divendres, 11 de febrer de 2011


Alacant, ramblejant el desert de valencianisme

Comunicació aportada per l'autor en la presentació del col·lectiu
"Alacant.som" el dia 8 de febrer a la Seu de la UA



El que us contaré és una història molt semblant a la que podrien contar moltes famílies valencianes arreu del país. Ara bé, jo us contaré la que millor conec, la meua, centrada a la Ciutat d'Alacant. Poques ciutats han canviat tant, físicament i sociològicament, com Alacant. He de parlar d'Alacant i d'una matèria especialment sensible, la seua catalanitat. Ho he de dir així, perquè jo em vaig trobar amb València a través de la literatura catalana, en tensió entre la gent i el món que m'envoltava, i la projecció que sobre eixe món projectaven els llibres que estudiava.
Vaig nàixer el 1940. Durant la infantesa, fins als quinze anys, vaig aprendre a diferenciar dos mons diferents. Dos mons molt asimètrics en la meua percepció. Un s'expressava en castellà i dominava absolutament sobre l'altre, que s'expressava en valencià; o "alicantí", com volien ingènuament alguns denominar la nostra parla per separar-la del valencià general. Eixe "alicantí" era un dialecte del castellà en la creença general de l'entorn familiar i social on jo creixia, a pesar de la sorpresa que manifestaven els parlants en constatar les grans diferències lèxiques entre ambdues parles.
Fou al cinquè i sisè cursos de batxillerat que vaig prendre consciència de la vertadera significació del valencià. Estudiàvem la literatura catalana medieval dins un curs de literatura universal. Hi havia, a l'antologia de text, uns versos d'Ausiàs March... I el professor, don Domingo Carratalà Figueras, nebot de l' historiador alacantí Figueras Pacheco, un dels firmants de les Normes de Castelló de 1932, va demanar que un alumne de poble llegira els versos d'Ausiàs. Ho va fer un de Finestrat, que encara se'n recorda hui de l'anècdota. El fet relacionava perfectament, encara que d'alguna manera afrontara el meu company, el valencià que ell parlava amb el català medieval d'Ausiàs March... Però, a més, el llibre de text de literatura en què estudiàvem parlava de les llengües romàniques al món, i encloïa el valencià com una variant dialectal del català.
El fet no va passar inadvertit per a alguns de nosaltres. I ben prompte vam començar a parlar-ne. Ens vam proposar augmentar els nostres coneixements de valencià i aprofundir en la qüestió. Una llibreria de vell, que saldava les seues existències per tancament. a la Plaça de Correus, ens va fornir d'alguns textos catalans, concretament, edicions de finals del segle XIX: L'Atlàntida, Canigó, Pàtria i Caritat de Mossèn Cinto Verdaguer. Van ser els primers textos que vaig llegir, fora dels esmentats de les antologies de batxillerat, i dels esporàdics – molt dialectals – que apareixien als llibrets de fogueres. Al llibret de la foguera de Carolines Baixes, "No mos dormim", havia trobat un homenatge que retia el pintor Gastó Castelló a Eduard Irles, escriptor i bibliotecari d'Alacant. Era l'any de la mort de l'escriptor, 1954. Al llibret hi havia uns versos d'Irles que no estaven malament: "Barri de la Vila Vella, / ànima ardent d'Alacant, / cases morenes de sol / vestides de colors clars / que se'n pugen al Castell / per a mirar-se a la mar". Irles és l'autor del "Romanç del Bon Alacantí", que de vegades tornem a veure imprès als periòdics d'Alacant en festes.
El grup de batxillerat era format per Francesc Josep Cuartero Iborra, Antoni Seva Llinares i jo mateix. Érem tots tres fills d'Alacant, però només jo mancava d'arrels a la rodalia. El pare de Cuartero era català.
En encetar estudis universitaris a València ( Cuartero i jo) i a Barcelona (Seva), el grup rep una empenta. Fèlix de Vera Ferre formarà ben aviat part del grup. A més d'una clarificació ideològica propiciada pel contacte amb el grup valencianista de la Universitat i de l'Editorial Torre, els contactes valencians ens proveeixen de noms alacantins que treballen en la mateixa direcció que nosaltres, Vicent Gonzálvez Montoro i Eusebi Ferràndiz Sebastià. Prompte s'organitza una tertúlia literària a Alacant durant les vacances d'estudis, primer al "Gure Txoco" (un bar que feia cantó aleshores: carrer Espartero-Jaume Segarra), després al Bar Texas del carrer Sevilla, cantó a Sant Carles. I comencen, organitzats i impartits pel grup, els primers cursos de valencià a Alacant, primer al Club d'Amics de la Unesco, després al Centre Excursionista. El grup, sòlidament connectat amb València, només sofreix una reculada en acabar els estudis universitaris els primitius components. La dissolució és inevitable. Però és aleshores que comença el Centre d'Estudis Universitaris d'Alacant (1968), embrió de l'actual Universitat, que obrirà noves expectatives. Però el valencianisme alacantí durant molt de temps es nodrirà d'iniciatives personals, perquè les expectatives tarden a quallar.
El valencianisme, a Valencia i a Alacant, acaba articulant-se al voltant de la Universitat. I serà la Universitat el nucli d'irradiació principal a València i molt tardanament, i més dèbil, a Alacant. Des del punt de vista general, hi ha aplecs de joves a diversos pobles valencians (Llíria, Bocairent, El Puig, etc) i apareix el cantautor Raimon, avantguarda de la Nova Cançó. Raimon, mitjançant les seues composicions, farà que arribe als últims racons del País Valencià la petja d'un moviment valencianista actual que sintonitzava amb el temps que corria, ja que donava eixida a tota una problemàtica política i social que palpitava silenciosament sota l'immòbil hieratisme de la dictadura.
A València, dins o al voltant de la Universitat, són els grans personatges contemporanis de la nostra cultura, Joan Fuster, Sanchis Guarner, Miquel Dolç, Emili Giralt, Miquel Tarradell, Joan Reglà, Vicent Andrés Estellés, Enric Valor i Vives, entre altres. Són els qui forneixen d'arguments i de continguts el que hom comença a esmentar com a nacionalisme. El nucli intel•lectual format a València entre 1950 i 1980 farà possible, a l'època de la Transició i a la Democràcia, l'estructuració política del País Valencià, i la redacció d'un discret estatut d'autonomia, així com l'ensenyament del valencià a tots el nivells educatius.
Ara bé, el grup primitiu, encara que s'ha eixamplat notablement a l'època de la Transició Democràtica, no és sinó un grup de pressió política fort i orientat, la qual cosa li donà una influència més gran que la capacitat real d'acció que podia abastar. A més, l'empatia amb la gent era distant i elitista. Sense voler, la llengua esdevenia depurada i difícil per al poble. Amples sectors de la població no s'hi identificaren, i això va ser ben prompte aprofitat pels sectors polítics que veieren en el moviment valencianista un perill real desintegrador d'Espanya. Va ser fàcil mostrar el procés de restauració lingüístic encetat a tots els nivells com un procés d'absorció del País Valencià per part de Catalunya, com un moviment artificial de catalanització. I el pancatalanisme que professaren molts un objectiu a combatre, i una evidència d'allò que denunciaven. L'activitat frenètica dels grups i partits polítics centralitzadors fou ben evident durant la Transició, el govern d'UCD i les primeres legislatures socialistes. De tal manera, que prompte la idea dels Països Catalans havia entrat en via morta, i defensada només per moviments polítics molt restringits.
També, des d'un altre angle, s'identificà valencianisme i esquerra. La malaurada frase de Fuster de "el País Valencià serà d'esquerres o no serà", que emulava la del bisbe Josep Torras i Bages ("Catalunya serà cristiana o no serà"), donà motius per a identificar la defensa del valencià amb l'esquerra. I un país, com el País Valencià actual, on els qui parlen valencià pertanyen majoritàriament a estaments acomodats, la defensa del valencià identificada amb l'esquerra els allunyava d'aquesta problemàtica identitària.
De qualsevol manera, ningú no gosa ara fer de bell antuvi una política obertament hostil al valencià per por a l'avanç dels partits nacionalistes, com ara el Bloc. Tant el PP com el PSOE arriben a un equilibri en aquest punt, la qüestió resta empantanada, perquè retallar molt pot donar ales a la competència política nacionalista, i prendre iniciatives positives pot fer perillar la desitjada cohesió d'Espanya.
I, amb tot aquest estira i arronsa, el país resta perplex. Recordeu aquell magnífic assaig del malaguanyat Josep Vicent Marqués: País perplex. Va ser publicat el 1974, i encara estem igual. I, eixe dubte, eixa perplexitat, dóna espenta a les velles inèrcies del país: l'autoodi i la desvernacularització del territori. El valencià és contemplat encara avui com un llast per al desenvolupament personal (i això condueix a l'autoodi) i com una dificultat per conèixer millor la llengua dominant, el castellà (i això condueix a la desvernacularització). En el millor dels casos, és vist com un luxe que només pot permetre's a l'alta cultura. L'abandó de la transmissió familiar de la llengua no ha tocat fons encara.
La situació és molt complicada. La Ciutat de València ha fet la política adient per a ella i la seua àrea d'influència metropolitana. Una política que l'acosta a Madrid, que és on se prenen les decisions importants, on rau el poder real de l'Estat. Alacant i Castelló no tenen política pròpia, només aquella que deriva de la condició de província espanyola i, un poc, de la que deriva de formar part de la Comunitat Valenciana. És a dir, Alacant i Castelló son arrossegades per la inèrcia.
Les senyes d'identitat valenciana fan més problemàtica la relació amb Madrid, encara que, en certes circumstàncies, podrien funcionar com a força de pressió. De qualsevol manera, hui, els interessos econòmics que podrien acostar València a Catalunya o a Andalusia, com ara el corredor mediterrani, pesen menys que els interessos econòmics amb Madrid. O per dir-ho d'una altra manera, els poders fàctics valencians tenen bastant amb els seus actuals guanys i no volen aventures. També els interessos culturals de València amb Catalunya són políticament combatuts pels partits majoritaris, i discretament silenciats pels minoritaris per por a perdre clientela. A més, la divisió autonòmica ha blindat molts interessos polítics, econòmics i culturals que abans no podien incidir perquè no existien. Les diferències entre catalans, valencians i balears no són més grans ara que abans de les autonomies, però les relacions són més difícils. L'aïllament no és tan sols promogut per instancies institucionals, sinó per interessos econòmics particulars.


Després d'aquest panorama, cal preguntar: ¿quina és la nostra situació? ¿ens ha servit l'autonomia per a millorar?
Si fem apressadament una anàlisi del País Valencià actual trobem uns punts dèbils i un punts forts.


Punts forts:


- En primer lloc, de dalt a baix del nostre territori, el gentilici de valencià és acceptat per tothom, tant per al nom de la llengua com per a identificar la pertinença, fins i tot en territori de parla castellana.
- El segon punt fort podem centrar-lo en l'economia, factor dinàmic a tot el territori, tant pels elements industrials i agrícoles que la componen, com per la riquesa d'iniciatives que evidencia.


I els punts dèbils:


- Primer: falta d'una política vertebradora, d'integració autonòmica real, que comporte millora de vies de comunicació intercomarcal i reorientació econòmica. També el rellançament del patrimoni lingüístic a tots el nivells, no tan sols a l'ensenyament, sinó dins de la societat general.
- Segon: falta general d'autoestima entre els valencians. Aquest dèficit d'autoestima ve determinat per una història adversa, per la manca de models socials que la refermen (personalitats polítiques i socials que exerciren com a valencians) i per una política subtil que margina la valencianitat, principalment la llengua.


A més d'aquests punts estrictament valencians, hi ha d'altres, com ara la globalització de l'economia a nivell mundial. Globalització de l'economia que comporta en bona mesura la globalització de les comunicacions, entre les quals, l'existència de llengües franques juga un paper negatiu per a la conservació del català, que es pot arribar a contemplar, en faltar l'autoestima -- com és el cas dels valencians --, com un adorn inútil.
Vistes així les coses, tenim només el que podem tenir? I què tenim? Tenim:
- 1er. Un poble que, en bona part, encara parla valencià; però, majoritàriament, el parla sense preocupacions identitàries.
- 2on. Una infraestructura cultural valenciana formada fonamentalment per professors (universitaris, de secundària i de primària) que exerceix influència sobre el món de la cultura, però poc sobre la societat corrent. I eixa infraestructura cultural que tenim és molt menys potent que la infraestructura castellana al nostre país.
- 3er. Una política valenciana difusa per tot l'espectre polític majoritari (PP i PSOE), que de vegades es presenta com valencianista, però que, a la pràctica, no dóna importància al fet diferencial valencià i no el promociona. I que ha estat incapaç d'eliminar l'hostilitat agressiva pública que es manifesta sovint contra els parlants de la nostra llengua.
- 4t. Una literatura nombrosa i de qualitat – com mai – amb un nombre escàs de lectors.


Bé, el valencianisme és un moviment social jove, si comparem la seua aparició contemporània eficaç amb els segles d'inèrcia antivalenciana des de la batalla d'Almansa. Ha fet un creixement aritmètic, però no geomètric, i no s`ha expandit com calia esperar. Els valencians se senten espanyols, i això no fóra una dificultat per continuar sent valencians plenament si tingueren el nivell d'autoestima que pertoca per mantenir vius els signes propis d'identitat. El problema és si eixe moviment valencianista jove en expansió arribarà a temps numèricament per evitar l'esfondrament definitiu del País Valencià com a territori singular.
No sóc pessimista, però la situació és molt complicada. Alacant serà el que siga la resta del territori valencià. No hi ha una política diferent, ni per a la ciutat ni per a la província.




Emili Rodríguez-Bernabeu
Alacant, 8 de febrer de 2011.

1 comentari:

  1. Amic i company Emili, quanta veritat junta i quina habilitat per a expressar dins d'un conjunt no massa nombrós de línies els arguments més significatius pels quals Punt de Debat Alacantí existix i treballa dia a dia.

    Absolutament d'acord amb el 99% dels continguts de la teua ponència. Només un "però", la identitat valenciana dels alacantins encara té molt a créixer. A dia de hui encara és molt habitual sentir frases com "no soy valenciano, soy alicantino", que incorporen encara restes del moviment, tan caïnista com ingenu, de l'antivalencianisme a la Terreta, que tant de mal han fet anys arrere i actualment.

    De tota manera, deixant a banda eixa habilitat tan alacantina de no mirar-se mai el melic però sí el dels demés, m'agradaria tornar a dir, una volta més, que els alacantins que a més d'alacantins ens sentim a la volta integrats dins d'un context cultural, econòmic i social valencià però que no combreguem amb ideals esquerrans i combatius per vocació, hem de sumar-nos a la lluita amb moderació i conseqüència. Hem d'aportar el nostre granet d'arena per tal d'evitar l'arraconament del sentiment vinculatiu i de respecte a la nostra història, arraïls i identitat. I per això hem de mantindre sempre encesa la nostra flama, la del Punt de Debat Alacantí, malgrat les dificultats, tant de les nostres rutines quotidianes com d'escenari de treball, Alacant, un dels indrets més envaïts i despersonalitzats dins del País Valencià.

    150% d'acord amb el rol de les 3 capitals del País Valencià, el Cap i Casal s'oblida massa sovint del seu paper integrador, que li correspon com a capital, i Castelló i Alacant ni estan ni hom les espera. I una de les claus principals per al nostre treball és resoldre este problema.

    150% d'acord també amb la imatge que la nostra llengua fa vers els no iniciats, i la necessitat de la "des-elitització" i "amabilització" que el valencià necessita per tal de convertir-se en un pilar de repersonalització i re-identitarització. Una altra clau fonamental per a la nostra tasca diària.

    I per últim, 150% d'acord també amb el moviment jove, que ha de jugar un paper contraposat a la destrucció sistemàtica i eficaç del nostre teixit identitari. A favor dels jóvens, que cada volta seran més influents a mesura que vagen creixent dins de la piràmid demogràfica, i vagen adquirint responsabilitats. En contra, que els llocs influents encara estan ocupats (i previsiblement per molts anys) per individus d'altres generacions, amb altres ideals i objectius pels quals lluitar.

    Acabe, però, indicant que jo tampoc sóc pessimista, i que malgrat que la situació és complicada, ha sigut molt més complicada en èpoques anteriors. I per sort, encara tenim, i tindrem, una història i un present per a contar i escriure. Qui s'hi suma?

    Una abraçada!

    ResponElimina