dimarts, 6 d’octubre de 2009


Tema 6.- ALACANT HA D’EXERCIR UN PAPER CENTRAL I JUGAR AL TAULER VALENCIÀ


Alacant ha viscut una tensió evident amb la resta del territori valencià i en particular amb el Cap i Casal. No anem entrar en les raons d’esta rivalitat, que pren forma i agarra volada majorment durant l’avanç del segle XX, ja que això ocupa una altra anàlisi i ha sigut tractat en assaigs més autoritzats que esta modesta reflexió. En qualsevol cas importa el futur i l’anàlisi de què i com organitzar hui Alacant i entendre les seues aspiracions més raonables dins la nostra realitat històrico-cultural i fonamentalment en el nostre present.


De les qüestions que deixe en l’aire estan, sense dubte, l’evolució d’una ciutat que es va vore de sobte com a cap provincial i hi va voler exercir el nou paper com si fóra un nou Madrid costaner (amb poc d’èxit cal reconèixer-lo, era inevitable), una població que hui conté un percentatge de jubilats d’Alcorcón o Logronyo, de cambrers de Córdoba i llanterners bolivians sorprenent, i al remat una societat local amb una manca de comprensió del seu entorn provincial i regional que ratlla en l’autisme.
Alacant ha d’assabentar-se de qui és i a on està, i apostar fort. Alacant és la segona ciutat del país valencià, és el remat de l’Arc Mediterrani (l’eix de prosperitat europeu més proper i real que tenim a la mà) i és un lloc que ha sigut atractiu per al conjunt d’Espanya com a destinació estiuenca de baixa qualitat, però també és una ciutat i un hinterland que viu el moment de degradar-se o de cobrar espenta i recuperar el seu esperit. Per a solucionar els seus conflictes, ha de situar-se en el mapa.
Parlar d’Alacant, d’un espai geogràfic i cultural, humà, amb bona cosa de particularitats respecte de la resta del territori valencià sense fer esment també de la província és una incongruència. Les províncies existeixen en l’imaginari col·lectiu i Alacant s’explica modernament com a centre d’eixe fet provincial. Ara bé, les províncies no són en realitat el que pareixen, pareixen molt més del que són a dia d’hui, i haurem d’explicar perquè.
Des del punt de vista material i legal la província, enginy creat el S. XIX a corre cuita pel granadí Javier de Burgos en base a un encàrrec del Govern que volia reproduir els departaments francesos, el país més centralitzat del món, no és (en primer lloc) més que una demarcació per a organitzar les activitats de l’Estat. En té, per tant, una base logística i enginyeril, jacobina i fins a cert punt asèptica. Hui la província és, encara, efectivament, una zona de regular grandària a on s’estructuren les delegacions dels ministeris, xarxes internes de carretera, plans de l’Estat, dispositius de seguretat, etc. Al cap de tot això són els delegats del Govern i els subdelegats. Però, aparegut l’Estat autonòmic, poca cohesió i consciència dóna, fins i tot poques competències, el mapa provincial als seus afectats.
La província és (en segon lloc) també demarcació electoral, antigament lloc de repartiment de cacics polítics i partits, però d’allò no queda més que el record historiogràfic, i hui és la planta utilitzada per a triar senadors i diputats democràtics. Realment, no se pot negar la influència de tal espai electiu en fer parèixer que la democràcia s’assenta en el cos provincial, açò no deixa de ser cert, però la sensació és en certa mesura diluïda pel fet autonòmic, la personalitat i protagonisme de les grans ciutats, nous localismes, etc.
En canvi, allò que, sense dubte, més ha marcat i ha fet per acostar una entelèquia provincial als ciutadans, allò que més ha fet per donar peu a una personalitat provincial, en trencament amb les altres estructures: les naturals (comarques) o les històriques i político-culturals (regnes, principats, senyorius i regions) que són les que ens caracteritzaren durant segles i que perviuen baix distintes formes i realitats en les Autonomies, les que van intentar trencar amb tot això, com dic, foren les províncies com a entitats locals; lo que podem traduir en rigor per les diputacions i les normes de competències locals de caire provincial i éste és el tercer punt que vullc abordar.
La província és un invent que arriba a prendre entitat viva i afany localista amb l’Estatut Provincial de José Calvo Sotelo, el 1925, en la dictadura de Primo de Rivera, i més tard és el model predilecte dels programes polítics de la dreta radical de Renovación española, durant la II República; la província, amb esta darrera vocació, tinguem en compte, es desenvolupa de forma fefaent i plena amb la dictadura de Franco. Un no res en la història d’Espanya, realment. Des d’adés no hem madurat per desfer-nos d’eixa pell morta.
Arribada la Constitució de 1978 el que es fa, conscient o inconscientment, és restablir un model territorial que va ser connatural a nosaltres durant segles, però reelaborat en forma d’Estat autonòmic. Així i tot el model autonòmic va nàixer davant un buit, un salt en l’espai del que no es podia saber què anava a deparar, quantes Comunitats resultarien, quin procés durien i quan es posarien en funcionament. No va ser, per tant, agosarat atendre a les veus que procuraven la continuïtat de les provincies com a forma d’estructura d’un Estat que no podia viure a l’albir de la seua construcció conforme al nou manat constitucional .
Ara bé, cap a principis dels huitanta ja estava fet el mapa autonòmic i Espanya ja s’havia dotat d’un model de distribució del poder que s’acostava al instal·lat a la major part d’Europa i al més comú de l’Occident desenvolupat. S’acostava al model dels demés Estats no centralistes, tot i les incerteses i defectes que aquell original compost a mig camí del federalisme significava; cosa que no ens pot entretindre ara tot i el seu màxim interés. I fet el mapa autonòmic, multiplicades les institucions i administracions públiques descentralitzadores, deixava de tindre sentit i utilitat l’Estatut provincial i les diputacions. En canvi, roman per imperatiu constitucional. No ens les podem llevar de damunt sense una reforma molt complicada i arriscada políticament.
Algú, potser, es pregunte perquè eixe ànim de llevar les institucions i el mapa provincial, al menys, com a entitat local, com a Administració pròpia de la província (no parle de la província com a demarcació de l’Administració central). Dos bateries de raons s’alínien amb els seus arguments: per una banda raons humanes i geogràfiques, per altra raons de justícia i funcionament democràtic, raons de trellat. Entre les geo-humanes estan que la província no respon a cap realitat significativa, en el nostre cas concret res en té a vore el paisatge, el teixit productiu, la cultura, la demografia i les necessitats de la Marina Alta amb l’Alt Vinalopó, o l’Alcoià amb la Vega Baja, allò que existeix de forma natural són les comarques, però és que a més a més, les Administracions ja s’han adonat de que quan cal actuar de forma supralocal: transport de rodalies, depuració d’aigües, planificació del territori, etc, si el municipi queda xicotet l’àmbit adequat és la comarca i les àrees metropolitanes, que no la província.
Definir, finalment, com a alacantí a un tío de Sax i a un altre de Benissa és dir ben poca cosa.
L’escletxa es fa més gran en l’àmbit administratiu i econòmic. Les diputacions són feus de poder que ningú elegeix directament; vostés voten l’alcalde o els diputats a Corts, mai se vota pel ciutadà al diputat provincial ni als seus dirigents però, és una rèmora d’un procés no democràtic indirecte. Tampoc resideixen a les diputacions competències significatives, que hui exerceixen el grans ajuntaments, les mancomunitats de municipis o la Generalitat; l’àmbit real d’actuació de les diputacions és marginal, sovint delegat, de vegades d’imatge o complement i resulta car, molt car. N’hi ha tot un aparell de funcionaris, mitjans materials, partides pressupostaries i polítics de baixa qualitat que fan de la seua taifa provincial un clot de despeses a càrrec de les butxaques ciutadanes. La seua utilitat és (fóra dels casos forals i les illes) una mala broma o al menys de dubtosa rendibilitat.
Ni socialistes ni populars mai han fet per exercir de valent la seua competència estatutària per ordenar el sector administratiu local valencià, ni fins i tot dins els límits constitucionals, no s’han ocupat de retallar, redefinir i col·locar al seu lloc pressupostàriament i en mitjans materials a unes decimonòniques entitats locals heretades (que és el que jurídicament en són les províncies i diputacions) ni d’organitzar un mapa més coherent i redirigir les despeses públiques i els plans administratius, siga mitjançant la comarcalització siga mitjançant altres solucions. No entraré en més detalls ni en allò tècnic però ja es pot intuir que la realitat és que, tant en allò moral i democràtic com en lo que dictaria el trellat organitzatiu, la província és una solució ineficaç i minvada, sense força de futur.
I ara arribem a on volem: el futur d’Alacant no pot romandre autocomplaent-se en el fet, ja caduc per molt que encara sostingut, de ser el cap d’una demarcació artificiosa i esmortida, ni pot creure’s que pot jugar a ser el casal de diputacions que no fan més que un paper ornamental i són niu de confrontacions internes a la Comunitat Autònoma. Conformar-se en insistir en eixa via és no voler mirar a la realitat.
Qual és al meu parer el futur alacantí que cal plantejar-se? Vaig a dir una obvietat, el d’una ciutat (i un àrea d’influència d’extensió per determinar).
Açò vol dir, en realitat, parlar d’una ciutat que no pot viure de la envellida hipòtesi provincial i funcionarial, de la Espanyal radial de temps passats, de la capitalitat provinciana, sinó que pren un nou paper que és el que en realitat s’està jugant sense adonar-se’n.

Alacant és part del territori valencià, una part molt important, pel pes demogràfic i per vocació de contrast en positiu amb el cap i casal; és, després de València ciutat, la segona població que defineix el futur valencià autonòmic, això cal subratllar-ho, i és també un espai urbà importantíssim d’esta llarga façana costanera que és la Comunitat Valenciana. Eixe és l’actual tauler de joc. Per tant Alacant ha de definir la seua valencianitat, el seu compromís i la seua força dins el poder autonòmic vigent, i no contra el poder autonòmic vigent. Alacant ha de fer valdre el seu interés i ha de conjugar-lo amb la resta de la demografia valenciana i del poder administratiu autonòmic, ha d’apostar fort al joc valencià com un dia va fer-ho al joc centrípet i provincià. Si no fa això i se dorm en el teulat, si a la que pot se gira d’esquenes al seu entorn, si lo seu és el desafecte al cós en el qual viu, estarà fent el contrari al repte que en té davant i del que no vol adonar-se’n. Altres poblacions potser aprofiten eixes sinèrgies.
Alacant va fer d’ella mateixa un producte que ha de renovar. Vendre un turisme que va abaixant els seus estàndards de qualitat i que només es conforma en ser refugi de peninsulars de poca monta no pot ser un objectiu. Alacant ha de recrear-se, ambicionar-se i allò tan important que deien els jesuïtes, inculturitzar-se, i això només es fa venent autenticitat, arrels i una realitat distintiva.
La ciutat ha de trobar un lloc per sí mateixa i no mirant als barris de les rodalies de Madrid, ni a els vols de “tot barat” (inclosa la sangría i els preservatius) d’una ciutat de Gal·les. I trobar un lloc dins l’Arc Mediterrani equival a competir per ser final de trajecte del corredor mediterrani, fer embranzida cultural i productiva d’eixe espai, connectar amb el territori connatural políticament, i... des de les seues peculiarietats --que ha de definir--, ser interlocutor i veu a nivell autonòmic i apostar per la vertebració econòmica i administrativa de l’espai valencià del qual ha de ser un pol actiu i ferm.
Turisme però també activitat logística, productiva, empresarial i cultural han de ser elements ben clars en les ments d’este planejament de futur. La burgesia alacantina i els poders fàctics d’esta zona han de despertar i apostar per tot això o estaràn vivint en el passat o al menys en un futur esmortit i en liquidació.
L’àrea d’Alacant i entorn, manca d’un teixit industrial des d’antuvi, no en té futur afalagador si espera viure d’iniciatives externes, ja no val ser ciutat de funcionaris, senyoreta de les delegacions i sucursals que l’Administració i algunes empreses instal·laven seguint vells esquemes organitzatius, l’Estat és a hores d’ara autonòmic, les empreses globalitzades (i sinó, al menys, apuren els costos de les seues estructures), les modernes necessitats d’ingressos i de riquesa s’han multiplicat en exigències de forma exponencial, i davant d’això ja tampoc no ens pot salvar el remei de ser un lloc d’al·luvió, engruixat a base de rebre segons residents i caçadors d’oportunitats del moment (fenomen que hem pagat, per cert, molt car en alguns aspectes). Els regals de Madrid o de València ciutat no són suficients ni estan garantits.
Alacant ha de jugar la basa d’aspiracions pròpies i d’una destinació que li done caliu i uns objectius comuns i sòlids. En clau interna ha d’aspirar a representar una valencianía pròpia, davant la megalòpoli del Cap i Casal, l’herència d’horta d’aquella comarca, el caràcter nuclear de les seues institucions, Alacant, per comparació (que no contra posició) ha de buscar un protagonisme propi, lligat íntimament al territori i a la seua autèntica cultura, ha de ser un puntal de la Comunitat Valenciana que ofereixca; una ciutat amable, de qualitat habitacional, de cura per la cultura, amb una élite social cohesionada i dimensionada, amb voluntat innovadora, centre mediterrani, nàutic, cívic, europeu, logístic, ciutat d’arrels i reflex del territori valencià sudenc i entronque i connexió amb la resta del projecte comú de la Comunitat Valenciana, que és un tot comú i competitiu cara a l’exterior, ha d’haver-hi per tant una vocació constructiva i neuràlgica dins l’entramat autonòmic.
Reinventada, empresarialitzada, lobbitzada, en definitiva, apostant per ser una altra líder de l’espai valencià. I això ho ha de fer per impuls i convicció pròpies. En un altre cas, altres ciutats prendran la iniciativa, correran la cursa, prendran el lloc i ocuparan eixa vocació. No m’enganye massa si dic que Elx o fins i tot Benidorm ja estàn, cada una per raons i amb estratègies diferents, prenent un paper davanter al hinterland alacantí, que encara viu del record de la capitalitat provincial i mira abocabadada a la plaça de Nuevos Ministerios i acull sense ambició ni un producte digne, fornades de turistes de tercera.
Si el dibuix fet encerta encara que siga un poc i tangencialment amb una diagnosi de la situació real, això implicaria que, en tot cas, tant el govern local, com les forces vives de la ciutat, els emprenedors i els que haurien d’assumir en positiu un paper de trama burgesa de la ciutat, però també, clar, la mateixa consciència i sentir popular haurien de pegar un gir de 180º en la seua concepció de què vol dir ser valencià, què vol dir ser alacantí, qual és el mapa de joc en el qual cal involucrar-se, quals són els reptes i com resituar i distingir les zones alacantines en una estratègia autonòmica de conjunt i en el nou mapa social i polític.


Ferran


*Este article forma part del programa de reflexions vigent del Punt de Debat Alacantí.

9 comentaris:

  1. Hola Ferran. Ja vaig comentar a la reunió que em sembla un treball excelent, encara que discrepe o faig matisacions....en alguns punts.
    Hi ha un primer punt que és l'alusió una mica feridora al tipus de turisme popular que rebem. Des d'un cert punt de mira en tens raó en dir que no és l'óptim (per la seua potencialitat econòmica..., pel tipus d'ocupació massaiva de l'espai a que ha donat lloc, etc...).
    Pero també podem enfocar-lo d'altra manera: en certa mida tampoc podem oferir (ja) un entorn de vertadera qualitat i, d'altra banda, també les classes mitges tenen dret a practicar turisme i, si algu s'ho facilita, acomplix una funció social.
    Pense que, per a bé o per a mal, la nostra especialització turística, és poc menys que un fet irreversible i caldria assabentar-se per mantindre-la i millorar-la, pero sense voler "inventar" una nova fòrmula màgica; més bé ampliant l'oferta, amb iniciatives de més qualitat, sobretot a l'entorn rural (cosa que ja està fent-se) i evitat amb decissió una major massificació a la costa i un creixement insostenible de la població.
    Un altra discrepància important és en allò que dius del tancament de l'Eix Mediterrani: es la Comunitat de Múrcia la que tanca l'Arc Mediter-
    rani i la estratègia futura de la Comunitat Valenciana ha d'apostar en una d'estes direccions: o bé l'aliança estratègica amb Catalunya (molt difícil per ambdues parts, degut a recels de tot tipus, que no podem desenrollar ací) o bé l'aliança amb Madrid i les Illes Balears (l'eix de progrés...que va dir Camps i que sembla un acudit propi d'altres èpoques) o bé l'aliança estratègica amb Múrcia: comunitat amb la que no tenim contenciosos històrics i que
    pot donar a la Comunitat Valenciana el pes polític i econòmic per a poder rivalitzar (positivament) amb Catalunya, Madrid o Andalusia.
    Per a Alacant, el bon enteniment amb Murcia és vital (i no em referisc a fer un front comú demanant l'aigua). Les relacions: ambientals, humanes, econòmiques (inclús culturals en certa mida) són tan evidents com les que lliguen a la Catalunya Nord amb la Catalunya estricta (per posar un paral.lel comprensible amb facilitat).
    Per això convé pensar-se amb molt de deteniment qualsevol mida que puga enterbolir o dificultar la relació amb Múrcia.

    ResponElimina
  2. La realitat benvolgut amic és que Múrcia és un competidor directe de la C.Valenciana i d'Alacant en particular en molts sectors productius, això per una banda, per l'altra que culturalment pertanyen a un altre àmbit que fa conglomerat amb Andalucia i la Manxa i no només lingüístic, de folclor o de tarannà, i finalment un fet material imperatiu, són una altra Comunitat, per tant amb un altre poder polític, amb una Administració, votants, govern, consellers, amb interessos legítims propis i a on els alacantins ni votem ni podem votar, ni controlar políticament.
    Jo no he fet cap consideració respecte al veinatge i l'acostament a cap altra Comunitat Autònoma, amb estructurar i enfortir la nostra, per demés històrica i subjecta a un mateix poder intern autonòmic, en tinc prou, perque a hores d'ara el problema és de desenfocament del que ja som i constituïm en la realitat i el joc al que estem jugant com un mateix cos social i polític. I dins d'això que Alacant afronte els seus reptes de la millor manera posible a nivell local o comarcal per eixir enfortida i regenerada adonant-se d'eixe procés.
    Tal volta seria, efectivament, interessant, plantejar-se una volta hajam pres força i cohesió interna de amb qui convé econòmica i estratègicament col·laborar per asolir objectius de competitivitat, però solament després de fer múscul i solucionar els desajustaments interns que ens fan perillar com a Comunitat i com a població-ciutat-àrea sobre la qual ens preocupem ací.

    ResponElimina
  3. Hola Ferran, jo vull deixar constància per escrit (tal i com vam comentar l'altre dia quan vas exposar el teu tema de debat) de que en la meua opinió hi ha 2 paraules màgiques que són capaces d'involucrar a calpins, santapolencs o torrevellencs per fer front comú: Costa Blanca.

    La proximitat de salines a la mar, que dóna nom a la nostra marca turística de litoral, ha sabut aglutinar a Marines, Alacantí, Baix Vinalopó i Baix Segura. Totes elles, amb les seues diferències i peculiaritats, compartixen interesos i concepcions de model econòmic. I els estrangers, tant els que ens visiten com els que han decidit quedar-se a viure amb nosaltres, relacionen amb més facilitat Xàbia amb Moraira, Benidorm o Alacant que amb Gandia o Cullera.

    Jo crec en la província d'Alacant, Ferran. I és el camí més directe per a no despertar recel en els alacantins (ara em referisc als capitalins) que encara veuen el concepte de València i valencià amb certa precaució, el centralisme dels 80 ens ha fet molt de mal.

    No es pot passar del negre al blanc directament sense grisos, i no es pot construir una pàtria valenciana des del Sénia fins al Segura, demanant a Alacant capital que s'hi sume si no fidelitza primer el territori més proper, que va des d'Els Poblets fins a Pilar de la Horadada i des de La Encina fins a Tabarca.

    Cal demanar a Alacant que trenque tabús i canvie de mentalitat sentint-se orgullosa de ser valenciana, però cal oferir-li també "obediència alacantina" per part de totes les terres del sud de la nostra pàtria. Però un alacantinisme ben entés, no provincià sino valencià meridional perifèric.

    Vull una província d'Alacant orgullosa de ser alacantina, orgullosa de la capital de la Costa Blanca, que a la volta estiga orgullosa de la seua valencianitat, i no de fer la guerra pel seu compte, com una illa antivalenciana dins d'un remolí engolidor, que és allò que som ara.

    I necessitem que la resta d'alacantins, de Muro, de Monòver o de Guardamar, ens ajuden a aconseguir-ho. Que ens donen la mà per a eixir del nostre remolí engolidor d'antivalencianisme, precissament perquè els alacantins capitalins els sentixen molt propers. Si no ens recolzen, no arrossegarem a ningú.

    Fixa't en nosaltres mateix. Des de que vam començar a escriure, allà pel mes d'Abril, hem rebut opinions molt positives de lectors que aplaudien la nostra actitud de fer valencianisme a la ciutat d'Alacant. I venien de Xixona, de Beniarrés i de Cocentaina. No t'han ajudat a continuar endavant d'una manera especial, més que si haguren vingut de Gandia, Sagunt o Borriana ?

    Un abraç!

    ResponElimina
  4. Hola Quique. Vullc fer algunes precissions que pense ajuden a donar-li fons i sentit al meu llarg escrit.

    En primer lloc dir que una lectura atenta al, potser, massa estés escrit, ens donarà a tots una clau evident: no es parla de la província sinó en tant territori de les Diputacions, i no es critiquen les Diputacions de bades sinó com a exemple d'institució poc democràtica (per la seua manera de constituïr-se) i per la seua manca de contingut en quant a competències, lo que les fa resultar cares a la butxaca dels ciutadans i funcionar com a llar de cacics que es permeten el luxe d'actuar com si de taifes polítiques es refereixen.

    Lligar Alacant i el seu hinterland amb eixes estructures caduques i amb poc futur és ancorar a una àrea i una ciutat que han de ser dinàmiques i competitives a un futur molt ras i poc encoratjador.
    Alacant en té elements de sobra per fer-se una ciutat i un espai important dins el conjunt de la Comunitat Valenciana i és, ha de ser, un actiu de la força autonomista i autonòmica.

    El que sí que pose en dubte explícitament és la cohesió i la identitat que la província (tot i la pressió de dècades i mitjans de comunicació) haja aconseguit per a fer que un senyor de Muro i una senyora del Pinós es sentan "d'Alacant" i miren esta ciutat com el seu cap i casal. No s'ha pogut. Com tampoc explicar amb coherència que Xàbia i Torrevieja pertanyen a una mateixa unitat local. No, no em senc més a prop d'un paio de Pilar de la Horadada que d'un jove d'Oliva, però tampoc d'un de Cocentaina més que d'un d'Ontinyent.

    Per cert, no sé com s'ho prendrien aquells de l'Alcoià, el Comtat o Alt Vinalopó si els deiem que en realitat ells són Costa Blanca, que es un concepte que es restringeix a la façana costanera.

    Jo no m'atrevixc a entrar als sentiments, percepcions, organització i política local dels Poblets, Pego o Banyeres, quan parle d'alacantí només m'atrevixc a fer-ho d'esta realitat potser difusa que va del Campello fins Santa Pola, i no sé si de Novelda fins Mutxamel, per entrar a l'esbarós terreny de les precissions que no conec. Ara bé com a alacantí sí és veritat que tinc clars els reptes i el camí de futur i els trets identitaris i d'interessos que hem d'empendre per a ser més fidels a la nostra terra i cultura i per dissenyar un futur més afalagador.

    El repte d'Alacant val per a Alacant, juga en lliga de ciutats i en el camp estratègic més que en el de envoltar-se d'un ample territori, és un repte de no acomodar-se en la sucursalització, en el paper de mera delegació, en l'ambició de generar les seues pròpies oportunitats i fer valdre el seu pes en el tauler autonòmic i en defensar la seua valencianía amb totes les seues peculiarietats, en aliar-se amb la resta de la Comunitat Valenciana en exigir, reclamar, apostar i vertebrar-se com a potència mediterrània: del comerç, del turisme, de la producció i innovació, tots a una amb projectes sota el braç plantant-li cara mancomunadament a qui toque.

    ResponElimina
  5. Per un moment vaig creure veure escrit Elx en algun lloc però la manca d'ulleres m'havia enganyat de nou. Es tractava del mot Eix (Mediterrani). Elx no hi apareixia i em trobava a Torrevella, a Santa Pola o a Sax però Elx no hi apareixia. I la qüestió, com ben sabeu, no és menor.
    Us aconselle la lectura del meu article: l'ú i el dos: elxanes i alcoianes al meu blog. Pot vessar alguna llum sobre algunes coses.

    Poder escriure tot el que heu escrit sense esmentar una ciutat de 230.000 habitants a poc més de 20 kms. d'Alacant demostra el que hem sabut de tota la vida.

    Des de l'estima de qui voldria un nou model de país i -sobretot- una relació estreta entre Elx i Alacant. I no em parleu d'Àrea Metropolitana que així no anem enlloc. Es tracta d'una altra cosa, respectuosa, amable, coratjosa... Comencem malament! Mala barraca que deia mon pare i que ha heretat un servidor!

    Els d'Elx no volem ser alacantins. Una altra cosa és la necessitat que tenim de col·laborar. De tu a tu i d'igual a igual com valencians i ciutats veïnes i bessones que som.

    ResponElimina
  6. Benvolgut Joan Carles, deixem dir-li amb simpatia i un péssic d'humor que les ulleres li han confós perque Elx sí apareix al post que inicia este debat. I s'esmenta com ciutat que li ha pres la davantera a Alacant en molts aspectes.
    No obstant això és cert que al parlar d'Alacant no es té en compte el Camp d'Elx o Baix Vinalopó, simplement perque ens limitem, ens volem limitar en la singularitat alacantina i la seua àrea d'influència, de la que és difícil fins i tot precissar fins a on arriba.
    Elx és punt i apart, i no per la distància geogràfica, que és ben menuda, sinó més bé per les seues característiques productives, paisatgístiques i fins i tot socials.
    Em pareix molt interessant l'article que refereix al seu blog, amb l'art de paraula acurada. Efectivament hi ha un recél sospitós entre ambdos ciutats, però no sé fins a quin punt no ha servit als elxans per estalviar-se molts dels pecats d'Alacant, deixem apuntar-lo només.
    S'entén allò de que els d'Elx no vullguen ser alacantins, al menys en cert sentit de la paraula, com vosté fa palés. Tampoc, és clar, els de Dénia o els de Castalla no hi volen. Crec que a l'article resta clar eixa no identificació amb el fet provincial, com jo defenc.
    El tema pendent és el de la col·laboració entre Elx i Alacant, efectivament, però és un tema pendent que cal agarrar amb tenalles de cirurgià, perque alguna de les dos pot eixir-ne perjudicada de cap intent que s'asemble a una fusió, no diré qual. I no és bo això, ni per a l'equilibri valencià ni per a la perjudicada.
    Ja seria magnífic que una i altra pugueren trobar punts en comú per potenciar interessos compartits dins la vertebració d'un sud valencià més compromés amb la Comunitat Valenciana, la seua cultura i el seu desenvolupament material i no material, ara bé, la solució crec que passa per enfortir i redefinir, en primer lloc, allò que és autènticament important, actual i constructor i impulsor del país en cada una de les dos urbs.
    L'esquerra fracassà durant dècades en l'intent, també la concepció fusteriana del que som com a Poble i com a història amb una singularitat cultural, compartida amb altres, però ben nostra també. Toca ara des de baix, des d'allò local, intentar-lo amb les forces vives i un treball moderat, assumible i tenaç en cada una de les nostres ciutats, que no se troben ja ni a sí mateixes.
    Un cordial salut

    ResponElimina
  7. Benvolgut Ferran:
    Ja em diràs el teu cognom. En primer lloc, vull disculpar-.me per llegir tard, a deshora i "en transversal" Em vaig detenir més als comentaris que no a l'article.

    Veure Elx esmentat de passada al costat de Benidorm -sóc ara cap tècnic de turisme a Guardamar- és com veure Toledo esmentat al costat de Madrid. Elx i Benidorm! I per què no Elx i Alcoi? El Zaplanisme ha fet molt de forat. Si Torrevella és la quinta ciutat valenciana! No hi ha res com tenir un papa a Roma o un president de la Generalitat a València.

    El que hi ha aquí avall és un sistema binari de d'estrelles mitjanes: Elx i Alacant i l'ordre ve donat per la lleialtat a la meua ciutat;-)

    Juntes són l'únic antídot eficaç a alguns verins destil•lats que s'escampen des d’una de les moltes València que conec.

    Pel que fa al direccionisme "l'esquerra fracassà" te l'hauries d'estalviar i no perquè jo siga un home d'esquerra -que ho sóc. Mala barraca de nou! A veure si tots els valencianistes hem de deixar de ser d'esquerra!

    El meu esquerranisme ve donat pel convenciment més absolut en determinades polítiques socials; i en què jo em puga fiar en l'ètica personal dels qui m'han de representar.La cosa també falla però menys.

    Pel que fa al sentit de "catalanitat" o "valencianitat" no acabe d'entendre molt bé aquesta croada que s'escampa per la Internet i que esguita molt o poc -crec que poc encara- Alacant.

    Fins ara els de l’Extrem Sud coneixíem tan sols el desembarcament de la Vila (Joiosa).

    Prescindir de la col•laboració estreta amb catalans i balears és suïcida.

    El discurs espanyolista tan sols ha estat traduït per a influir en catalanistes moderats i assenyats com un servidor que mai no ha militat al PSAN.
    1.) Somos alicantinos y valencianos también hay castellonenses.
    2.) No somos de izquierdas o si lo somos somos una izquierda muy moderada.
    2.) Como alicantinos y valencianos somos españoles.
    3.) Los alicantinos y valencianos no somos catalanes ni de lejos.(filosofia molt recent a Alacant si més no pel que fa a la historiografia)
    4.) Los alicantinos, valencianos y catalanes son españoles por lo tanto si algo les une no es la lengua regional que hablan la cual es la misma pero trina. (com l’Esperit Sant).

    Aquesta filosofia, en castellà o català, put a conservadorisme ranci. Que l'embranzida vinga d'una nova generació no m'estranya però em preocupa. Tinc una filla de 19 anys i un fills de 21 i done fe que no tots ´pensen així.

    Pel que fa al treball moderat, assumible i tenaç no menystingues mai l'aportació d'alguns o de molts.
    Si no fos per Joan Fuster no estaries tu aquí ara intentant convèncer-me perquè torne al "dreturer camí". La cosa de "dreturer" és clàssica però la pots prendre com vulgues. T’assegure que no sacralitze Fuster però entre Fuster i els neo-pensadors valencians encara hi ha un abisme.

    Pel que fa a la utopia -no s'és res sense utopia i aquí és on falleu més i aquí és on m'espanten les evolucions a quinze anys vista i com diem a Elx: el temps farà mestres i pregue a Déu m'equivoque. Es pot ser d'esquerra i creure en Déu sense tenir cap religió.

    Als elxans Alacant no ens ha estalviat res històricament. Tinc un màxim de caràcters i no puc explicar-ho en aquest post.

    Pel que fa al compromís d'Elx amb la cultura valenciana en llengua catalana -des de tots els sectors- et recomane una visita. Res a veure amb el que passa a Alacant, València o Castelló per esmentar les quatre grans ciutats valencianes. I mira que estàvem més fotuts que ningú! Això sí per a un valencianista catalanista com jo tot ens sembla poquet; per això som els primers a arrimar sempre el muscle i el lobbying ha donat uns fruits moderats en aquesta gran ciutat de frontera.

    Amb tot el meu afecte,
    Joan-Carles Martí i Casanova
    Elx (Camp d'Elx)

    ResponElimina