diumenge, 3 de maig del 2009


Tema 3.- El sentiment valencià i alacantí entre els jóvens



El sentiment valencià i alacantí entre els jóvens, no solament des d’una visió crítica, que és previsible, sinó també de les possibilitats de que hi haja estima i respecte per una part de la joventut alacantina cap a la llengua, cap a la Comunitat Valenciana, sense oblidar allò pròpiament Alacantí; d’allò bo i roí dels nacionalismes, dels sentiments més romàntics i protovalencianistes, etc


Quique Tébar (Enginyer de Telecomunicació, Enginyer Consultor de Projectes d’Energia Solar, Profesor Associat Universitat Miguel Hernández d’Elx)

Érem molt jovenets. Sí, dic “érem”. Parle d’una generació d’alacantins i alacantines que vam nàixer allà pels anys 70 i començament dels 80, entre la fi de la dictadura i l’albor de la democràcia.

Encara estàvem fent la desapareguda EGB quan sentíem a pares i professors dir-nos “Lerma y Císcar os quieren imponer el valenciano, os lo quieren meter con calzador”. Encara recorde una manifestació en contra de l’ensenyament del valencià a Alacant allà per 1984 que va acabar a l’Esplanada, organitzada entre d’altres per un grup de professors del meu Col·legi del qual, per cert, guarde grans records, si bé no tan bons de les classes de valencià. Actitud “a la defensiva” i autoritària per part dels professors, rebuig per part dels alumnes, i inclús moviments estudiantils amb propostes de vaga, per promoure la no assistència dels alumnes a classes de valencià, considerades “una pérdida de tiempo”.

Tot això, amb el centralisme i la tirania que des de València es practicava amb la terreta, la nostra terra. Sí, la nostra, perquè pense que abans de valencians som alacantins. Sentíem de xiquets grans veritats: “¡Valencia nos quita el puerto, y el aeropuerto, y no se llevan el Castillo porque no pueden ponerle ruedas!” Esta combinació d’ingredients era el brou de cultiu perfecte per als botiflers castellanistes, que fins i tot argumentaven amb fites històriques que quan millor han anat les coses per a la terreta ha sigut precissament quan València ha tingut menys control sobre nosaltres. Emili Rodríguez-Bernabeu ho resumix a la perfecció amb el seu llibre “Alacant contra València”.
[1]

Hi ha hagut fins i tot dos entorns dins dels quals allà pels 80 i una miqueta també als 90 l’antivalencianisme castellanista ha trobat refugi i pedrera: l’Hèrcules i les Fogueres. “Puta Valencia, Alicante independencia”, se sentia amb freqüència al Rico Pérez i en la cremà, cada 24 de Juny per la nit. Per sort cada vegada este tipus de càntics és menys habitual, no així el clàssic de “Canal 9, Canal 9, Canal 9, ...” que encara continua vigent, precisament pel centralisme que encara es practica des de l’ens autonòmic.

València era l’enemic, el tirà que volia llevar-nos tot. I sí, alguna vegada ho va ser. I la generació dels nostres pares, botiflera en la seua majoria, els que van promoure, o al menys acceptar, que Alacant fóra exclusivament una ciutat de servicis, amb una forta vocació pel sector del turisme de sol i platges.
[2] És a dir, que Alacant necessitaria molts cambrers i grums d’hotel però ... de crear empreses punteres i conrear un teixit professional especialitzat que assegure un futur de qualitat per a les generacions vinents, que s’encarreguen altres.


Anar un Diumenge de vesprada a l’estació de ferrocarril d’Alacant i contemplar el panorama és una experiència que recomane als polítics de la nostra ciutat; sobre tot als que governen. I també a aquells que els han votats. Cues de jóvens enginyers, metges, informàtics, ... jóvens professionals alacantins que han vingut a passar el cap de setmana a la terreta i han de tornar amb la cara llarga i deixant caure alguna llàgrima cap a la capital de Castella, aquella que els ha assegurat treball i futur, aquells que els ha negat la terra que els va vore nàixer i créixer, aquells que els polítics de la generació botiflera dels seus pares no va procurar-los, o al menys va consentir-ho amb el seu meninfotisme còmplice.

Quan direm “Ja en tenim prou” ? Quan es rebel·larà la generació que vol un altre Alacant ?
Quan fugirem del nostre meninfotisme, herència de la generació dels nostres pares ?
I quan trencarem el recel que encara tenim amb València i per extensió amb la resta de la nostra Comunitat-País-Nació-Regne, o com vullguen anomenar-la, per començar a vore en els nostres veïns uns bons aliats i companys de viatge ?

El problema és precissament eixe. Els jóvens alacantins encara veuen un context destructiu dins de tot allò que per a ells representa València, i no poden vore en València un aliat per canviar el futur gris i de mediocritat, de “turisme d’espardenya” que li espera a la terreta, idea de la qual, afortunadament, alguns comencem a donar-nos compte.

Tanmateix, la majoria dels alacantins han sigut educats per a vore el valencià com una llengua imposada, i no com la llengua tradicional de comunicació de la terreta, lligada a la nostra història i cultura, lluiten l’aprenentatge del “grau mitjà” només per intentar aconseguir una plaça de funcionari a la terreta, i només mostren certa simpatia pel valencià quan canten l’himne d’Alacant, la descolocada retronxa “a la llum de les Fogueres s’abaniquen les palmeres” i veien els capítols de la sèrie de dibuixos animats “Bola de Drac”, que encara que també era emesa per Canal 9, els agradaven més en la seua versió en català per TV3, recentment desapareguda a les comarques d’Alacant gràcies a l’aplicació de la doble moral d’un jutge, però bé, eixe és altre tema.

Els jóvens alacantins veuen en València una capital autonòmica llunyana, en distància i en sentiment. Ara bé, últimament li professen certa admiració: “Estuve pasando el fin de semana en Valencia y la verdad, es impresionante cómo la han dejado”, és comú sentir a jóvens alacantins no acostumats a viatjar massa sovint al Cap i Casal. I a poc a poc va desapareguent l’odi, convertint-se en una barreja d’admiració i enveja, tanmateix encara lluny d’esdevindre identitat, de vore un progrés de València com un progrés colateral i sinèrgic d’Alacant, i per extensió, de tota la pàtria valenciana.

I veuen als alacantins que parlem valencià i ens sentim valencians a Alacant, un 3% segons les últimes estadístiques d’ús de la llengua, com un grup marginal de persones estranyes i antinaturals, com “bichos raros” com es diria en castellà, com independentistes catalanistes i d’esquerres, que només ens agrada anar a contracorrent, tocar la dolçaina i el tabalet i organitzar manifestacions i revoltes.

POSSIBLES SOLUCIONS

Trobar solucions és complicat, si bé també és cert que les generacions més jóvens estan més adaptades a canvis i s’esforcen més per lluitar per ideals i tractar d’aconseguir objectius.

El binomi “lluitar per un futur millor per a la nostra terra i defendre el valencianisme a Alacant” és irrenunciable si de veritat volem l’ajuda i el recolzament dels nostres veïns de més enllà de les comarques properes de la nostra ciutat. L’actitud contrària només ens conduirà cada vegada més a l’aïllament de la resta del País i a la mediocritat.

Amabilitzar el discurs en valencià, trencar tabús com que sentir-se valencià o parlar valencià a Alacant no vol dir donar un xec en blanc al Cap i Casal, vol dir defendre la nostra identitat des de Vinaròs fins a Oriola i sentir la unitat del nostre poble, sentir com a nostres la cultura i les tradicions de tots els valencians, lluitar per la nostra vertebració, el nostre coneixement global del territori i els costums valencians i lluitar perquè cada vegada els ciutadans del nostre País siguem cada vegada més solidaris els uns amb els altres.

Cal saber fer complementaris el discurs alacantí i el discurs en clau valenciana. Un bon alacantí ha de ser a més d’alacantí, valencià. Valencià meridional, valencià perifèric, d’acord, amb particularitats, i que dins de la nostra pàtria, també sàpia defendre les particularitats i la personalitat alacantina, sense deixar-nos continuar xafant pel centralisme, però sempre des de l’estricta obediència valenciana.

Cal una ràdio alacantina i en valencià per als jóvens alacantins, amb la música que els agrada. Ja tenim “Sí Ràdio” i “Més Ràdio” però no són prou conegudes i no es promocionen a la terreta tot allò que es deuria, la primera no té capilaritat i la segona només promou la música “dance”. Eixa ràdio podria ser l’emissora municipal d’Alacant, a la qual té dret com a municipi i encara no l’ha exercit
[3]. Però per favor, que eixa ràdio mai no es “ghettitze”, és a dir, que no es convertisca en un pamflet nacionalista sinò que siga una ràdio plural i respectuosa, amb una imatge amable i propera amb el jove alacantí castellanoparlant, fill de murcians o manxecs, però que segur que és herculà i viu les Fogueres i la Santa Faç. Que puga vore en eixa ràdio un vincle amb allò que li agrada i allò que sent com a seu perquè se sent alacantí, encara que no siga per part de pares sinó per sí mateix.

I igual que dic amb la ràdio, per què no un pub al barri a on el DJ dedique les cançons en valencià, la decoració tinga motius de la terreta i convide a despertar el sentiment afectiu per la terreta als jóvens alacantins i visitants? I que l’última cançó abans de tancar el pub siga l’himne d’Alacant o “Bola de Drac”? Estem parlant d’un pub de marxa i no d’un acte oficial, tots estos recursos tenen cabuda. I d’igual manera que hi ha un “Centro 14” pot haver un espai d’oci alacantí d’estes característiques, per què no?

Per què no es crea una plataforma, per exemple anomenada "Queda't a Alacant", que lluite per la creació d’un teixit laboral especialitzat a partir de l’auto-ocupació, en col·laboració amb l’Impiva pero amb molta més capilaritat? I que a més tinga una tasca addicional de crear en els jóvens alacantins el sentiment de voler esdevindre emprenedors, complementari amb el de lluitar per un Alacant millor, que els done garantia d’èxit i autorrealització personal i professional?

Més coses, cal trencar el tòpic “herculà = antivalencianista”
[4]
del qual encara queden residus, cal negociar amb l’Hèrcules que hi haja una alternança castellà-valencià en la megafonia del Rico Pérez, i que cada 2 partits s’anuncien les alineacions i els canvis dels jugadors en valencià. Que els herculans de Sant Vicent, de La Vila o de Santa Pola, i eixe 3% de capitalins se sentisquen orgullosos de vore que el club dels seus amors també parla la seua llengua, la que el seu poble no va perdre com sí va perdre fins a la pràctica extinció la seua capital provincial.

Cal trencar el tòpic "sentir-se valencià a Alacant vol dir ser catalanista i d'esquerres", cal convocar una manifestació desdemonitzadora i trenca-tòpics que reivindique amb un discurs extremadament amable la identitat valenciana d’Alacant, però per favor que no esdevinga un nou 25 d’Abril, ni estiga plena de reivindicacions extremistes i independentistes i només amb quatribarrades estelades que tanta por fan per estes terres. Vull senyeres, alguna quatribarrada neutra però caldrà que hi haja moltes blanc-i-blaves, les que creen vincle amb el context, i moltes cares amables conegudes del món social alacantí, líders d’opinió, alacantins vinculats a la festa, a la música i a la cultura. Ambaixadors d’Alacant molt més enllà de les nostres fronteres. El món herculà i fogueril, entre d’altres, serien uns excel·lents companys de viatge per a trencar tòpics. I sobretot és imprescindible que esta manifestació mai puga crear un efecte contrari a aquell que es pretén.

Cal crear unes sigles politiques alacantines amables amb la població i properes a esta, que tinga garanties d’èxit en les eleccions municipals i autonòmiques de 2011, que trenque el bipartidisme que tant de mal ens farà. Cal crear un tercer espai dins del qual ens puguem situar tots aquells que trobem moltíssim a faltar dins de roses i gavines. Les marques “Bloc Nacionalista Valencià”, “Units per Valéncia” o “Esquerra Republicana del País Valencià” sonen massa demolidores, tenen una imatge encara demonitzada a la terreta. Encara queden molts recels i molta por, el ventall polític a Alacant encara no està normalitzat. És prompte encara, cal una coalició per a concórrer-hi amb un nom més alacantí i més amable, eixe és el camí.

Un camí complicat, però cal començar a caminar-lo perquè crec que combregareu amb mi quan vos diga que vull un Alacant que exercisca de veritat com a capital de les terres del sud del País Valencià, de la qual se sentisquen orgullosos els nostres veïns, d’una manera especial els de les comarques més perifèriques d’Alacant, aquells que viuen a indrets on la majoria d’alacantins capitalins no han anat mai, ni tan sols saben que existixen, i que veuen a Alacant com una ciutat llunyana i botiflera. Sí, ho sent per tots aquells que sé que no combregueu amb mi, i sé que sou molts, em sent provincialista perquè cal compatibilitzar els discursos i en este moment la supressió provincial pot crear moltíssima confusió a la ciutat d’Alacant i donar ales de nou als castellanistes, amb la qual cosa encara ho tindríem molt més difícil.

Vull que se sentisquen orgullosos de ser alacantins, i inmediatament després valencians, a Els Poblets, a La Encina i a Pilar de la Horadada. Potser siguen dècades, i potser no s’aconseguisca mai, però també es reien fa 15 anys dels primers que portaven un telèfon mòbil i dels que creien en Internet com una xàrcia global de comunicació.

Queda moltíssima faena per fer, i cal treballar de valent, però el discurs està ben clar. Trencar tòpics i tabús, i construir Alacant, somniar un altre Alacant i un altre País Valencià. Passar pàgina i oblidar històries passades que només ens serviran per a perdre temps i continuar amb discussions estèrils que no conduïxen a res. Esdevindre una nova generació d’alacantins i alacantines que volem eliminar residus i continuar construint una pàtria valenciana justa i solidària, dins de la qual la terreta tinga el paper que li correspon, aquell que l’eficaç coalició constituïda per la tirania centralista del Cap i Casal als 80 i el castellanisme antivalencianista per part de la immigració més barroera, sense oblidar la complicitat del meninfotisme de la generació dels nostres pares es va encarregar de diluir, creant confusió, odi i autoengany.


Gràcies per haver tingut la paciència de llegir-ho tot.
Quique Tébar

[1] “La trajectòria històrica de la ciutat d’Alacant oposa els seus interessos als de la ciutat de València. Alacant jugarà a fons l’avantatge d’ésser perifèria i de sentir-se cobejada pel poder castellà i dels catalans. Jaume II confirmà de seguida tots els privilegis castellans a la vila d’Alacant. Alacant aprenia lentament els avantatges d’entendre’s directament amb la cúspide del poder. La Guerra de la Unió donarà ocasió a Alacant d’alinear-se amb el rei i contra la Unió. I Pere el Cerimoniós li atorgarà nombrosos privilegis. D’aquesta manera, Alacant aconsegueix una nova empenta de creixement a costa de la ciutat de València. [...] La Guerra de Successió acabà amb el Regne de València i va donar l’oportunitat a Alacant de desenvolupar-se a lloure. L’enfrontament amb València fou altament productiu altra vegada: el 1785, Alacant aconsegueix el seu Consolat de mar propi, independent del de València, a pesar de l’aferrissada oposició d’aquesta, i , abans, l’autorització per a comerciar amb Amèrica (1778).” Rodríguez Bernabeu, Emili: “Alacant contra València”, CURIAL – Barcelona, 1994[2] “Alacant ha estat declarada darrerament “ciudad de servicios”, una de les conclusions del Cinqué Centenari. Ha estat una declaració oficial, davant el fracàs històric de la industrialització ciutadana.” Rodríguez Bernabeu, Emili: “Alacant contra València”, CURIAL – Barcelona, 1994

[3] L’emissora municipal de la ciutat d’Elx existix des de fa un bon grapat d’anys i se’n diu “Ràdio Jove Elx”, fa programació per als jóvens il·licitans i emet pel 107.5 de la FM. Per què no una “Ràdio Jove Alacant” seguint eixe exemple?

[4] Lògicament, el concepte “antivalencianista” fa al·lusió al sentiment secesionista i de separació d’Alacant de la resta del País Valencià, i no a la rivalitat amb el València CF, que és ben diferent.

14 comentaris:

  1. Benvolgut Quique:

    Com et vaig dir l'altre dia,és un bon treball i a més a més, escrit amb estil àgil i expressiu (cosa que a mi em costa autèntics suors...i a tu pareix eixir-te amb espontaneïtat). Vaig a recomanar al meu fill (que potser siga de la teua edat més o menys: va nàixer al 1980) que el llegisca, perquè segurament trobarà coses amb les quals sentir-se identificat).
    Quant a l'activitat del dia 30 de Maig seria estupend que poguérem convencer a Ferran de que assitirà. Sense ell no em semblaria igual (espere que Ferran llegisca això i es penedisca de veres..., jé, jé).

    Burreta

    ResponElimina
  2. Gràcies per les felicitacions, Josep Lluís. En efecte, el teu fill i jo som prou contemporanis.

    I per supost, caldrà convéncer a Ferran perquè no ens falle.

    Salutacions, Quique

    ResponElimina
  3. Anem per parts:
    - Abans de res, felicitar-vos per la iniciativa. És estrany trobar alacantins parlant valencià, encara que enguany n'he trobat dos.
    - No coneixia el tema de les manis i el que contes al principi sobre el valencià, encara que sí els càntics de l'Hèrcules i les Fogueres. Perdoneu que diga que les Fogueres, hui en dia, són un espectacle totalment impersonal.Per als joves, las Hogueras era "salir por la zona" fa uns anys, i prou.
    - És lamentable vore com Alacant s'ha convertit en una ciutat de servicis i/o turisme.És la província amb més Toros d'Osborne d'Espanya.
    Vaig a continuar llegint que si no se m'oblida...
    - Pareix ser que tu (Quique) i jo tenim algo en comú. Ambdós hem estudiat teleco a València, i ens han contat mils d'històries per a ser uns bons professionals i triomfar. Però pareix que vam prendre una decissió que poquets companys han fet, i circulen per les grans capitals (sobre tot perquè Alacant, ni fu ni fa).Jo em vaig plantejar que no fa falta anar-te'n fora per poder dedicar-te a allò que has estudiat. La resta d'estudiants d'altres carreres es poden quedar, però nosaltres pareixia que no. Xixona ens tira molt als xixonencs, i em vaig arriscar.Vaig pegar vàries voltes, i finalment, ací ens hem quedat.
    - Als meus amics d'Alacant capital sempre els clave canya perquè sols canten el A la llum de les fogueres, o la manta el coll i el cabaset, per no dir el ridícul gest de Paquito el Xocolatero fent el gili..... (tinc un vídeo al blog sobre açò)
    - Efectivament, els alicantins que parleu valencià pareixeu uns "bichos raros". Si a mi em miren mal quan baixe i parle valencià, ja no vull dir vosaltres...
    - jajaja "cal negociar amb l'hèrcules"... Però els més valencians no eren de l'Alacant??

    Bé, l'he llegit tot.Un consell, a un blog no és convenient escriure tant perquè la gent passa. Val més la pena argumentar en diferents post.

    Respecte a les solucions: ho veig una pura utopia. Sona mal però el millor es buscar una casa on al menys, pugues sentir algo en valencià.

    ResponElimina
  4. He entrat a llegir aquest blog perquè és molt rar que des d'Alacant es fassa alguna cosa en valencià. Jo sóc - si es pot dir així- alacantí del nord de la província i, com comprendreu, allà som valencians. Allò d'alacantins queda un poc lluny i no sabem massa el que és. Genèricament, valencians, sona una mica millor i respón més a la realitat. Si cal especificar el que sóm, més bé diria que estem enmarcats a les comarques centrals amb les que tenim més relacions. Vaig residir a Alacant durant tres anys quan estudiava i em sentia estrany perquè no podia expressar-me en valencià, la qual cosa em fa sentir que Alacant no és la meua terra.
    Des d'ara vos posaré al meu blog perquè m'alegra veure coses en valencià fetes a Alacant.

    ResponElimina
  5. A vore Fabian, et responc:

    Pense que als alacantins que parlem valencià ens falta a voltes practicar-lo precisament perquè la nostra llengua a la ciutat d'Alacant està pràcticament extingida.

    Però jo últimament sí que he tingut oportunitat de conéixer gent que parla valencià (per supost, en cercles reduïts) a Alacant, i a poc a poc ens anem "llançant a la piscina". És un moviment tímid, molt minoritari, però està present. No oblides tampoc que la gent jove sol ser més reivindicativa que la més major i precisament per això té major tendència a lluitar contra les imposicions. I cada volta més se li va pegant una volta a la truita i es veu més al castellà com la llengua imposada (o adquirida, si preferixes utilitzar un bonic eufemisme) i al valencià com la tradicional i històrica.

    Potser tu sigues una miqueta més jovenet que jo, i a més no eres del mateix Alacant, per això no et recordaràs de les manis que comente, són de principis dels 80 (83, 84 o per eixes dates), jo anava a 3er-4t d'EGB, i per supost estan documentades.

    Sobre les Fogueres, totalment d'acord. Ara bé, també ha sigut en part demèrit de les Comissions de Foguera no saber integrar a la joventut alacantina, que en compte de viure la Festa de veritat, participant d'una comissió, l'han confosa, o l'han substituïda amb el botellot a Canalejas, o la marxa al Carrer Sant Ferran i adjacents (lògicament estic parlant de fins fa 4-5 anys, ara el Carrer Sant Ferran ja no té barres ni música però sí el Passeig Doctor Gadea, el Carrer Arquebisbe Loaces, etc, però bé crec que m'entens). I també les dates són molt complicades per als estudiants, que quan apleguen els dies de finals de Juny no poden més que eixir un parell de nits quan poden, però no poden encarregar-se d'organitzar activitats i viure integrats dins de les Comissions de Foguera. És un debat molt interessant, que de ben segur ens enriquirà quan Adolfo expose el Tema número 10, a mitjans de Juliol.

    El que dius de Teleco, totalment d'acord. Els Telecos d'Alacant, per "designe diví" no teníem dret a voler exercir la nostra professió a Alacant. Estàvem condemnats a ser carn de consultoria i metro de Madrid. Doncs mira, com deia aquell, en el nostre cas "va a ser que no". Però segur que et passa com a mi, que tinc molts amics i companys de professió emigrats.

    Jo he preferit ser un "mediocre" (i per favor espere que entengues les cometes iròniques, pero molts companys em deien que si es quedaven a Alacant serien uns mediocres i mai no creixerien, que era imprescindible anar-se'n a Madrid) que ser un "crack" de les Telecomunicacions (espere que entengues també les cometes iròniques perquè aquí pareix que qui se'n va a Madrid es el "puto amo" i treballar a Madrid és sinònim d'èxit i autorrealització professional, quan tinc companys a Madrid amb baixa per depressió), que quan arriba el Divendres han de perdre 2 vesprades (la del Divendres en anar i la del Diumenge en tornar) per a vindre dia i mig a la Terreta, o quedar-se a Madrid més a soles que l'ú, sense vore's integrats en ningú, i només quedant, molt de tant en tant, amb companys de la faena per fer-se una cervesa un Divendres que com bé saps, els Divendres només es treballa mitja jornada.

    L'Hèrcules ha de representar a tots els alacantins, i a tots els que tenim inquietuds de recuperar allò que érem i vam deixar de ser, per supost també. I el nostre club ens ha d'escoltar, perquè l'Hèrcules som tots.

    L'Alacant està com està precisament per intentar ser allò que no eren, per voler fer seu allò que no va ser seu mai, aprofitant un buit legal, i no guanyant-lo al camp, amb esforç i anys d'història entre els grans. Però per sort el temps posa a cadascun a on li correspon.

    Per cert, demà tenim un partidàs contra el Tenerife. T'apuntes?

    Un abraç,

    Quique

    ResponElimina
  6. Per cert Fabian, en el blog es publicaran els diferents temes de debat dels participants del Punt de Debat Alacantí; per això és normal que les entrades siguen textos llargs. Precisament perquè els motius pels quals es va crear el PDA no van ser el blog en sí mateixa, sinó reunions presencials i, a la fi preparar una publicació amb tota la personalitat que li correspon.

    ResponElimina
  7. Hola Carles, encantat de dialogar amb tu, encara que siga només a través de la xàrcia.

    Et comente una miqueta el mateix que he comentat a Fabian quan responia al Tema 1, sobre el territori geogràfic i ecològic d'Alacant, parlant de l'Alacantí, però ampliat al conjunt de comarques meridionals del nostre País, aquelles que administrativament reben el nom de "Província d'Alacant". Els qui sou realment alacantins, Carles, sou vosaltres, però renegueu i amb raó perquè no vos identifiqueu amb la ciutat que es diu Alacant, que no vos representa, perquè ha oblidat allò que va ser i preferix ser una sucursal de Madrid, que és "mucho más fashion". Vosaltres, que encara sou alacantins, ajudeu-nos.

    I queda't també amb una cosa, a Alacant ciutat som pocs però bons, i per sort cada volta més, un bon grapat de "moscas cojoneras" que s'oposaran frontalment a que continue la despersonalització, perquè ja en tenim prou. I la força de la raó, que no de la imposició, ens farà cada volta més forts.

    Un abraç i gràcies per llegir-nos i participar,

    Quique

    ResponElimina
  8. Tu també tens compis en depressió? Supose que no seran els mateixos :D Estic totalment d'acord amb això que dius del teleco "mediocre" i allò d'emigrar per ser un gran profesional de las telecomunicaciones, deixant per sempre la seua vida personal relegada, en les festes que hi ha per ací baix... I el Sol. Jo deia: anem a vore, els madrilenys s'escapen a la Playa San Juan quan tenen un huequet, i nosaltres anem allí a treballar, tenint-ho tot ací?
    Sobre l'Hèrcules tinc varios amics de Benalúa que es van passar un viatge cantant-me càntics, i me'n se uns quants: la primera *** fue la dama d'elx... i algun altre, jeje
    A vore si m'anime un dia, aviseu-me que des del Espanya - Malta reloaded de fa uns anys no torne, encara que ens van fotre una liga als del Barça.
    I respecte a allò del blog, quan vaig llegir la primera entrada després del comment ho vaig entendre

    ResponElimina
  9. Si, Quique, sou "las moscas cojoneras" i gràcies a vosaltres, encara ens queda un poc d'esperança de veure Alacant dins del País Valencià, que a hores d'ara, no sabem ben bé on s'hi troba.

    ResponElimina
  10. Pregue que entengau, com ha dit Quique, que el blog penja articles interns molt llargs perque es fan per a debatre i defendre en reunions del Punt de Debat Alacantí i precíssament volem que ací s'arreplegue extens i amb tota lletra allò que parlem i enraonem sobre cada qüestió per a en un futur traure una publicació o donar-les algun format. Vos convide a que vos feu presents en els comentaris tant com vullgau, fins i tot entrant al fons dels assumptes.

    ResponElimina
  11. Jo sincerament crec que Alacant és una ciutat que reflexa des del meu punt de vista el que és la no integració de les persones en un nou territori. És a dir, Alacant ha estat rebent immigració d'altres parts d'Espanya al llarg de molts anys, estes persones no es van adaptar ni es van integrar en la llengua de la terra que els va acollir. Al no integrar-se, han obligat indirectament els alacantins que han viscut en valencià des de sempre a canviar al castellà. També és cert que els alacantins no han fet massa per defendre la seua llengua. El que és inacceptable és que es margine als que en la seua pròpia terra parlen la llengua que a alacant s'ha parlat des de fa segles. Açò també està passant a Elx. És una llàstima que una ciutat oblide els seus orígens i els desprecie. M'alegre que encara hi haja alacantins que no obliden els seus orígens i respecten la història de la seua terra. Podem dir que Alacant és una Madrid en la Comunitat.

    ResponElimina
  12. Hola Quique. Dir només que m'ha agradat molt el teu escrit. Soc de Valéncia capital i, fixa't tu com està el tema, m'emociona i tot que des d'Alacant s'escriguen coses aixina.

    He conegut uns quants alicantins de la capital i, per damunt del rezel inicial quan ixen els temes identitaris (contra Valéncia, pero també contra Elx, contra Oriola...), al final, la cosa vira cap a una rivalitat amable, dins del reconeiximent que nos unix (encara) una història, una llengua, una tradició i una cultura... encara que lo de dir-vos valencians vos coste un poquet, perque incomprensiblement vos agrada més lo de "levantinos". Provablement els intercanvis comissions falleres-fogureres facen més per la vertebració del País-Regne que Canal 9 o la Generalitat...

    També em senc profundament identificat en el fenòmen de la despersonalisació. L'he vixcut en la meua família, com la immensa majoria de famílies valencianes de la capital: i en açò no han intervingut els forasters. Quan la meua iaia era jove, en el Cabanyal o en el Carme, barris a on naixqué i vixqué, lo estrany era sentir parlar castellà. D'això fa 60 o 70 anys: 3 generacions. Pero de repent, una generació sancera de valencians de la capital va decidir que el seu idioma no era digne de ser transmés als seus fills, als que el castellà havia d'assegurar, supostament, un major èxit en la vida. 3 generacions, i el castellà ha substituït rotundament a l'idioma valencià com a llengua majoritària en la ciutat. No cal remuntar-se a Germana de Foix, ni a l'arquebisbe Mayoral. I segurament sense arribar als nivells de castellanisació de la vostra ciutat, i sense el grau de desconeiximent de la vostra personalitat tradicional, que segons contes patixen les generacions alicantines més jóvens, en Valéncia capital és també hui prou estrany oir el valencià en el carrer.

    En fi. Me crema la sanc que el nostre poble, de Vinaròs a Oriola, una nacionalitat històrica i secular, que conta actualment en 5 millons d'habitants, pinte lo (poc) que pinta en Espanya... i en el món. I que les nostres classes dirigents (polítiques i econòmiques) disfruten en esta situació...

    Un abraç des de Valéncia. Perque el Postiguet de la manta al coll, que cantem els valencianistes futbolístics quan (de tart en tart...) guanyem alguna copeta, estarà sempre en Alacant. Encara que molts d'eixos valencianistes, no se ho hagen plantejat mai...

    ResponElimina
  13. Bon dia Masclet, moltes gràcies per llegir-nos i participar.

    Compartisc al 100% les teues reflexions. I sí que és veritat, que de tant en tant vos recordeu del Postiguet. (Per cert, espere que la gent sàpia que és la platja de la ciutat d'Alacant)

    ;-)

    Aprofite l'ocasió per comentar-te que enguany van vindre a Alacant durant les festes de Fogueres un grupet de bons amics (i grans fallers) de la Falla Santiago Rusiñol-Conde Lumiares, i els va encantar la festa germana, que encara no coneixien. Va caure més d'una llagrimeta quan els va tocar tornar cap a València i van prometre'm (sense dir-los jo res) que l'any que ve repetirien, i fins i tot demanarien vacances per poder viure la festa sencera. ;-)

    Un abraç ben fort des d'Alacant

    ResponElimina
  14. Carles i Carlos, podríeu passar-nos les vostres adreces d'e-mail? Tenim reunió el pròxim dia 2 i ens agradaria convidar-vos-hi.

    Per supost, sense cap compromís.

    Un abraç,

    Quique

    ResponElimina