Fa un parell d’anys vaig decidir que, tot i viure en Alacant (ciutat prou despenjada de qualsevol sentiment valencianista i sovint fins i tot valencià), havia de continuar exercint en actiu les meues inquietuds nacionalistes. Cal aclarir que els meus sentiments mai no han estat identificats amb l’experiència fusteriana, tampoc però no entenen el seccesionisme. Entre les dos trinxeres n’hi ha un camp enorme de fonda tradició valencianista i molt de trellat, però que arribà a fer-se difícil de descobrir als ciutadans pese a la seua normalitat.
Posats en contribuir a l’espenta política se m’obriren dos línies raonables: el Bloc i Opció Nacionalista Valenciana. Cap de les dos, lògicament, agranava totes les virtuts, però hi estaven en vies d’aconseguir-ho, que és lo més important. Sense dubte una bona síntesi d’ambdos seria perfecta.
Vaig crear un modest fòrum de trobada que es deia Club Demòcrata i així els més moderats del Bloc i d’Opció Nacionalista tingueren ocasió de quan en quan de prendre el pols del valencianisme i estrényer llaços.
En aquell temps em vaig pensar pujar al carro del Bloc, a on es constituïa el corrent del Bloc de Convergència. L’argument a favor del Bloc era ben clar, el partit es presentava i pregonava com el pal de paller del valencianisme i casa comuna d’ideologies diferents però no radicalment contraposades. Els defectes ja eren llavors també notables, i sobre això discutíem: les diferències ideològiques i el joc predilecte de la direcció bloquera de marejar amb incerteses havia de ser resolt amb coherència, i el valencianisme havia de saber eixir d’una volta del joc de trinxeres. En aquells moments un il•lustrat del valencianisme clàssic ens va plantejar commemorar la fita de la Declaració Valencianista de 1918 i posar la pedra sobre la qual recuperar un espai electoral comú i d’arrel valencianista.
El CAV-Faustí Barberà naixqué amb eixe esperit i fou el lloc a on es van coure les sinergies conjuntes, les millors i més acostades de cada tradició política, la socialdemòcrata i post-fusteriana i la de centre-dreta del anomenat nacionalisme tricolor. L’esdeveniment de la Declaració de 1918 fou celebrat amb èxit i signat per gent significativa que representava aquella convergència, encara que ja hi hagué un moviment d’un altre sector del Bloc per instrumentalitzar allò amb altres intencions més espúries, sense aconseguir-ho. Als parlaments d’aquella nit ja es digué per part de tots: este és el camí.
A partir d’aquella nit vaig prendre la decisió de que, al contrari de l’opció de la majoria, a on jo, personalment, millor podria contribuir a espentar este camí era al sí d’Opció Nacionalista Valenciana, ja que les finalitats del Bloc de Convergència no semblaven tindre el suport de la direcció de Morera, al menys en quant a la via ideològica i al deixar de jugar amb les incerteses polítiques. En aquell context i sota eixa inspiració, Opció va fer nàixer UxV, que es va definir com cristianodemòcrata, centrista, i dins la via de la conciliació; i el CAV-Faustí Barberà prengué activitat pública i va facilitar els contactes del Bloc i UxV.
Realment han hagut congressos de cada un dels dos partits, però per a molts, la fita de la Declaració de 1918 -amb tants noms històrics i ben reconeguts- el principal Congrés valencianista al qual ser fidels (a nivell individual) fou el de la nit de la Declaració i el seu full de ruta.
Per la meua part vaig encetar la tasca de repensar el valencianisme en clau alacantina, tasca que tanta falta feia, i així vaig crear el Punt de Debat Alacantí, a on s’han integrat persones de provada intel•ligència social i professional d’esta part del país. Si Alacant necessita saber el seu paper dins del país ha de ser des de la seua pròpia convicció i amb condicions pròpies, parides des d’ací. El Punt de Debat és d’un valencianisme moderat, d’ideologia centrista i de gent del terreny que viu lo alacantí en primer terme i busca un perfil que coincideix, efectivament, amb el que s’ha anat creant en este temps al valencianisme de centre.
Els mesos i les transformacions s’han seguit de manera precipitada des d’aquells moments. Per una banda la crisi imparable i el redoblat enfonsament del Psoe valencià, amb un nou líder de cartró, més serf de Ferraz que mai, incapaç d’engrescar una alternativa capaç d’arribar a la Generalitat ni de lluny, per l’altra banda un Partit Popular al que li han esclatat en les mans els casos de corrupció fins tocar al seu president, l’esgotament polític i les baralles internes cada vegada més esmolades entre les faccions del partit hegemònic que, si està assentat sense remei al poder, és perque es beneficia de que ningú ocupe el seu espectre electoral o siga capaç de comboiar a la societat amb un projecte que la puga dur endavant i se li pegue amb sinceritat a la pell. El bipartidisme escomençava de sobte a estar ben clavillat, qui ho diria!
Ja adés alguns ens queixarem de que esta societat nostra no puguera comptar amb una alternativa valencianista adequada, que cobrira aquell gran buit que estava produint-se, que s’introduïra en l’escletxa històrica que s’obria al bell mig del maleït bipartidisme i il•lusionara a l’electorat d’esta terra i als nostres carrers amb un projecte valencià capaç de fer-se entendre. El Bloc en canvi no estava ja... i els reclams en este sentit no li feien moure’s per molt que es fera el sorn. Havia desaparegut per a tal faena. En el seu lloc hi havia una altra cosa, la qüestió no és si millor ni pitjor, sinó que ben diferent al que es demandava. Al sí del Bloc s’havia consumat una catarsi molt més gran que a tots els demés partits. Encara ens estem adonant d’això, alguns ni s’ho creuen.
En aquell moment, el Bloc ja no parla ni insisteix en allò de ser el pal de paller valencianista, el missatge es relega, al menys ja ni vol ni pot fer-se amb el paper; amb aquell missatge i amb dosis ( ara veiem que més calculades del que sembla) d’indefinicions i incerteses sobre la delimitació de qual era el seu nacionalisme havia arribat durant temps a fer-se amb un bon ventall de suports, òrbites, militàncies i esforços de valencianistes diversos fins que la vertadera direcció executiva del Bloc ... ja no va tindre més que rascar en eixe camp. Adés girà sense que es fera notar entre propis i estranys fins aterrar tot això en el camp de l’esquerra alternativa, del postcomunisme actiu. La basa del Compromís que abans havia sigut criticada, presentada com fruit d’una conjuntura, pura opció de supervivència per motius electorals, després trencada i lògicament avortada, va perviure només en el grup parlamentari, però d’ahí arribà a fer-se de nou amb el tot, amb l’aparell i el partit sencer. Tragué totes les indefinicions i les va definir en el sentit que molts, al menys alguns, no volien, valencianistes que no volien perque no s’havien embarcat per ad això, ni tampoc venien d’eixa sensibilitat, valors ni conviccions.
Units (UxV) va respondre en aquell moment (tan recent) que no a l’oferta de l’Espai de Progrés Valencià. I explicà perquè.
Jo vaig ser un dels que sempre advocà en Units (UxV) per un enteniment dins d’allò que s’havia creat del valencianisme de construcció i conciliació, que creia que es podia donar una coherència entre un missatge socialdemòcrata moderat i la democràcia-cristiana centrista a l’hora de presentar-se en societat i escenificar públicament un programa en el qual fóra evident que els valencianistes s’havien entès entre ells, havien arribat a terme i havien sintonitzat amb la població, amb trellat, en un gran espai polític i social, electoralment majoritari. És veritat que absolutament res d’això estava en el disseny que la direcció executiva de Morera estava pactant.
El Bloc que Morera en té al cap ja no és el mateix Bloc Nacionalista Valencià; en algun moment li va convenir o li va convèncer la estratègia de Mollà i Oltra, tant que ara tots es veuen en el seu vaixell, i per cert, amb unes comandants prou colpidores i notables, més que els propis dirigents del Bloc. Tants altres valencianistes embarcats per la conciliació nacionalista i la moderació política en les sigles BNV es quedaven ara amb el pas canviat i en primera línia de la lluita de les banderes d’arc-en-cel.
El nou Bloc de Morera és un partit al servici de la causa general de l’esquerra més a l’esquerra, una peça clau per a furtar-li i disputar-li el lloc a Esquerra Unida en el seu propi terreny. Un partit definitivament identificat i hipotecat en una frontissa ecosocialista a on, no ens enganyem, els que millor saben xafar el sòl i traure avantatge són els d’Iniciativa, Espai Obert, Esquerra ecologista, etc. D’alguna manera el Bloc de Morera ha aconseguit mitjançant pactes la transversalitat que va aconseguir en el seu dia el Pspv tot just quan escomençava a mirar la possibilitat d’incloure’s en l’òrbita del Psoe. Abandona el valencianisme, perque, com ja vaticinà Fuster, amb el nacionalisme en sí mateix a este país no se pot fer res, l’abandona quan ja en té públicament la etiqueta de ser la major força valencianista del moment i quan ja s’ha engolit a molts activistes. No oblidem que allò que li passe al Bloc, els anti-valencianistes en seguida diran que li ha passat al valencianisme, al menys si és una sentència de mort, que no en sentit contrari.
No sé molt bé a què aspira el Bloc pensat per Morera, Mollà i Oltra. Hi ha ara molt de rebombori amb allò de les condicions del pacte... però lo realment important és el pacte en sí mateix i lo que representa. Representa deixar a un costat l’ambició de fer país concitant l’adhesió de les diferents capes socials (i quantes més millor), representa declarar que la via valencianista és transversal (una vegada més, com ja van fer el Pspv i fins i tot de facto Uv amb el pacte del pollastre) una més o menys important component de l’amanida, en este cas esquerrana, representa identificar-se en el postcomunistes i el seu reduït espectre ideològic-sociològic, representa aspirar algun dia a ser frontissa ad maior Alarte gloriam (o qui ocupe el seu lloc), representa xuclar dels esforços i somnis de l’exhaurit valencianisme, representa que tenim uns nous líders emergents que es diuen Ribó, Pascual Mollà i la seua filla, Mónica Oltra, Mulet, etc., representa l’ofegament dels bloquers que no estiguen enllà, ben a l’esquerra, representa que el nacionalisme a este país no pot ser normal i sí una expressió més com la laïcitat, l’avortisme, el socialisme, el republicanisme, l’alternativisme, feminisme, col•lectivisme, o qualsevol d’altres -ismes que troben caliu al sí d’este moviment que se vol menjar a EU.
Entenc que a Units (UxV) la resposta fóra un no ben entristit; el meu humil parer va coincidir per fi amb el de la direcció d’esta formació, que em deia que no mirara enrere i continuarem sumant, profunditzant en la ideologia de centre, creant rogles amb persones de diferents àmbits socials, eixamplant l’activitat, estretant els lligams amb la UDPV, les relacions amb els nacionalismes balears, bascos i catalans etc.(UM,CiU, PNV...), participant conjuntament amb el Bloc en tot allò que fóra possible, fent-nos presents als debats com el de les fusions de les caixes d’estalvi valencianes que són les que poden vertebrar econòmicament este país, inaugurant les joventuts del partit, intentant ser presents entre els diversos segments socials, etc.
Carles Choví diu que hi ha que estar ací per a resultar accessibles i propers i així servir a tots els que s’espanten si ve un fracàs electoral de la “plataforma esquerrana” que han inventat entre Morera i Mollà, perque el problema terrible vindrà si el 2011 molts valencianistes es queden esmunyits i sense cap referència a la qual agarrar-se. Jo no estic d’acord amb ell, que ho fa (tingau la seguretat) perque creu que, siga com siga, d’estes conteses ningú dels que estem ací enraonant traurem res de profit propi, però la torxa i el testimoni del valencianisme i la seua evolució han d’arribar a l’endemà i trobar una millor ocasió en el futur d’este Poble. Jo crec que el vertader problema vindrà si el nou Compromís en té algun èxit per allò de l’abstenció, perque haurà demostrat de manera ben falsa però sense apel•lació que l’únic valencianisme possible és el de l’espai alternatiu, ideològic, el de l’extrema esquerra, el de mocador palestí i camiseta negra amb eslògan inclòs, el del reciclatge del puny en alt, només una manera de traduir nosotras parimos, nosotras decidimos, de fer costat al Psoe, de complementar l’arc progressista i els seients socialistes de les Corts. I això no és ja valencianisme, és repetir la història del Pspv i declarar una vegada més que el valencianisme ja no és camí en esta terra, i això és el contrari de la realitat.
ARTICLE PUBLICAT A TÍTOL ESTRÍCTAMENT PERSONAL PER L'AUTOR, PERQUE EL CONSIDERE D'INTERÉS PER A LA REFLEXIÓ DE TOTS.
