el Pantà de Tibi). Càntara, sumida en la desgràcia, va decidir seguir els passos del seu amor, i es va tirar al mar des del cingle de Sant Julià, que des d’aleshores va vindre a cridar-se "el salt de la reina mora"

Diuen que el Califa va morir de tristesa, i que, sorprenentment, la seua efígie va aparéixer gravada a la muntanya Benacantil, constituint l’actual “Cara del Moro”. Explica la llegenda que la cort, impressionada pels fets, va decidir cridar a la ciutat "Aly-Càntara", d'on ve el nom actual "Alacant".

LLEGENDA DE LA PRINCESA ZAHARA I LA CARA DEL MORO

(Vicente San Juan)

També en relació a la “Cara del Moro” hi ha una altra llegenda que ens explica que en l'època de la dominació àrab governava Medina Laquant (l'Alacant musulmà) un príncep que era cruel amb els cristians i que només tenia una debilitat: la seua única i bella filla Zahara.

En una ocasió, durant una festa, la bella princesa es va retirar al pati d'armes de l'antiga fortalesa, farta dels afalacs i els melindros dels seus enamorats. Estant allí contemplant la mar una veu se li va aparéixer entre les negrors de la nit.

Era un jove cristià que li va declarar la seua ardent amor, ella va admirar la seua valentia i, commoguda per la seua empenta, li va previndre contra el perill de la seua estància al castell. I seduïda per l’enamorat cristià, el va ajudar a escapar per un passadís ocult i va tornar a la festa més bella i radiant que mai.

El seu pare, una vegada li va vore retornar a la festa, va tindre la idea d'oferir-la com a esposa al Sultà de Damasc.

I dia a dia, mentres el Príncep preparava la petició al Sultà la princesa anava desmillorant dia a dia a passos agegantats. L'alegria i l'amargor apareixien a la cara de Zahara alternativament de manera que la seua servent va decidir espiar-la fins que va adonar-se que Zahara es veia amb una persona que li feia senyals amb espillets als quals ella responia.

Un dia va vore com del passadís eixia el jove cristià que en una de les seues visites, deia a Zahara el seu nom, Ricardo de Oñate, un nom que impossibilitava l’amor entre els 2 ja que el seu pare era un dels nobles cristians que més aferrissadament lluitaven contra el Príncep. En aquest moment van decidir unir les seues vides i fugir perquè la seua única pàtria possible fóra el seu amor.

En vore la situació la servent va córrer a explicar-ho tot al príncep que, boig de ràbia en vore els seus plans destruïts per culpa d'un enemic cristià, va decidir esperar-lo en una de les seues incursions nocturnes per agarrar-lo i matar-lo com a espia.

Una vegada capturat el jove cristià com a presoner, la princesa va emmudir de dolor i la seua pell es va tornar cendrosa i sense brillantor el que va commoure el pare que va decidir fer una aposta amb ella. - "Si demà apareix la terra blanca et deixaré que et cases amb ell, i si no és així, morirà penjat de la torre més alta del castell" -

Davant d'aquesta terrible situació, ja que ella no havia vist nevar en la seua vida a Medina Laquant, no va poder dormir en tota la nit pregant pel milacre.

Davant l'estupor de tot el món el camp va despertar completament nevat del color de la flor de l'ametller, com mai abans s'havia vist. Quan va anar a dir-ho al seu pare, aquest, en la seua perfídia es va tornar blanc i va mirar cap a la torre més alta on penjava sense vida el cos inert del seu enamorat cristià, a qui ja havia llevat la vida. 

Ella va córrer cap al cadàver del seu enamorat ien una abraçada mortal es va precipitar amb el cos inert del jove cristià pel talús de la serra. El pare, desesperat davant la mort de la seua filla, es va precipitar després d'ella quedant destrossat per les figueres de pala a meitat del precipici.

I des de llavors la serra té la cara del malvat príncep, castigat eternament pel vent i el temps inclement.

LLEGENDA DEL PASSADÍS DEL BENACANTIL

(Història: Leandre Iborra - Dibuixos: Merxe Aznar)

Encara no fa molts anys, a Alacant hi havia una ermita, la del Raval Roig. Es trobava davant de la platja del Postiguet i dins de les muralles, al peu del Benacantil.

Una vesprada de primavera, a un grup de jóvens inquiets, passejant per la platja, els va cridar l'atenció que l'ermita havia estat derruïda.

Quan van pujar per tal de vore les obres, observaren que, al costat de l'ermita, havien caigut tres o quatre cases que estaven a les faldes del castell.

En una d'aquestes cases, al fons, a la paret que tocava la roca va aparéixer un forat a mitja alçada. Encara hi havia claredat i els obrers, després de dir-los que eren estudiants d'història, no van tindre problema per deixar-los fer una ullada des de fora.

El primer que els va cridar l'atenció al mirar pel forat era que hi havia aigua estancada; vam ficar un pal i comprovar que no hi havia massa, només quaranta o cinquanta centímetres. Després, allargant la visió tot el que van poder, van vore com estaven davant d'un túnel amb una alçada de metre i mig, una amplitud d'uns seixanta centímetres i que a uns cinc o sis metres des d'on miraven es feia més ample i girava a la esquerra, en direcció al castell.

De seguida, una barreja d'imaginació i d'il·lusió els va llançar a intentar ficar-s’hi i recórrer el passadís.

Ràpidament van tornar a casa i frenèticament buscaren entre els amics el que necessitàvem. Ja era de nit quan carregats amb botes d'aigua, llanternes, ciris i llumins, carbureros, cascs d'espeleologia i una brúixola van arribar a les obres del Raval Roig.

Els obrers ja no hi eren. El guarda de l'obra, en vore'ls tan preparats no volia deixar-los passar. Van haver de explicar-li que eren estudiants d'història i que només volien fer un cop d'ull al túnel, i que ja abans els havien deixat mirar. Per fi ho aconseguiren

La primera sensació va ser la tebior de l'aigua que els arribava pels genolls .. Després, en caminar, notaren que ho feien per un terreny fangós que els obligava a trepitjar amb precaució per por d’esvarar.

En examinar les parets van vore un cable de llum que anava per sobre i acabava en una bombeta allà on el túnel s'ampliava. També a un costat i a l'altre dels murs, i excavats a la roca, uns nínxols no massa grans amb cera desfeta i emmascarats pel fum els van fer entendre que aquesta part del passadís havia estat utilitzada pels habitants de la casa, segurament en temps de guerra i com a refugi, havent-la tapiada al final quan ja no feia paper.

Tota la vida s'ha transmès de pares a fills la certesa que el Castell del Benacantil està foradat per unes galeries i utilitzades pels moros en cas de dificultats, i per fugir-ne si fóra el cas.

Estan documentades tres eixides conegudes: una que donava als voltants de l’altre castell, el de Sant Ferran, la segona que conduïa a la platja, per la part del Cocó (enllà d'on els pescadors treien les barques ) i la tercera galeria baixava des d'una de les sales reials fins a la Mesquita Major, convertida pels cristians, després de la conquesta, a l'església de Santa Maria.

El passadís ara s'estrenyia, tenia uns quaranta-cinc centímetres d'ampli, en les parets encara s'observaven les marques deixades pels pics foradant la roca i el nivell de l'aigua només era d'uns quinze o vint centímetres.

Continuant la seua aventura, es toparen amb un mur que cobria tot el corredor. Les pedres estaven unides amb ciment, el que volia dir que no podia ser del temps dels moros, sinó molt més recent. Amb una picoleta, començaren a desfer la paret i de l'altra part un corrent d'aire fortíssima els va apagar la flama del carburer, obligant-los a utilitzar únicament les llanternes.

Aquell mur el devien haver construït els mateixos pobladors de la casa per evitar les corrents d'aire i les filtracions d'aigua de la serra.

El túnel continuava amb una certa inclinació, sempre cap amunt, i avançaren huit o deu metres més quan va aparéixer una sala una mica més alta.

Era una sala on el passadís que baixava des de la part alta del castell es feia més ample i es dividia en dos boques, una per on el grup d’exploradors van pujar i l'altra a la dreta, els aventurava la possibilitat de trobar-se amb l’eixida que havia d'anar fins la platja del Cocó on els Alcaids tenien sempre una barca preparada per si la necessitaven.

Van decidir explorar en primer lloc la de la dreta. L'entrada tenia únicament un metre d'alt, als pocs passos el nivell d'aigua havia augmentat a uns trenta-cinc o quaranta centímetres, avançaven amb molta precaució per tal de no entropessar amb algunes pedres que havien caigut. Pero després de recórrer al voltant de quinze metres es trovaren de nou que un gran mur els impedia avançar.

Van tornar a la sala i enfilar cap amunt per l’entrada de l’esquerra. Pujaven en rampes de deu o dotze metres, amb una lleugera inclinació, cada tram girava en un angle de quaranta-cinc graus i anava sempre cap amunt.

De sobte el passadís es va fer més alt i més ampli fins convertir-se en una escala del voltant dels 40 esglaons amb molta pendent. I pujant per l’escala, sense quasi alé, havien arribat a dalt del Castell, però una paret d'obra de nou els impedia l'entrada.

Esta vegada la paret estava presidida per una Calavera tallada en una de les pedres de dalt.

I intentaren tot tipus de maniobres perquè s'obrira la paret, colpejant pedra a pedra, però no va valdre de res. Intentaren també moure la Calavera, però no ho van aconseguir.

I quan van decidir tornar davant la impossibilitat de continuar l’aventura, quan estaven en l'últim esglaó, a un costat de la roca van vore una pedra amb uns punts que ressaltaven.

Els punts formaven dos tipus de creus i també hi havia un triangle de farciment. Alguns dels signes que envoltaven la pedra semblaven lletres àrabs, d'altres no es podien vore bé perquè estaven mig tapades per terra i fang.

Ràpidament els va vindre al cap la idea de que ben segurament la pedra estaria relacionada amb la Calavera. Van tornar a pujar els quaranta esglaons i amb nerviosisme i una mica de por descobriren que la calavera tenia un buit on encaixava perfectament la pedra. Una volta introduïda la pedra dins del buit de la Calavera van poder fer-la girar, i una llosa de la part baixa del mur es va moure, deixant a la vista un passadís d’entrada.

El passadís conduïa a una de les masmorres de tortura del Castell de Santa Bàrbara. Una Calavera semblant presidia la paret de la masmorra. La masmorra hauria d’estar a l’altura de la plaça de Felip II, enmig de la fortalesa.

Van tornar al passadís, van traure la pedra dels puntets i la llosa es va tancar.

En el camí de tornada, baixant de nou per l'escala i quan anaven a deixar de nou la pedra al seu lloc van descobrir en aquest lloc un tros de vidre trencat que sobresortia de la terra.

Excavaren una mica amb una navalla i poc a poc va aparéixer una botella de vidre opac i amb tonalitats blaves i daurades amb una part trencada. Dins hi havia un paper enrotllat. El van traure per la part trencada i lentament el desenrotllaren. No era un paper sinó un tros de pell d'ovella o de cabra, amb unes lletres escrites que semblaven àrabs i altres signes que no van poder entendre.

Amb molta precaució van tornar a plegar-lo i el posaren dins de la botella. Van deixar cada cosa al seu lloc i van tornar a l'obra del Raval Roig on el guarda i els companys que no havien entrat ja estaven preocupats.

L'endemà, al migdia ens presentem novament en les obres per tornar a entrar i fer un pla del passadís. Però l’entrada havia estat tapiada amb formigó.

Parlaren amb el Alcaide i li explicaren tota la història, però amb un somriure burleta ens va dir que tot això dels túnels secrets eren fantasies que la gent s'inventava, i que ell no havia trobat cap plànol on aparegueren passadissos.

LA LLEGENDA DE NICOLÁS PERIS

Alacant, en l’època dels àrabs anomenada Medina La-Quant, va ser conquerida per les tropes d'Alfons, Infant de Castella, que més endavant esdevindria Alfons X el Savi.

La data d'aquest primer esdeveniment va ser el 6 de Desembre de 1247, dia de Sant Nicolau, i la data d'un altre esdeveniment es produiria uns cinquanta anys més tard, quan Alacant passa de mans castellanes a mans aragoneses. Este últim esdeveniment també seria protagonitzat per un altre Nicolau, en este cas Nicolás (en castellà) Peris.

I així, a finals del segle XIII, amb Jaume II (nét de Jaume I) l'antiga Lucentum romana passa a mans aragoneses i, per decisió real, serà integrada en el Regne de València.

En aquells anys la "presa de la ciutat", d'aquesta o de qualsevol altra, es produïx quan la fortalesa és conquerida i arria la bandera del perdedor per elevar la del guanyador en el pal de la Torre de l'Homenatge.

I aquí és on va començar la llegenda ...

Explica la història que Nicolás Peris, alcaid i defensor del recinte, va morir defenent, oposant-se a la voluntat de rendre la plaça davant la Corona d’Aragó perquè va jurar fidelitat a la de Castella. Tan gran era la lleialtat d'aquest súbdit que, quan va caure la muralla, el senyor Nicolás va defendre, pedra a pedra, el seu honor.

Enmig d'aquesta baralla, va ferir el senyor Berenguer, amic de Jaume II, que veient que el seu senyor estava batent-se en duel amb el castellà, va intervindre donant suport al seu sobirà. Aquesta intervenció tindrà com a resultat la mort de Peris.

El seu cos va quedar estès sobre la freda pedra del sòl, amb la mà dreta empunyant la seva espasa i l'esquerra agafant, fortament, les claus de la fortalesa, negant, amb aquest fet, la rendició. Tan gran va ser la lleialtat de l'alcaid que van haver de tallar la monyica per poder llevar-li les claus. La resta del cos que va ser destrossat i lliurat als gossos, en compte de donar-li sepultura.

I una mà tallada aferrant unes claus és part de l'escut de la fortalesa de Santa Bàrbara, rememorant aquest fet i reconeguent la valentia de Peris.

Això és la història, o se suposa, i d'aquí naixeran diversos mites i llegendes.

La història també ens ha demostrat que la fortalesa de Santa Bàrbara sempre ha gaudit de fama d'inexpugnable. Alicante mai va ser conquerida, ni pels Anglesos en la guerra de successió ni per Napoleó quan va envair la Península Ibèrica (Alacant, Lisboa i Cadis són les úniques tres ciutats que es van salvar). Sembla que la maledicció de Peris i el reconeixement de lleialtat per part dels seus assassins, van servir per alguna cosa.

Una altra llegenda diu que, any rere any, el dia que aquest combat es va dur a terme, torna a succeir. Diuen que en aquesta data, de matinada (que és quan van succeir els fets), podem sentir cavalls, sorolls d'espases, injúries, crits ... tot el fragor de la batalla.

Però crec que serà la tercera llegenda la més romàntica: expliquen que quan hi ha perill per a Alacant, quan un invasor s'acosta, es pot sentir i vore el senyor Nicolás Peris, vestit com aquell trist dia, donant ordres al seu exèrcit per defendre la ciutat d’Alacant.

Diuen que aquest alcaide lleial i fidel, no només va jurar fidelitat al seu Rei, sinó també a la ciutat que tenia sota els seus peus.

Quan va jurar va dir: "la defendré amb la meua honor per sempre", i això és el que seguix fent, ja que la mort, com sempre passa en les llegendes, pot ser vençuda per la lleialtat, la fidelitat i l'honor.

LLEGENDES DE LA SANTA FAÇ

La devoció dels alacantins cap a la Santa Faç ve del 17 de març de 1489, data del primer milacre conegut. La Relíquia havia arribat a la Parròquia de Sant Joan a mans del Pare Mena, a qui a Roma li la va lliurar un Cardenal agraït per les atencions que Mena li va oferir durant una visita que aquell va fer a Alacant.

Pedro Mena la va dipositar en un cofre, juntament amb altres objectes de culte, pensant que es tractava d’allò que aparentava: un llenç de gasa de finíssim cotó en què es va pintar el rostre de Crist per realitzar amb ell un quadre. No obstant això, en cada ocasió en que obria el cofre per tal de traure aquests objectes, trobava el llenç a la part superior, i no en el fons, on sempre quedava.

Assabentats els veïns de tal prodigi, van sol·licitar traure el llenç en provessó de pregària per demanar la pluja en temps d'una llarga sequera. Caminant en direcció a l'Ermita dels Àngels, a l'altura del Barranc de Lloixa, el sacerdot que portava el llenç va sentir un gran pes, i una llàgrima va sorgir de l'ull dret del rostre pintat en el llenç.

Després del succés, es va decidir ajornar la Rogativa fins a la setmana següent. El 25 de març de 1489, tal multitud es va congregar a l'ermita dels Àngels (als voltants de la qual actualment es troba la Parròquia dels Àngels) que l'Eucaristia es va haver de celebrar a l'exterior. En el moment d'impartir la benedicció amb la Relíquia, Fra Benito de València, que la portava, es va elevar al costat del llenç del que es van estendre al cel tres imàtgens de la Santa Faç, moment en què una fina pluja posava fi a la sequera .

Des d’aleshores, el Monestir de la Santa Faç ha estat lloc de peregrinacions des de tots els confins, sent nombrosos els Reis i Caps d'Estat que han pregat en el Temple. La festivitat de la Santa Faç és a Alacant un esdeveniment anual del qual no es sostreu pràcticament cap dels seus veïns.

ALACANT, CIUTAT D'HISTORIA

EL TERRITORIO DE ALICANTE (ALGUNAS CONSTANTES HISTÓRICAS)

A la hora de caracterizar lo que somos los alicantinos, es importante hacer notar que desde tiempos prehistóricos nos ubicamos en una zona de contacto entre el área cultural levantino-mediterránea y el área cultural sud-mediterránea ( entre el Bronce Valenciano y la Cultura del Argar, por poner un ejemplo). Tal vez sonará más comprensible si caemos en la cuenta de que la Dama de Elche (cercana a nosotros) tiene una cara modelada con rasgos de tradición helénica (levantino-mediterránea) mientras que sus joyas revelan una clara inspiración fenicia (sud-mediterránea).

En tiempos medievales, con los que enlazamos de modo más directo, esta dualidad se expresa a través del prolongado contencioso entre las Coronas de Castilla y Aragón a la hora de reconquistar estas tierras del dominio islámico, poblarlas con sus respectivos efectivos poblacionales e integrarlas en su ámbito político.

¿Somos valencianos? (y por tanto catalano-aragoneses) ¿Somos murcianos? (y por tanto castellanos). En verdad, bastantes de nuestros conciudadanos estarían de acuerdo en que prácticamente no somos ni una cosa ni otra. Alicante Ciudad (y en general todo el sur de la provincia homónima) constituyen en cierto modo un territorio fronterizo que históricamente conformaba el Norte del Reino Taifa de Murcia y que, tras sucesivos forcejeos históricos que sería demasiado largo explicar con detalle ahora, acabó siendo integrada en el Reino de Valencia, bajo la forma relativamente diferenciadora de la llamada Governació d’Oriola.

Este territorio podríamos compararlo con una “Marca”, es decir, una avanzadilla de la etnia y lengua valencianas en territorio murciano. Como todas las Marcas, se ha terminado por con-figurar como un territorio altamente dinámico, por la mezcla cultural y el intercambio, asu-miendo características más cosmopolitas que el resto de la Comunitat Valenciana.

Punt de Debat Alacantí quiere preservar y desarrollar esos rasgos originales de nuestra historia y cultura, pero afirmando al mismo tiempo nuestra vinculación histórica y voluntariamente asumida, también hoy dia, a la Comunitat Valenciana.

Reseñamos como noticias importantes: la puesta en marcha del nuevo ascensor al Castillo de Santa Bárbara y la inauguración del Museo de la Ciudad (MUSA) en la segunda planta del mismo.

RELIGIÓN Y CONVIVENCIA INTERÉTNICA EN ALICANTE

Nos encontramos junto a los restos de la antigua Porta Ferrissa, uno de los torreones de la primera muralla de Alicante. Esta muralla albergaba la ciudad musulmana (Al-Lakant) aun-que en su exterior existían zonas pobladas y, notablemente, la Mezquita Menor (sobre la que se construyó la actual Concatedral de San Nicolás).

Al fondo tenemos la Iglesia de Santa María, construida sobre el solar de la Mezquita Mayor de Alicante.

Estos hechos pueden servirnos como pretexto para una reflexión sobre la forma en que convivieron las religiones y las etnias en el Alicante Medieval y del Antiguo Régimen, y por extensión en el Alicante actual.

La convivencia de las tres religiones en Alicante fue un hecho forzado, que no voluntaria-mente querido. Los miembros de cada religión miraban a los de los otros grupos con recelo, cuando no hostilidad, aunque la Corona garantizaba la existencia de las minorías religiosas.

Las minorías musulmana y judía llevaban señales identificativas y estaban prohibidos los matrimonios con los cristianos. Sin embargo, la Corona incentivaba el establecimiento de dichas minorías en Alicante por cuanto la pérdida de efectivos (a causa de las guerras y la emigración de los moros a Granada) ponía en peligro la actividad agrícola (mudéjares) y la comercial (judíos).

La minoría musulmana se ubicaba especialmente en las zonas rurales y tenía sus propias autoridades que juzgaban en base al Corán y la Sunna. No está documentado que los judíos (minoría especialmente reducida) estuvieran establecidos en el Raval Roig (en contraposi-ción a la creencia general). Es interesante que la actual mezquita se ubique en esta zona, tan vinculada a la Ciudad Medieval.

En el Alicante actual hay una Asociación que desarrolla una gran labor en pro del acercamiento y el diálogo entre las diversas tradiciones religiones: MIA (Mesa Interreligiosa de Alicante).

A destacar el buen clima de convivencia interétnico e interreligioso en el Alicante. Cerca de nosotros, el Colegio San Roque cuenta con la mayor cantidad de minorías religiosas y étnicas (más de 30) no registrándose incidente alguno entre ellas.

Lamentablemente, el Alicante Medieval y Moderno estuvo inserto en actividades corsarias (en esto era el segundo puerto, después de Valencia). El tráfico de esclavos fue una realidad habitual durante siglos en estas tierras.

Finalmente, hacer mención de que en el Edificio de La Asegurada (y la reciente ampliación que del mismo se ha hecho) que fue sede del Primer Instituto de Enseñanza Media de Alicante (entre otras funcionalidades…) se ha inaugurado hace pocos días el MACA (Museo de Arte Contemporáneo de Alicante) cuya base es la donación que Eusebio Sempere hizo a la Ciudad, de su colección artística particular.

APUNTES SOBRE LA CONCATEDRAL DE SAN NICOLÁS

San Nicolás es un templo concebido en línea con las propuestas de Reforma Católica emanadas del Concilio de Trento, aunque con un cierto desfase temporal (cosa que es habitual cuando ponemos en relación el arte de la Península Ibérica con el de otras zonas de Europa) ya que sus elementos principales datan de la primera mitad del siglo XVII. Podemos observar que, tanto en su interior como en el exterior, se trata de un espacio concebido con la máxima austeridad –aunque no exento de teatralidad, por cuanto se podría definir más como “escenario” que como un mero lugar de reunión o culto- .

Se trataba de crear un lugar donde pudiera caber una amplia congregación (nos encontra-mos en el mismísimo centro de la Ciudad en los siglos XVII-XVIII) y donde la belleza y majestuosidad de la Liturgia pudieran ser “experimentadas” (aunque no fuera fácil poder escuchar la lectura de las Sagradas Escrituras o incluso la misma predicación….). La majestuosa cúpula, de 45 metros de altura y el potente órgano se encargarían de subrayar la santidad del espacio circundante (recordemos que este templo fue construido sobre la pre-existente Mezquita Menor de Alicante).

Un elemento importante es la existencia de un Coro, dada su categoría de Colegiata entre 1600 y 1959, fecha en que es promovida al rango de Concatedral por el Papa Juan XXIII, lo cual suponía la existencia de un Cabildo, es decir de un clero altamente cualificado y organizado que se encargaba de diversas funciones, entre ellas la recitación diaria del Oficio Divino. Esto encajaba bien con las orientaciones moralizadoras de Trento en cuanto a las funciones y responsabilidades del clero. Cada uno de estos clérigos recibía el titulo de canónigo y a su cabeza se hallaba un Prior o Abad. La existencia de este Cabildo explica también que forman-do parte del conjunto hallemos un Claustro, concebido como lugar de recreo y meditación para los canónigos.

En el caso de S.Nicolás hay que citar al Abad Penalva, quien desarrolló una extraordinaria actividad en pro de los necesitados y de la ciudad de Alicante. De ahí que se le diera su nombre a la plaza donde se encuentra la actual entrada principal.

"Alacant, ciutat d'història i llegendes", la nostra aportació a les Jornades de la Ciutat 2011

Per segon any consecutiu, Punt de Debat Alacantí se suma a les Jornades de la Ciutat d'Alacant d'enguany, organitzades per la Plataforma d'Iniciatives Ciutadanes (PIC), que arriben ja a la seua cinquena edició i que tindran lloc entre el 25 de Març i el 9 d'Abril. Per a més informació, feu clic ací.

Esta vegada Punt de Debat Alacantí hi participarà amb el Passeig Temàtic "Alacant, ciutat d'història i llegendes", un recorregut urbà a peu que partirà a les 11 hores del Passeig de Ramiro i que, amb una durada estimada de 2 hores, repassarà diferents capítols de la història de la nostra ciutat al costat de monuments i indrets característics d'Alacant. El recorregut inclourà també la narració de llegendes d'Alacant que, entre la realitat i la ficció, aportaran a l'activitat una component mística de la Terreta, per a molts desconeguda.

Vos esperem el Diumenge 27 de Març a les 11 hores al Passeig Ramiro.

A la conclusió del recorregut, gaudirem d'un esmorçar típic amb productes d'Alacant.

UNA ROSCA DE REIS MOLT ESPECIAL

El divendres 2 de Gener de 2009 un grupet d’amics i contactes d’amics, tots nosaltres compromesos amb els interesos materials i espirituals del Poble Valencià, ens vam reunir a casa d’en Josep Lluis Mira, per tal de sentar les bases d’un possible projecte d’actuació conjunta a la Ciutat d’Alacant i a la seua Comarca, a més de compartir el dolç típic d’esta época de l’any.

Ens reunirem: Pep Martínez i Vicenta Ferrer, Joaquim Gonzàlez Caturla i Pilar Gonzàlez, Emili Rodríguez Bernabéu i la seua esposa Maria Virgília, Ferran de Rojas, Lluis Moreno i un servidor i la seua esposa: Josep Lluis Mira i Mila Martos. Ens acompanyava també ma mare: Magdalena Conca Sanchis. Un total d’onze persones congregades pel desig de servir el País que estimaven i encara estimen.

En aquesta reunió es va propossar que Ferran de Rojas el.laborara un document que fora una mena de ponencia inicial, per tal que el grup (i els nous contactes que s’hi afegiren) la pogueren debatre i posar en comú noves idées i propostes.

DES DEL PARC DE L'ERETA

Una molt bonica vista de la Basílica de Santa Maria, peça important en els nostres arrels.

El lloc des d'on la vaig fer és el Parc de l'Ereta: una de les millors realitzacions urbanístiques dels darrers anys.

“ENRIC VALOR, EL VALOR DE LES PARAULES”

El dijous 27 de gener es va inaugurar en la sala d'Exposicions CAM d’Alacant (Avgda. Ramon y Cajal, 5) l'exposició "Enric Valor, el valor de les paraules". Es tracta d’una exposició que compta amb el suport de l’AVL i, per descomptat, de l’obra social de la CAM. La finalitat és la commemoració del centenari de l’escriptor alacantí.
E. Valor va nàixer a Castella el 1911. Va aconseguir el títol de Mestre Mercantil per l’Escola de Comerç d’Alacant. Després, es dedicà a la fabricació del calcer.
Sobre la seua tasca literària, destaquem que va conrear tant les rondalles com la narrativa. “Vaig començar a escriure per l’amor a la literatura. L’amor a la narrativa i especialment a les novel•les”, li va dir a Rosa Serrano en una entrevista. La seua primera novel•la és L’ambició d’Aleix. A més, es tracta de la primera novel•la valenciana escrita després de la guerra. L’argument es el prototípic de la novel•la vuitcentista: la relació entre una dona casada i un jove. Tanta significació té l’espai, l’Aitana, que va afirmar E. Valor: “L’Aitana és el primer personatge de la novel•la”. De fet, podem parlar tant d’aquesta novel•la com de La idea de l’emigrant de “novel•les d’Aitana” (Espinós 1997). És amb aquesta primera novel•la, L’ambició de l’Aleix, on comença i es mantindrà en les darreres novel•les seues la importància del paisatge.
Sobre la segona novel•la, La idea de l’emigrant, és la narrativa on de forma més clara apareixen les restes de la literatura popular amb, per exemple, l’exactitud geogràfica. Aquest realisme descriptiu també caracteritza l’agricultura i la flora.
Per acabar amb la narrativa, comentem l’anomenat “Cicle de Cassana” amb les novel•les: Sense la terra promesa, Temps de batuda i Enllà de l’horitzó. Amb aquest cicle, E. Valor aconsegueix fer literatura el seu temps com ell només sabia fer-ne. Són a les dues últimes novel•les del cicle on es plasma amb realisme dades autobiogràfiques, des de la seua infància fins la seua maduresa.
Sobre la seua tasca com a gramàtic, subratllem que va participar en la composició del Diccionari català-valencià-balear, aportant el lèxic propi del valencià meridional. També va escriure Millorem el llenguatge, Curso de la lengua valenciana i Curso medio de gramática catalana referida especialmente al País Valenciano, obres que tenen la finalitat de fixar gramaticalment la llengua.
Finalment, i tal i com mostren les fotografies que hi adjuntem, l’exposició sobre E. Valor va mostrar-nos les seues pertinences i documents oficials: l’acta de naixement, els seus diplomes, la gavardina, el barret, el bastó, la màquina d’escriure, ...

Lluís Moreno

Alacant, ramblejant el desert de valencianisme

Comunicació aportada per l'autor en la presentació del col·lectiu
"Alacant.som" el dia 8 de febrer a la Seu de la UA

El que us contaré és una història molt semblant a la que podrien contar moltes famílies valencianes arreu del país. Ara bé, jo us contaré la que millor conec, la meua, centrada a la Ciutat d'Alacant. Poques ciutats han canviat tant, físicament i sociològicament, com Alacant. He de parlar d'Alacant i d'una matèria especialment sensible, la seua catalanitat. Ho he de dir així, perquè jo em vaig trobar amb València a través de la literatura catalana, en tensió entre la gent i el món que m'envoltava, i la projecció que sobre eixe món projectaven els llibres que estudiava.
Vaig nàixer el 1940. Durant la infantesa, fins als quinze anys, vaig aprendre a diferenciar dos mons diferents. Dos mons molt asimètrics en la meua percepció. Un s'expressava en castellà i dominava absolutament sobre l'altre, que s'expressava en valencià; o "alicantí", com volien ingènuament alguns denominar la nostra parla per separar-la del valencià general. Eixe "alicantí" era un dialecte del castellà en la creença general de l'entorn familiar i social on jo creixia, a pesar de la sorpresa que manifestaven els parlants en constatar les grans diferències lèxiques entre ambdues parles.
Fou al cinquè i sisè cursos de batxillerat que vaig prendre consciència de la vertadera significació del valencià. Estudiàvem la literatura catalana medieval dins un curs de literatura universal. Hi havia, a l'antologia de text, uns versos d'Ausiàs March... I el professor, don Domingo Carratalà Figueras, nebot de l' historiador alacantí Figueras Pacheco, un dels firmants de les Normes de Castelló de 1932, va demanar que un alumne de poble llegira els versos d'Ausiàs. Ho va fer un de Finestrat, que encara se'n recorda hui de l'anècdota. El fet relacionava perfectament, encara que d'alguna manera afrontara el meu company, el valencià que ell parlava amb el català medieval d'Ausiàs March... Però, a més, el llibre de text de literatura en què estudiàvem parlava de les llengües romàniques al món, i encloïa el valencià com una variant dialectal del català.
El fet no va passar inadvertit per a alguns de nosaltres. I ben prompte vam començar a parlar-ne. Ens vam proposar augmentar els nostres coneixements de valencià i aprofundir en la qüestió. Una llibreria de vell, que saldava les seues existències per tancament. a la Plaça de Correus, ens va fornir d'alguns textos catalans, concretament, edicions de finals del segle XIX: L'Atlàntida, Canigó, Pàtria i Caritat de Mossèn Cinto Verdaguer. Van ser els primers textos que vaig llegir, fora dels esmentats de les antologies de batxillerat, i dels esporàdics – molt dialectals – que apareixien als llibrets de fogueres. Al llibret de la foguera de Carolines Baixes, "No mos dormim", havia trobat un homenatge que retia el pintor Gastó Castelló a Eduard Irles, escriptor i bibliotecari d'Alacant. Era l'any de la mort de l'escriptor, 1954. Al llibret hi havia uns versos d'Irles que no estaven malament: "Barri de la Vila Vella, / ànima ardent d'Alacant, / cases morenes de sol / vestides de colors clars / que se'n pugen al Castell / per a mirar-se a la mar". Irles és l'autor del "Romanç del Bon Alacantí", que de vegades tornem a veure imprès als periòdics d'Alacant en festes.
El grup de batxillerat era format per Francesc Josep Cuartero Iborra, Antoni Seva Llinares i jo mateix. Érem tots tres fills d'Alacant, però només jo mancava d'arrels a la rodalia. El pare de Cuartero era català.
En encetar estudis universitaris a València ( Cuartero i jo) i a Barcelona (Seva), el grup rep una empenta. Fèlix de Vera Ferre formarà ben aviat part del grup. A més d'una clarificació ideològica propiciada pel contacte amb el grup valencianista de la Universitat i de l'Editorial Torre, els contactes valencians ens proveeixen de noms alacantins que treballen en la mateixa direcció que nosaltres, Vicent Gonzálvez Montoro i Eusebi Ferràndiz Sebastià. Prompte s'organitza una tertúlia literària a Alacant durant les vacances d'estudis, primer al "Gure Txoco" (un bar que feia cantó aleshores: carrer Espartero-Jaume Segarra), després al Bar Texas del carrer Sevilla, cantó a Sant Carles. I comencen, organitzats i impartits pel grup, els primers cursos de valencià a Alacant, primer al Club d'Amics de la Unesco, després al Centre Excursionista. El grup, sòlidament connectat amb València, només sofreix una reculada en acabar els estudis universitaris els primitius components. La dissolució és inevitable. Però és aleshores que comença el Centre d'Estudis Universitaris d'Alacant (1968), embrió de l'actual Universitat, que obrirà noves expectatives. Però el valencianisme alacantí durant molt de temps es nodrirà d'iniciatives personals, perquè les expectatives tarden a quallar.
El valencianisme, a Valencia i a Alacant, acaba articulant-se al voltant de la Universitat. I serà la Universitat el nucli d'irradiació principal a València i molt tardanament, i més dèbil, a Alacant. Des del punt de vista general, hi ha aplecs de joves a diversos pobles valencians (Llíria, Bocairent, El Puig, etc) i apareix el cantautor Raimon, avantguarda de la Nova Cançó. Raimon, mitjançant les seues composicions, farà que arribe als últims racons del País Valencià la petja d'un moviment valencianista actual que sintonitzava amb el temps que corria, ja que donava eixida a tota una problemàtica política i social que palpitava silenciosament sota l'immòbil hieratisme de la dictadura.
A València, dins o al voltant de la Universitat, són els grans personatges contemporanis de la nostra cultura, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Miquel Dolç, Emili Giralt, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor i Vives, entre altres. Són els qui forneixen d'arguments i de continguts el que hom comença a esmentar com a nacionalisme. El nucli intel•lectual format a València entre 1950 i 1980 farà possible, a l'època de la Transició i a la Democràcia, l'estructuració política del País Valencià, i la redacció d'un discret estatut d'autonomia, així com l'ensenyament del valencià a tots el nivells educatius.
Ara bé, el grup primitiu, encara que s'ha eixamplat notablement a l'època de la Transició Democràtica, no és sinó un grup de pressió política fort i orientat, la qual cosa li donà una influència més gran que la capacitat real d'acció que podia abastar. A més, l'empatia amb la gent era distant i elitista. Sense voler, la llengua esdevenia depurada i difícil per al poble. Amples sectors de la població no s'hi identificaren, i això va ser ben prompte aprofitat pels sectors polítics que veieren en el moviment valencianista un perill real desintegrador d'Espanya. Va ser fàcil mostrar el procés de restauració lingüístic encetat a tots els nivells com un procés d'absorció del País Valencià per part de Catalunya, com un moviment artificial de catalanització. I el pancatalanisme que professaren molts un objectiu a combatre, i una evidència d'allò que denunciaven. L'activitat frenètica dels grups i partits polítics centralitzadors fou ben evident durant la Transició, el govern d'UCD i les primeres legislatures socialistes. De tal manera, que prompte la idea dels Països Catalans havia entrat en via morta, i defensada només per moviments polítics molt restringits.
També, des d'un altre angle, s'identificà valencianisme i esquerra. La malaurada frase de Fuster de "el País Valencià serà d'esquerres o no serà", que emulava la del bisbe Josep Torras i Bages ("Catalunya serà cristiana o no serà"), donà motius per a identificar la defensa del valencià amb l'esquerra. I un país, com el País Valencià actual, on els qui parlen valencià pertanyen majoritàriament a estaments acomodats, la defensa del valencià identificada amb l'esquerra els allunyava d'aquesta problemàtica identitària.
De qualsevol manera, ningú no gosa ara fer de bell antuvi una política obertament hostil al valencià per por a l'avanç dels partits nacionalistes, com ara el Bloc. Tant el PP com el PSOE arriben a un equilibri en aquest punt, la qüestió resta empantanada, perquè retallar molt pot donar ales a la competència política nacionalista, i prendre iniciatives positives pot fer perillar la desitjada cohesió d'Espanya.
I, amb tot aquest estira i arronsa, el país resta perplex. Recordeu aquell magnífic assaig del malaguanyat Josep Vicent Marqués: País perplex. Va ser publicat el 1974, i encara estem igual. I, eixe dubte, eixa perplexitat, dóna espenta a les velles inèrcies del país: l'autoodi i la desvernacularització del territori. El valencià és contemplat encara avui com un llast per al desenvolupament personal (i això condueix a l'autoodi) i com una dificultat per conèixer millor la llengua dominant, el castellà (i això condueix a la desvernacularització). En el millor dels casos, és vist com un luxe que només pot permetre's a l'alta cultura. L'abandó de la transmissió familiar de la llengua no ha tocat fons encara.
La situació és molt complicada. La Ciutat de València ha fet la política adient per a ella i la seua àrea d'influència metropolitana. Una política que l'acosta a Madrid, que és on se prenen les decisions importants, on rau el poder real de l'Estat. Alacant i Castelló no tenen política pròpia, només aquella que deriva de la condició de província espanyola i, un poc, de la que deriva de formar part de la Comunitat Valenciana. És a dir, Alacant i Castelló son arrossegades per la inèrcia.
Les senyes d'identitat valenciana fan més problemàtica la relació amb Madrid, encara que, en certes circumstàncies, podrien funcionar com a força de pressió. De qualsevol manera, hui, els interessos econòmics que podrien acostar València a Catalunya o a Andalusia, com ara el corredor mediterrani, pesen menys que els interessos econòmics amb Madrid. O per dir-ho d'una altra manera, els poders fàctics valencians tenen bastant amb els seus actuals guanys i no volen aventures. També els interessos culturals de València amb Catalunya són políticament combatuts pels partits majoritaris, i discretament silenciats pels minoritaris per por a perdre clientela. A més, la divisió autonòmica ha blindat molts interessos polítics, econòmics i culturals que abans no podien incidir perquè no existien. Les diferències entre catalans, valencians i balears no són més grans ara que abans de les autonomies, però les relacions són més difícils. L'aïllament no és tan sols promogut per instancies institucionals, sinó per interessos econòmics particulars.


Després d'aquest panorama, cal preguntar: ¿quina és la nostra situació? ¿ens ha servit l'autonomia per a millorar?
Si fem apressadament una anàlisi del País Valencià actual trobem uns punts dèbils i un punts forts.


Punts forts:


- En primer lloc, de dalt a baix del nostre territori, el gentilici de valencià és acceptat per tothom, tant per al nom de la llengua com per a identificar la pertinença, fins i tot en territori de parla castellana.
- El segon punt fort podem centrar-lo en l'economia, factor dinàmic a tot el territori, tant pels elements industrials i agrícoles que la componen, com per la riquesa d'iniciatives que evidencia.


I els punts dèbils:


- Primer: falta d'una política vertebradora, d'integració autonòmica real, que comporte millora de vies de comunicació intercomarcal i reorientació econòmica. També el rellançament del patrimoni lingüístic a tots el nivells, no tan sols a l'ensenyament, sinó dins de la societat general.
- Segon: falta general d'autoestima entre els valencians. Aquest dèficit d'autoestima ve determinat per una història adversa, per la manca de models socials que la refermen (personalitats polítiques i socials que exerciren com a valencians) i per una política subtil que margina la valencianitat, principalment la llengua.


A més d'aquests punts estrictament valencians, hi ha d'altres, com ara la globalització de l'economia a nivell mundial. Globalització de l'economia que comporta en bona mesura la globalització de les comunicacions, entre les quals, l'existència de llengües franques juga un paper negatiu per a la conservació del català, que es pot arribar a contemplar, en faltar l'autoestima -- com és el cas dels valencians --, com un adorn inútil.
Vistes així les coses, tenim només el que podem tenir? I què tenim? Tenim:
- 1er. Un poble que, en bona part, encara parla valencià; però, majoritàriament, el parla sense preocupacions identitàries.
- 2on. Una infraestructura cultural valenciana formada fonamentalment per professors (universitaris, de secundària i de primària) que exerceix influència sobre el món de la cultura, però poc sobre la societat corrent. I eixa infraestructura cultural que tenim és molt menys potent que la infraestructura castellana al nostre país.
- 3er. Una política valenciana difusa per tot l'espectre polític majoritari (PP i PSOE), que de vegades es presenta com valencianista, però que, a la pràctica, no dóna importància al fet diferencial valencià i no el promociona. I que ha estat incapaç d'eliminar l'hostilitat agressiva pública que es manifesta sovint contra els parlants de la nostra llengua.
- 4t. Una literatura nombrosa i de qualitat – com mai – amb un nombre escàs de lectors.


Bé, el valencianisme és un moviment social jove, si comparem la seua aparició contemporània eficaç amb els segles d'inèrcia antivalenciana des de la batalla d'Almansa. Ha fet un creixement aritmètic, però no geomètric, i no s`ha expandit com calia esperar. Els valencians se senten espanyols, i això no fóra una dificultat per continuar sent valencians plenament si tingueren el nivell d'autoestima que pertoca per mantenir vius els signes propis d'identitat. El problema és si eixe moviment valencianista jove en expansió arribarà a temps numèricament per evitar l'esfondrament definitiu del País Valencià com a territori singular.
No sóc pessimista, però la situació és molt complicada. Alacant serà el que siga la resta del territori valencià. No hi ha una política diferent, ni per a la ciutat ni per a la província.




Emili Rodríguez-Bernabeu
Alacant, 8 de febrer de 2011.