dilluns, 4 de maig de 2009


Tema 1.- El Territori Geogràfic i Ecològic d'Alacant


La Comarca de l’Alacantí compren tradicionalment els termes municipals d’Alacant, Agost, Sant Vicent del Raspeig, Sant Joan, Mutxamel, el Campello, Tibi, Xixona, la Torre de les Maçanes, Aigües i Busot. Cal plantejar la conveniència o no de mantindre en la comarca els municipis més interiors, perque alguns d’ells han optat per integrar-se en una Mancomunitat: la M. de la Bonaigüa (Tibi, Aigües, La Torre de les Maçanes, Sella i Relleu) en base a les seues característiques geogràfiques i econòmiques comunes. El debat conclou a falta d’un projecte de llei de comarcalització. En qualsevol cas, n’hi ha una pregunta més punyent: caldria crear un Area Metropolitana que integrara els municipis més propers a Alacant?

En principi, la resposta sembla que n’hauria de ser positiva...peró hi ha experiències pròximes...com l ‘intent de crear una Area Metropolitana a València-l’Horta, que van durar molt poc...per causa de la polarització política entre el Cap i Casal i el Cinturó aleshores Roig que l’envoltava...
L’Alacantí és una comarca relativament extensa i que reproduix, a xicoteta escala, la morfologia característica del nostre País: una línia de costa, més o menys accidentada (en el nostre cas, poc accidentada i generosament dotada d’extenses platges) tradicionalment abocada a les activitats pesqueres i portuàries; unes planes en progressiva elevació cap a l’interior, tradicionalment dedicades a una agricultura de secà o de regadiu, segons les zones...i finalment unes esquerpes muntanyes, origen de rierols o rambles, i que cap al sudoest van minvant d’altura, sent la seua utilització tradicional: el pasturatge, el conreu d’espart i l’obtenció de mel, llenya, etc.

La disarmonia i el desequilibri que caracteritzen en ocasions la dialèctica entre costa i interior al nostre territori, s’incrementen notablement a la nostra comarca.

A la línia de costa ens trobem amb la conjunció d’una molt elevada densitat de població (és la segona comarca més poblada i amb més densitat de població de la Comunitat, després de l’Horta...) i una fortíssima concentració d’habitatges i infraestructures (de les quals resten per finalitzar algunes molt significatives, com l’AVE: tant cap a Madrid com cap a València, Barcelona, etc; la Via Parc i les noves línies del TRAM). Tot això plegat comporta unes possibilitats importants de movilitat (imprescindible en una societat i economia modernes...) però també alguns problemes greus i, sobretot, un entorn dur que no afavorix com caldria la qualitat de vida dels habitants.

Per eixemple , es practicament impossible una continuitat en el caminar al llarg del nostre litoral, zona que per les seues condicions orogràfiques podria ser molt favorable, així com per la seua presumpta especialització turística. Cal reivindicar, doncs, una major continuïtat en els passejos litorals i l’adequació de carrils-bici.

Finalment, hauria de ser possible la simultaneitat i la sincronització d’infraestructures de transport a diverses velocitats, per fer possible alhora l’eficàcia econòmica i la qualitat de vida. Tots opinem que la movilitat hauria de ser un tema important dins del futur Plà General d’Ordenació Urbana de la Ciutat i de l’Area Metropolitana.

Els problemes a la zona intermèdia, on es situaven les antigues zones de cultiu (l’Horta d’Alacant...) és tant la seua desertització, com la urbanització i l’ocupació del terreny per infraestructures de comunicació. El deteriorament paissagístic és notable (ací no contem amb la sempre gratificant presència de la mar...) així com la pèrdua de terres de cultiu (que podríem necessitar el dia de demà) i la devaluació del nostre llegat històric (Pantà de Tibi, Torres de l’Horta, Sistema Tradicional de Regs..etc).

El debat es centra en l’adjudicació de la seua quota de responsabilitat (quant al deteriorament paissatgístic) bé al factor orogràfic-climàtic, quant a la intervenció antròpica. Es cert que l’orografia, l’edafologia i la dinàmica atmosfèrica condicionen una clima semiàrid a la nostra comarca..., però també és cert que la intervenció antròpica ha sigut també determinant d’una hiper-devastació que es fa evident al rogle que envolta Alacant. Es parlà de la deforestació, afavorida per la política de construcció naval al segle XVIII i, de mode més singularitzat a la nostra comarca, per l’existència d’una mina de cinabri a l’Alcoraia. No cal dir que, en èpoques molt més pròximes a nosaltres, la desertització ha continuat amb l’abandonament del cultiu de les terres de l’Horta d’Alacant, sacrificades a l’expansió urbanística i la multiplicació de les estructures de transport.

Quant a les propostes aportades pel ponent, es va sug.gerir la conveniència (o necessitat) que la Universitat es pronunciara sobre el tema i desenrollara una dinàmica d’investigació i treball sobre la desertització a la nostra comarca.

A la zona interior ocorre més bé el contrari. Ens trobem davant d’algunes de les zones menys poblades i economicament inactives del nostre País. Per efecte d’una urbs poc arrelada al seu hinterland, els municipis interiors són demograficament decadents i, encara que els seus atractius paissatgístics es troben en molt més millor estat que en la resta de la nostra comarca, la seua població jove no compta amb llocs de treball atractius, ni tan sols amb unes còmodes comunicacions.

El debat sobre el diagnòstic i les propostes per als municipis de l’interior, va aportar la idea de la restauració i revalorització d’alguns elements patrimonials, com el Preventori (a la Torre...) o el Balneari (a Aigües) que es podrien adaptar a les noves tendències socio-culturals, servint –per exemple- com a residències d’avis, instalacions de turisme rural, cases per a convivències, retirs, etc.

Un problema comú a les tres zones és la superposició sobre la població autòctona, d’una altra majoritària d’origen forani (... ) i que no ha vingut en moltes ocasions amb la humilitat de voler aprendre i adaptar-se, sino pel contrari amb actituds de “ordeno y mando” ( afavorides per l’ordre polític prevalent des del segle XVIII i que aplegà amb el franquisme a un punt de quasi no retorn.

Es un procés que, a més de produir una inevitable despersonalització i sustitució lingüística.....ha comportat també una pèrdua de referents mentals quant al paisatge percebut.

La població majoritària de la nostra comarca, òrfena de referents culturals, de fites simbòliques, no té una imatge mental del territori i per tant li manquen valors i raons per estimar-lo.

Pel contrari..., li és més fàcil percebre-lo com un objecte d’explotació. Heus ací una possible explicació al greu problema d’incivisme que caracteritza a una bona part dels actuals “alacantins”.

En el debat es va sug.gerir la conveniència de que determinats agents culturals (l’Ajuntament, les Associacions de Veïns, el Professorat de Valencià, o de Ciències Socials...) poguera recòrrer a tècniques d’Història Oral, aportant testimonis de gent major, de gent que tinga un protagonisme o una bona imatge (...) explicant al més joves, la ciutat viscuda i valorada..., aportant-los eixos elements històrics, pero també mítics.... que vestixen l’ànima d’una colectivitat humana, convertint-la en una comunitat pre-nacional.

Una darrera aportació al debat, assenyalà que ens situem davant d’un tema molt ample, amb una gran càrrega política, el qual fà que les possibles solucions hagen d’implantar-se des d’una posició de poder.


Josep Lluis Mira (Catedràtic de Geografia i Història; membre d'Units x València).

5 comentaris:

  1. Interessant i prou llarg l'article.
    Xixona, el meu poble, es de l'alicantí. No obstant, hui en dia tenim molt poc a vore amb els "alicantins" perquè el caràcter és molt diferent. Molts es pensen que en Xixona està Heidi i Pedro "porque está en las montañas". Sempre sóc un poc crític amb "Alicante" en estos aspectes perquè crec que és la ciutat més despersonalitzada, amb menys caràcter, que conec. Moltes vegades ens plantegem si devem pertanyer a una altra comarca perquè compartim més coses, per exemple,l'alcoià o el comtat, però possiblement per la geografia continuarem sent de l'alacantí.
    Sempre compare amb el caràcter alcoià, totalment oposat a l'alicantí, al xixonenc. Ells diuen que de la Carrasqueta cap avall és Àfrica. El problema és que alicantins alicantins en queden pocs (un 3%, em va dir Quique, jeje), són molt poc apegats a la terreta, i en Alcoi se'n passen. Molts xixonencs anem a Alacant tots els dies, i la gent et sol dir: Y de Jijona vienes hasta aquí? Si eso está muy lejos?
    Per tant, on estaria Xixona? En l'àrea metropolitana? En l'extrarradi? Si ara cada vegada passen menys autobusos.
    En fi, difícil decissió

    ResponElimina
  2. I tens tota la raó, Fabian.

    Jo tanmateix pegue una volta de truita i et dic que els qui sou veritablement alacantins sou vosaltres; és a dir, la resta dels municipis a excepció de la ciutat d'Alacant.

    La ciutat d'Alacant és una sucursal cutre i mediocre de Madrid, amb els beneplàcit de la majoria dels ciutadans, i per supost dels polítics que ens governen amb majoria absoluta.

    I precisament perquè volem obrir els ulls a molts que encara no se n'han adonat, o els fa por "eixir de l'armari" des del punt de vista reivindicatiu, hem creat el nostre Punt de Debat.

    Els pobles alacantins, i d'una manera especial el teu, a més per supost de Sant Joan, Mutxamel, Sant Vicent, El Campello, Agost, Aigües, Busot i La Torre de les Maçanes teniu eixe rol, el de recordar als "bajoques de la capi" allò que van ser i van oblidar.

    I eixe 3%, a més de tots els que s'afegisquen, tenim el de recolzar-vos. Però no pense que Xixona tinga poc a vore amb la resta de municipis de la comarca, raó per la qual no pense que hàgeu de fer la guerra pel vostre compte; molt al contrari, heu d'obrir els ulls a aquells que s'han oblidat d'allò que foren, a diferència de vosaltres, que contiueu sent-ne fidels.

    Xixona queda una miqueta lluny si la comparem amb Sant Joan o Sant Vicent, i la geografia que la comunica amb Alacant és complicada, d'acord. Però no per això pense que hàgem de considerar-la extrarradi. I precisament la seua personalitat es basa en les seues particularitats geogràfiques. El que cal fer és reforçar les comunicacions i l'activitat econòmica, així com normalitzar el fet comarcal que ha de servir per a unir-nos i no per a separar-nos cada volta més, com queda molt clar llegint el teu comentari.

    Un abraç,

    Quique

    ResponElimina
  3. No som el extrarradi,de fet, ja he dit que coneixem Alacant molt bé perquè part de la vida la fem ahí (anar a comprar, universitat, treball,etc). Estem acostumats a agarrar el cotxe i no ens fa res de perea,és algo molt habitual. Crec que tardem menys nosaltres en anar a la uni que un que viu al centre d'Alacant.
    El que passa és que ens sentim molt diferents, i més encara, pareix que sobreactuem quan anem a Alacant, canviem el xip. En Xixona viatgem molt, i el poble s'ha convertit en un refugi,en un lloc on trobes gent igual que tu i entén les mateixes pocasustancies que tu.

    ResponElimina
  4. Ok, interessant reflexió, espere que servisca per que mes d'ú, llegint-te, òbriga els ulls, si és que de veritat li interesse.

    Per cert, vas vore l'últim partit de l'Hèrcules? 23.000 espectadors, i trencant l'imbatibilitat del Tenerife, que portava un munt de partits sense perdre.

    A vore si t'animes i vens el dia del Celta!

    Salutacions

    ResponElimina
  5. D'acord en el que en aquestos comentaris es comenta. Sóc del Comtat, encara que visc a La Safor, i pense que la capi de la província és una ciutat rara i extranya dins del País Valencià. Ja vaig publicar alguna cosa d'aquestes al meu blog i coincidim en les nostres apreciacions. Recorde que quan estudiava a Alacant, ningú no coneixia el meu poble ni cap de la comarca, tret d'Alcoi o Cocentaina.

    Salutacions als blogaires alacantins que ho fan en valencià

    ResponElimina