dilluns, 1 de juny de 2009


4 bases per establir un valencianisme madur - Per Josep Lluís Mira


Un xicotet missatge tan sols per dir-vos que en el debat d'esta vesprada, sobre la base del que ha plantejat Emili i seguint la intuició de Ferran: que és necessari bastir un valencianisme madur (cosa que està per fer..almenys...per acabar de fer) dir-vos que trobe que eixe valencianisme madur, s'hauria d'establir sobre 4 bases:

1) EL valencianisme del cor que reconeix i estima la Pàtria Valenciana, no necessàriament incompatible amb Espanya, disposta a entendre's amb ella sobre la base del mutu respecte i reconeixement (és el plantejament federal).

2) El valencianisme de trellat que reconeix i estima la unitat lingüística amb Catalunya, les Illes, etc, així com la conveniència i l'interés dels projectes comuns, projectes que es podran dur endavant sobre la base del respecte mutu, del reconeixement de les respectives personalitats diferenciades....respecte que ens pot dur a construir una eurorregió de l'Arc Mediterrani, amb l'acord de tots (considere que els Païssos Catalans estan morts i soterrats...).

3) La recuperació del nostre patrimoni natural, cultural, lingüístic..., que és la major part de l'herència que haurem de legar als nostres fills i descendents: un país on es puga viure, on es posé fré a la destrucció i a la rapinya. Podriem dir-li el valencianisme ecològic i cívic.

4) Finalment (encara que no és el menys important) un projecte de societat bastit en l'humanisme d'inspiració cristiana o, inclus millor, en el personalisme comunitari. No es tracta de seguir les consignes o normes de l'Església Catòlica (o de qualsevol altra església...) sino de defensar una societat lliure de qualsevol tentació estatista, així com preservada del "lliure joc de les forces econòmiques". El liberalisme i el socialisme no són ja la solució, sino el problema. Són problema perque no poden oferir el vertader ideal de ciutadania democràtica al que aspirem: l'un per defecte i l'altre per excés. Cal defensar els cossos intermitjos i, entre ells, la família que és l'escola de ciutadania per excelència.

Josep Lluís Mira

3 comentaris:

  1. Hola a tots!,

    Estic d'acord en tots els punts que ens explica J Lluís, però en el punt 4t, pense que hauríem de deixar la porta oberta tant als creients com als que no ho són. Perquè, en el fons, el que vols dir quan dius que ni tant el liberalisme ni el socialisme "no són ja la solució" és proposar com alternativa la democràcia cristina: en temes morals i culturals una posició dretana, i en els econòmics i laborals, una d'esquerres. Evidentment, això amb matissos; ho he dit així per simplificar.

    I sobre la família, hauries d'aclarir en quin models familiars penses (ja ho supose). I si el valencianisme guanyaria pes o, per contra, no defensant polítiques més "progressistes" o més "conservadores," en els temes familiars, socioafectius, etc.

    Salutacions!

    Lluís

    À veure si creem una mica de "debat" en el blog!

    ResponElimina
  2. Crec que són, efectivament, unes bases. Al menys unes sobre les que es pot discutir, matissar i afegir coses. La que més em crida l'atenció és la darrera, al menys pel que té d'embastir un missatge pràctic i humanista que sense estridències ens allunye de la bipolaritat esquerra/dreta tan maniquea i falsa en que se'ns vol aufegar a tots, però com explica Lluis al seu comentari caldria explicar molt i desenvolupar el seu detall.
    Caldria també entrar al rotllo (un tant esgotat a fòrums i batalletes valencianistes) de si una llengua compartida te fa d'alguna manera una mateixa nació o t'obliga a unes directrius comuns, i no ha de ser la voluntat sentida per la gent, la història, la personalitat i les institucions les que compten també a efectes de vestir un subjecte de sobirania i un objecte polític. Jo ho tinc molt clar, però també la necessitat de lligams i les conveniències compartides més actuals.

    ResponElimina
  3. Em semblen encertats els quatre punts que proposa Josep Lluís. Sobre el quart, crec que hauríem de superar complexos. Josep Lluís ha plantejat correctament eixe referent: no es tracta de posar el referent religiós com un requisit sine qua non per a plantejar unes bases. El que es tracta és, per una banda, de no desestimar la importància de la tradició cristiana: som -es vullga o no- hereus d'ella.

    D’altra banda, Josep Lluís apunta que en la millor tradició de l’humanisme cristià contemporani existix un corrent de pensament anomenat “personalisme comunitari” (amb autors com Mounier, Maritain, Rougemont...), que pot aportar elements interessants a l’hora de construir el país. En eixa tradició han begut figures cabdals de la construcció europea: Adenauer, de Gasperi, Schuman o Jacques Délors. A Espanya trobem: Alfons Carles Comín, Carlos Díaz, Jordi Pujol o Duran i Lleida. A més a més, en el valencianisme ha estat present des de l’època de la República (amb Acció Nacionalista Valenciana), HOAC, JARC, JOC, Unió Democràtica del País Valencià, Moviment Scout Catòlic…

    En 1996 vaig ecriure un article titulat “Apunts per a una proposta nacional valenciana des del personalisme comunitari”, inclòs en el llibre col•lectiu de Saó "El valencianisme que ve". A hores d’ara, per exemple, fora de l’àmbit “ortodox” del nacionalisme valencià (el que seguix fil per randa els plantejaments fusterians: “el PV serà d’esquerres o no serà”, “PV-PPCC”, etc.) les úniques reflexions diferents estan produint-se des del personalisme comunitari o a recer d’ell. Vos recomane, per exemple, la lectura del llibre col•lectiu "Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització", del qual ha estat un dels curadors el professor August Monzon, un dels organitzadors del congressos personalistes. (Per cert, a www.cristians.net podeu llegir l’article que ha escrit esta setmana a La Vanguardia, “Nació valenciana, naturalment”).

    No puc ara entrar a contar les bondats del personalisme perquè no vull estendre’m més. Però pensem en la fertilitat que ha aportat a este país. A les entitatscitades anteriorment caldria tindre present també que empreses com Consum, Caixa Popular, universitats com La Florida o sindicats com La Unió de Llauradors, han nascut de la mà de persones influïdes pel personalisme comunitari. Un referent així crec que no s’ha de bandejar.

    Enhorabona pel blog. L’altre dia, a la presentació de la revista "Nexe", el vaig recomanar a diferents assistents.

    Bones festes de sant Joan!

    Agustí Colomer.

    ResponElimina