L'ofici de raonar
El professor Vicent Soler ens ha lliurat amb L'ofici de raonar una part essencial del seu pensament polític; si més no, d'una part del vessant pràctic del seu pensament polític. El llibre replega articles que ha publicat a diversos diaris i revistes: El País, Avui, Levante-EMV, Saó entre altres. Replegar articles periodístics (alguns, simples columnes esquemàtiques) i publicar-los en un volum unitari és una operació arriscada. El primer risc ve del període de temps que abasten els articles. Si és molt llarg, fa necessària una tria discriminatòria, si hom ha canviat d'opinió sobre certs postulats. El segon risc és l'aspecte cronològic en què apareixen els assaigs al recull. L'article amb data més antiga és de 7-5-1996, el més recent de 24-1-2010,ambdós publicats al diari Levante-EMV.
Vicent Soler ha resolt el problema amb una ordenació temàtica suggeridora. Ha classificat els articles de la següent manera: Temes de País, La dreta que patim, Debat estatutari, Qüestions disputades, On va el socialisme valencià, La via valenciana en la cruïlla, L'eix mediterrani, L'Espanya plural i Cultura, societat, universitat Amb unes directrius finals en epíleg que són una recapitulació de les seues inquietuds identitàries com a valencià. Com veiem pels títols, la temàtica abasta un ampli ventall. Uns temes que han estat l'actualitat llampant, de vegades dolorosa, de tots nosaltres durant un temps molt recent: ahir mateix. Però com a fons d'eixa temàtica variada adés al•ludida, hi ha la idea obsedida del propi país. Dessota l'economia, la política, la cultura, la vida acadèmica, palpita sempre la qüestió identitària valenciana. València és el transfons omnipresent al llarg del llibre. València com a leit motiv del llibre. I en dir València vull dir País Valencià.
L'ofici de raonar és la crònica vívida d'un intel•lectual que contempla, de vegades angoixat, l'esquinçament de la societat valenciana. Contempla l'abisme entre esquerra i dreta, la manca de diàleg d'ambdues. La lentitud dels canvis que conduirien els valencians a la plenitud nacional. Vicent Soler ha viscut com pocs, i des de la zona geogràfica valenciana més sensible, la Ciutat de València i les comarques centrals del país, la lluita desigual entre blaverisme i catalanisme. Ens dirà:"Entre Zaplana i Eliseu caben més valencians", tot distanciant-se d'ambdues personalitats. La seua visió del problema és de franca convergència, vol "rescatar l'orgull de ser valencians", segons les seues pròpies paraules. Se'n plany, amb raó, de la insensibilitat del Zaplana president a aprendre la llengua dels valencians. I pensa que l' integrisme pancatalanista representat per Eliseu Climent s'ha enquistat en un "gueto d'or" i que"la controvèrsia catalanista és bàsicament una maniobra de distracció davant el problema principal: la desvalencianització del nostre país". Sens dubte, una denúncia encertada sense solucions a l'abast. Perquè quines estratègies – em pregunte– farien possible la superació dels resultats de dues guerres civils, la de 1701-1715 i la de 1936-1939, que desballestà l'estructura del país i el seu patrimoni, la primera, i les possibilitats de restauració, en confirmar i aprofundir els resultats de la primera, la segona?
El llibre té una virtut específica: mostrar la recurrència dels problemes, la insidiosa repetició sense solucions pràctiques ni canvis apreciables. Ens mostra la realitat política dels últims 20 anys que ell ha viscut en primera línea de foc. Encara que, al meu parer, la seua sensibilitat política el duria cap al federalisme, Vicent Soler s'allunya de la fantasia i s'ajusta a la realitat. Una qualitat admirable de la seua visió és la d'admetre els problemes creats pels polítics, i llurs conseqüències, com apunt de partida per al debat i les accions subsegüents. Eixa actitud és un avantatge,perquè arranca de la realitat, no de la il•lusió ni d'idealismes utòpics. Així,en parlar de la província, no defuig la veritat en dir que la província segueix sent "la unitat política fonamental i clau de l'Espanya actual centralitzada". D'esta realitat partirà, node l'ensomni d'ignorar-les, o d'esborrar-les ingènuament del seu imaginaripolític. Soler sap que viurà molt de temps –potser tota la vida – amb l'actual estructura de l'Estat espanyol. No hi ha en el seu llibre cap indici que contemple l'esquarterament d'Espanya, ni de lluny; perquè sap que això no és possible ni convenient. El seu posicionament s'ajusta a la constitucionalitat. Accepta la idea de l'Espanya constitucional actual que permetria la plenitud del País Valencià en certes condicions sociològiques en què l'educació empentaria una nova sensibilitat.
El principal missatge de Soler és que "tan important és defensar la unitat de la llengua comuna que parlem valencians, catalans i baleàrics com defensar, en l'àmbit polític, un projecte propi i singular per als valencians". No qüestiona Espanya, és lluny del pancatalanisme i de l'independentisme, accepta la situació actual, sempre que les intencions polítiques dintre de la Constitució del 78 siguen serioses, sinceres, sense enganys. Ens dirà: "No dubte que siga una batalla difícil, però perduda? Per què? Quedem molts que podem treballar educadament i tenaç per canviar consciències. I tenim tot el futur per davant". "Rescatar l'orgull de sentir-nos valencians".Propugna una acció pedagògica i social que supere la decadència, que aquella frase: "Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança", actualment 'fòssil' entre nosaltres, els valencians corrents, esdevinga una frase plena des ignificat i punt d'arrencada d'una recuperació nacional.
El llibre és una reflexió postfusteriana, paral•lela a la d'altres autors, com ara Alfons Cucó o Ernest Lluch, i contempla el pancatalanisme en col•lisió amb un poble tenallat per unes visions metafísiques nacionals castellanes i la desinformació majoritària dels valencians. Polítiques equivocades de Catalunya (ports, ferrocarrils, aigua) han sembrat l'hostilitat entre els valencians. El discurs catalanista resta arraconat i ha deixat en punt mort, com volia l'espanyolisme, la recuperació social del valencià.
Quines estratègies farien possible aquesta recuperació? Em pregunte en llegir el bell llibre de Soler. Perquè, amb un catalanisme i un blaverisme enquistats, la paràlisi social en l'ús del valencià ha estat consegüentment garantida i el triomf espanyolista del castellà inevitable. Hem d'invocar una vegada més el voluntarisme de cadascun de nosaltres?
L'Epíleg del llibre és un corol•lari pràctic, a mena de recordatori, del que hem sigut els valencians i el que podem esdevenir si insistim amb la recuperació del nostre patrimoni. Denuncia la mentalitat sucursalista del poder valencià, que es tradueix per "l'escàs, per no dir nul, pes específic que se'ns atorga com a col•lectivitat als centres reals de poder polític, tant estatals com europeus".
Propugna superar la reacció contra la nostra identitat mitjançant "una resposta prudent i farcida de molta pedagogia". I afegirà: "Cal encetar una reflexió profunda sobre la identitat col•lectiva dels valencians". I "el futur del poble valencià passa per convèncer la majoria dels nostres conciutadans"i, per a això, cal "eradicar aquesta barreja de prepotència intel•lectual i d'ingenuïtat política que ha caracteritzat el valencianisme en el passat", "evitar que l'espanyolisme hegemònic acabe confinant el valencianisme en una espècie de gueto cultural, social i polític per bé que siga amb totes les comoditats". "Cal un model d'Estat que plasme l'autèntica asimetria nacional que caracteritza Espanya","per això cal continuar els treballs esforçats de molta gent, adés i ara, per reconduir el País Valencià a la seua identitat més genuïna".
Per a Soler, "el valencianisme polític és bàsicament deutor dels plantejaments de Manuel Sanchis Guarner. És a dir, s'ha perfilat com un moviment inclusiu a partir de l'adhesió a un projecte de futur com a poble, sobre la base d'unes senyes d'identitat pròpies entre les quals cal destacar la llengua pròpia". "L'esperança de vida del valencianisme rau,doncs, en la capacitat de convèncer d'aquestes idees i sentiments a la majoria de valencians".
No obstant això, Soler afirma que "ens convé millorar les relacions amb els territoris veïns de Catalunya i Balears, amb els quals compartim llengua, trets culturals i geoestratègics i complicitats en la batalla de preservar la identitat pròpia".
Soler no rebutja la idea d'Espanya. Diu: "L'Espanya plural no s'esgota a Catalunya, Euskadi i Galícia. Tot tenint ben present que la diversitat dels pobles d'Espanya no és un problema sinó una riquesa incalculable. I que enfortir la pluralitat és enfortir la salut democràtica del conjunt".
Soler està molt preocupat pel problema de la cohesió del País Valencià i encara ens dirà: "Entenem que és profundament letal per aquest objectiu – la cohesió – centrar el debat identitari al voltant de la catalanitat dels valencians. Perquè el que ara ens cal és aportar referents assumibles per tothom. La valencianitat ho és i la catalanitat no".
L'ofici de raonar és una obra de reflexió, jo diria que un punt d'encontre, una incitació al diàleg i a la introspecció. És també una crònica retallada d'errors i encerts, d'un temps que se'ns escola i que cal aprofitar al màxim si volem conservar la nostra identitat. És el testimoni del treball apassionat,constant i silenciós, encara incipient, encara jove, d'una gran quantitat de valencians i del mateix autor del llibre.
Vicent Soler és de Rocafort, un poble de l'Horta Nord,molt proper a València. Per als de la meua generació, la dels 60, Rocafort era un centre de visita ineludible del valencianisme militant. Perquè a Rocafort vivia i bregava Mossèn Vicent Sorribes Gramatge, l'únic rector del País Valencià que deia missa en la nostra llengua durant el franquisme. Ell va fer l'únic missal valencià d'aquella època, que conserve acuradament en al meua biblioteca. Mossèn Sorribes va ser un referent valencianista que Vicent Soler esmenta en el seu llibre i que, probablement, influí en la seua visió valenciana del món que l'envoltava. Eixa influència que el nostre autor va rebre de nen és la que ens retorna ara, amb escreix, amb el seu llibre. Enhorabona.
Emili Rodríguez-Bernabeu
Alacant, 23 de novembre de 2011.
Presentació sobre la nostra base ideològica i perspectives de futur.
