Tema 5.- Arrelar-nos en Alacant

Com fer possible un sentiment “alacantinista” dins del valencianisme, retratar els últims elements realment autòctons i populars que poden utilitzar-se i re-inventar-se per a fugir d’un “alicantinismo” cantonalista, barroer, esperpèntic, populatxero, subjugat a lo castellà i a l’espanyolisme més unitari i menys plural; com i per a on enganxar a elements de les classes mitjanes i professionals, com tornar a prestigiar la defensa de lo alacantí

Emili Rodríguez Bernabeu. (Metge cardiòleg, escriptor i assatgista)

Arrelar-nos en Alacant

La situació política al País Valencià, des de la Constitució Espanyola de 1978, ha canviat molt, però ha canviat poc la percepció que d'ells mateixos tenen els valencians. Hui, el valencians tenen encara una visió col•lectiva pareguda a la que tenien al segle XIX. Podríem afirmar que les llibertats polítiques que tenim van per davant de la nostra autoestima, i del coneixement objectiu de la nostra realitat. Fa falta, al meu parer, un treball de redreçament col•lectiu, de conscienciació, que puga frenar la descomposició definitiva dels valencians com a poble diferenciat. Tenim l'escola, però l'ensenyament topa amb la realitat del carrer, del dia a dia, amb un contrast de vegades dramàtic.

Enunciaré uns postulats per tal de reflexionar sobre un problema que desconcerta molts valencians. El problema fa referència a la Tradició. La tradició s'ha d'entendre ací com el conjunt de caràcters significatius heretats d'una agrupació humana determinada (llengua, cultura, història, folklore). La reflexió vol ser una aproximació a la situació alacantina i el seu redreçament. En dir alacantins, només em referisc als de la Ciutat d'Alacant. La Província d'Alacant se n'ix de la meua reflexió.

Primer postulat: la immensa majoria de valencians, parlen o no la seua llengua, se senten espanyols. Els alacantins també.

Segon postulat: la classe dominant valenciana ha abandonat la llengua fa més de dos segles. Aquest fet ha motivat en gran part del poble valencià el descrèdit de la tradició pròpia.

Tercer postulat: la tradició valenciana (cultura i llengua) és mantinguda pels valenciano-parlants majoritàriament.

Quart postulat: Ha existit una minoria visible erudita a la ciutat de València que ha tractat de mantenir el caliu de la tradició. A Alacant, esta minoria abasta només 3 ó 4 personalitats històriques.

Cinquè postulat: Després de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya, la classe dominant valenciana a Alacant és substituïda per forasters (castellans, italians, francesos i anglesos majoritàriament) que s'identifiquen amb el nou poder centralista castellà i desenrotllen sentiments hostils cap a València.

Sisè postulat: Des de fa 60 anys tot el País Valencià (i especialment Alacant) ha sofert una vertadera invasió de gent forastera que només han encertat integrar-se en les festes populars, i desconeixen la resta de la tradició valenciana.

Setè postulat: Existeixen molts valencians (també alacantins de la ciutat) que volen conservar la seua tradició sense ignorar la vida moderna contemporània (avenços tecnològics, eixamplament geogràfic, relacions, llengües franques).

El setè postulat planteja problemes de difícil solució quant a la conservació i a la promoció de la Tradició en haver valencians que es resignen a perdre-la, que volen perdre-la o que són hostils a ella (auto-odi). La conservació i la promoció són dues activitats estretament relacionades. Podem afirmar que sense promoció la conservació perilla. Per això, podem tractar ambdós problemes com un únic problema.

Conseqüència dels postulats enunciats adés, la nostra tradició ha estat devaluada, rebutjada i ignorada per gran part de la població d'Alacant, però, també, d'arreu del país. La singularitat del cas alacantí no és radicalment diferent a d'altres contrades de la Comunitat Valenciana.

El resultat de tot plegat és que la nostra tradició és invisible, devaluada i ruïnosa.

Per tant, podem reduir el problema a tres preguntes fonamentals:

- Com fer visible la nostra tradició?

- Com fer-la valuosa?

- Com restaurar un espai valencià comú per a alacantins i nouvinguts forasters?

En principi, la contestació a estes tres preguntes passa per reconciliar-nos amb nosaltres mateixos: acceptar el que som i tractar de millorar la nostra situació.

Com fer visible la nostra tradició?

Hem de fer-la present socialment i familiarment només tenir la menor oportunitat:

Esment de la història, literatura culta o popular, folklore (festes, costums) i llengua.

A nivell familiar seria especialment oportú l'explicació lèxica del valencià, fins en famílies que no usen el valencià com a llengua vehicular. Reintroduir les rondalles alacantines, perdudes fa un parell de generacions, potser una de mesura molt satisfactòria en el sentit que apuntem.

Socialment, la llengua genuïna de la Ciutat d'Alacant és el valencià (o alacantí), com ho demostra l'Himne de la Ciutat i el de les Fogueres de Sant Joan. No obstant això, les autoritats municipals no han tingut interès en la seua promoció, i formen part de la problemàtica.

Com fer-la valuosa?

Primer.- Manifestar públicament i oportuna, sense complexos ni disculpes, signes de pertinença valenciana: origen, llengua, història.

Segon.- Manifestar en la nostra família la condició de valencià amb respecte i consideració. Allunyar-nos de posicionaments de menyspreu cap a la pròpia tradició, tan freqüent entre valencians (auto-odi), i no tancar-nos a la crítica constructiva.

En el cas de la llengua, la immigració ha estat la causa principal del seu retrocés, però, també el desprestigi l'ha sofert per causa de la classe dominant alacantina i de la sanció obertament hostil de les ideologies centralistes homogeneïtzadores en la Postguerra. Cal usar la llengua a la menor oportunitat. Les persones considerades cultes, en usar-la, milloren la valoració social de la llengua. També és important l'exhibició patrimonial: himnes, lèxic, repertoris rondallístics, llocs emblemàtics, connexions històriques, idiosincràsia política, itineraris, personatges, etc. La creació d'un grup interdisciplinari d'alta cultura, de caràcter clarament valencià, també podria significar una revaluació important. Vull recordar que el Dr. Rafael Martínez Morellà va plantejar un temps el retorn de la Societat Econòmica d'Amics del País que incidiria sobre l'autoestima col•lectiva dels valencians.

Com restaurar un espai valencià comú?

Manejar-nos en la societat i en la família amb tolerància i respecte, i tractar sempre de no crear reaccions hostils que només provocarien resistències a la restauració del nostre patrimoni. Crear adhesions. Hem de tenir també present que el castellà forma part del nostre patrimoni, que, fins i tot, encara que poc o gens estudiada, hi ha una dialectologia castellana característica de la Ciutat d'Alacant, que eixe castellà no és una llengua empobrida, que té el seu lèxic, la seua morfologia i sintaxi, els seus modismes, frases fetes, etc, equiparables o més rics que les valencianes pròpies.

He dit abans que els immigrants només han encertat integrar-se en les festes populars (fogueres i moros i cristians). Doncs bé, aquest pot ser un bon punt d'arrencada per introduir altres aspectes de la nostra tradició sense resistències importants.

I deixeu-me acabar amb una consigna cultural: una finalitat satisfactòria per als valencians actuals fóra parlar i escriure correctament el seu idioma.

Emili Rodríguez-Bernabeu

Noticia de Pàgina 26

Els hereus de l'himne oficial no permetran que es cante

dimarts, 19 de maig de 2009 12:42

La família Thous és la propietària legal de la lletra de l'himne oficial de la Comunitat Valenciana, que es va redactar arran de l'Exposició de 1909. L'Ajuntament de València i la Generalitat han utilitzat només el castellà en les invitacions i els programes dels actes amb què es commemorarà el centenari de l'Exposició per això la família ha prohibit que es puga cantar ni reproduir l'himne. En una carta que els hereus han enviat al president de la Generalitat i a l'alcaldessa de València els recorden que Maximilià Thous fou una persona preocupada pel valencià, l'ús i normalització, per això critiquen que les administracions públiques marginen la nostra llengua. Els familiars denuncien que la Generalitat i l'Ajuntament de València menyspreen el valencià «cada dia» però l'afer és encara «més grotesc» quan ocorre en un acte en què «suposadament es vol reafermar la nostra identitat».

Els Thous ja va protestar durant l'enregistrament de l'himne oficial que va tindre lloc el passat mes de desembre al Palau de les Arts i en el qual va participar Plácido Domingo. Si es manté aquesta prohibició, molt probablement no hi haurà lletra durant la interpretació de l'himne oficial que tindrà lloc al passeig de l'Albereda i en el qual participaran més de 2.000 músics.

Notícies relacionades

La partitura original de l'himne oficial torna a València

2009 músics interpretaran l'himne oficial en comemoració de l'Exposició del 1909

"III Jornadas de la Ciudad" - Alacant, 11 a 23 de Maig 2009

Punt de Debat Alacantí vol felicitar la Plataforma d'Iniciatives Ciutadanes d'Alacant per l'organització de les "III Jornadas de la Ciudad" que se celebren a la nostra ciutat entre l'11 i el 23 de Maig. Un completíssim i maratonià programa de vora la cinquantena d'activitats (reflexions, debats, trobades, visites i accions lúdiques), per a contribuir a la formació i configuració d'una opinió pública lliure i crítica.

Una vintena d'associacions com Alicante Vivo, Plataforma Comarcal por la Movilidad, Plataforma en Defensa del Puerto, Plataforma Salvem Fontcalent, i diverses associacions de veïns, entre d'altres, han col·laborat en l'organització de les Jornades, conformant un espai de trobada i diàleg per a la renovació de les formes de participació urbana.

Punt de Debat Alacantí vol animar-vos a que no desaprofiteu esta oportunitat de participació dins d'estes jornades organitzades per col·lectius que, des del seu prisma, també estimen la terreta com nosaltres, i que per tant mereixen tot el nostre recolzament i respecte.

Tot i que diversos membres de Punt de Debat Alacantí tenim previst assistir a diverses activitats de les Jornades, esperem poder sumar-nos d'una manera més activa i organitzativa a l'edició de l'any vinent, una volta el nostre Grup s'haja consolidat i compte amb més recursos i temps suficient per organitzar la nostra col·laboració.

Més informació: http://pic-alicante.blogspot.com/

Tema 1.- El Territori Geogràfic i Ecològic d'Alacant

La Comarca de l’Alacantí compren tradicionalment els termes municipals d’Alacant, Agost, Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan, Mutxamel, el Campello, Tibi, Xixona, la Torre de les Maçanes, Aigües i Busot. Cal plantejar la conveniència o no de mantindre en la comarca els municipis més interiors, perque alguns d’ells han optat per integrar-se en una Mancomunitat: la M. de la Bonaigüa (Tibi, Aigües, La Torre de les Maçanes, Sella i Relleu) en base a les seues característiques geogràfiques i econòmiques comunes. El debat conclou a falta d’un projecte de llei de comarcalització. En qualsevol cas, n’hi ha una pregunta més punyent: caldria crear un Area Metropolitana que integrara els municipis més propers a Alacant?

En principi, la resposta sembla que n’hauria de ser positiva...peró hi ha experiències pròximes...com l ‘intent de crear una Area Metropolitana a València-l’Horta, que van durar molt poc...per causa de la polarització política entre el Cap i Casal i el Cinturó aleshores Roig que l’envoltava...

L’Alacantí és una comarca relativament extensa i que reproduix, a xicoteta escala, la morfologia característica del nostre País: una línia de costa, més o menys accidentada (en el nostre cas, poc accidentada i generosament dotada d’extenses platges) tradicionalment abocada a les activitats pesqueres i portuàries; unes planes en progressiva elevació cap a l’interior, tradicionalment dedicades a una agricultura de secà o de regadiu, segons les zones...i finalment unes esquerpes muntanyes, origen de rierols o rambles, i que cap al sudoest van minvant d’altura, sent la seua utilització tradicional: el pasturatge, el conreu d’espart i l’obtenció de mel, llenya, etc.

La disarmonia i el desequilibri que caracteritzen en ocasions la dialèctica entre costa i interior al nostre territori, s’incrementen notablement a la nostra comarca.

A la línia de costa ens trobem amb la conjunció d’una molt elevada densitat de població (és la segona comarca més poblada i amb més densitat de població de la Comunitat, després de l’Horta...) i una fortíssima concentració d’habitatges i infraestructures (de les quals resten per finalitzar algunes molt significatives, com l’AVE: tant cap a Madrid com cap a València, Barcelona, etc; la Via Parc i les noves línies del TRAM). Tot això plegat comporta unes possibilitats importants de movilitat (imprescindible en una societat i economia modernes...) però també alguns problemes greus i, sobretot, un entorn dur que no afavorix com caldria la qualitat de vida dels habitants.

Per eixemple , es practicament impossible una continuitat en el caminar al llarg del nostre litoral, zona que per les seues condicions orogràfiques podria ser molt favorable, així com per la seua presumpta especialització turística. Cal reivindicar, doncs, una major continuïtat en els passejos litorals i l’adequació de carrils-bici.

Finalment, hauria de ser possible la simultaneitat i la sincronització d’infraestructures de transport a diverses velocitats, per fer possible alhora l’eficàcia econòmica i la qualitat de vida. Tots opinem que la movilitat hauria de ser un tema important dins del futur Plà General d’Ordenació Urbana de la Ciutat i de l’Area Metropolitana.

Els problemes a la zona intermèdia, on es situaven les antigues zones de cultiu (l’Horta d’Alacant...) és tant la seua desertització, com la urbanització i l’ocupació del terreny per infraestructures de comunicació. El deteriorament paissagístic és notable (ací no contem amb la sempre gratificant presència de la mar...) així com la pèrdua de terres de cultiu (que podríem necessitar el dia de demà) i la devaluació del nostre llegat històric (Pantà de Tibi, Torres de l’Horta, Sistema Tradicional de Regs..etc).

El debat es centra en l’adjudicació de la seua quota de responsabilitat (quant al deteriorament paissatgístic) bé al factor orogràfic-climàtic, quant a la intervenció antròpica. Es cert que l’orografia, l’edafologia i la dinàmica atmosfèrica condicionen una clima semiàrid a la nostra comarca..., però també és cert que la intervenció antròpica ha sigut també determinant d’una hiper-devastació que es fa evident al rogle que envolta Alacant. Es parlà de la deforestació, afavorida per la política de construcció naval al segle XVIII i, de mode més singularitzat a la nostra comarca, per l’existència d’una mina de cinabri a l’Alcoraia. No cal dir que, en èpoques molt més pròximes a nosaltres, la desertització ha continuat amb l’abandonament del cultiu de les terres de l’Horta d’Alacant, sacrificades a l’expansió urbanística i la multiplicació de les estructures de transport.

Quant a les propostes aportades pel ponent, es va sug.gerir la conveniència (o necessitat) que la Universitat es pronunciara sobre el tema i desenrollara una dinàmica d’investigació i treball sobre la desertització a la nostra comarca.

A la zona interior ocorre més bé el contrari. Ens trobem davant d’algunes de les zones menys poblades i economicament inactives del nostre País. Per efecte d’una urbs poc arrelada al seu hinterland, els municipis interiors són demograficament decadents i, encara que els seus atractius paissatgístics es troben en molt més millor estat que en la resta de la nostra comarca, la seua població jove no compta amb llocs de treball atractius, ni tan sols amb unes còmodes comunicacions.

El debat sobre el diagnòstic i les propostes per als municipis de l’interior, va aportar la idea de la restauració i revalorització d’alguns elements patrimonials, com el Preventori (a la Torre...) o el Balneari (a Aigües) que es podrien adaptar a les noves tendències socio-culturals, servint –per exemple- com a residències d’avis, instalacions de turisme rural, cases per a convivències, retirs, etc.

Un problema comú a les tres zones és la superposició sobre la població autòctona, d’una altra majoritària d’origen forani (... ) i que no ha vingut en moltes ocasions amb la humilitat de voler aprendre i adaptar-se, sino pel contrari amb actituds de “ordeno y mando” ( afavorides per l’ordre polític prevalent des del segle XVIII i que aplegà amb el franquisme a un punt de quasi no retorn.

Es un procés que, a més de produir una inevitable despersonalització i sustitució lingüística.....ha comportat també una pèrdua de referents mentals quant al paisatge percebut.

La població majoritària de la nostra comarca, òrfena de referents culturals, de fites simbòliques, no té una imatge mental del territori i per tant li manquen valors i raons per estimar-lo.

Pel contrari..., li és més fàcil percebre-lo com un objecte d’explotació. Heus ací una possible explicació al greu problema d’incivisme que caracteritza a una bona part dels actuals “alacantins”.

En el debat es va sug.gerir la conveniència de que determinats agents culturals (l’Ajuntament, les Associacions de Veïns, el Professorat de Valencià, o de Ciències Socials...) poguera recòrrer a tècniques d’Història Oral, aportant testimonis de gent major, de gent que tinga un protagonisme o una bona imatge (...) explicant al més joves, la ciutat viscuda i valorada..., aportant-los eixos elements històrics, pero també mítics.... que vestixen l’ànima d’una colectivitat humana, convertint-la en una comunitat pre-nacional.

Una darrera aportació al debat, assenyalà que ens situem davant d’un tema molt ample, amb una gran càrrega política, el qual fà que les possibles solucions hagen d’implantar-se des d’una posició de poder.

Josep Lluis Mira (Catedràtic de Geografia i Història; membre d'Units x València).

Tema 3.- El sentiment valencià i alacantí entre els jóvens

El sentiment valencià i alacantí entre els jóvens, no solament des d’una visió crítica, que és previsible, sinó també de les possibilitats de que hi haja estima i respecte per una part de la joventut alacantina cap a la llengua, cap a la Comunitat Valenciana, sense oblidar allò pròpiament Alacantí; d’allò bo i roí dels nacionalismes, dels sentiments més romàntics i protovalencianistes, etc

Quique Tébar (Enginyer de Telecomunicació, Enginyer Consultor de Projectes d’Energia Solar, Profesor Associat Universitat Miguel Hernández d’Elx)

Érem molt jovenets. Sí, dic “érem”. Parle d’una generació d’alacantins i alacantines que vam nàixer allà pels anys 70 i començament dels 80, entre la fi de la dictadura i l’albor de la democràcia.

Encara estàvem fent la desapareguda EGB quan sentíem a pares i professors dir-nos “Lerma y Císcar os quieren imponer el valenciano, os lo quieren meter con calzador”. Encara recorde una manifestació en contra de l’ensenyament del valencià a Alacant allà per 1984 que va acabar a l’Esplanada, organitzada entre d’altres per un grup de professors del meu Col·legi del qual, per cert, guarde grans records, si bé no tan bons de les classes de valencià. Actitud “a la defensiva” i autoritària per part dels professors, rebuig per part dels alumnes, i inclús moviments estudiantils amb propostes de vaga, per promoure la no assistència dels alumnes a classes de valencià, considerades “una pérdida de tiempo”.

Tot això, amb el centralisme i la tirania que des de València es practicava amb la terreta, la nostra terra. Sí, la nostra, perquè pense que abans de valencians som alacantins. Sentíem de xiquets grans veritats: “¡Valencia nos quita el puerto, y el aeropuerto, y no se llevan el Castillo porque no pueden ponerle ruedas!” Esta combinació d’ingredients era el brou de cultiu perfecte per als botiflers castellanistes, que fins i tot argumentaven amb fites històriques que quan millor han anat les coses per a la terreta ha sigut precissament quan València ha tingut menys control sobre nosaltres. Emili Rodríguez-Bernabeu ho resumix a la perfecció amb el seu llibre “Alacant contra València”.[1]

Hi ha hagut fins i tot dos entorns dins dels quals allà pels 80 i una miqueta també als 90 l’antivalencianisme castellanista ha trobat refugi i pedrera: l’Hèrcules i les Fogueres. “Puta Valencia, Alicante independencia”, se sentia amb freqüència al Rico Pérez i en la cremà, cada 24 de Juny per la nit. Per sort cada vegada este tipus de càntics és menys habitual, no així el clàssic de “Canal 9, Canal 9, Canal 9, ...” que encara continua vigent, precisament pel centralisme que encara es practica des de l’ens autonòmic.

València era l’enemic, el tirà que volia llevar-nos tot. I sí, alguna vegada ho va ser. I la generació dels nostres pares, botiflera en la seua majoria, els que van promoure, o al menys acceptar, que Alacant fóra exclusivament una ciutat de servicis, amb una forta vocació pel sector del turisme de sol i platges.[2] És a dir, que Alacant necessitaria molts cambrers i grums d’hotel però ... de crear empreses punteres i conrear un teixit professional especialitzat que assegure un futur de qualitat per a les generacions vinents, que s’encarreguen altres.


Anar un Diumenge de vesprada a l’estació de ferrocarril d’Alacant i contemplar el panorama és una experiència que recomane als polítics de la nostra ciutat; sobre tot als que governen. I també a aquells que els han votats. Cues de jóvens enginyers, metges, informàtics, ... jóvens professionals alacantins que han vingut a passar el cap de setmana a la terreta i han de tornar amb la cara llarga i deixant caure alguna llàgrima cap a la capital de Castella, aquella que els ha assegurat treball i futur, aquells que els ha negat la terra que els va vore nàixer i créixer, aquells que els polítics de la generació botiflera dels seus pares no va procurar-los, o al menys va consentir-ho amb el seu meninfotisme còmplice.

Quan direm “Ja en tenim prou” ? Quan es rebel·larà la generació que vol un altre Alacant ?
Quan fugirem del nostre meninfotisme, herència de la generació dels nostres pares ?
I quan trencarem el recel que encara tenim amb València i per extensió amb la resta de la nostra Comunitat-País-Nació-Regne, o com vullguen anomenar-la, per començar a vore en els nostres veïns uns bons aliats i companys de viatge ?

El problema és precissament eixe. Els jóvens alacantins encara veuen un context destructiu dins de tot allò que per a ells representa València, i no poden vore en València un aliat per canviar el futur gris i de mediocritat, de “turisme d’espardenya” que li espera a la terreta, idea de la qual, afortunadament, alguns comencem a donar-nos compte.

Tanmateix, la majoria dels alacantins han sigut educats per a vore el valencià com una llengua imposada, i no com la llengua tradicional de comunicació de la terreta, lligada a la nostra història i cultura, lluiten l’aprenentatge del “grau mitjà” només per intentar aconseguir una plaça de funcionari a la terreta, i només mostren certa simpatia pel valencià quan canten l’himne d’Alacant, la descolocada retronxa “a la llum de les Fogueres s’abaniquen les palmeres” i veien els capítols de la sèrie de dibuixos animats “Bola de Drac”, que encara que també era emesa per Canal 9, els agradaven més en la seua versió en català per TV3, recentment desapareguda a les comarques d’Alacant gràcies a l’aplicació de la doble moral d’un jutge, però bé, eixe és altre tema.

Els jóvens alacantins veuen en València una capital autonòmica llunyana, en distància i en sentiment. Ara bé, últimament li professen certa admiració: “Estuve pasando el fin de semana en Valencia y la verdad, es impresionante cómo la han dejado”, és comú sentir a jóvens alacantins no acostumats a viatjar massa sovint al Cap i Casal. I a poc a poc va desapareguent l’odi, convertint-se en una barreja d’admiració i enveja, tanmateix encara lluny d’esdevindre identitat, de vore un progrés de València com un progrés colateral i sinèrgic d’Alacant, i per extensió, de tota la pàtria valenciana.

I veuen als alacantins que parlem valencià i ens sentim valencians a Alacant, un 3% segons les últimes estadístiques d’ús de la llengua, com un grup marginal de persones estranyes i antinaturals, com “bichos raros” com es diria en castellà, com independentistes catalanistes i d’esquerres, que només ens agrada anar a contracorrent, tocar la dolçaina i el tabalet i organitzar manifestacions i revoltes.

POSSIBLES SOLUCIONS

Trobar solucions és complicat, si bé també és cert que les generacions més jóvens estan més adaptades a canvis i s’esforcen més per lluitar per ideals i tractar d’aconseguir objectius.

El binomi “lluitar per un futur millor per a la nostra terra i defendre el valencianisme a Alacant” és irrenunciable si de veritat volem l’ajuda i el recolzament dels nostres veïns de més enllà de les comarques properes de la nostra ciutat. L’actitud contrària només ens conduirà cada vegada més a l’aïllament de la resta del País i a la mediocritat.

Amabilitzar el discurs en valencià, trencar tabús com que sentir-se valencià o parlar valencià a Alacant no vol dir donar un xec en blanc al Cap i Casal, vol dir defendre la nostra identitat des de Vinaròs fins a Oriola i sentir la unitat del nostre poble, sentir com a nostres la cultura i les tradicions de tots els valencians, lluitar per la nostra vertebració, el nostre coneixement global del territori i els costums valencians i lluitar perquè cada vegada els ciutadans del nostre País siguem cada vegada més solidaris els uns amb els altres.

Cal saber fer complementaris el discurs alacantí i el discurs en clau valenciana. Un bon alacantí ha de ser a més d’alacantí, valencià. Valencià meridional, valencià perifèric, d’acord, amb particularitats, i que dins de la nostra pàtria, també sàpia defendre les particularitats i la personalitat alacantina, sense deixar-nos continuar xafant pel centralisme, però sempre des de l’estricta obediència valenciana.

Cal una ràdio alacantina i en valencià per als jóvens alacantins, amb la música que els agrada. Ja tenim “Sí Ràdio” i “Més Ràdio” però no són prou conegudes i no es promocionen a la terreta tot allò que es deuria, la primera no té capilaritat i la segona només promou la música “dance”. Eixa ràdio podria ser l’emissora municipal d’Alacant, a la qual té dret com a municipi i encara no l’ha exercit[3]. Però per favor, que eixa ràdio mai no es “ghettitze”, és a dir, que no es convertisca en un pamflet nacionalista sinò que siga una ràdio plural i respectuosa, amb una imatge amable i propera amb el jove alacantí castellanoparlant, fill de murcians o manxecs, però que segur que és herculà i viu les Fogueres i la Santa Faç. Que puga vore en eixa ràdio un vincle amb allò que li agrada i allò que sent com a seu perquè se sent alacantí, encara que no siga per part de pares sinó per sí mateix.

I igual que dic amb la ràdio, per què no un pub al barri a on el DJ dedique les cançons en valencià, la decoració tinga motius de la terreta i convide a despertar el sentiment afectiu per la terreta als jóvens alacantins i visitants? I que l’última cançó abans de tancar el pub siga l’himne d’Alacant o “Bola de Drac”? Estem parlant d’un pub de marxa i no d’un acte oficial, tots estos recursos tenen cabuda. I d’igual manera que hi ha un “Centro 14” pot haver un espai d’oci alacantí d’estes característiques, per què no?

Per què no es crea una plataforma, per exemple anomenada "Queda't a Alacant", que lluite per la creació d’un teixit laboral especialitzat a partir de l’auto-ocupació, en col·laboració amb l’Impiva pero amb molta més capilaritat? I que a més tinga una tasca addicional de crear en els jóvens alacantins el sentiment de voler esdevindre emprenedors, complementari amb el de lluitar per un Alacant millor, que els done garantia d’èxit i autorrealització personal i professional?

Més coses, cal trencar el tòpic “herculà = antivalencianista”[4] del qual encara queden residus, cal negociar amb l’Hèrcules que hi haja una alternança castellà-valencià en la megafonia del Rico Pérez, i que cada 2 partits s’anuncien les alineacions i els canvis dels jugadors en valencià. Que els herculans de Sant Vicent, de La Vila o de Santa Pola, i eixe 3% de capitalins se sentisquen orgullosos de vore que el club dels seus amors també parla la seua llengua, la que el seu poble no va perdre com sí va perdre fins a la pràctica extinció la seua capital provincial.

Cal trencar el tòpic "sentir-se valencià a Alacant vol dir ser catalanista i d'esquerres", cal convocar una manifestació desdemonitzadora i trenca-tòpics que reivindique amb un discurs extremadament amable la identitat valenciana d’Alacant, però per favor que no esdevinga un nou 25 d’Abril, ni estiga plena de reivindicacions extremistes i independentistes i només amb quatribarrades estelades que tanta por fan per estes terres. Vull senyeres, alguna quatribarrada neutra però caldrà que hi haja moltes blanc-i-blaves, les que creen vincle amb el context, i moltes cares amables conegudes del món social alacantí, líders d’opinió, alacantins vinculats a la festa, a la música i a la cultura. Ambaixadors d’Alacant molt més enllà de les nostres fronteres. El món herculà i fogueril, entre d’altres, serien uns excel·lents companys de viatge per a trencar tòpics. I sobretot és imprescindible que esta manifestació mai puga crear un efecte contrari a aquell que es pretén.

Cal crear unes sigles politiques alacantines amables amb la població i properes a esta, que tinga garanties d’èxit en les eleccions municipals i autonòmiques de 2011, que trenque el bipartidisme que tant de mal ens farà. Cal crear un tercer espai dins del qual ens puguem situar tots aquells que trobem moltíssim a faltar dins de roses i gavines. Les marques “Bloc Nacionalista Valencià”, “Units per Valéncia” o “Esquerra Republicana del País Valencià” sonen massa demolidores, tenen una imatge encara demonitzada a la terreta. Encara queden molts recels i molta por, el ventall polític a Alacant encara no està normalitzat. És prompte encara, cal una coalició per a concórrer-hi amb un nom més alacantí i més amable, eixe és el camí.

Un camí complicat, però cal començar a caminar-lo perquè crec que combregareu amb mi quan vos diga que vull un Alacant que exercisca de veritat com a capital de les terres del sud del País Valencià, de la qual se sentisquen orgullosos els nostres veïns, d’una manera especial els de les comarques més perifèriques d’Alacant, aquells que viuen a indrets on la majoria d’alacantins capitalins no han anat mai, ni tan sols saben que existixen, i que veuen a Alacant com una ciutat llunyana i botiflera. Sí, ho sent per tots aquells que sé que no combregueu amb mi, i sé que sou molts, em sent provincialista perquè cal compatibilitzar els discursos i en este moment la supressió provincial pot crear moltíssima confusió a la ciutat d’Alacant i donar ales de nou als castellanistes, amb la qual cosa encara ho tindríem molt més difícil.

Vull que se sentisquen orgullosos de ser alacantins, i inmediatament després valencians, a Els Poblets, a La Encina i a Pilar de la Horadada. Potser siguen dècades, i potser no s’aconseguisca mai, però també es reien fa 15 anys dels primers que portaven un telèfon mòbil i dels que creien en Internet com una xàrcia global de comunicació.

Queda moltíssima faena per fer, i cal treballar de valent, però el discurs està ben clar. Trencar tòpics i tabús, i construir Alacant, somniar un altre Alacant i un altre País Valencià. Passar pàgina i oblidar històries passades que només ens serviran per a perdre temps i continuar amb discussions estèrils que no conduïxen a res. Esdevindre una nova generació d’alacantins i alacantines que volem eliminar residus i continuar construint una pàtria valenciana justa i solidària, dins de la qual la terreta tinga el paper que li correspon, aquell que l’eficaç coalició constituïda per la tirania centralista del Cap i Casal als 80 i el castellanisme antivalencianista per part de la immigració més barroera, sense oblidar la complicitat del meninfotisme de la generació dels nostres pares es va encarregar de diluir, creant confusió, odi i autoengany.

Gràcies per haver tingut la paciència de llegir-ho tot.
Quique Tébar

[1] “La trajectòria històrica de la ciutat d’Alacant oposa els seus interessos als de la ciutat de València. Alacant jugarà a fons l’avantatge d’ésser perifèria i de sentir-se cobejada pel poder castellà i dels catalans. Jaume II confirmà de seguida tots els privilegis castellans a la vila d’Alacant. Alacant aprenia lentament els avantatges d’entendre’s directament amb la cúspide del poder. La Guerra de la Unió donarà ocasió a Alacant d’alinear-se amb el rei i contra la Unió. I Pere el Cerimoniós li atorgarà nombrosos privilegis. D’aquesta manera, Alacant aconsegueix una nova empenta de creixement a costa de la ciutat de València. [...] La Guerra de Successió acabà amb el Regne de València i va donar l’oportunitat a Alacant de desenvolupar-se a lloure. L’enfrontament amb València fou altament productiu altra vegada: el 1785, Alacant aconsegueix el seu Consolat de mar propi, independent del de València, a pesar de l’aferrissada oposició d’aquesta, i , abans, l’autorització per a comerciar amb Amèrica (1778).” Rodríguez Bernabeu, Emili: “Alacant contra València”, CURIAL – Barcelona, 1994[2] “Alacant ha estat declarada darrerament “ciudad de servicios”, una de les conclusions del Cinqué Centenari. Ha estat una declaració oficial, davant el fracàs històric de la industrialització ciutadana.” Rodríguez Bernabeu, Emili: “Alacant contra València”, CURIAL – Barcelona, 1994

[3] L’emissora municipal de la ciutat d’Elx existix des de fa un bon grapat d’anys i se’n diu “Ràdio Jove Elx”, fa programació per als jóvens il·licitans i emet pel 107.5 de la FM. Per què no una “Ràdio Jove Alacant” seguint eixe exemple?

[4] Lògicament, el concepte “antivalencianista” fa al·lusió al sentiment secesionista i de separació d’Alacant de la resta del País Valencià, i no a la rivalitat amb el València CF, que és ben diferent.

DINÀMICA DE TREBALL

Benvolguts amics: en primer lloc recordar-vos el sentit i la intenció que llau darrere del conjunt de temes que hem proposat com a primera tanda de treball del nostre grup de reflexió, un sentit crític però sobretot constructiu, amb afany de respostes i proposicions novelles més que no el simple clam i denúncia. També que esta faena es va acordar no havia de quedar de portes en dins, sinó abocar-se en negre sobre blanc, primer al web, després de manera que puga ser reconeguda com una altra manera de pensar Alacant pragmàtica però amb ideals i que es faça arribar a on estimem convenient entre tots si escau.

En segon lloc i no menys important una qüestió logística. Fets els temes, distribuïts els primers torns de treballs, ens hem adonat que no és tasca per carregar en els muscles de ningú de manera precipitada, ja que si hi tractem tots els temes alhora i els debatem podríem estar tres dies seguits tancats a la mateixa cambra. És més intel·ligent, més calm, més honrat per a no desfallir en un esforç precipitat que difícilment podríem ordenar i posar en escrits que fem un calendari d'exposicions per temes en la mateixa tònica tranquil·la que hem tingut fins ara, en reunions successives i amb un orde que respon a fer-los variats i a qüestions internes. Així, per tant, en lloc de la data que havíem marcat general en el mail anterior, us emplacem amb el següent calendari de treball més espaiat i seré i us demane disculpes si us he fet desficiar-vos amb una primera idea de reunió més immediata i densa.


DINÀMICA DE TREBALL QUE PROPOSEM

Es tractaria de celebrar una sèrie de reunions en les que, mensualment, dos dels membres del Punt de Debat aportaren unes comunicacions de la extensió que entenga cada un, en les que es donara una panoràmica sobre un tema concret, dades, línies reflexió i conclusió.

Prèviament, estes comunicacions s’enviarien per correu electrònic als membres, amb l’especificació d’uns punts de debat.

En la reunió, cada “ponent” presentaria el seu tema durant un temps de 30-20 minuts i, a continuació, es tindria un debat obert per altres 20-30 minuts. Donat que en cada reunió es presentarien dos o tres temes, la duració estimada seria d’unes 2 hores (caldria potser afegir 30 minuts per a presentacions, comiats, etc). Pensem que un dia adient podrien ser els divendres o diumenges.

Hem pensat la següent distribució de temes i “ponents”

1.- El territori geogràfic i ecològic d’Alacant, característiques actuals, amenaces, potencialitats, atractius paisatgístics, possibles millores. Estètica de la ciutat, patrimoni, zones verdes, model de ciutat, com donar una originalitat i un valor propi de nou a la ciutat, amb quins trets particulars o generals

Josep Lluis Mira (Catedràtic de Geografia i Història) PONÈNCIA CELEBRADA

2.- El valencià en l’escola en l’àrea d’Alacant; què fa falta per a que el valencià puga ser estimat i benvolgut pels alumnes des de l’ensenyament, per què falla la connexió entre allò que s’estudia i allò que es respecta i estima, ja no solament per causes externes sinó també internes; per què al valencià com a eina vehicular no va unit una formació valorativa de lo valencià més enllà de lo lingüístic

Ramon Pastor (escriptor i professor d'ensenyament) PONÈNCIA CELEBRADA

3.- El sentiment valencià i alacantí entre els jóvens, no solament des d’una visió crítica, que és previsible, sinó també de les possibilitats que n’hi haja estima i respecte per una part de la joventut alacantina cap a la llengua, cap a la Comunitat Valenciana, sense oblidar allò pròpiament Alacantí; d'allò bo i roí dels nacionalismes, dels sentiments més romàntics i protovalencianistes, etc

Quique Tébar (enginyer de telecomunicació, prof. associat umh-universitat d’Elx, treballa al camp d’energia solar) PONÈNCIA CELEBRADA

4.- Les organitzacions socials a Alacant, el seu anti o pro valencianisme-alacantinisme, la sensibilitat associativa dels alacantins, els valors genèrics que enllumenen a estes organitzacions de caire social, comercial, cultural, generalitzant. La pobresa i el desarrelament dels immigrants respecte de la nostra terra, possibilitats, idees en este sentit, en què se podria incidir, com valencianitzar i fer nostrada una resposta social contra la situació social i l’exclusió, com entendre i fer aliat a l’immigrant i l’estranger

Manuel V. Gascó i Pilar Gonzàlez (enginyer, professor associat UMH-universitat d’Elx, ex-director d’Iberdrola, col·laborador actiu del centre Loiola. P.G. professora, col·laboradora activa del centre Loiola)
PONÈNCIA CELEBRADA

5.- Com fer possible un sentiment “alacantinista” dins del valencianisme, retratar els últims elements realment autòctons i populars que poden utilitzar-se i re-inventar-se per a fugir d’un “alicantinismo” cantonalista, barroer, esperpèntic, populatxero, subjugat a lo castellà i a l’espanyolisme més unitari i menys plural; com i per a on enganxar a elements de les classes mitjanes i professionals, com tornar a prestigiar la defensa de lo alacantí

Emili Rodríguez Bernabeu. (Metge cardiòleg, escriptor i assatgista ) PONÈNCIA CELEBRADA

6.- Alacant des del punt de vista estratègic dins del conjunt valencià, la pervivència o no d’Alacant com a centre provincial, la relació d’Alacant amb la resta del territori valencià, la posició que guardar amb el cap i casal, la seua ubicació i paper dins de l’entramat autonòmic, la seua connexió immaterial i anímica amb la resta de l’Estat, el seu paper per al futur com a segona població del país, reptes i objectius

Ferran de Rojas Parets (professor de Dret Administratiu de la umh-Universitat d’Elx, escriptor) PONÈNCIA CELEBRADA

7.- L’imaginari possible alacantí, la mítica, la mística, el paisatge, les arrels màgiques, populars, com retrobar-les, promocionar-les, exaltar-les, fer-les atractives, de quina manera utilitzar-les com eines de re-valencianització, com arrelar una escenografia, costums, llegendes i records prestigiades i que connecten subconscientment amb el nacionalisme, des d’allò local fins a lo propi del conjunt del país

Ponent per determinar

8.- La Història en la ciutat d'Alacant, anàlisi; la personalitat i la imbricació valenciana d'Alacant en el Regne valencià i posteriorment en el país, les condiciones contemporànies que condicionen l'esdevindre i personalitat actual de la ciutat i el seu hinterland.

Ponent per determinar

9.- Com són les plataformes i els moviments alternatius al PPSOE en les eleccions, quants resultats trauen, com és el seu esdevenir electoral al llarg del temps, quines mancances pateixen, què hi hagué d’alacantí i valencià (no només en allò lingüístic sino com a sensibilitat) en els xicotets partits i grups presentats a les municipals

Lluis Moreno (Estudiant de Filologia a la UA). PONÈNCIA CELEBRADA

10.- Personalitat popular alacantina, personatges, icones, barris i festes com a darrers llocs de l’anima alacantina. La història de l’alacantinisme i el valencianisme a la Transició Democràtica.

Ponent per determinar

11.-. L’Ajuntament que ens governa: qui és qui….sensibilitat valencianista, alacantinista, espanyolista des de la instancia municipal al llarg de la història. Estat de la ciutadania a Alacant; la percepció social dels problemes i la capacitat de reacció popular.

Ponent per determinar

12.- La personalitat de la comarca de l’Alacantí en l’actualitat. Es dissol l’Alacantí en la immigració castellana i estrangera al mateix ritme que la ciutat d’Alacant? N’hi ha una reacció de reafirmació local front a la despersonalització?. En què s’assembla el sentiment i la percepció de la ciutat respecte de la comarca, en què es diferencia. L’arrelament lingüístic del valencià en la comarca. El sentiment de pertinença al país, regne o comunitat dels valencians en les poblacions de la comarca.

Fabian López i Coloma (Enginyer de Telecomunicació i Professor de Batxillerat a Sant Vicent del Raspeig. Natural de Xixona i resident a Sant Joan d'Alacant.)
PONÈNCIA CELEBRADA

13.- L’estat ecològic d’Alacant en general. Zones verdes, carència. Un possible disseny de la ciutat més europeu i alhora més mediterrani, una reconciliació amb el passat, amb el carácter originari de la ciutat. Zones peatonals, qualitat de vida. Un simbolisme alacantí i valencià que es puga fer present en la ciutat.

Iñaki Malluguiza (farmacèutic i col·laborador d’associacions cíviques)

LES TROBADES ANIRAN CONVOCANT-SE AMB SUFICIENT ANTELACIÓ.

OBSERVACIONS IMPORTANTS: en cada reunió caldrà que n’hi haja un membre que assumira la responsabilitat de fer un resum fins i tot si vos pareix correcte amb alguna gravació de suport. Este rol es pot fer per torns.

Es preveu que una vegada debatut cada tema reste alguna forma d’escrit de conclusió, fins i tot amb l’addenda d’una possible esmena particular. La idea que es va plantejar la darrera reunió era que tot açò puguera ser inclòs en una web i posteriorment acordar unànimement comunicar-ho a la societat o a alguns actors socials, empresarials, polítics, etc., que s’acorden per tots.

Ara, caldria que els diversos “ponents” es posaren en contacte amb nosaltres, per tal de suggerir alguna esmena al calendari definitiu o la temàtica que els correspon.

Vos preguem que ens digau si n’hi ha alguna preferència d’horari, dia de reunió, etc. També si voleu alterar el vostre perfil públic


Ferran de Rojas // Josep Lluis Mira

D’ALACANTINISME

El valencianisme no pot ser sinó un corpus ideològic ambiciós, complex i ben entramat, per suposat això no lleva que siga clar i que responga a les realitats primigènies més locals i íntimes, que pel comú es circumscriuen al àmbit més proper i sentimental de les persones: les tradicions conegudes, la llar, la terra que ens envolta, les experiències. Així i tot hem de buscar crear un univers coherent, nostrat, global alhora que particular; al cap i a la fi es tracta d’explicar i oferir-li a la nostra gent una manera de poder estar al món amb altes mires però amb arrelament.

El pensament espanyolista ha ofert als valencians una manera d’estar al món i a casa, i és veritat que ho ha fet amb una major complexitat del que sembla, aprofitant i assimilant mitjançant transformacions tot allò que podríem dir particularismes i sensibilitats regionals i locals, adequant-les i subordinant-les de manera indirecta primer i només després descarada a una manera uniformitzada de concebre un país variat però fortament provincià, sucursalista i a on al final preval una única concepció legítima de ser espanyol a la manera de Castella.

Fins al moment, el valencianisme ha viscut en una important simplificació del què vol dir ser valencià, també en allò local. És veritat que s’ha patit un centralisme valencià (en allò que ens interessa diríem millor valencianista parlant de política i cultura) però este no ha consistit en que el cap i casal haja assumit una atenció forta i de capitalitat cultural, política, ni econòmica, posició que vullc remarcar és necessària per a poder enllestir una organització vertebrada i modernament competitiva del país, sinó que es fa palesa més bé en que el valencianisme no ha sabut inculturitzar-se i adequar-se a les realitats i particularismes de certes comarques i poblacions amb trets característics destacats i especialment sentits en determinades zones singulars del nostre territori com és esta.

A Alacant -i quan parle d’Alacant s’ha d’entendre una realitat difusa, que abasta no només la ciutat, sinó una àrea d’influència entorn a la mateixa població que arriba fins La Vila Joiosa pel nord, Elx pel sud (amb la seua personalitat local i projecció interna) fins més o menys la part de les Valls del Vinalopó, enllà per Novelda- ací el valencianisme ni ha prosperat ni és sentit com a cosa pròpia excepte per escasses persones ben conscienciades cultural i políticament,però sense la recepció popular que resultaria natural en una part del nostre vell regne. Per estes contornades, com dic, el valencianisme no se reconeix sentimentalment sinó com a cosa de València Ciutat i les comarques que la envolten. Ací el valencianisme sentimental necessari mai no s’ha construït, i sense ell, tot el valencianisme cultural i polític no és sinó circumstancial, fruit d’un esforç minoritari de conscienciació, com a molt expressió local desconnectada de la resta del territori, de les percepcions, sensibilitats i ideologies que han de conjuminar a un mateix Poble i una mateixa Destinació col·lectiva.

La qüestió és que un valencià d’Alacant ha de ser primer que res alacantinista, vullc dir, ha d’assumir-se, redescobrir-se, ha de sentir-se part d’un lligam mític, místic, popular i sentimental que el faça reconèixer-se com a valencià d’Alacant, alacantí. A partir d’ací tindrem tot i sense això només casuística, persones aïllades, fenòmens, un tros de terra de ningú penjada en el nostre país.

La tasca no és gens senzilla, ans al contrari summament complicada perque l’espanyolisme ja s’ha encarregat de vincular lo més superflu i emotiu del sentir popular a un cantonalisme que rebutja la pertanyença al país per a trocar-la en lleialtat sucursal a l’espanyolisme més coent i dràstic. Tenim, però, alguns avantatges en la creació d’un sentiment alacantí valencià: el primer consisteix en que eixe altre suposat alacantinisme (alicantinismo) s’ha creat sobre un retrat de lo local absolutament fals, fluix, de paròdia barata de la realitat, prou patètic i feble, realment pobre, barroer i de baixa barriada. El segon avantatge consisteix en que esta posició absolutament submisa que s’ha fet l’ama de l’alacantí no renda vertaderes perspectives de futur ni ens permet prendre cap protagonisme ni un paper adequat en la realitat autonòmica que vivim i això esta escomençant a fer-se evident. Als alacantins hui més que mai se’ns escapa sense remissió la província, els territoris que l’envolten, per supost fins i tot la Comunitat Valenciana, i sense necessitat de posar-nos greus darrerament també la nostra mateixa ciutat, a canvi... a canvi d’un preu molt baix, molt de tercera o per ser justs de quarta fila.

Alacant si no ho remeiem és la ciutat del futur, del pitjor futurible caldria aclarir: sense cap patrimoni, arrasada i arrasadora de tot llegat, consumidora, improductiva, forastera de sí mateixa en totes les capes socials. No en té més preocupacions culturals que les que creà la universitat, ni una burgesia (n’hi ha diners, diners que un dia fugen). Contra esta situació solament resta una mena de resistència mal enfocada, enfocada intencionadament contra el seu país natural, enfocada a no trobar el seu lloc ni com a producte ni com a cèl·lula dins el territori autonòmic, federal (nacional des d’un cert punt de vista valencianista). Això i uns tòpics que van devaluant-se i un localisme que va marcint-se però que per desenfocat que estiga és l’única pedra sobre la qual paradoxalment pot escomençar a dibuixar-se de nou allò que seria l’ànima d’este indret que fou, fa temps, un peculiar tros de nosaltres.

No és tracta per tant de fer alacantinisme com s’ha fet fins ara sinó de refer lo alacantí i tindre des del valencianisme un pla i un retrat singularitzat pel qual encaixar a esta zona i a una part al menys d’esta col·lectivitat humana.

Hauríem d’escomençar per una definició territorial de lo alacantí en el sentit paisatgístic i cultural. Un territori particular el nostre, de secà, amb baixa capacitat ambiental i productiva en aparença, que rellisca des de la muntanya cap al mar, definidament mediterrani en conseqüència, per la seua orografia i per suposat perque la mar defineix la seua eixida comercial i de modus vivendi. Este aspecte va determinar primer la vocació de port d’eixida de mercaderies des de l’interior arribant des de Castella fins i tot, i després, més recentment, d’arribada del turisme, per eixa mateixa via.

També parlem d’una població que era molt més humil abans de ser triada com a capital provincial, i que fins i tot ha sigut una ciutat limitada en el seu creixement fins que ha avançat el segle XX. Per tant no és d’estranyar que “psicològicament” lo alacantí s’haja recreat en la modernitat i la innovació fins caure per excés en l’eixida cap avant i la reforma trontollant a qualsevol preu. Eixa és una dinàmica que amb dosi mesurada pot ser convenient però que portada a una dinàmica sense deteniment ni reflexió acaba furtant el propi esperit i la mesura de les coses. Estos pecats els ha patit la ciutat però també els alacantins. Un conformisme indolent que a més a més fuig a la carrera sembla qualsevol cosa menys trellat.

És necessari i forçós recuperar algunes pautes que contraresten este diagnòstic. En primer lloc cal entendre el context actual, que ja no pivota al voltant de Madrid i l’Estat central. La radialitat sentimental i econòmica cada vegada és menys solució, vivim a un Estat autonòmic que ha vingut per seguir desenvolupant-se indefinidament i som a un àmbit europeu i globalitzat. El lloc d’Alacant ha de ser definit de nou, i ha de ser-ho tenint en compte estes claus. La resistència que oposen des de l’espanyolisme local no en té un camí massa encoratjador ni intel·ligent, si però una inèrcia mental i acomodatícia difícil de trencar.

Així, per tant, si tornem a l’espai geogràfic hem de tindre en consideració allò que es diu la capacitat d’acollida del medi natural, un medi natural molt eixut i limitat, caldria per tant que els alacantins valorarem en grau extrem allò que tenim, el posarem en el compte d’actius i intentarem corregir i potenciar allò que pot augmentar els nostres valors territorials. Com? Bé, precisament vivim al temps de l’ecologia, de la restauració i del urbanisme que ha d’escomençar a plantejar-se la racionalitat de les actuacions humanes. Alacant hauria de ser de les ciutats i àrees periurbanes que abraçaren amb convicció la revolució ambiental i territorial, només que siga per supervivència i per allargar la seua vida amb qualitat.

Hem parlat després de que el seu modus vivendi és des de bell antuvi el comerç o transport i el turisme. Molt bé, d’acord, però mirem al nostre entorn: qui ens ha llançat alegrement a ser només la platja de raval de les classes mitjanes-baixes de Madrid, dels jubilats d’Alcorcón, de les excursions de cap de setmana dels manxecs, de les despedides de solters de Cartagena?? En té això horitzó, recorregut, futur, ambició? Tots sabem la resposta és no i en canvi res fem per canviar el model. Com hem arribat fins eixe punt, què hem oferit? Algunes respostes són evidents, un clima excepcionalment benèfic i la mar, però també la construcció massiva de cases adotzenades, pisets i apartaments, connexions ferroviàries barates i una població sense personalitat ni trets particulars, dòcil i sempre “a la venda”. Esta és casa de tots perque no és casa de ningú. El turisme de futur, no cal dir-ho, no corre per eixos camins.

Solament si l’alacantí es retroba amb sí mateix i ofereix amb orgull el seu caràcter distintiu serà peça de gust distintiu. I per ad això ha de saber qui és i a on està. No ha de mendicar -baixant-se de si mateix- l’almoina de l’entrepà d’un visitant irreflexiu. Ha de conrear els productes propis, i ara no parle del turisme, parle també (també) d’un entramat productiu menys depenent. En servicis, en capacitat innovadora, en qualitat, en cultura arrelada i propera, pròpia i distingible, en producció i reivindicacions d’inversió ben calculades i no fruit de la improvisació ad hoc i contingent.

Qui lidera això? Una burgesia i una entitat popular més clares i més ambicioses i ben formades. Els alacantins han de retrobar i definir (amb caràcters propis si se vol) què és ser valencià per a estes contrades. Hem de moblar un esperit del sud del país amb un camí propi i connectat i en sinergia amb el conjunt de la potència valenciana, reforçat i respalat en el conglomerat valencià en allò polític, social i econòmic.

No s’enganye ningú, la línia vital per a Alacant no passa per Abanilla, Mota del Cuervo o el barri de Salamanca de Madrid, no els devem res ni ens agermana res amb ells. En realitat, com a ciutat i àrea d’influència el nostre abast ni tan sols arriba a Dénia o Alcoi. L’Espanya central, la radial, la que marxa tota a una, està pràcticament morta en allò administratiu, econòmic, polític i de poder, encara que alguns com el PP-PSOE (ni més ni menys) la vullguen fer viva unes dècades més en allò sentimental i per poder tirar de les regnes de partit, hui Espanya és autonòmica, cruïlla d’influències i competitiva entre centres de poder; els valencians sabrem algun dia si en volem auto-dirigir el nostre. I respecte de les províncies són una farsa que mai va existir i que ja està podrint-se baix terra, les diputacions resten només com a consolats de màfies polítiques del pitjoret estil.

Alacant no pot arribar a tot, en té les forces i el carisma que en té. La recepta de més trellat és focalitzar en objectius actuals i ben concrets els nostres esforços. Una Alacant contra el cap i casal i contra el país porta les de perdre i ningú fora s’ho agrairà sinó amb les miquetes que tenim ara, que no donen més de sí. Cal conscienciar de tot açò als que dirigeixen. Alacant ha de ser la nova aliada de “València” en realitat del conjunt del territori valencià, ha de prendre la decisió de ser la seu conscient i conscienciada del sud; els lligams han d’establir-se forts, compromesos entre uns més al nord i ací uns altres al sud. Lligam financers, compatibilitat productiva i de projectes, construcció de l’arc mediterrani, infraestructures operatives de corredor, valencianització social i sentimental que ens reforce en nosaltres mateixos, comunicació oberta i ambiciosa en els centres autonòmics de decisió amb una visió conjuntada, vocacions a Europa, endogàmia per retindre interlocucions i cabdals dins del àmbit valencià i alacantí de decisions, redefinició ètica i estètica de l’espai urbà amb el gust propi dels millors temps, ambició de ciutat verda, senyorial i aclimatada en el sentiment de les més europees i no en este pati de darrere i provincià a on arriben els que no poden bambar per cap altre lloc de la península o dels suburbis anglesos. Hem de parir innovació, cultura arrelada, projectes que ens encaixen, diners que siguen, romanguen i es comprometan amb la nostra llar, noves classes socials, valors propis, construcció de país, des del país i per suposat d’ací, d’esta part del territori.

Els primers que han d’entendre açò són als que primer els ha d’interessar i han de crear el rent social que els permeta liderar una nova posició social, és a dir, aquells menys disposats i que ens han dut fins a este punt al llarg de la història: la burgesia local, els innovadors, els personatges locals, la sabia popular, el món íntim alacantí, els creadors d’opinió, els diners amb arrel pairal, els entrampats amb esta nau... però també a tots els demés. Hem de conscienciar d’un camí, del panorama, dels possibles guanys, dels avantatges, de la solidesa del projecte valencianista a Alacant, del paper a desenvolupar, de les dignitat que se poden recobrar, de les forces que se poden mesurar, i perquè no, juntament amb tot açò de la autenticitat i la cultura que ens pertany.



Valga esta reflexió com a punt d’eixida que desenvolupar entre tots.


Alacant, febrer de 2009