BON NADAL I FELIÇ 2010!

Punt de Debat Alacantí vol desitjar a tots els nostres visitants unes bones festes nadalenques i una bona d'entrada en el nou any 2010, durant el qual continuarem treballant per repensar i re-personalitzar la Terreta des del nostre prisma alacantí, valencianista, moderat i compromés.

Una forta abraçada a tots ... i visca Alacant !!!

El BLOC DE MORERA, MOLLÀ I OLTRA: EL CAMÍ DEL PSPV

Fa un parell d’anys vaig decidir que, tot i viure en Alacant (ciutat prou despenjada de qualsevol sentiment valencianista i sovint fins i tot valencià), havia de continuar exercint en actiu les meues inquietuds nacionalistes. Cal aclarir que els meus sentiments mai no han estat identificats amb l’experiència fusteriana, tampoc però no entenen el seccesionisme. Entre les dos trinxeres n’hi ha un camp enorme de fonda tradició valencianista i molt de trellat, però que arribà a fer-se difícil de descobrir als ciutadans pese a la seua normalitat.

Posats en contribuir a l’espenta política se m’obriren dos línies raonables: el Bloc i Opció Nacionalista Valenciana. Cap de les dos, lògicament, agranava totes les virtuts, però hi estaven en vies d’aconseguir-ho, que és lo més important. Sense dubte una bona síntesi d’ambdos seria perfecta.

Vaig crear un modest fòrum de trobada que es deia Club Demòcrata i així els més moderats del Bloc i d’Opció Nacionalista tingueren ocasió de quan en quan de prendre el pols del valencianisme i estrényer llaços.

En aquell temps em vaig pensar pujar al carro del Bloc, a on es constituïa el corrent del Bloc de Convergència. L’argument a favor del Bloc era ben clar, el partit es presentava i pregonava com el pal de paller del valencianisme i casa comuna d’ideologies diferents però no radicalment contraposades. Els defectes ja eren llavors també notables, i sobre això discutíem: les diferències ideològiques i el joc predilecte de la direcció bloquera de marejar amb incerteses havia de ser resolt amb coherència, i el valencianisme havia de saber eixir d’una volta del joc de trinxeres. En aquells moments un il•lustrat del valencianisme clàssic ens va plantejar commemorar la fita de la Declaració Valencianista de 1918 i posar la pedra sobre la qual recuperar un espai electoral comú i d’arrel valencianista.

El CAV-Faustí Barberà naixqué amb eixe esperit i fou el lloc a on es van coure les sinergies conjuntes, les millors i més acostades de cada tradició política, la socialdemòcrata i post-fusteriana i la de centre-dreta del anomenat nacionalisme tricolor. L’esdeveniment de la Declaració de 1918 fou celebrat amb èxit i signat per gent significativa que representava aquella convergència, encara que ja hi hagué un moviment d’un altre sector del Bloc per instrumentalitzar allò amb altres intencions més espúries, sense aconseguir-ho. Als parlaments d’aquella nit ja es digué per part de tots: este és el camí.

A partir d’aquella nit vaig prendre la decisió de que, al contrari de l’opció de la majoria, a on jo, personalment, millor podria contribuir a espentar este camí era al sí d’Opció Nacionalista Valenciana, ja que les finalitats del Bloc de Convergència no semblaven tindre el suport de la direcció de Morera, al menys en quant a la via ideològica i al deixar de jugar amb les incerteses polítiques. En aquell context i sota eixa inspiració, Opció va fer nàixer UxV, que es va definir com cristianodemòcrata, centrista, i dins la via de la conciliació; i el CAV-Faustí Barberà prengué activitat pública i va facilitar els contactes del Bloc i UxV.

Realment han hagut congressos de cada un dels dos partits, però per a molts, la fita de la Declaració de 1918 -amb tants noms històrics i ben reconeguts- el principal Congrés valencianista al qual ser fidels (a nivell individual) fou el de la nit de la Declaració i el seu full de ruta.

Per la meua part vaig encetar la tasca de repensar el valencianisme en clau alacantina, tasca que tanta falta feia, i així vaig crear el Punt de Debat Alacantí, a on s’han integrat persones de provada intel•ligència social i professional d’esta part del país. Si Alacant necessita saber el seu paper dins del país ha de ser des de la seua pròpia convicció i amb condicions pròpies, parides des d’ací. El Punt de Debat és d’un valencianisme moderat, d’ideologia centrista i de gent del terreny que viu lo alacantí en primer terme i busca un perfil que coincideix, efectivament, amb el que s’ha anat creant en este temps al valencianisme de centre.

Els mesos i les transformacions s’han seguit de manera precipitada des d’aquells moments. Per una banda la crisi imparable i el redoblat enfonsament del Psoe valencià, amb un nou líder de cartró, més serf de Ferraz que mai, incapaç d’engrescar una alternativa capaç d’arribar a la Generalitat ni de lluny, per l’altra banda un Partit Popular al que li han esclatat en les mans els casos de corrupció fins tocar al seu president, l’esgotament polític i les baralles internes cada vegada més esmolades entre les faccions del partit hegemònic que, si està assentat sense remei al poder, és perque es beneficia de que ningú ocupe el seu espectre electoral o siga capaç de comboiar a la societat amb un projecte que la puga dur endavant i se li pegue amb sinceritat a la pell. El bipartidisme escomençava de sobte a estar ben clavillat, qui ho diria!

Ja adés alguns ens queixarem de que esta societat nostra no puguera comptar amb una alternativa valencianista adequada, que cobrira aquell gran buit que estava produint-se, que s’introduïra en l’escletxa històrica que s’obria al bell mig del maleït bipartidisme i il•lusionara a l’electorat d’esta terra i als nostres carrers amb un projecte valencià capaç de fer-se entendre. El Bloc en canvi no estava ja... i els reclams en este sentit no li feien moure’s per molt que es fera el sorn. Havia desaparegut per a tal faena. En el seu lloc hi havia una altra cosa, la qüestió no és si millor ni pitjor, sinó que ben diferent al que es demandava. Al sí del Bloc s’havia consumat una catarsi molt més gran que a tots els demés partits. Encara ens estem adonant d’això, alguns ni s’ho creuen.

En aquell moment, el Bloc ja no parla ni insisteix en allò de ser el pal de paller valencianista, el missatge es relega, al menys ja ni vol ni pot fer-se amb el paper; amb aquell missatge i amb dosis ( ara veiem que més calculades del que sembla) d’indefinicions i incerteses sobre la delimitació de qual era el seu nacionalisme havia arribat durant temps a fer-se amb un bon ventall de suports, òrbites, militàncies i esforços de valencianistes diversos fins que la vertadera direcció executiva del Bloc ... ja no va tindre més que rascar en eixe camp. Adés girà sense que es fera notar entre propis i estranys fins aterrar tot això en el camp de l’esquerra alternativa, del postcomunisme actiu. La basa del Compromís que abans havia sigut criticada, presentada com fruit d’una conjuntura, pura opció de supervivència per motius electorals, després trencada i lògicament avortada, va perviure només en el grup parlamentari, però d’ahí arribà a fer-se de nou amb el tot, amb l’aparell i el partit sencer. Tragué totes les indefinicions i les va definir en el sentit que molts, al menys alguns, no volien, valencianistes que no volien perque no s’havien embarcat per ad això, ni tampoc venien d’eixa sensibilitat, valors ni conviccions.

Units (UxV) va respondre en aquell moment (tan recent) que no a l’oferta de l’Espai de Progrés Valencià. I explicà perquè.

Jo vaig ser un dels que sempre advocà en Units (UxV) per un enteniment dins d’allò que s’havia creat del valencianisme de construcció i conciliació, que creia que es podia donar una coherència entre un missatge socialdemòcrata moderat i la democràcia-cristiana centrista a l’hora de presentar-se en societat i escenificar públicament un programa en el qual fóra evident que els valencianistes s’havien entès entre ells, havien arribat a terme i havien sintonitzat amb la població, amb trellat, en un gran espai polític i social, electoralment majoritari. És veritat que absolutament res d’això estava en el disseny que la direcció executiva de Morera estava pactant.

El Bloc que Morera en té al cap ja no és el mateix Bloc Nacionalista Valencià; en algun moment li va convenir o li va convèncer la estratègia de Mollà i Oltra, tant que ara tots es veuen en el seu vaixell, i per cert, amb unes comandants prou colpidores i notables, més que els propis dirigents del Bloc. Tants altres valencianistes embarcats per la conciliació nacionalista i la moderació política en les sigles BNV es quedaven ara amb el pas canviat i en primera línia de la lluita de les banderes d’arc-en-cel.

El nou Bloc de Morera és un partit al servici de la causa general de l’esquerra més a l’esquerra, una peça clau per a furtar-li i disputar-li el lloc a Esquerra Unida en el seu propi terreny. Un partit definitivament identificat i hipotecat en una frontissa ecosocialista a on, no ens enganyem, els que millor saben xafar el sòl i traure avantatge són els d’Iniciativa, Espai Obert, Esquerra ecologista, etc. D’alguna manera el Bloc de Morera ha aconseguit mitjançant pactes la transversalitat que va aconseguir en el seu dia el Pspv tot just quan escomençava a mirar la possibilitat d’incloure’s en l’òrbita del Psoe. Abandona el valencianisme, perque, com ja vaticinà Fuster, amb el nacionalisme en sí mateix a este país no se pot fer res, l’abandona quan ja en té públicament la etiqueta de ser la major força valencianista del moment i quan ja s’ha engolit a molts activistes. No oblidem que allò que li passe al Bloc, els anti-valencianistes en seguida diran que li ha passat al valencianisme, al menys si és una sentència de mort, que no en sentit contrari.

No sé molt bé a què aspira el Bloc pensat per Morera, Mollà i Oltra. Hi ha ara molt de rebombori amb allò de les condicions del pacte... però lo realment important és el pacte en sí mateix i lo que representa. Representa deixar a un costat l’ambició de fer país concitant l’adhesió de les diferents capes socials (i quantes més millor), representa declarar que la via valencianista és transversal (una vegada més, com ja van fer el Pspv i fins i tot de facto Uv amb el pacte del pollastre) una més o menys important component de l’amanida, en este cas esquerrana, representa identificar-se en el postcomunistes i el seu reduït espectre ideològic-sociològic, representa aspirar algun dia a ser frontissa ad maior Alarte gloriam (o qui ocupe el seu lloc), representa xuclar dels esforços i somnis de l’exhaurit valencianisme, representa que tenim uns nous líders emergents que es diuen Ribó, Pascual Mollà i la seua filla, Mónica Oltra, Mulet, etc., representa l’ofegament dels bloquers que no estiguen enllà, ben a l’esquerra, representa que el nacionalisme a este país no pot ser normal i sí una expressió més com la laïcitat, l’avortisme, el socialisme, el republicanisme, l’alternativisme, feminisme, col•lectivisme, o qualsevol d’altres -ismes que troben caliu al sí d’este moviment que se vol menjar a EU.

Entenc que a Units (UxV) la resposta fóra un no ben entristit; el meu humil parer va coincidir per fi amb el de la direcció d’esta formació, que em deia que no mirara enrere i continuarem sumant, profunditzant en la ideologia de centre, creant rogles amb persones de diferents àmbits socials, eixamplant l’activitat, estretant els lligams amb la UDPV, les relacions amb els nacionalismes balears, bascos i catalans etc.(UM,CiU, PNV...), participant conjuntament amb el Bloc en tot allò que fóra possible, fent-nos presents als debats com el de les fusions de les caixes d’estalvi valencianes que són les que poden vertebrar econòmicament este país, inaugurant les joventuts del partit, intentant ser presents entre els diversos segments socials, etc.

Carles Choví diu que hi ha que estar ací per a resultar accessibles i propers i així servir a tots els que s’espanten si ve un fracàs electoral de la “plataforma esquerrana” que han inventat entre Morera i Mollà, perque el problema terrible vindrà si el 2011 molts valencianistes es queden esmunyits i sense cap referència a la qual agarrar-se. Jo no estic d’acord amb ell, que ho fa (tingau la seguretat) perque creu que, siga com siga, d’estes conteses ningú dels que estem ací enraonant traurem res de profit propi, però la torxa i el testimoni del valencianisme i la seua evolució han d’arribar a l’endemà i trobar una millor ocasió en el futur d’este Poble. Jo crec que el vertader problema vindrà si el nou Compromís en té algun èxit per allò de l’abstenció, perque haurà demostrat de manera ben falsa però sense apel•lació que l’únic valencianisme possible és el de l’espai alternatiu, ideològic, el de l’extrema esquerra, el de mocador palestí i camiseta negra amb eslògan inclòs, el del reciclatge del puny en alt, només una manera de traduir nosotras parimos, nosotras decidimos, de fer costat al Psoe, de complementar l’arc progressista i els seients socialistes de les Corts. I això no és ja valencianisme, és repetir la història del Pspv i declarar una vegada més que el valencianisme ja no és camí en esta terra, i això és el contrari de la realitat.

ARTICLE PUBLICAT A TÍTOL ESTRÍCTAMENT PERSONAL PER L'AUTOR, PERQUE EL CONSIDERE D'INTERÉS PER A LA REFLEXIÓ DE TOTS.

Alacant, de nou amb el seu Patró

No és massa conegut que el patró d'Alacant és Sant Nicolau de Bari, i que la seua festivitat se celebra cada 6 de Desembre. Potser el fet de que les Fogueres siguen també conegudes com "Les Fogueres de Sant Joan" pel fet de concloure amb la cremà dels monuments la nit del 24 al 25 de Juny (per cert, un dia després de la veritable nit de Sant Joan que és la del 23 al 24), i que la data del 6 de Desembre és festiva igualment a Alacant pel fet de coincidir amb la festa nacional de la Constitució, hagen tingut la culpa d'àmbdues circumstàncies.

Fes clic ací per vore més informació de la pàgina web oficial de la Santa Església Cocatedral de Sant Nicolau de Bari d'Alacant.

El cas és que el nostre poble ha tornat a eixir al carrer per rendir homenatge al seu Patró participant en la seua provessó un any més, i de nou les comparses de Moros i Cristians de les 5 demarcacions festeres (Sant Blai, Altozano, José Antonio, Palamó i Rebolledo) han desfilat pels carrers del centre de la ciutat. Este últim acte va començar l'any 1999 i enguany complia el seu desé aniversari.

No podia haver eixit un matí més perfecte, ple de llum, amb una temperatura excel·lent i un sol que ho irradiava tot. A la plaça de l'Abat Penalva (on es troba l'Església Cocatedral de Sant Nicolau de Bari), centenars d'alacantins esperaven expectants l'eixida del Sant. Mentrestant, tot preparat per a rebre el Patró com es mereixia. Sis gegants esperaven al fons de la plaça. Els reis moros i cristians, una parella de foguerers i una altra de pescadors sobreeixien per damunt de la gent. Per als xiquets era l'atracció principal, els miraven curiosos, preguntaven i es feien fotos amb ells. Els cabuts encara no cridaven l'atenció, ja que els seus grans caps encara reposaven a terra.

Altres en canvi es fixaven en el camió de joguets que serien repartits minuts després a tots els xiquets espectadors de la desfilada, ja que no cal oblidar que l'origen de "Papá Noël" o Santa Claus és en realitat Sant Nicolau.

Fes clic ací per llegir un interessant article al voltant d'esta circumstància, escrit per l'Adoración Nocturna Mexicana.

Instants després va arribar la representació de Sant Nicolau muntat a cavall. Este, amb una capa marró, va captar l'atenció de les persones congregades a la plaça. Però no va causar cap perill, sinó que va meravellar. Se li notava acostumat a la gent i a la música tan nostra de les dolçaines i els tabals.

La festes populars s'unirien a continuació per acompanyar el Patró pels carrers més emblemàtics del nostre Alacant: Fogueres, Moros i Crisitians, Germandats i Confraries de la Setmana Santa d'Alacant, i demés representants de les Festes d'Alacant no van voler faltar a la cita. Finalment, el bisbe de la Diòcesi Oriola-Alacant, Rafael Palmero, i la corporació municipal encapçalada per l'alcaldessa de la ciutat.

I per fi, poc després del migdia de l'assolellada jornada de diumenge, va aparéixer la imatge de Sant Nicolau de Bari. Les campanes repicaven de manera persistent, semblava que sabien que es tractava d'una ocasió especial pel so tan intens que emetien. La imatge del nostre Patró va irrompre amb solemnitat i estremit a no pocs espectadors.

Poques hores després, a les 6 de la vesprada, va tindre lloc el desé aniversari de l'Entrada Mora i Cristiana. Una desfilada en què van participar vora 1.000 festers de les 5 demarcacions esmentades. La vesprada també va ser propícia per poder gaudir d'esta desfilada. El fred de la nit no va aparéixer fins al final del recorregut, la qual cosa va permetre una molt bona afluència de públic a tot l'itinerari: Plaça dels Estels, Alfons X el Savi, Avinguda de la Constitució, Duc de Saragossa, Rambla de Méndez Núñez, Rafael Altamira, Plaça de l'Ajuntament.

Per primera vegada, este any van ser convidades tres localitats: Asp, Múrcia i Ibi. I entre tots van sumar 52 esquadres participants, set més que l'any anterior. A més es va comptar amb una esquadra especial dins del bàndol moro en què van participar les regidores del Partit Popular de la Corporació Municipal.

L'any anterior va arrancar una iniciativa que es va repetir enguany i amb una notable acceptació. Es tracta de la "Carrossa de l'avi"', una idea de la Federació de Moros i Cristians on els pares que desfilen poden deixar els seus xiquets per poder realitzar el recorregut amb les seues respectives filàes. I amb aquesta "carrossa-bressol", els xiquets estan atesos mentres es realitza el recorregut i comencen des de menuts a participar d'alguna manera en la festa.

Durant tres hores i mitja el públic alacantí va poder gaudir d'este acte que va ser el colofó a les celebracions en honor a Sant Nicolau, que van començar el passat 29 de novembre.

La Dançà: Aportació alacantina al 9 d'Octubre

Un any més, Alacant s'ha sumat a la festa de tots els valencians. I si bé els actes centrals del 9 d'Octubre tenen lloc al Cap i Casal, la nostra façana marítima ha tornat a ser escenari d'una manifestació artística autòctona: La "Dançà".

L'espectacle de ball i música popular va tindre lloc ahir a migdia, amb l'eixida des de la Plaça de la Santíssima Faç (part de darrere de l'Ajuntament d'Alacant) de set parelles de ballarins del "Grupo de Danzas Postiguet", acompanyats per sis músics de rondalla, així com per les dolçaines i tabalets de la Colla Benacantil del barri de Sant Antoni. El grup, que està oferint des de fa tres anys el seu espectacle folclòric de dances de la província d'Alacant cada 9 d'Octubre, va desfilar fins a l'Esplanada contagiant els alacantins i visitants al llarg del seu recorregut i convidant-los a participar-hi.

Per als més jovenets, tallers de titelles de personatges històrics, de màscares, jocs medievals i teatre foren algunes de les activitats que tingueren lloc amb motiu del dia de tots els valencians a l'Esplanada, convocant un nombrós públic dins d'una jornada amb un oratge estiuenc.

Pel que fa a El Campello, vora 2.000 persones participaren ahir en els actes organitzats per la "Comissió Cívica 9 d'Octubre" de El Campello, entre els quals destaca la representació històrica per part d'escolars de l'entrada de Jaume I a València, la "Processó Cívica del Penó de la Conquesta" y la "Mocadorada". L'Ajuntament també va celebrar els seus actes institucionals, entre ells la Provessó de la Reial Senyera Valenciana. I a Sant Vicent del Raspeig un bon nombre de xiquets participaren en activitats esportives i d'oci del Consistori.

Alacant i l'Alacantí tornaren a eixir al carrer, a celebrar també el 9 d'Octubre i a reivindicar el seu lloc dins de la nostra pàtria valenciana, que hem de construir tots junts.

Fes clic ací per visualitzar la dançà de 2007 a l'Esplanada.

9 D'OCTUBRE DIA DEL POBLE VALENCIÀ

A tots els alacantins, a tots els valencians! A tots els que viuen i estimen esta ciutat i esta terra nostra, amb segles d'història i afanys de futur. Hui 9 d'Octubre de 2009 des del Punt de Debat Alacantí, vos convidem a celebrar la nostra data fundacional com a Poble i a perseverar en l'ànim per estructurar, gaudir i estimar allò que ens fa visibles al món com a col·lectiu, com a persones i com cultura i arrels.





El Punt de Debat Alacantí s'adhereix al manifest que, en esta commemoració, signen els integrants del rogle Centre d'Actuació Valencianista Faustí Barberà


http://www.pensamentslliures.com/2009/10/laposta-valencianista.html

Tema 6.- ALACANT HA D’EXERCIR UN PAPER CENTRAL I JUGAR AL TAULER VALENCIÀ

Alacant ha viscut una tensió evident amb la resta del territori valencià i en particular amb el Cap i Casal. No anem entrar en les raons d’esta rivalitat, que pren forma i agarra volada majorment durant l’avanç del segle XX, ja que això ocupa una altra anàlisi i ha sigut tractat en assaigs més autoritzats que esta modesta reflexió. En qualsevol cas importa el futur i l’anàlisi de què i com organitzar hui Alacant i entendre les seues aspiracions més raonables dins la nostra realitat històrico-cultural i fonamentalment en el nostre present.

De les qüestions que deixe en l’aire estan, sense dubte, l’evolució d’una ciutat que es va vore de sobte com a cap provincial i hi va voler exercir el nou paper com si fóra un nou Madrid costaner (amb poc d’èxit cal reconèixer-lo, era inevitable), una població que hui conté un percentatge de jubilats d’Alcorcón o Logronyo, de cambrers de Córdoba i llanterners bolivians sorprenent, i al remat una societat local amb una manca de comprensió del seu entorn provincial i regional que ratlla en l’autisme.
Alacant ha d’assabentar-se de qui és i a on està, i apostar fort. Alacant és la segona ciutat del país valencià, és el remat de l’Arc Mediterrani (l’eix de prosperitat europeu més proper i real que tenim a la mà) i és un lloc que ha sigut atractiu per al conjunt d’Espanya com a destinació estiuenca de baixa qualitat, però també és una ciutat i un hinterland que viu el moment de degradar-se o de cobrar espenta i recuperar el seu esperit. Per a solucionar els seus conflictes, ha de situar-se en el mapa.
Parlar d’Alacant, d’un espai geogràfic i cultural, humà, amb bona cosa de particularitats respecte de la resta del territori valencià sense fer esment també de la província és una incongruència. Les províncies existeixen en l’imaginari col·lectiu i Alacant s’explica modernament com a centre d’eixe fet provincial. Ara bé, les províncies no són en realitat el que pareixen, pareixen molt més del que són a dia d’hui, i haurem d’explicar perquè.
Des del punt de vista material i legal la província, enginy creat el S. XIX a corre cuita pel granadí Javier de Burgos en base a un encàrrec del Govern que volia reproduir els departaments francesos, el país més centralitzat del món, no és (en primer lloc) més que una demarcació per a organitzar les activitats de l’Estat. En té, per tant, una base logística i enginyeril, jacobina i fins a cert punt asèptica. Hui la província és, encara, efectivament, una zona de regular grandària a on s’estructuren les delegacions dels ministeris, xarxes internes de carretera, plans de l’Estat, dispositius de seguretat, etc. Al cap de tot això són els delegats del Govern i els subdelegats. Però, aparegut l’Estat autonòmic, poca cohesió i consciència dóna, fins i tot poques competències, el mapa provincial als seus afectats.
La província és (en segon lloc) també demarcació electoral, antigament lloc de repartiment de cacics polítics i partits, però d’allò no queda més que el record historiogràfic, i hui és la planta utilitzada per a triar senadors i diputats democràtics. Realment, no se pot negar la influència de tal espai electiu en fer parèixer que la democràcia s’assenta en el cos provincial, açò no deixa de ser cert, però la sensació és en certa mesura diluïda pel fet autonòmic, la personalitat i protagonisme de les grans ciutats, nous localismes, etc.
En canvi, allò que, sense dubte, més ha marcat i ha fet per acostar una entelèquia provincial als ciutadans, allò que més ha fet per donar peu a una personalitat provincial, en trencament amb les altres estructures: les naturals (comarques) o les històriques i político-culturals (regnes, principats, senyorius i regions) que són les que ens caracteritzaren durant segles i que perviuen baix distintes formes i realitats en les Autonomies, les que van intentar trencar amb tot això, com dic, foren les províncies com a entitats locals; lo que podem traduir en rigor per les diputacions i les normes de competències locals de caire provincial i éste és el tercer punt que vullc abordar.
La província és un invent que arriba a prendre entitat viva i afany localista amb l’Estatut Provincial de José Calvo Sotelo, el 1925, en la dictadura de Primo de Rivera, i més tard és el model predilecte dels programes polítics de la dreta radical de Renovación española, durant la II República; la província, amb esta darrera vocació, tinguem en compte, es desenvolupa de forma fefaent i plena amb la dictadura de Franco. Un no res en la història d’Espanya, realment. Des d’adés no hem madurat per desfer-nos d’eixa pell morta.
Arribada la Constitució de 1978 el que es fa, conscient o inconscientment, és restablir un model territorial que va ser connatural a nosaltres durant segles, però reelaborat en forma d’Estat autonòmic. Així i tot el model autonòmic va nàixer davant un buit, un salt en l’espai del que no es podia saber què anava a deparar, quantes Comunitats resultarien, quin procés durien i quan es posarien en funcionament. No va ser, per tant, agosarat atendre a les veus que procuraven la continuïtat de les provincies com a forma d’estructura d’un Estat que no podia viure a l’albir de la seua construcció conforme al nou manat constitucional .
Ara bé, cap a principis dels huitanta ja estava fet el mapa autonòmic i Espanya ja s’havia dotat d’un model de distribució del poder que s’acostava al instal·lat a la major part d’Europa i al més comú de l’Occident desenvolupat. S’acostava al model dels demés Estats no centralistes, tot i les incerteses i defectes que aquell original compost a mig camí del federalisme significava; cosa que no ens pot entretindre ara tot i el seu màxim interés. I fet el mapa autonòmic, multiplicades les institucions i administracions públiques descentralitzadores, deixava de tindre sentit i utilitat l’Estatut provincial i les diputacions. En canvi, roman per imperatiu constitucional. No ens les podem llevar de damunt sense una reforma molt complicada i arriscada políticament.
Algú, potser, es pregunte perquè eixe ànim de llevar les institucions i el mapa provincial, al menys, com a entitat local, com a Administració pròpia de la província (no parle de la província com a demarcació de l’Administració central). Dos bateries de raons s’alínien amb els seus arguments: per una banda raons humanes i geogràfiques, per altra raons de justícia i funcionament democràtic, raons de trellat. Entre les geo-humanes estan que la província no respon a cap realitat significativa, en el nostre cas concret res en té a vore el paisatge, el teixit productiu, la cultura, la demografia i les necessitats de la Marina Alta amb l’Alt Vinalopó, o l’Alcoià amb la Vega Baja, allò que existeix de forma natural són les comarques, però és que a més a més, les Administracions ja s’han adonat de que quan cal actuar de forma supralocal: transport de rodalies, depuració d’aigües, planificació del territori, etc, si el municipi queda xicotet l’àmbit adequat és la comarca i les àrees metropolitanes, que no la província.
Definir, finalment, com a alacantí a un tío de Sax i a un altre de Benissa és dir ben poca cosa.
L’escletxa es fa més gran en l’àmbit administratiu i econòmic. Les diputacions són feus de poder que ningú elegeix directament; vostés voten l’alcalde o els diputats a Corts, mai se vota pel ciutadà al diputat provincial ni als seus dirigents però, és una rèmora d’un procés no democràtic indirecte. Tampoc resideixen a les diputacions competències significatives, que hui exerceixen el grans ajuntaments, les mancomunitats de municipis o la Generalitat; l’àmbit real d’actuació de les diputacions és marginal, sovint delegat, de vegades d’imatge o complement i resulta car, molt car. N’hi ha tot un aparell de funcionaris, mitjans materials, partides pressupostaries i polítics de baixa qualitat que fan de la seua taifa provincial un clot de despeses a càrrec de les butxaques ciutadanes. La seua utilitat és (fóra dels casos forals i les illes) una mala broma o al menys de dubtosa rendibilitat.
Ni socialistes ni populars mai han fet per exercir de valent la seua competència estatutària per ordenar el sector administratiu local valencià, ni fins i tot dins els límits constitucionals, no s’han ocupat de retallar, redefinir i col·locar al seu lloc pressupostàriament i en mitjans materials a unes decimonòniques entitats locals heretades (que és el que jurídicament en són les províncies i diputacions) ni d’organitzar un mapa més coherent i redirigir les despeses públiques i els plans administratius, siga mitjançant la comarcalització siga mitjançant altres solucions. No entraré en més detalls ni en allò tècnic però ja es pot intuir que la realitat és que, tant en allò moral i democràtic com en lo que dictaria el trellat organitzatiu, la província és una solució ineficaç i minvada, sense força de futur.
I ara arribem a on volem: el futur d’Alacant no pot romandre autocomplaent-se en el fet, ja caduc per molt que encara sostingut, de ser el cap d’una demarcació artificiosa i esmortida, ni pot creure’s que pot jugar a ser el casal de diputacions que no fan més que un paper ornamental i són niu de confrontacions internes a la Comunitat Autònoma. Conformar-se en insistir en eixa via és no voler mirar a la realitat.
Qual és al meu parer el futur alacantí que cal plantejar-se? Vaig a dir una obvietat, el d’una ciutat (i un àrea d’influència d’extensió per determinar).
Açò vol dir, en realitat, parlar d’una ciutat que no pot viure de la envellida hipòtesi provincial i funcionarial, de la Espanyal radial de temps passats, de la capitalitat provinciana, sinó que pren un nou paper que és el que en realitat s’està jugant sense adonar-se’n.
Alacant és part del territori valencià, una part molt important, pel pes demogràfic i per vocació de contrast en positiu amb el cap i casal; és, després de València ciutat, la segona població que defineix el futur valencià autonòmic, això cal subratllar-ho, i és també un espai urbà importantíssim d’esta llarga façana costanera que és la Comunitat Valenciana. Eixe és l’actual tauler de joc. Per tant Alacant ha de definir la seua valencianitat, el seu compromís i la seua força dins el poder autonòmic vigent, i no contra el poder autonòmic vigent. Alacant ha de fer valdre el seu interés i ha de conjugar-lo amb la resta de la demografia valenciana i del poder administratiu autonòmic, ha d’apostar fort al joc valencià com un dia va fer-ho al joc centrípet i provincià. Si no fa això i se dorm en el teulat, si a la que pot se gira d’esquenes al seu entorn, si lo seu és el desafecte al cós en el qual viu, estarà fent el contrari al repte que en té davant i del que no vol adonar-se’n. Altres poblacions potser aprofiten eixes sinèrgies.
Alacant va fer d’ella mateixa un producte que ha de renovar. Vendre un turisme que va abaixant els seus estàndards de qualitat i que només es conforma en ser refugi de peninsulars de poca monta no pot ser un objectiu. Alacant ha de recrear-se, ambicionar-se i allò tan important que deien els jesuïtes, inculturitzar-se, i això només es fa venent autenticitat, arrels i una realitat distintiva.
La ciutat ha de trobar un lloc per sí mateixa i no mirant als barris de les rodalies de Madrid, ni a els vols de “tot barat” (inclosa la sangría i els preservatius) d’una ciutat de Gal·les. I trobar un lloc dins l’Arc Mediterrani equival a competir per ser final de trajecte del corredor mediterrani, fer embranzida cultural i productiva d’eixe espai, connectar amb el territori connatural políticament, i... des de les seues peculiarietats --que ha de definir--, ser interlocutor i veu a nivell autonòmic i apostar per la vertebració econòmica i administrativa de l’espai valencià del qual ha de ser un pol actiu i ferm.
Turisme però també activitat logística, productiva, empresarial i cultural han de ser elements ben clars en les ments d’este planejament de futur. La burgesia alacantina i els poders fàctics d’esta zona han de despertar i apostar per tot això o estaràn vivint en el passat o al menys en un futur esmortit i en liquidació.
L’àrea d’Alacant i entorn, manca d’un teixit industrial des d’antuvi, no en té futur afalagador si espera viure d’iniciatives externes, ja no val ser ciutat de funcionaris, senyoreta de les delegacions i sucursals que l’Administració i algunes empreses instal·laven seguint vells esquemes organitzatius, l’Estat és a hores d’ara autonòmic, les empreses globalitzades (i sinó, al menys, apuren els costos de les seues estructures), les modernes necessitats d’ingressos i de riquesa s’han multiplicat en exigències de forma exponencial, i davant d’això ja tampoc no ens pot salvar el remei de ser un lloc d’al·luvió, engruixat a base de rebre segons residents i caçadors d’oportunitats del moment (fenomen que hem pagat, per cert, molt car en alguns aspectes). Els regals de Madrid o de València ciutat no són suficients ni estan garantits.
Alacant ha de jugar la basa d’aspiracions pròpies i d’una destinació que li done caliu i uns objectius comuns i sòlids. En clau interna ha d’aspirar a representar una valencianía pròpia, davant la megalòpoli del Cap i Casal, l’herència d’horta d’aquella comarca, el caràcter nuclear de les seues institucions, Alacant, per comparació (que no contra posició) ha de buscar un protagonisme propi, lligat íntimament al territori i a la seua autèntica cultura, ha de ser un puntal de la Comunitat Valenciana que ofereixca; una ciutat amable, de qualitat habitacional, de cura per la cultura, amb una élite social cohesionada i dimensionada, amb voluntat innovadora, centre mediterrani, nàutic, cívic, europeu, logístic, ciutat d’arrels i reflex del territori valencià sudenc i entronque i connexió amb la resta del projecte comú de la Comunitat Valenciana, que és un tot comú i competitiu cara a l’exterior, ha d’haver-hi per tant una vocació constructiva i neuràlgica dins l’entramat autonòmic.
Reinventada, empresarialitzada, lobbitzada, en definitiva, apostant per ser una altra líder de l’espai valencià. I això ho ha de fer per impuls i convicció pròpies. En un altre cas, altres ciutats prendran la iniciativa, correran la cursa, prendran el lloc i ocuparan eixa vocació. No m’enganye massa si dic que Elx o fins i tot Benidorm ja estàn, cada una per raons i amb estratègies diferents, prenent un paper davanter al hinterland alacantí, que encara viu del record de la capitalitat provincial i mira abocabadada a la plaça de Nuevos Ministerios i acull sense ambició ni un producte digne, fornades de turistes de tercera.
Si el dibuix fet encerta encara que siga un poc i tangencialment amb una diagnosi de la situació real, això implicaria que, en tot cas, tant el govern local, com les forces vives de la ciutat, els emprenedors i els que haurien d’assumir en positiu un paper de trama burgesa de la ciutat, però també, clar, la mateixa consciència i sentir popular haurien de pegar un gir de 180º en la seua concepció de què vol dir ser valencià, què vol dir ser alacantí, qual és el mapa de joc en el qual cal involucrar-se, quals són els reptes i com resituar i distingir les zones alacantines en una estratègia autonòmica de conjunt i en el nou mapa social i polític.


Ferran


*Este article forma part del programa de reflexions vigent del Punt de Debat Alacantí.

CAM y Caja Murcia. E. Rodriguez-Bernabeu

Papers del Sud


CAM y Caja Murcia


Hace días, un amigo, profesor universitario, me confesaba su inquietud como alicantino por la fusión de Caja Murcia y la CAM. Temía que la toma de decisiones pasara de nuestra Comunidad Valenciana a la Comunidad de Murcia y a las fuerzas políticas y empresariales centrales madrileñas que propiciaban la fusión. Temía una nueva versión de aquella idea abandonada del Sureste de España que floreció en la década de los 60.


El temor descansaba sobre la sensación de debilidad que los dirigentes alicantinos transmiten. Los alicantinos se dividirían, según suponía mi amigo, ante la fusión CAM-Caja Murcia, en dos facciones: a favor y en contra. Y esta vacilación podría responder a sensibilidades no sólo políticas o económicas, también de identidad.


Dicen que el presidente Camps se oponía a esta fusión y que, sin embargo, era bien vista por el zaplanismo… ¿Tienen vigencia estos recelos en un mundo globalizado? En una economía internacionalizada, ¿pueden plantearse estas vacilaciones? Mi amigo decía que nuestra economía, para poder desarrollarse satisfactoriamente, debía mirar hacia el Arco Mediterráneo, no hacia el sur o el centro de España.


Si la función de las autonomías españolas significa la aproximación del poder a los ciudadanos, toda esta problemática tiene sin duda connotaciones prácticas. En el fondo, todo el problema se reduciría a la desconfianza que los políticos y las fuerzas vivas de Alicante infunden en sus conciudadanos, produciendo en ellos una sensación de debilidad o de inconsistencia.


Existe en Alicante una falta de referencias claras. Los políticos, los representantes de la cultura, la misma Universidad, el mundo empresarial, la burguesía (si todavía existe en Alicante), los elementos sindicales, han sido incapaces de crear un núcleo de poder, un clima tranquilizador de adhesión entre los alicantinos, y mucho menos entre los habitantes de su provincia, que no se sienten representados por Alicante-ciudad.


La Generalitat ha sabido cohesionar la Comunidad Valenciana durante los últimos diez años de vida autonómica, se ha convertido en el interlocutor válido de todos los valencianos. Podemos preguntarnos si la Ciudad de Alicante ha encontrado su lugar adecuado en ella, y si esto influye en su comportamiento político.


No sé qué relación directa pueda existir entre todo lo expuesto y la unión entre CAM y Caja Murcia. En el fondo, el recelo consistiría en la probable capacidad de Murcia para desviar en su provecho recursos alicantinos legítimos que las fuerzas vivas de Alicante, sus representantes, no conseguirían neutralizar.




Emili Rodríguez-Bernabeu